Amb el concert inaugural a càrrec de Rocío Márquez va començar dimecres la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic. Fins diumenge es desplegaran 73 propostes, la meitat de les quals són novetat, davant d’un miler de professionals del sector. La nova direcció, amb els osonencs Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol, pren el relleu al capdavant del màxim esdeveniment del sector musical a Catalunya.
La feina grossa ja està feta? En el vostre primer any, com heu viscut tot el procés?
JOAN RIAL. Són nervis dels bons, de començar una nova aventura. Hi ha intriga de si tots els canvis que hem aplicat funcionaran. Som conscients que n’hem fet alguns que sorprendran. El feedback que tenim és boníssim, però també subjectiu, costa molt que et diguin les coses dolentes. Personalment tinc ganes que la gent arribi, que ho vegin. Som aquí per innovar, però si hi ha quelcom que no funciona ho canviarem l’any que ve. El Mercat és un instrument que fa 37 anys que funciona, i per molts canvis que fem funcionarà: és un mercat de professionals, i les dades que tenim ara són molt bones.
JORDI CASADESÚS. El paral·lelisme musical seria el de quan fas un bolo. Com més treballat i assajat el portes, més tranquil estàs. I per ser el primer any, hem intentat tenir-ho tot segur.
RUBÈN PUJOL. El Mercat és un projecte global. No és només la programació, que estem molt convençuts de les propostes que s’hi presentaran. Hi ha un sector professional, que fa un treball de fira, i hem de veure com s’engresquen els que hi han vingut sempre i els nous.
J.R. Hem fet altres festivals, des del Foramuralla al Cantilafont, i hi ha nervis perquè t’ho jugues tot en dos dies. El Mercat no és un final, és un inici de moltes coses. L’expectativa és per aquestes, que sorgiran d’aquí i que hem d’anar treballant després.
Veníeu d’una etapa anterior molt llarga, de 14 anys, que desgraciadament va tenir un colofó tràgic amb la mort de Marc Lloret.
J.R. En un primer any tot és més difícil, i en qualsevol organització, com més bona ha estat l’etapa anterior més repte és agafar-ne el relleu. La mort de Marc Lloret va deixar també el sector tocat i trist. I l’altre gran repte ha estat substituir Montse Portús, un dels grans pilars del Mercat, que ara treballa al Festival Grec. Hem entrat amb un equip de Fires i Mercats molt jove, però potent i capaç.
J.C. El nostre perfil ha volgut ser el d’escoltar i aprendre, primer de tot. Escoltar el sector, la indústria, la gent que ens ha precedit… hem intentat anar a moltes fires i també veure bona part dels grups que hem programat. Ens ho prenem com un primer any de saber on som. I mirant a quatre anys vista, que no ho hem de cremar tot en el primer.
R.P. És important aquesta perspectiva, la dels quatre anys. El Mercat funciona i nosaltres hi som no per canviar-lo de dalt a baix, sinó per redirigir-lo i actualitzar-lo.
J.R. Estem en una societat tant de resultats immediats que costa d’entendre això dels quatre anys. Per exemple, per a tots els que no hi podran tocar. Vam rebre més de 1.600 propostes, i en toquen 73. Són més de 1.500 no que cal dir, i no en tots els casos el pots argumentar… però sí que sabem que hi ha artistes que ens interessen, que els seguirem i que si el seu projecte evoluciona bé, vindran.
Per primera vegada en la història del MMVV, hi ha una direcció osonenca. Ho viviu com una responsabilitat afegida?
J.C. No dubto que cap dels directors que ens han precedit han tingut il·lusió per al càrrec. Però en el nostre cas hi ha un plus de ganes de fer-ho bé, pel fet de ser d’aquí. Hem viscut el Mercat tota la nostra vida, com a nens que anàvem a veure concerts amb la família i els amics, i després com a músics o treballadors. Quan tens aquest encàrrec, la il·lusió és màxima. Hem intentat fer alguna cosa més de ciutat, però en el sentit que el Mercat necessita Vic per ser l’eina global i potent que imaginem. Ens seria difícil pensar-lo en una altra ciutat, tot el que aquí es respira s’ha de potenciar en bé del projecte.
J.R. Que nosaltres guanyéssim el concurs públic de la direcció és un èxit del mateix Mercat. Podem tenir la feina que tenim, ara mateix, gràcies al Mercat. Si no haguéssim tingut aquest referent tan clar, no sé si tots tres ens hauríem dedicat a la música. Teníem aquí els músics, els professionals… això ha necessitat uns anys, però el mateix Mercat ha creat els seus directors.
J.C. I som els primers que no hem viscut el naixement del Mercat, excepte en Joan, que és més jove, tenim la mateixa edat que el Mercat.
R.P. Potser sí que el que hem fet és extralimitar-nos (en el bon sentit de la paraula) per aportar un granet més. Que la part de menjar es faci en col·laboració amb Osona Cuina i producte d’aquí, que haguem col·laborat amb EL 9 NOU, que es faci una zona d’artistes a la Casa Ricart com a espai de coneixença… Potser tenim un sentiment d’amfitrions, en aquest sentit.
Això és nou, no ho havíeu explicat encara…
J.R. Tots aquests artistes fan molts concerts a l’any, s’està creant una manera de fer que és molt igual a tot arreu i aquí no volem que passi això. Es tracta que disfrutin el concert, els hi serveixi professionalment i a més recordin quin espai que varen tenir a Vic. Tots recordem concerts especials no pel que toques sinó pel que els envolta, i creiem que Vic és el millor embolcall per fer un mercat professional. Del contacte entre la gent en poden sortir nous projectes, en un backstage pot sortir una col·laboració nova.
Heu parlat, des de la primera presentació, de la vostra idea d’obertura cap a la ciutat. El Mercat va fer un gran pas endavant quan va convertir L’Atlàntida en el seu epicentre, tots els professionals van valorar molt bé la practicitat que suposava no moure’ls gaire d’aquí. Sense abandonar aquesta idea, què proposeu de nou?
J.R. No rebutgem aquest model però creiem que hi ha espais a tres minuts de L’Atlàntida on algunes propostes que hem programat poden lluir més que aquí. Per exemple, grups de rock’n’roll o de punk que necessiten un entorn més nocturn i festiu. I tindran una experiència millor a la plaça de la Catedral, en aquest cas, que a la sala 2 de L’Atlàntida. Hi ha propostes més avantguardistes o més íntimes per a les quals l’església dels Dolors els donarà un plus respecte a un auditori que pot ser perfecte en equipació tècnica però despullat en allò més emocional. No fem un pas enrere respecte a quan es va venir del Sucre cap a L’Atlàntida, al contrari: hi haurà concerts a les dues sales, a la carpa exterior, al pati de grades, i ens imaginem la zona de bar més viva…
J.C. I pel que fa a la part professional, si algú s’ha de reunir aquí hi té espais, però és que només a dos minuts hi ha les Adoberies reformades amb una sala d’actes, i què millor que fer la reunió amb vistes al riu i el pont romànic? També fem un concert a la Pietat, i més endavant potser en podem fer al Temple Romà.
R.P. L’itinerari està molt pensat perquè al matí la gent tingui espais de trobada més normatius i a la tarda es despleguin una mica més.
De cara al gran públic, sí que es notarà que les propostes que a priori poden concentrar més el gran públic tornen a la plaça Major. Els últims anys es reservaven per al Sucre. Per què?
J.C. És una conjunció de factors. Hi havia un moment en què el caixet dels grans concerts a la plaça Major encara es podia pagar. Després els artistes grans es van fer molt grans, els mitjans potser no van ocupar aquest espai, es va produir una inflació de caixets, i la logística per a concerts de deu o quinze mil persones és més fàcil al Sucre. La plaça va quedar petita per a un Txarango de l’època, o un Zoo, o un Oques Grasses… I ara volem recuperar la foto de la plaça plena, que és com la representació del Mercat.
R.P. En el canvi d’aquest any hi ha aquest component emocional, això de poder anar amb la família a veure concerts a la plaça Major. I aquest punt inspirador cap al públic i de recompensa cap a la ciutat. És el lloc més emblemàtic de Vic i la ciutadania hi ha de poder veure propostes interessants i per a tothom. M’agrada aquesta idea de sortir a fer un gelat i tenir la possibilitat de veure un gran concert.
J.R. I pel que fa a la seguretat, penso que també hi ha una rotació de públic. Que el divendres, per exemple, no serà el mateix el de Triquell que el de Maria Arnal o el de La Ludwig Band. O el de 31FAM el dissabte.
I el Sucre, com us l’heu plantejat?
Pensem que pot ser un espai per a l’electrònica, per exemple, perquè tenim una escena catalana potent.
Torna un gran concert final del Mercat, la tarda de diumenge i també a plaça. Em sembla que el públic el demanava.
J.C. També recordo haver vist els Manolos a la plaça un diumenge, per exemple. Creiem que és un bon moment i un bon lloc per fer un concert d’aquests de trajectòria, d’un grup català. I Mishima hi encaixava perfectament. Quan vam agafar la direcció artística, volíem que formessin part del programa, i així ho vam dir en el seu moment al mateix Marc Lloret. És un concert molt per a la ciutat, igual que al matí hi haurà concert per a públic familiar.
R.P. Tant de bo també la música viva de ciutat, de grups al carrer hi acompanyi, amb aquest esperit tant del Mercat, que hi hagi un altre dia sencer des del matí. Aportarà un valor afegit, aquesta part inspiracional.
Estrenes. N’hi ha moltes, molta gent que ve a presentar disc o espectacle a Vic. Alguna us fa especial il·lusió a vosaltres?
J.R. Normalment no ens hi posem, la gràcia també és deixar-ho lliure perquè la gent investigui. Posar 73 grups en un cartell té la funció que la gent s’hi fiqui. La part de descoberta és la que ens ressalten molts programadors, les coses que no coneixes del cartell. Es crea un boca-orella, es fan càbales de qui anirà més bé, dels noms nous…
J.C. Per desgràcia no podrem veure tots els concerts, però intentarem fer el màxim de recomanacions als professionals. Si haguéssim de ressaltar un nom que ens fa especial il·lusió de tenir, diria el de Maria Arnal a la plaça Major. Estrenar un projecte com el seu, amb la seva qualitat, és una sort.
J.R. També hi ha dos noms que no sé si mai més tornaran a Vic, que són Jay Jay Johanson i Okkervil River. S’hi ha d’anar, són artistes de molt nivell, això potser no ho tornarem a veure a Vic. I jo hi afegiria, a més de Maria Arnal, una quantitat increïble de dones: Rocío Márquez, Roserona, Clara Aguilar, Rocío Bravo, Ángeles Toledano… Això ho tenim a Vic! Com ho fem perquè la gent s’atreveixi a anar a veure coses que no coneix? Perquè les entrades són a preus populars, l’equipament és increïble… anem-ho a veure! A vegades, un artista et pot canviar la vida.
Que no tot és el que hi ha a la plaça Major i al Sucre, vaja…
J.R. El públic, també el necessitem en altres escenaris. Per als professionals també és molt important veure la reacció del públic, i la gent de Vic ha de ser una manera de veure com reacciona la gent.
R.P. Un programador pot veure una proposta que, d’entrada, potser no li agrada, però amb magnetisme i capacitat de ficar-se el públic a la butxaca.
Parleu del sud d’Europa com a àmbit natural del Mercat. Existeix, aquest àmbit en què uns mateixos artistes poden funcionar, en un context dominat pel món anglosaxó?
J.C. Cent per cent. No deixem de recollir una idea que ja venia d’abans, dels focus de països concrets. Marc Lloret i Oriol Roca van fer-ho amb Portugal, Itàlia i França, i nosaltres creiem que ho hem de treballar a quatre anys vista. Que Vic passi a ser epicentre dels professionals d’aquests llocs i de l’Estat espanyol. També perquè els grups catalans puguin anar allà i ens coneguin. Però també hem d’importar la música d’aquests països perquè el joc ha de ser recíproc. En aquests sentit, tenim grans grups com Capital Fausto de Portugal, o Bassolino d’Itàlia, que podrien venir a qualsevol festa major de Catalunya. I tots aquests grups canten en la seva llengua. De mica en mica, penso que podrem fer bona feina. De moment, hem anat a tocar també empreses joves d’aquesta àrea.
R.P. Es tracta de donar-li continuïtat. Quan parles amb professionals d’Amèrica, per exemple, ja veuen coses que els interessen, però és poc factible que un grup d’aquí pugui anar a fer un concert a Nova York o a Bogotà. És més possible que vagi a Portugal, i si el booker d’allà en coneix un d’aquí i un de francès, es pot crear una xarxa. Fer un bolet al Japó està molt bé, però a efectes reals és anecdòtic, en canvi al sud d’Europa és molt real.
J.R. I hi ha un argument antropològic, compartim molt amb tot el sud d’Europa, des de les arrels de la llengua a la gastronomia o el mar. Si vas a Marsella, a Lisboa o a Nàpols no estàs del tot fora de casa. En un món tan globalitzat, pensi que Marsella és més a prop que Sevilla. I Vic enmig, potser és un lloc ideal per unir. Anem-ho a ajuntar tots, insistim! És l’única manera que la feina doni fruit, ens farem una mica pesats en aquests països. Des de fora ja ens veuen en aquest marc del sud d’Europa.
Heu parlat de grups que tots canten en la seva llengua.
J.C. No busquem grups més globals. Si Capital Fausto cantessin en anglès en lloc de fer-ho en portuguès, no tindrien el mateix valor. Ens passa a nosaltres també, pensem que cantant en català no podem anar a França o a Espanya? El català no té per què ser rebutjat en aquest sentit, hem d’apostar per això. Quan vam agafar la direcció, pensàvem què fa Mercat i què no fa Mercat?. I ens acaba sortint eclecticisme, que l’entorn acabi essent divers és positiu per al projecte.
Heu esmentat la inflació de caixets, lligada potser a aquesta bombolla dels festivals que no se sap si un dia petarà. El Mercat treballa per a un altre tipus de certàmens i d’oferta? Per a un altre tipus d’ecosistema?
J..R. El Mercat dona les eines a tots els professionals del sector –els de grans festivals també venen– perquè tothom pugui treballar. Nosaltres tenim una idea de la sostenibilitat, de com fer que les coses puguin perdurar en el temps, i altres tindran una altra idea de com fer música i com fer negoci. Però no hem volgut participar de la inflació de caixets que hi ha, i que és molt bèstia. Per la nostra funció de servei públic no podem malbaratar diners que no creiem que siguin justos ni ben pagats. Això ens ha donat més feina, per omplir grans escenaris hem hagut de lluitar molt. Els grups de la plaça Major venen a un preu més baix perquè creuen que ser aquí els aporta un valor afegit. Hi ha altres grups que, amb el que ens cobrarien, en podem pagar sis. I preferim donar sis oportunitats.
R.P. És un equilibri entre propostes inspiradores, propostes que puguin interessar al gruix de professionals.
Descarrega’t aquí a la programació.
