Aquest diumenge Polifem Consort, una formació que tu dirigeixes i on tu també toques, estrenareu un espectacle que heu titulat La follia, on caseu música barroca i música contemporània. Això és un casament bastant poc habitual i més en formacions, entre cometes, clàssiques, però vosaltres us hi llenceu i aquest diumenge estarem d’estrena.
Sí, un dels motius de la Follia, és perquè estem una miqueta bojos de plantejar un concert on toquem uns instruments a la primera part i uns instruments a la segona, diferents. S’ha de canviar, per exemple, jo a la primera part toco el clavicèmbal.
Perquè la gent se situï és com un piano d’aquells amb espineta, que sona més fluixet i tal.
Sí, el de les pel·lícules de Versalles.
Per exemple.
I després, això s’ha d’endreçar i es col·loca un piano de cua a l’escenari. I això amb tots els instruments, que venen tots duplicats. És a dir, la persona que toca, la Nina, que toca l’oboè, porta un oboè antic i porta un oboè modern.
Les violinistes, per exemple, l’Anna Urpina, que la vam tenir aquí la temporada passada, comença tocant un violí barroc d’aquells d’abans, i acabarà tocant un violí convencional.
Amb tot el que això comporta, que s’afina diferent, l’arquet és diferent i l’estil de tocar, el volum, doncs, també és diferent.
I el so, també.
Clar, clar.
Bé, si et sembla Jordi, per situar el personal, primer escoltarem un fragment d’una peça vostra, enregistrada a les adoberies de Vic, quan ja estaven adobades. I així la gent veurà com soneu quan aneu de perfil clàssic.
Exacte.
Aquí tenim Polifem Consort amb formació clàssica. Aquest seria el perfil que hi haurà a la primera part del concert.
Aquesta és una de les àrees que sentirem, una àrea de Händel de l’òpera Amadigi. Aquest és just el fragment final d’aquest personatge.
I per cert, això ho vau anar a gravar. Les adoberies de Vic és aquest espai on us veiem situats
Exactament, de fet estaven acabant les obres, crec que va ser la primera cosa que s’hi va fer, vull dir que va ser una prova una mica per tot a veure com se sentia; la llum molt maca. Just va començar a ploure aquell dia després de no ser pas quants mesos de sequera.
Carai ja us poden llogar cada dia a tocar allà gaire bé. I aquí hem vist, a part de la formació, aneu acompanyats d’una soprano, d’una solista la Maria Hinojosa.
Sí, sí, de Sabadell i que precisament s’ha fet molt coneguda fent el repertori antic i fent el repertori modern,és a dir, és d’aquelles persones que està cantant òperes antigues o oratòries antigues, i després la lloga al Liceu per fer les coses més modernes, a la Fura dels Baus, els compositors moderns… és una soprano bastant de confiança amb aquest tipus de peces.
La primera part del concert d’aquest diumenge, l’Atlàntida de Vic, a partir de les 6 de la tarda, serà en Polifem Consort en aquesta formació que veiem ara.
Exacte.
I, per cert, la formació va néixer ja en teoria per tocar aquest repertori. Tu, Jordi, quan vas crear o quan vau inventar la formació, era bàsicament per capbussar-vos en repertori més clàssic, no?
Bàsicament, el que fem és això. El 80% del nostre temps està dedicat a la música barroca. Però tant l’Anna Urpina, per exemple, el disc aquest que ha tingut tan èxit que va editar, justament el dedicava a la música moderna i a la música barroca, i vaig pensar, ostres, per què no atrevir-se a fer un concert que barregi aquests dos estils que no es troben.
Pràcticament mai.
Exacte.
I menys en un mateix espai, un mateix escenari.
I per tant, doncs, bé, mira, ens vam atrevir a fer això, i a veure quin resultat té. També una miqueta el lligam de les peces està molt ben lligat, perquè la Follia, a més a més, vol dir la bogeria dels personatges barrocs de la primera part, que bojos de gelos, d’amor, de ràbia, és a dir, amb coses molt extremes, i les cançons de la segona part…
Ara hi entrarem.
..són boges.
Anem a les cançons de la segona part. La primera part és, entre cometes, més convencional. A la segona hi ha un seguit de peces que són teves, escrites pel Jordi Domènech, però alguna lletra no és teva. He vist que hi ha peces, per exemple, amb els “estirabots” de “Tintín”
Exacte, bé, del capità Haddock.
El renecs.
Hi ha una peça on la soprana només va insultant el públic, bàsicament, amb tots els renecs del capità Haddock.
I tu has fet un recull?
Els renecs que m’agradaven més a nivell personal, i que m’anaven més bé, també, per la qüestió del ritme de la música; és una de les peces.
També has pescat coses d’internet, així una mica aleatòriament.
És que hi ha coses que no es poden explicar, perquè hi ha coses que són molt de performance, però per exemple aquesta d’internet, la soprano cantant amb tota la seva sensibilitat i de manera molt extrema, una cançó molt expressionista que en diem cançó expressionista alemanya, que és molt extrema però només està dient noms d’empreses alemanyes; que surten detergents, que surten cotxes, que surten editorials, surten això. Però, en canvi, ho fa tot una expressió com si estigués comunicant la cosa més grossa.
Això s’ha de veure. També hi ha lletres del Groucho Marx.
Sí, aquestes m’agraden molt. Clar, totes les cançons aquestes desaforades, vuit cançons desaforades, les vaig pensar… perquè la gent s’ho passés bé escoltant música contemporània. És a dir, fent música contemporània, hi ha molts efectes, hi ha moltes coses així, les peces són molt petites, són molt curtes i són molt, a nivell de timbre a nivell de ritme són, modernes.
Vaja, serà totalment diferent de la primera part.
Exacte, però és per passar-s’ho bé, per riure. Perquè totes són boges i totes són surrealistes. I una de les més surrealistes, de fet, és aquesta que està dedicada als estirabots de Groucho Marx, que està fet com si fos una mena de música de cabaret, però les lletres, cantades també amb la màxima sensibilitat possible, però són estirabots de Groucho Marx.
A la segona part la formació s’amplia.
Exacte.
Primer, canviaran els instruments, per tant els instruments són moderns, però ampliareu la formació. Qui més hi ha fitxat?
S’amplia la secció de vent, perquè a la primera part només tenim un oboè, doncs a la segona també a més a més d’un oboè, afegim un clarinet, la Juncal Salada i una trompeta, en Sergi Marquilles.
També proximitat, perquè la Juncal és de Manlleu, en Sergi de Taradell…
El que passa és que la Juncal viu a França, em fa molta il·lusió precisament de convidar-la a aquest concert, perquè la Juncal l’havia tingut quan era petita, potser això no es pot dir, però l’havia tingut com a alumna.
Era alumna teva.
Quan era petita i em va fer molta il·lusió que vingués amb ella també de venir. Perquè clar, és una clarinetista de nivell mundial. Clar, i està sempre Pirineus amunt. Vull dir que està molt bé poder tenir un projecte així i poder recuperar gent d’aquí. També hi afegeixo un altre d’aquí, en Marc Casas, percussió.
Percussionista, Marc Casas. Marc Casas no l’havies tingut d’alumne, perquè és una mica més grandet.
No, no, no, però hem col·laborat moltíssim amb en Marc, és el meu percussionista de capçalera.
I el trompetista és el Sergi Marquilles, que és de Taradell i no sé si havia estat alumne teu.
No.
També és trompetista de la Cobla Sant Jordi, un trompetista molt polivalent.
En Sergi el conec d’aquí.
D’aquí.
Sí, d’aquesta producció.
Molt bé. Doncs ja estem una mica situats, ja sabem que la formació s’ampliarà… i sabem que és una mica boja, ens ho has comentat. Aquesta segona part no serà convencional.
No, no, hi ha moltes… És que hi ha moltes coses que la veritat no es poden explicar…
No, no, aquí anem donant tastets, posant la mel als llavis a la gent que ens veu des de casa, i el que ha de fer la gent és acudir a veure aquest concert.
I juguem una miqueta amb el surrealisme de moltes vegades, de circumstàncies de concert, de coses que t’esperes i que no són. Hi ha algun cop una miqueta fort, i hi ha coses molt divertides. Per exemple, hi ha dos homenatges a dues personalitats musicals d’aquest segle. Una és la Cathy Berberian, que va ser la dona d’un compositor i va fer coses molt extremes. I una altra és l’Uma Sumac, et sona?
No la tenim present, qui és l’Uma Sumac?
l’Uma Sumac és una peruana que es creia descendent dels antics Inques. I va ser una cantant dels anys 50, tipus més cabaret, però amb una vida completament desaforada, i l’has sentit segur perquè ha sortit en molts anuncis, té una veu molt particular, molt àgil, i de seguida, quan sentis aquell mambo que fem com a final, el final s’acaba amb un mambo.
I aquest mambo també el fa la Maria.
També el fa la Maria, és que la Maria ho atrapa tot. La Maria no deixa res. I això, vull dir que de seguida et sonarà la música, perquè és música així, amb la manera de cantar…
I Jordi, la Follia s’estrena mundialment aquest diumenge. Queda alguna entrada encara, però la voluntat és que això rodi i tingui continuïtat?
Sí, sí, la voluntat és de veure si a la gent li interessa aquesta proposta que en principi és molt nova, i de sortida, a part de venir al concert, a veure com surten després del concert, perquè nosaltres ho veiem molt clar.
Content segur, no?
Jo crec que sí. Però a veure si la gent entra a dintre de l’atmosfera del concert. Tota aquella qüestió del concert seriós i tot així, això a la segona part es destrueix, i perquè, és que es juga més en teatre…
A nivell visual també passen coses.
També passa alguna cosa, si, alguna cosa forta. Sí, sí, però… entremig haig de fer un discurs, jo, per exemple, perquè s’ha d’explicar molt bé algunes coses. Sí, sí, és un concert que passen coses.
Vaja, algú si va veure el concert sense haver vist aquest programa, i diu que va veure un concert de Polifem Consort, que els vaig veure una vegada, s’endurà alguna sorpresa.
Diguem-ne que la segona part es pot quedar una miqueta parat de les coses, perquè passen moltes coses, i passen moltes coses estrambòtiques, però les cançons no enganyen, cançons desaforades, i sempre ho dic, és que són divertides i surrealistes.
La gent hagi seguit una mica la treva de trajectòria i ja sap que tampoc tens manies, que t’atreveixes a tot i que en aquest sentit, al costat de coses ben serioses…
No, i a més a més, exacte, i a més a més, quan cantava, una de les coses que a mi més m’agradava és quan tocava fer bisos, doncs fer bisos que la gent no s’ho espera, m’entens? Llavors, de vegades, feia bisos que seia jo al piano i cantava un coplet del Paral·lel, o cantava una cosa, m’acompanyava jo. Vull dir que la gent que m’ha anat seguint la carrera, més o menys això ja ho ha vist. Aquesta segona part és això, ampliar.
Quan dius cantava ho dius en passat. I ara gratarem una mica en aquest passat. Perquè clar, tu havies estat un contratenor conegut arreu del món i havies cantat no només als Països Catalans, sinó, a mig planeta, però això ho tens aparcat ara.
Jordi, fa un parell d’anys, crec que vas decidir posar-hi punt i final
Fa justament aquest juliol, va fer un any, que vaig fer l’últim concert, l’últim últim, que era allà a Amèrica, sota les catarates del Niàgara.
Allà vas fer l’últim concert?
Sí, sí, precisament, perquè era una de les peces que més nom i més concerts he tingut, que era el Carmina Burana, era en una companyia que realment hem acabat sent família, que ha sigut la Fura dels Baus, i en un lloc que era esplèndid, que no hi havia estat mai.
A més, devia ser allò, un mitet…
Sí, això sí. Però vaig pensar que era una bona manera de posar punt final en aquesta etapa.
I com es fa això, de posar punt final en una etapa de contratenor? M’imagino que ser contratenor i estar a primera divisió exigeix, ve com un esportista d’elit, no?
Exactament, exactament. Exactament, la música no és gratis. No. Fer concerts no és gratis.
I cantar encara menys.
I esclar, exigeix una… un entrenament, diguem-ho així, ja que parles d’esportistes, un entrenament diari i una exigència diària que també ha arribat un moment de la meva vida que he pogut obrir altres aspectes, com ara la direcció, o com ara la qüestió de la composició, que cada vegada tinc més feina. Això m’exigeix molt de temps, molt de temps de preparació, molt de temps de pensar, molt de temps de plantejar, i això era bastant incompatible amb el fet d’haver de cantar cada dia, haver d’estar en forma vocalment, haver de marxar en mesos per anar a fer una òpera, i després de 25 anys, a veure, també he tingut una carrera de 25 anys, que vull dir que m’ha portat jo crec que ho he cantat bàsicament ho he cantat tot, el que podia fer. I mira, em va costar molt.
Deixa’m dir que els tenors, els baixos normalment, si es jubilen, ho fan ja els 60-70, però els contratenors…
Sí. Saps què passa? També tenia ganes que no… També tenia ganes que no em jubilessin. És a dir, moltes vegades, és clar, els cantants lírics els jubilen, perquè no veuen mai el moment de renunciar a l’escenari. I tots sabem d’exemples magistrals de gent que hauria d’haver callat anys abans de fer l’últim concert.
No, en direm cap, perquè seria lleig, però segur que alguns teniu noms al cap.
I llavors vaig pensar que estaria bé, i vaig aprofitar aquesta cosa. Vaig créixer, vaig néixer i vaig estudiar com a pianista. Hi va haver un canvi de rumb a la meva vida per dedicar-me al cant. I ara, amb aquestes alçades, m’ha vingut un altre canvi de rumb. Què faig? L’aprofito o no l’aprofito? Amb tota la gent, tots els amics de la professió que vaig parlar, em van dir que aprofités. Tu que pots canviar de rumb, que tens talent per altres coses, aprofito perquè vaig néixer pianista i em moriré pianista.
El piano no l’havies pas aparcat, diguem-ho així, la posició també havies anat fent.
Sí, sí, sí, però ara potser ha dedicat el moment de dedicar-s’hi més de ple i amb més consciència. Saps què vull dir? Perquè és això, diguem-ne, música no et regalen res, i hi ha una feina sempre al darrere que no es veu, i és llarga, i feixuga de vegades.
I, per cert, s’enyora, el fet de cantar
Molt. Molt. Molt. Molt. Això encara estic sensible. Vull dir que vaig passar un bon alt-i-baix. No per res, sinó clar era el meu contacte que és directíssim amb el públic. És a dir, quan toques un instrument no tens aquest contacte tan directe amb el públic. Com a cantant, gairebé la gran majoria de vegades que cantes, cantes de memòria, és que no hi ha cap mena de filtre entre tu i el públic. I pots… i és que pots controlar la situació. I tu sents la gent com respira i com respira amb tu. I això ho he perdut, i em sap molt greu.
I un dubte que tinc, si ara et poses a cantar, a tu et surt la veu de contratenor o ara ja t’has convertit en tenor convencional, per exemple?
No, no, no, encara…
Encara es porta?
Sí, sí, encara la tinc, a la dutxa, encara… encara tinc aquella veu, sí, sí, sí, sí.
Quan vas descobrir que tenies habilitats per aquesta veu?
Doncs ben jove, eh?, però m’entens? És a dir, hi ha gent que conserva aquest falset, i jo el vaig conservar i jo el vaig anar com ampliant perquè estava molt en contacte amb cors de nens, amb cors de noies…
Ah, sí, sí, amb veus blanques…
Exacte, ja no vaig haver de fer el pas. El pas real va ser quan vaig entrar com a pianista al cor de cambra del Palau de la Música, allà hi havia cantants professionals que allà, quan obria la boca, em deien, escolta, perdona, això és molt raro, això és molt estrany.
El que fas tu no ho fa tothom.
Exacte. I llavors em van dir, vés amb un professor que et digui a veure què. I el professor em va dir, això és molt raro, amb això hauries de fer alguna cosa.
Treballa-hoo.
Potser hauries d’estudiar. I d’aquí va venir. Sí, sí, però… bé. Però de moment s’ha acabat. De moment això s’ha acabat.
I ara tenim clar que el més immediat és Polifem Consort, però sabem que en Jordi és home, de moltes tecles, molts oficis i molts beneficis, també. Què més tens entre mans, Jordi, ara mateix?
Ara tinc si tot va bé… Bé, espero que sí, perquè jo estic treballant per això. L’any que ve faré no només un espectacle teatral, sinó que en faré dos.
Dos?
És a dir, estic fent la meva primera òpera.
Una òpera? Una òpera?
Una òpera, sí, amb tots els ets i uts, d’un sol personatge. És una òpera que és petita, però amb tots els seus decorats… i les seves coses, fins aquí puc. Tinc el llibret, tinc el divu, tinc el director d’escena… que em moro de ganes de dir-t’ho, però no puc dir-ho. Tinc la sala d’estrena, ho tinc tot, em falta el dia, això sí, perquè les agendes…
Això vol dir que serà el 2025, la primavera…
No, tardor. D’aquí un any.
Bé, bé.
D’aquí un any i un mes, potser. Això és el que tenim previst, però això serà òpera, és a dir, tot cantat, i en Polifem, per cert, els músics de Polifem sí que saben de què va.
Perfecte.
Però abans, el mes de maig, estrenaré el meu primer musical.
A, un musical convencional més modern.
Defineix convencional.
Bé, doncs, per exemple, la segona part de la Follia, perquè la gent se situï. No ens en anem al món de la música clàssica, sinó que seria un musical més, entre cometes, modern.
Jo et dic, és una obra de teatre amb molta música, amb parts cantades, és a dir, que seria el musical, i que no té res de divertit. Res, res. Només et dic un tema, està ambientat en un camp de concentració. Nens, en un camp de concentració, que tots sabem com van acabar. Vull dir que spoiler, no, és a dir, és una tragèdia molt gran i una reflexió sobre la segona Guerra Mundial, sobre els camps d’extermini, i tots basats amb el testimoni que va quedar d’una infermera, l’Elsa…, que era la que escrivia cançons pels nens al camp de concentració, aquestes cançons les faig servir a la partitura, doncs una miqueta per ajudar-los a superar el dia a dia i l’absència dels seus companys i el fet de saber que l’any demà potser no es llevarien.
L’òpera ens has comentat d’aquí un any, un any i escaig. El musical per quan?
El musical és el mes de maig. I si mal no m’erro, 11 de maig.
Carai!
Sí, Granollers.
Això és com aquell qui diu demà passat.
Això, ho estic acabant la partitura ara, i ara a finals d’aquí dues setmanes ja tinc la presentació, diguem-ne, de la partitura amb el director del cor i el director d’escena. I tot això, perquè està tothom molt encuriosit per aviam què he fet.
