Abans que els coneguéssim com a còmics, en dèiem tebeos o patufets. Però aleshores eren sobretot artefactes al servei de la diversió infantil, juvenil i dels milions d’afectats per la síndrome de Peter Pan que volten pel món. Però el 1973 John Romita ja va trencar esquemes en l’episodi 121 de The amazing Spider-man, quan el Duende Verde llança la guapíssima xicota de Peter Parker del pont de Brooklyn, i quan l’alter ego aràcnid d’aquest intenta aturar-ne la caiguda només aconsegueix trencar-li l’espinada. El drama adquiria proporcions èpiques tot i tractar-se només de dibuix imprès sobre paper, però obria la porta a altres situacions igualment dràstiques.
Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel·les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú la generació X i el moviment grunge de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Ho era des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat als costats, fins a les ulleres estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir diners, fornicar o que el convidin a drogues.
Apestoso, també conegut com a Leonard o Stinky en la sèrie original, reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels personatges que es movien pel còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 (al nostre país amb dos anys de retard) Bagge va decidir liquidar Apestoso, en lloc d’escapar-se’m una llàgrima només vaig experimentar una lleugera erecció. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch, el germà feixistoide de Buddy, van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey.
Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia traspassat el mateix pare de Buddy, després d’una llarga malaltia. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella, i que el primer dissabte de cada mes es va convertir durant anys en el contingut més llaminer de la desapareguda revista El Víbora.
