Lo mig del món
Autora: Roser Vernet
Editorial: Club Editor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 161
Quina delícia de lectura Lo mig del món de la Rosa Vernet, un camí fressat on cada capítol, encapçalat amb un petit i bonic pictograma d’Aina Bonet esdevé una parada en la qual l’autora ens guia a través de les seves reflexions i ens les provoca.
Nascuda al Priorat, filòloga i activista, va marxar de la comarca de ben jove i en torna a la maduresa, amb un periple polític i personal que la porta a exiliar-se fora de Catalunya durant uns anys. A principis de segle, decideix tornar al seu territori, on encapçala i lidera diversos projectes culturals i artístics, com el Centre Quim Soler, Priorat en Persona, entre d’altres.
Però el llibre no tracta d’això, o com a mínim no ho fa directament, no busca l’anècdota i ens l’explica, ni fa relat de les seves vivències, al contrari, són petites reflexions fetes amb la perspectiva de la distància temporal i física. No és un assaig, ni són unes memòries, ni són relats, són pensaments inspirats en el lloc, en l’experiència, en la memòria familiar, en sensacions, en elements naturals, etc. que l’autora usa per explorar-se a si mateixa, passat, present i futur, un si mateixa que va profundament lligat als altres i a l’entorn. Som lloc, vincle, aixopluc, i per ser-ho ens cal un cos, un espai, un territori on desplegar-nos.
Cos, casa, camí, pedres, podria anar fent una llarga llista dels temes de cada capítol, i fer-me-la pròpia, miralls, portes, lluna, mar, com un mantra, solitud, laberint, atzar, comboi, paraula, amors, morts. I és que enfila els mots de meravella, de tal manera que t’hi pots endinsar, i veure el Montsant entre les línies, i tocar la bossa amb el seu nom brodat, i flairar l’olor a les mans de la mata fregada.
Escriu amb el seu parlar, enriquint-nos la llengua i el paladar, si aneu al Priorat un dia on coincideixin la boira de la Ribera i que la baixa de l’Urgell “aculiveu-vos bé i mireu cap a dins, que al defora hi ha pus res a veure o viure”. I sobretot, quan hagueu de plantar tomaqueres guardeu els draps vells per fer-ne pelinxos. Un plaer pels sentits, perquè ampliar vocabulari, i altres maneres de mirar el món, és aprendre, i aprendre és créixer.
Es pot llegir d’una tirada, com qui fa una escapada de cap de setmana i s’acomboia al voltant del foc amb la gent que ens fa de lloc, o es pot anar assaborint lentament, com un bon vi pres en solitud. Però no badeu, que lo món s’acaba.
