El búnquer, el programa de Catalunya Ràdio que cada dia posen en antena en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, estrena versió teatral. Serà aquest cap de setmana a L’Atlàntida, coincidint amb l’inici de la temporada teatral i en quatre representacions. Un èxit només superat, en la història de L’Atlàntida, per les sis que hi va fer El Mago Pop l’any 2017. Hi ha fins i tot llista d’espera per si algú falla. El búnquer, al teatre, també explicarà la biografia de personatges històrics amb la ironia habitual. I van forts: comencen a Vic amb Hitler.
Quatre funcions. No sé si pel juliol, quan es va fer públic el projecte, imaginaven aquest èxit.
Ens imaginàvem que funcionaria, però no tant. Vam treure una funció a la venda i es va exhaurir en poca estona, i després les altres i dius: “Què està passant aquí?”. Un fenomen a tots els teatres que hem obert, perquè això és una gira que comencem aquí i acabarà al juny al Teatre Victòria de Barcelona.
El repte era com traslladar al teatre un llenguatge de ràdio i el lloc tan peculiar on graven el programa? Era tot un canvi d’escala.
Sí, i era una de les meves màximes preocupacions. Jo vinc del teatre, és el que m’estimo més de tot el que faig, i no volia que l’espectador pogués marxar pensant que l’havíem enredat. Que fèiem un programa de ràdio igual que el que fem cada dia, només per vendre entrades. Per això, amb tot l’equip de la productora El Corral ens hem preocupat de crear un espectacle de teatre: amb una escenografia, amb una intencionalitat, amb gags que la ràdio no permet fer… I sabent que aniríem a escenaris molt grans, amb un format de dues persones assegudes en una taula llegint un guió, hem incorporat una pantalla perquè la gent que seu més lluny tingui el detall de les nostres expressions… ho hem rumiat bé perquè sigui un muntatge teatral ben parit. I així com a la ràdio dura una hora, fem una hora i quaranta minuts.
Es respirarà aquest esperit tan especial d’El búnquer de complicitat amb el públic, en un teatre?
Els traslladarem dins d’El búnquer. La gent que sap de què va el programa hi reconeixerà el tipus de gags, els efectes de so, les músiques… Però si algú no ha sentit mai El búnquer ho gaudirà tant o més que un fan. Al final, és que t’expliquin la vida i miracles d’Adolf Hitler, Ossama Bin Laden o Joan Carles I en el format que ho fem, amb aquest humor, em sembla que és atractiu per a tothom.
El teatre us permet estripar una mica més?
En un teatre sempre et sents més lliure, també perquè el context dels que t’escolten és de gent predisposada, que ha comprat una entrada i ve a escoltar-te a tu. A la ràdio t’escolta tothom, els que els agrades i els que no, que ho poden enganxar de casualitat. Ens sentim més lliures en tots els sentits: de contingut i també de temps. I amb el marge de poder-te recrear en gags més elaborats.
I poder parlar de personatges que a la ràdio no sé si sortirien…
És la gràcia. Que t’expliquin la vida de Hitler, per exemple, com no te l’han explicada mai. O en el cas de Joan Carles, que l’he preparat jo, em vaig llegir tres llibres per fer-ho. I podria fer-ne tres espectacles, perquè és un senyor a qui la vida li ha donat per molt.
La feina que no es veu, aquesta. Improvisen menys del que sembla?
Amb l’humor, es pot tenir la sensació que és una cosa innata. I evidentment, té una part que sí, però hi ha 55 pàgines de guió en la biografia de Hitler que ha escrit Albert Sayós. Crec que és un dels secrets d’El búnquer, que a part de riure i passar-t’ho molt bé hi ha algú al darrere que t’està explicant història de veritat. Que et queden detalls i aprens coses que no sabies.
Segur que tothom qui escolta el programa ha conegut algun personatge a través vostre…
Hi ha inventors o científics, gent magnífica, que no surten a les primeres pàgines dels llibres d’història i que tenen vides molt interessants. A mi em fa molta il·lusió quan ens envien algun missatge i diuen que a l’escola, per exemple, han fet servir el fragment nostre d’una biografia.
El programa ha acabat tenint una vida més llarga del que pensaven?
Jo creia que era limitat per la limitació de les biografies que et venen al cap a priori. No t’imagines omplir quatre anys d’un programa diari. Tot i això, s’acabarà un dia el format de programa diari de ràdio perquè és molt exigent. No dic que no pugui continuar en un format com el que ara fem aquí.
A vegades El búnquer ha creat polèmica. Fins i tot amb campanyes que demanaven que no s’emetés un programa com aquest en una emissora pública. L’èxit d’audiència els referma?
Al final, el públic és el que mana. A la ràdio, al teatre i allà on sigui. L’èxit transversal d’El búnquer crec que és inèdit: que tingui aquest nivell de fidelització, que ompli deu dels teatres més grans de Catalunya venent entrades a un any vista, fent dobles o triples funcions, amb públic que va de mainada a gent gran… A la gent que els pot semblar que diem coses que no hauríem de dir, els convido a agafar dos personatges de la branca política que vulguin i els posin a fer ràdio, a veure com surt.
La complicitat seva seria una altra de les claus de l’èxit?
Quan rius de veritat perquè t’entens amb l’altre, és meravellós. I passa poques vegades. Són coses difícils d’explicar perquè responen a la màgia del moment. Ens entenem dins i fora de l’escenari.
