Diu al seu perfil de Twitter que fa enfadar “als senyoros”. Per què?
Pel que soc, pel que divulgo i pel que proclamo. D’una banda, les professionals que parlem de feminisme no deixem d’assenyalar l’opressió de la dona i persones que tenen un privilegi sobre nosaltres. De l’altra, una dona que parla sobre sexualitat acostuma a estar molt estigmatitzada. Fa quatre dies vaig tenir polèmica a xarxes i hi havia homes que m’atacaven dient què faig parlant sobre sexe si a mi no se’m follaria ningú. Comentaris com aquests afortunadament em rellisquen, perquè em baso en la meva experiència, estudis, lectures, el que he viscut a consulta… Però sí, hi ha senyors que s’enfaden molt.
Els atacs venen més d’homes que no dones?
En general nosaltres comencem a estar molt treballades. Als homes els molesta que les dones parlem de sexualitat perquè perden un lloc de privilegi: és aquesta visió d’una sexualitat molt primigènia, d’un home sempre actiu que ara es troba, de cop i volta, amb una dona convençuda que no té cap obligació de complir els seus desitjos.
Apoderament femení?
Sí, malgrat que alhora vivim un moment molt polaritzat. Hi ha una onada de masclisme ranci, i amb un pes important de canalla jove, que s’està encebant amb la dona. Es veu a les xarxes socials. És a dir que sí, que cada cop estem més apoderades, però encara hi ha un punt de no deixar-nos anar per la por que ens valorin menys. Tot i això, jo soc optimista de mena: si hi ha efecte rebot, senyal que es mouen coses.
Per què la ve a veure la gent? Quines són les consultes estrella?
En el cas de les dones, sobretot falta de desig sexual. Els homes pregunten molt per temes de parella, incloent-hi aquest menor desig sexual d’elles; i qüestions d’erecció i ejaculació precoç.
Que en una parella no hi hagi, o decaigui, el desig sexual és mal senyal?
Depèn. Si mai n’hi ha hagut, senzillament ens hem de treure del cap aquesta idea hegemònica que la sexualitat és meravellosa, fantàstica i que tots desitgem follar pels descosits. No passa res perquè hi hagi persones que no ho senten així. Si abans hi havia hagut desig i desapareix, un ha de preguntar-se què està passant. Pot ser un moment d’estrès, ansietat, la maternitat, una baralla amb les amigues… O que si no tinc ganes ni de fer un petó a la parella ni que em toqui ni compartim intimitat realment hi hagi un problema. Aleshores s’ha de parlar. I sobretot no forçar-se. A través de les pel·lícules i la ficció hem mal après que un polvo arregla les coses.
És positiu o negatiu que programes de televisió com La Resistencia demanin als convidats cada quant mantenen relacions sexuals?
Ho veig positiu, però contextualitzant primer què és una relació sexual. Estic segura que, de punt de partida, el gran públic pensa en penetració i orgasme. Estaria molt bé que els entrevistats fessin matisos i evidenciessin l’amplitud del ventall. També s’hauria de veure qui diu la veritat, perquè tornem a la idea hipermasculinitzada que l’èxit és equivalent a molt desig. Penseu que a consulta hi ha persones que ens pregunten què és el normal.
I què contesten?
Que depèn de cadascú. El problema és que la sexualitat ens l’han ficat amb calçador. Fins i tot el discurs d’alliberació femenina és exagerat en maximitzar el plaer i com s’ha de gaudir. Continua havent-hi al darrere el dictat dels homes, una visió molt centrada en el cos.
Ara que estan tan de moda els tips, quin és el primer perquè una parella funcioni?
La comunicació, com en totes les relacions. I no parlar només de coses banals, sinó tocar què ens fa enfadar, què ens preocupa, què ens incomoda… L’aspecte emocional els homes el tenen molt bloquejat. No pot ser que una dona pregunti a la seva parella com està i la resposta sigui sempre “bé”, sense aprofundir. Això esgota. I a sobre ens fa sentir malament per la sensació de ser massa intenses. Com no, si al costat hi tenim una sabata? Hem d’aprendre tots, homes i dones, que és bo compartir com ens sentim. Això també molesta els senyoros: és dir-los que ara per ara no són prou.
Altres consells importants?
L’horitzontalitat de les relacions. Una d’amistat pot estar al mateix nivell que la de parella, perquè la monogàmia imposada i mal entesa també ens ha inculcat que hem d’estar amb algú que ens completi a tots nivells. Doncs no. Evidentment que hem de fer bon equip amb la parella, però les necessitats emocionals d’una persona també les cobreixen les amistats, la família, el temps lliure…
Han de ser fàcils les relacions?
Sí, però amb matisos. És evident que una de llarga durada travessarà moments difícils, perquè ni nosaltres som els mateixos amb 20, 30 o 45 anys. A banda d’això, però, que és natural, els vincles haurien de ser fluids, aportar-nos confort. Hi ha dones que es pensen que estan polint diamants en brut, que amb esforç obtindran versions millorades de les seves parelles. Quina feinada, no? En tot cas que es treballin ells i tornin després.
És possible estar enamorat alhora de més d’una persona?
Sí, de fet és una cosa amb què convivim normalment. També aquí hauríem de redefinir l’enamorament. El que ens han venut és fascinar-se profundament per algú i desitjar-ho tot només amb aquesta persona. Una idea totalment imposada que ve de la necessitat dels homes de controlar les dones i assegurar que els fills que engendraven fossin seus. En realitat ens hauríem d’enamorar de moltes coses: el grup d’amigues, un col·lega amb qui connectem a la feina… Horitzontalitzar les relacions.
Creu en les parelles que en tenen d’obertes?
Amb comunicació evidentment que sí, però n’hi ha d’haver molta, i que les normes estiguin súper establertes, perquè de gelosia i inseguretats n’afloraran segur. De regles també n’haurien de posar les parelles monògames. El flirteig el considerem infidelitat? Només si és cara a cara? A partir del moment que implica intercanvi de fotos a través de xarxes socials? Establir una base en què totes les parts se sentin còmodes és important. Si un ha de cedir molt, normalment la dona, malament, perquè mai cap relació pot estar per sobre del benestar d’un mateix. Les coses que acceptem tot i no desitjar-les tard o d’hora ens passen factura.
La pornografia és dolenta o fa mal pels ulls amb què ens la mirem?
Posar el focus en les relacions sexuals reals és positiu, eròtic, estimulant… Pot donar moltes idees. El problema és el porno caca, el que s’ha promogut fins ara: una sexualitat d’homes, violenta, abusadora de la dona i molt centrada en el plaer salvatge. Si els adolescents només veuen això, s’acaben creient que és l’adequat, com posar el puny a sac al cony d’una dona. Les noies, que han vist la mateixa pel·lícula, es pensen que els ha d’agradar i, si no és el cas, que estan mal fetes, que són asexuals, frígides… La pornografia no és dolenta, però tant de bo fos real, com qui veu que els veïns pleguen a mig fer per culpa d’una rampa o perquè senzillament se n’han cansat.
De comentaris sobre l’aspecte físic de la gent, millor no fer-ne, ni en positiu ni en negatiu?
Exacte. Torno a dir el mateix: com a societat se’ns ha inculcat que hem de complir unes mides concretes, vestir-nos així o aixà… Normes que llavors ens fan comentar els cossos dels altres. Amb quin objectiu? És paternalista i amaga falses creences, com que estar gras és necessàriament sinònim de poc saludable.
Ara que tanquem l’estiu, ve una època de feina per als psicòlegs? Per què les vacances no proven a les parelles?
Són moltes hores junts. El nostre dia a dia normalment el marca la rutina, la família, la feina… Es va de bòlit i no hi ha vida de parella més enllà dels vespres cansats i espaterrats al sofà. Durant les vacances pot passar que ens asseguem al costat d’aquella persona i, amb més temps i menys preocupacions, ens adonem que no sabem qui és o no hi tinguem conversa.
I els amors d’estiu, existeixen?
Oi tant, i són fantàstics. A l’estiu no ens colla tant aquesta rutina i surt la part més sana, juganera i divertida de nosaltres. És com que si ens donéssim una oportunitat de gaudir i obrir-nos a persones que més endavant, amb la feina o els estudis, no encaixen al nostre esquema vital. També hi fa el sol, que es passa més temps a fora i que anem lleugers de roba. Veure’ns la carn ens desperta més l’instint i les passions.
