Està acostumada que la gent se sorprengui de la seua joventut, sigui en un judici o en un curs especialitzat al cos dels Mossos d’Esquadra. Sheila Queralt és una de les lingüistes forenses de referència a l’Estat espanyol. Nascuda a Balaguer fa 33 anys, va començar estudiant Traducció i Interpretació a la Pompeu Fabra i acumula un currículum acadèmic que inclou dues llicenciatures, un doctorat, mitja dotzena de màsters i un parell de postgraus. Tot, des que tenia 20 anys, encarat a la lingüística forense. Ara dirigeix el laboratori SQ Lingüistas Forenses i ha escrit el llibre Atrapados por la lengua (Larousse).
Va fer Traducció i Interpretació una mica per casualitat i allà va descobrir la passió de la seua vida. Des d’aleshores tota la seua carrera professional ha girat al voltant de la lingüística forense, “disciplina que combina les meues passions per la llengua, el dret i la curiositat científica”.
No tothom pot dir que ha trobat la seua vocació professional.
Quan estudiava tenia la sensació que aquella facultat no acabava de ser el meu lloc fins que vaig veure l’anunci d’un curs de Lingüística Forense en un cartell. Allò em va canviar la vida.
El primer que vaig pensar en llegir que era lingüista forense va ser en Unabomber.
És el cas més mediàtic i paradigmàtic… fins i tot en van fer una sèrie a Netflix.
Un home que es passa molts anys portant de corcoll l’FBI (posant bombes i enviant textos reivindicatius als mitjans) i al final l’enxampen estirant el fil del seu estil literari.
Per sort els casos vinculats a delictes de sang són molt pocs.
Quina és la seua recomanació si em volgués dedicar al crim organitzat?
Ser molt breu.
Per no poder comparar els textos escrits pel criminal i els de la persona sospitosa?
Exacte. En el seu cas, per exemple, analitzant els textos segurament arribaríem a la conclusió que el sospitós és una persona amb un cert domini de la llengua i que és prou sofisticat com per mirar de camuflar-ho.
Què és allò que em passaria per alt perquè ho tinc integrat de forma mecànica i inconscient?
La sintaxi. És la manera com ordenem les paraules i com construïm el món. Això ho tenim molt interioritzat en la nostra manera de pensar, d’ordenar les idees i projectar-nos. És una de les coses més estables i inconscients. Si ens pregunten com ordenem les frases la nostra resposta automàtica serà: subjecte, verb i predicat. Però quan comencem a analitzar-ho ens adonem que les adverbials temporals sempre les poso al davant, per exemple. I les de lloc? Aquestes potser les poso entre el subjecte i el verb. Això ho aprenem i ho consolidem de petits. Després la gent que arriba a estudis superiors té més habilitat o tendència a utilitzar subordinades, però no és obligatori.
Les frases amb subordinades són més complexes i molta gent les considera fruit d’un pensament més elaborat.
Això ens passa molt amb els estafadors com Rodrigo Nogueira, que ha enganyat desenes de dones arreu de l’Estat. Són gent que generalment no té estudis superiors i per aparentar un cert nivell intel·lectual tendeix a utilitzar moltes subordinades i adverbis amb -ment. Tot és òbviament, obstinament, clarament, evidentment. D’entrada pot tenir una aparença més complexa, però quan ho analitzes amb detall t’adones que falta coherència i cohesió. Els textos no s’aguanten.
Però són gent que sap molt bé què han de dir en cada moment.
En aquest sentit sí que són bons comunicadors. Tenen molta psicologia, saben llegir molt bé què necessita sentir tothom en qualsevol moment. El problema és que utilitzen aquesta habilitat per fer mal a la gent.
És que a través de les paraules se’n pot fer molt, de mal. El ciberassetjament és, malauradament, un problema social que cotitza a l’alça avui en dia.
Tenim bastants casos d’aquesta naturalesa i la veritat és que si hi ha menors pel mig són els que m’afecten més. Per contra, quan pots demostrar que un menor no està mentint i l’ajudes a sortir d’un context de violència és molt satisfactori; estem parlant d’identificar qui li està fent la vida impossible i aturar l’assetjament. En altres casos aconsegueixes que un menor deixi d’estar manipulat per un dels progenitors, posant-lo en situacions desagradables i per resoldre conflictes que són entre adults.
Sempre acaba als jutjats?
No sempre, també ens arriben consultes privades de persones que tenen dubtes sobre uns escrits i volen saber l’estat de la qüestió abans de prendre cap decisió. Enganys de parella, per exemple.
Per descobrir qui és l’amant?
Hem tingut algun cas una mica més rocambolesc. Un home sospita que la seua parella té un amant i en lloc de treure el tema es crea un perfil fals amb la intenció de seduir-la. Aleshores la dona comença a sospitar que el desconegut que intenta flirtejar amb ella és el seu propi marit fent-se passar per un altre. Aleshores és la dona qui ve a nosaltres per esbrinar si és ell o no.
La primera reacció és pensar que la gent està molt malament.
Doncs ens ho demanen més sovint del que sembla.
“No explotem totes les possibilitats del llenguatge”
Els mediterranis i llatins tenim fama de ser molt xerraires, però no sé si ens comuniquem bé.
Penso que no explotem totes les possibilitats del llenguatge. No eduquem prou els infants perquè explotin totes les habilitats del llenguatge, a explotar la capacitat innata que tenim per comunicar-nos, per treure-li tot el seu potencial. Sovint no sabem adaptar-nos al context, utilitzem un mateix registre sense distingir on som.
Tot això en l’era de les xarxes socials i la hiperconnectivitat.
És que s’hauria de treballar a les escoles des de petits, perquè la llengua és la manera com ens comuniquem i transmetem allò que volem dir. Sabem posar noms a les coses, sabem identificar un substantiu però no sabem per a què serveix. És com si un cuiner sabés reconèixer tots els estris d’una cuina però no en conegués totes les possibilitats. No serveix de res conèixer tots els ingredients d’una paella si després no saps fer-la correctament.
Això ens porta a equívocs constants, també quan ens relacionem amb institucions públiques o grans corporacions. Aquest és un altre filó de treball?
La nostra feina és veure si el text pot tenir diferents lectures i determinar la més probable. Després el jutge decideix, nosaltres som pèrits. Generalment és una mala redacció, errors en la puntuació. També és típic del llenguatge jurídic fer oracions massa llargues. En això també s’hi està treballant, a aconseguir que els textos jurídics siguin més entenedors. Més senzill per evitar confusions. Hi ha textos que també són ambigus per tal de deixar-se una porta oberta a escenaris que no havien previst. Garantir-se que es pugui aplicar en futures situacions. En el cas de les pòlisses d’assegurances o clàusules de bancs sovint em semblen mancances de redacció. En aquest sentit estan millorant perquè han perdut alguns casos als jutjats per aquest fet.
Com la tracten als judicis?
Alguns advocats voldrien que fos més gran per transmetre més solvència, però mai no hem tingut cap problema perquè ens acceptin la prova pericial
