El seu idil·li amb el lector català no té fi. ‘Diagonal Manhattan’ (Columna) és el llibre de ficció més venut des de la mateixa setmana que va sortir a la llum. Ara fa poc més de quinze anys que el periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va decidir provar sort com a escriptor amb ‘Se sabrà tot’ i li va sortir molt bé. La darrera novel·la s’ambienta en els anys preolímpics, entre Barcelona i Nova York, en el món de les agències de publicitat.
Les vendes demostren que hi ha molts lectors que li fan confiança. Si és la novel·la de Xavier Bosch, la compren. Com ho rep, això?
És un bon símptoma, el senyal que has deixat un bon record de l’anterior. Aquest cercle s’alimenta perquè si una novel·la agrada, et fan confiança per a la següent.
Pensa a vegades en si un dia es pot trencar aquest cercle virtuós? Li suposa més pressió a l’hora d’escriure?
De moment, espero que l’idil·li dels lectors amb les meves novel·les sigui de llarg recorregut, tot i que cap amor no és per sempre. Però no escric amb aquesta pressió, ho faig intentant que cada novel·la que estic fent m’agradi a mi. Em satisfà escriure les novel·les que m’agradaria llegir. I fins ara, sembla que als lectors també els agradaria llegir el mateix!
Sempre ho ha dit, això, que primer s’hi ha de trobar còmode vostè mateix.
És que és veritat. Escriure una cosa que no m’agradi, no m’hi sentiria bé ni fent-ho ni corregint-ho ni explicant-ho a les presentacions.
I vivint la història, fent que la visquem perquè vostè l’ha viscuda abans.
Aquesta és la clau. Si el lector s’emociona o pateix al mateix moment que els personatges, senyal que anem bé. Si a més m’emociono jo quan ho escric, l’èxit està garantit.
Compartim una edat aproximadament semblant, i per tant ens recordem de la Barcelona preolímpica. Entre altres efectes d’aquella nominació, n’hi va haver un: vam començar a conèixer el nom de dissenyadors, arquitectes o publicistes que es van convertir en personatges públics i que fins llavors no ho havien estat.
És el moment d’efervescència, des que Samaranch diu allò de à la ville de… Barcelona. Hem de construir barris nous, és la campanya de “Barcelona, posa’t guapa”… i certament ens sentim tots orgullosos d’una cosa que, col·lectivament, estem a punt de fer: ser el focus d’atenció mundial i que ens surti tot bé. I que no plogui. I que les competicions funcionin. I que esportistes visquin bé a la Vil·la Olímpica… i tot suma una explosió col·lectiva d’alegria a la ciutat.
A tot això se li ha de donar una identitat, una imatge. Comencen a veure el poder que pot tenir la publicitat.
Els publicistes tenen una capacitat per explicar la vida millorada, fer-ho en les paraules justes i concretes i, a més, en vint segons. Tens mal d’esquena i no dorms bé? “Hoy me siento Flex”. Té, ja t’han venut el matalàs amb una història bonica i en temps rècord.
Ara que ha entrat en aquest món i ha volgut saber com funcionen les fórmules de creació dels publicistes, és més fàcil fer un bon titular o un bon eslògan?
Segurament, sí. El titular, al capdavall, és la quinta essència d’un esdeveniment, d’un fet, i els que som periodistes i estimem l’ofici n’hem fet molts, de titulars. Ens hi trenquem les banyes però sempre ens acaba sortint. Un eslògan, en canvi, pot sortir o no. Pot ser reeixit o no ser-ho. El que vol el publicista és a partir d’aquell encàrrec que li han fet per vendre matalassos –si seguim amb l’exemple– la gent compri matalassos de la marca, no de la competència. Recordi un altre eslògan: “El algodón no engaña”. Ara que vaig per Catalunya fent presentacions ho demano i tothom se’n recorda. Però després pregunto: “I la marca?”. I em diuen Don Limpio, KH7 o d’altres… i no! Era el Ten con bioalcohol. Doncs els senyors de Ten van invertir malament: van fer un eslògan però no van vendre producte.
Vostè n’ha hagut de pensar, per a les campanyes del seu personatge publicista, Claudi Leveroni. Com Fiest y siesta… i d’altres.
Tant a l’agència de publicitat de Barcelona com a la de Nova York on treballarà la seva filla Edda hi ha uns personatges, però l’autor que fa que ells creïn un eslògan finalment soc jo. I per tant, sí. Els encarreguen una campanya per a Turismo de España i pensen dues paraules que la puguin definir… fiesta i siesta són les que trien. Permet fer des d’un eslògan fins a una cançó que la canta tot Europa, en una campanya que és el gran èxit de l’agència.
Això és posar-se en la pell d’un personatge!
En cada novel·la ho fem, i és el repte apassionant. Aquí no m’ha costat gaire, perquè els que vam fer Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona en el seu moment teníem els tres primers anys assignatures troncals compartides entre Periodisme i Publicitat. Encara tinc els apunts! En aquella època també vaig mirar de fer de becari en una agència de publicitat –que no em van agafar per patata – i tinc una germanastra que ha estat una molt bona directora d’agència. He tingut molt bones fonts.
Parlem dels personatges. Comencem per en Brauli, de qui ja hem parlat, i el seu soci, l’Òscar. Gent que treballa moltíssim, que viuen per a la feina en un món tan absorbent com és el d’una agència de publicitat.
Viuen per la feina, no concilien com diem ara. I s’equivoca. En Brauli es pot dir que no educa la seva filla, l’Edda, li dona eslògans. I a més, vol determinar el seu futur. Als 21 anys li fa un regal que ens encantaria a tots: te’n vas un any a treballar en una agència de publicitat de Nova York. El que no sap l’Edda, i que anirà descobrint com els lectors, és que al capdavall potser li fan un regal enverinat, amb segones intencions.
D’entrada, pensa que no li han consultat res, que el seu pare (i potser l’Òscar, que és el seu padrí) està decidint per ella.
Per a mi és el moment clau de la novel·la, quan l’Edda es planteja a partir de quin moment la vida ens pertany, quan deixem de fer les coses per obeir els pares o perquè se sentin orgullosos de nosaltres. Potser hi ha gent que arriba als 60 anys i continua fent no una vida pròpia sinó que la pensa que ha de fer per no fallar al seu entorn. En aquest sentit la novel·la és un cant a la llibertat.
L’Edda la trobarà a Nova York. La llibertat i la manera de ser ella mateixa. Però encara una observació del seu pare: no solament està poc amb la seva filla, sinó que ell mateix no sap construir relacions de parella una mica sòlides. No és hàbil emocionalment parlant.
A vegades l’èxit encega. És un cercle viciós, una espiral de la qual no pots sortir. En aquest cas, vols més clients, més campanyes, més diners, més premis… i això t’acaba perjudicant. El seu soci, que té amb ell el 50 per cent de l’agència que hi ha a Diagonal amb Tuset, fa un canvi vital. El fa quan passa el que passa –que no direm què és– i veu que la vida s’entén cap enrere però la mirem cap endavant. I vol aprofitar els anys que li quedin (ell en té 60) per posar remei al que ha fet malament.
La protagonista de debò, la que trobem des de principi a final de la novel·la, és l’Edda. Arriba a Nova York a fer pràctiques en una agència de publicitat molt coneguda. Però això no vol dir que ho tingui tot solucionat: vostè diu que New York City pot ser “Busca’t la Vida City”.
Allà ets una formiga enmig d’una multitud, un lloc on tothom hi va buscant el somni americà però la gran majoria queda engolida en el tràngol. És individualista, i de cops de colze. L’Edda ve recomanada de Barcelona, i les seves companyes la miren de cua d’ull, no li ho posen fàcil. En aquest sentit és una novel·la de creixement del personatge, de descoberta del món –també del món professional– i d’emocions, misèries… i una descoberta sexual. L’Edda en té 21 quan arriba allà.
Hi ha una admiració cap a Nova York. En tot traspua que a Xavier Bosch el fascina aquesta ciutat, des de tots els punts de vista.
És la capital del món. Vaig arribar-hi per primera vegada el setembre de 1989 i amb 21 anys, com l’Edda (tot va a favor de l’obra). La sensació que et fa aquella ciutat, per més que l’hagis vista a les pel·lícules i en tinguis un pòster de l’skyline a l’habitació, és que vols deixar el periodisme i fer-te arquitecte! M’agrada, crec que ha anat millorant amb el temps i que malgrat la gent que mana als Estats Units continua estant molt bé. Políticament només cal veure què voten, és el gran feu del vot demòcrata i progressista.
A Barcelona, a l’agència, tot són homes. Allà arriba a l’agència de la gran Bianca B. Miller, mira al seu voltant i… tot són dones!
És un homenatge que faig, una reivindicació. El món de la publicitat, no només el d’aquell moment, ha estat sempre molt masculinitzat. Masclista, fins i tot. Ha perpetuat en els anuncis un rol de la dona que o bé estava molt bona i anunciava perfums o cotxes o bé era una mestressa de casa que tot el dia rentava plats o canviava bolquers. Els anuncis han fet durant molts anys un retrat de la realitat esbiaixat. Però la literatura ens dona la llibertat, que no tenim en el periodisme, de fer el que vulguem. I per tant, poso una agència a NY on només hi ha dones. Perquè hi ha hagut grans dones en el món de la publicitat de les quals no se’n farà mai una sèrie, una Mad Women en lloc de Mad Men.
Hi ha unes quantes sentències memorables. “Els publicistes ens enamorem perdudament de les marques que ens contracten”, afirma la Miller.
Jo ho crec, això. Perquè n’han de destacar les virtuts i n’han d’amagar els defectes. I quan ens enamorem d’una persona, sigui un home o una dona, fem exactament el mateix. Amb el temps canvia, però d’entrada només li veus les virtuts.
