El passat es transforma en present. La recerca d’ambdós autors, de lectura obligada, contribueix historiogràficament a la dignificació de la cultura política independentista, sovint obviada –o desfigurada– per un model historiogràfic sucursalista imperant; recupera, de manera solvent, un referent substancial de la lluita d’alliberament nacional. L’anàlisi de La Carta de Brest expressa, cinquanta anys després, i a través de les seves assemblees entre 1974 (any de la formulació del Document) i 1979, la radicalitat de la politització evolucionada del fet nacional. Esdevé una síntesi d’una etapa de lluita a l’Europa minoritzada, l’Europa dels pobles. Com expressen Valverde i Solé, Brest formalitzava, amb intel•ligència política, el caràcter monopolista extractiu de l’aleshores Mercat Comú, espai economicopolític interestatal. Com a resposta, les 11 tesis de la Carta definien una Europa alternativa: l’Europa de les nacions amb respectives vies nacionals al socialisme, expressió de l’assoliment de la independència.
L’adhesió al fòrum bretó de PSAN-P i ECT, de l’independentisme combatiu català i de la lluita contracolonial a Catalunya Nord, fou conseqüència d’una progressiva clarificació ideològica (model de lluita). Les reunions de Brest, auspiciades per la Unió Democràtica Bretona, expressaven un treball polític previ dels partits adherits, no superposat acríticament a tendències ideològiques existents, les quals, en qualsevol cas, havien d’expressar la realitat sociològica del país. La pràctica política definia la teoria. Així, el volum explicita, oportunament, que el model polític alliberador del nou independentisme bretó, irlandès, basc, català gallec, gal•lès o el nacionalisme occità, formulava les contradiccions polítiques del model eurocomunista, identificat nacionalment amb l’estat, i que, en conseqüència, despolititzava les nacions oprimides en ser reduïdes a un fet cultural.
Passats cinquanta anys –en un context de reagrupament de forces independentistes i de formulació d’una nova estratègia política– la Carta, com a referent signitificatiu, reclama, potser, un nou espai de treball entre organitzacions independentistes catalanes, gallegues i basques –una nova trinacional, fet aportat a la recerca– a fi de definir transnacionalment el caràcter polític i econòmic present de la CEE i els seus efectes en l’acció política interna. Definir el model polític i econòmic europeu condicionador de la nació, com a contradicció principal, en una conjuntura de continuïtat en la lluita per la República Catalana.
