La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Eduard Mauri
Jordi Sunyer
Avui parlarem d’un musical de primeríssima divisió, El dia de la marmota, un muntatge que s’ha d’estrenar d’aquí a pocs dies a Barcelona, on hi haurà un osonenc, l’Eduard Mauri, formant part de la graella d’actors que estrenaran aquest muntatge per primer cop en català.
T’agraïm que hagis fet un forat aquesta hora, perquè, deus anar de bòlit amb els assajos a fons per ‘El dia de la marmota’.
Sí, sí, la veritat és que aquests dies són una bogeria. Estem ultimant els darrers detalls per poder estrenar. Perquè és un espectacle complex, però bé.
Home, musical de primeríssima divisió, eh? Això s’estrenarà el 23 de desembre al Teatre Coliseum de Barcelona, i serà allà com a mínim fins al dia de la Candelera, , el 2 de febrer.
Exacte, com a mínim fins al 2 de febrer, i esperem poder-lo allargar una mica més. En principi, la previsió és que puguem allargar una miqueta més, però sí, sí, sí, estarem fent vuit funcions a la setmana.
Aviat és dit, eh? Per cert, el dia de la Candelera és també el dia de la marmota.
Exactament, el 2 de febrer. He de dir que m’ho has xivat tu abans perquè no me’n recordava.
‘El dia de la marmota’ el tens molt controlat. Però el dia de la Candelera, no tant.
Però és clar el dia de la Candelera que és desmuntar el pessebre… després de totes les festes, el 2 de febrer.
Això arrenca el 23 de desembre, que és aquí a la cantonada, però segur que ja fa temps que tu saps que formaràs part d’aquest muntatge. Com va anar tot plegat? Com et coles a formar part del grup d’actors que ho durà a terme?
Crec que va ser si no m’equivoco l’abril passat. Em van convocar per fer les audicions de l’espectacle. Vam començar amb un procés de càstings.
Tenies allà davant al Manu Guix i a l’Àngel Llàcer.
En aquest cas, tenia l’Enric Cambray, que és qui el dirigeix. I l’Àngel Llacer. I la Míriam Benedited, que és la coreògrafa i a l’equip de producció. I aleshores, res, vam anar passant processos de càstings. Bé, ja m’hi estic acostumant al final perquè són tots aquests processos de preparar-te un munt de material i anar passant fases, gestionar tots els nervis i tota la incertesa, però bé. I per sort, un dia vaig rebre la trucada de l’Enric, que em va dir escolta’m vull comptar amb tu per això. I ara fa dos mesos que estem picant pedra.
Aquesta trucada és abans de l’estiu?
Sí. Vaig anar de vacances sabent que el setembre em posaria a estudiar. Durant l’estiu ja estava estudiant a casa totes les partitures i tot el material.
I com que és un musical ultra professional, ara deveu estar 8 hores com aquell qui diu al teatre i a fons.
Exacte, sí, sí. Fem de dilluns a dissabte, 8 hores diàries, ajustant tot el material.
Continuem parlant d’ ‘El dia de la marmota’. Ara veurem quatre imatges del muntatge. Està basat, suposo, en aquella mítica pel·lícula que tots hem vist dels anys 90. Amb el Bill Murray i l’Andie MacDowell. L’has vista, no?
Sí, sens dubte. Jo crec que és una pel·lícula de culte. És una pel·lícula d’aquestes que són mítiques e Nadal. I el Bill Murray ho fot de manera espectacular. Crec que està gravat a la nostra retina. I, a més a més, trobo que justament aquesta adaptació…
L’adaptació és fidel a la pel·lícula. És a dir, el Bill Murray i aquell home del temps que se’n va explicar el dia de la marmota…
Aquest home del temps, arrugant, estrellita…
Al principi és un dat pel sac…
És un dat pel sac. L’envien a Pensatonia, a Pensilvània, en aquest poblet on tenen aquesta tradició del dia de la marmota, a cobrir aquest esdeveniment, amb uns personatges passats de volta i estrambòtics, i el diu, clar, al principi se n’hi nega, però al final, és tota aquesta dissertació, aquesta reflexió filosòfica de dir, si els escolto, si em torno bona persona, una mica la “moralina” seria aquesta, entre altres coses. Tot anirà millor. I sí, l’adaptació de l’espectacle és del Dani Rubin, dels creadors de la pel·li. El mateix espectacle el van adaptar ells per portar-lo a Broadway. I l’adaptació és seva. Per tant, jo crec que és una versió, de fet, millorada, hi ha subtrames de personatges de la pel·lícula que aquí a l’espectacle fan eclosió i prenen tot un altre sentit. Aquest humor àcid, punyent, a vegades humor de l’absurd, molt ianqui…
Hi és, oi?
Hi és. Però també hi ha el contrapunt de la part emocional que et fa caure la llagrimeta. Crec que és una bona barreja.
D’acord. Riure, però, plorar també.
També.
A tocar la fibra també hi és.
La veritat és que sí. Estem començant a fer alguns passes en públic aquests dies i la resposta és acollonant. Estem flipant. Sí, sí.
Que divertit, s’ha de veure. L’home a mesura que van passant els dies es va tornant, entre cometes, bona persona.
Es va entendrint. Es va entendrint i s’obre de mires. A vegades és una cosa que en el nostre dia a dia anem tots, com així mirant cap endavant i la feina i no sé què, no sé quantos…
I, deixa’m dir que també s’enamora.
S’enamora, exacte.
I per amor aprens des de tocar el piano, per exemple, fins a 10.000 coses més.
És una comèdia romàntica, amb tots els elements. O sigui, enmig de tot això, hi ha una preciosa història d’amor entre ell i la Rita, que és la seva productora.
I no desvelarem pas el final, però suposo que una mica tots també el sabem, però és que resulta que per sortir del bucle del dia de la marmota, l’amor és la solució, no?
Exacte, exacte.
I quan això eclosiona finalment…
No donem més pistes.
Sí que volem aprofundir amb aspectes com, per exemple, els personatges que apareixen en el muntatge. Més d’una dotzena de personatges.
Molts més. De fet, hi ha el Phil, que és el meteoròleg, hi ha la Rita què és la Diana Roig. Magnífica Diana Roig.
I després hi ha el que deies, el càmera del Phil, el no sé què… De què fa l’Eduard Mauri? Quins papers…
És una bogeria, perquè més enllà dels personatges troncals que són ells dos, la resta de la companyia, que som 14, en fem molts més de personatges. Perquè te’n facis una idea, jo durant l’espectacle tinc una vintena de canvis ràpids.
Vint canvis?
Una vintena de canvis ràpids, que són alguns de vuit segons, tant de perruca com de roba. Més enllà dels personatges…
Hi ha més feina en canviar-se gairebé que…
De fet, hi ha dues funcions. Hi ha la funció que tenim darrere tot l’equip entrant a boxes i canviant-nos amb segons i tot el que passa a l’escenari. Jo, en aquest espectacle, el meu personatge és el xèrif del poble, en Jack, que és un xèrif molt sapastre. El típic, com als Simpsons, el jefe, aquest típic xèrif americà, que ho intenta fer tot bé, es creu súper professional, però és un patós de “cuidado”, aquest…
El de la pel·lícula ja anava una mica per aquí. Potser al musical l’accentuen, aquest caràcter, encara.
Exactament. És això que em referia, que els personatges del musical se’ls hi dona una identitat i hi intervenen directament i agafen una…
Una mica més passats de voltes.
I després també faig un personatge que és un curandero, un xaman, que intenta curar en Fiel. Quan es pensa que s’està tornant boig, se’n va a una consulta d’un metge que bé, que ja ho veureu, però és una escena divertidíssima, que ens ho passem molt bé. Ell passa consulta amb diferents especialistes i el volen timar.
I tu també el vols…
Sí.
Quines coses que passen durant un musical, que no sé si hi ha molta música, també hi ha molt text convencional…
Jo crec que és una òpera rock. O sigui, perquè… hi ha molta música, hi ha molta música que no només és la cançó cantada, sinó que hi ha molt tema underscore, que és música que acompanya el text…
Deixa’m dir que la música és en directe, eh? Hi ha la banda del Manu Guix i res en llaunes, si no que música en viu.
I com sonen. Espeteguen els veterans que dona gust. Hi ha música i hi ha text també i, a més a més és cabró el Tim Minchin, el compositor, perquè ho escriu tot en la partitura. Fins i tot en les escenes on tenim poc text. El text està escrit sobre la partitura. Les accions físiques per exemple, a mi en un moment tinc un Rolling act, està escrit expressament un gest accidental que sempre passa en un moment de la partitura. I tu has estat comptant amb passos per…
Quan hi ha aquell acord, tu has de fer cleca.
Està tot mil·limetrat. Mil·limetrat i per això hi ha aquesta complexitat també…
Això vol dir que la producció catalana, ho hem dit al principi, és el primer cop que aquest musical es podrà veure en una llengua que no sigui anglès en algun lloc del món i serà en català. Això vol dir que la traducció catalana és super fidel a l’original?
Sí, el David Pintor, que és el traductor, l’adaptador, ha fet una feina collonuda i l’ha adaptat increïblement bé i crec que és molt fidel a la versió original, però al mateix temps recuperant la preciositat de la nostra llengua, que és el català, per tant, sona preciós. Tant la música com el text arriben moltes coses.
Deixa’m dir també que els musicals de gran format que havien fet últimament el tàndem aquest d’Àngel Llàcer, Manu Guix, eren sempre en espanyol, aquesta vegada han apostat pel català.
Sí.
I sembla que de moment per la venda anticipada d’entrades que ja hi va havent, que encara heu d’estrenar, la resposta és bona, no?
És boníssima, la resposta. Jo tenia moltes ganes que aquest tàndem també produïssin en català. Ara s’ha fotut aquí, i espero que sigui per molts més anys que ho puguin fer. Sempre poder actuar amb la nostra llengua és el millor que pot passar. A més a més, ens connecta directament, tant per l’espectador com pels intèrprets, que és la nostra llengua. Vulguis o no, si no hi ha una barrera allà, entre…
I el Dia de la marmota no hi ha barreres. Tot pel dret, i a tocar la fibra i a passar-ho bé. Un muntatge, per cert, per tots els públics, si pot anar amb…
Sí, sí públic familiar… T’ho passes teta, té moments molt àcids, també, però bé, els nens, en aquests moments, jo crec que també s’hi trobaran amb l’escenografia, que és espectacular, tot el muntatge. També amb els vídeos promocionals i amb el passe de gràfics, no s’ha volgut rebel·lar una mica tot el que passa en aquesta capsa de sorpreses de l’escenari.
No parlem més del Dia de la marmota, deixem-ho aquí. Dia 23 de desembre estrena mundial al Teatre Coliseu de Barcelona del Dia de la marmota en català, i, com a mínim, fins a la Candelera, però un cop s’acabi aquest muntatge no pot anar de gira, no es pot dur a altres llocs, perquè és tan ambiciós i tan bèstia tot plegat que no vindreu a L’Atlàntida de Vic, perquè ens entenguem, eh?
No, no és complicat, perquè és un muntatge que requereix un temps de muntatge tècnic molt gros i l’equip que portem a teatre som 80 o 90 persones. Aleshores és complicat. Per fer temporades llargues sí, però per fer gira és difícil.
Quan comenci el Dia de la marmota, només descanseu un dia, oi?
Sí, exacte. Descansem el dilluns. Pujo cap aquí, cap a la Plana, descanso i torno a baixar el dimarts.
I el dimarts ja et quedes a Barcelona i fins diumenge.
Exacte.
Abans del Dia de la Marmota feia un any que Déu n’hi do, Eduard, que no has parat, eh?
Sí. Per sort, toquem fusta. Aquesta feina nostra és molt cabrona i molt inestable i encara que ja faci uns 13 anys que m’hi dediqui, és com que no m’hi acabo d’acostumar. Hi ha èpoques que de cop et ve tot, i èpoques que res de res. T’has d’anar replantejant constantment si et compensa això. Però per sort, aquests dos últims anys han estat intensos i he pogut enllaçar projectes.
Clar, de projectes n’has fet moltíssims. Jo en tinc uns quants aquí apuntats. Clar, dir-te’ls tots és que gairebé semblaria impossible. Ja havies estat a l’Escaramuix de Dagoll Dagom fa uns quants anys, havies estat també amb la Fura dels Baus, també havies fet de Mozart amb vambes. En aquest món s’ha de ser polivalent: has fet llums, so…
Em considero un home de teatre. Amb tots els aspectes, no? I el tema del so és un tema que m’interessa molt, sobretot fusionant la part musical i tot plegat i vaig tenir la sort d’aquest any passat també a la Sala Beckett a Barcelona de poder fer el disseny de so de “El desig del cor”, que va dirigir Lucia del Greco.
Com es compagina, això? Estar al darrere i de tant en tant també al davant.
A mi em sembla fascinant, perquè, a més a més, fer aquest procés d’acompanyament en sala d’assaig, però des del punt de vista extern, d’estar fent un disseny de so per reforçar la narrativa, em va fascinar, i és una via que també estic obrint que m’encanta, realment.
És a dir, que em vindran més.
Sí, jo crec que sí. T’he de dir també que on m’ho passo millor és estan a l’escenari. M’ho passo millor i on gaudeixo més és a l’escenari fotent gas.
Doncs tens gas per estona amb el Dia de la Marmota, però ja m’imagino que hi haurà un dia que s’acabarà, no sé si ja albires alguna cosa més enllà.
Sí, per sort, ara tinc el Dia de la marmota, al principi entrarà la primavera del 25, que acabarem a Barcelona, i després reprendré just, sobre l’abril, reprendré la gira de Mozart amb vambes, que és un espectacle que vam estrenar aquest any passat i que estem fent gira per tota Espanya i després hi ha altres coses que ara per ara no puc…
No ens pots avançar, però que ja s’estan cuinant i que…
Sí, que ja s’estan cuinant i que estic molt feliç.
És això que ens deies que aquest món és un món incert i que de vegades et venen vaques magres, però sembla que ara en el teu cas venen vaques grasses.
Òstia, toquem fusta, perquè sinó… però sí, sí, ara per sort em sento orgullós i feliç de poder-me dedicar al que he volgut sempre des de petit.
Fa una dotzena d’anys et recordàvem al musical aquí a l’Atlàntida, del Joseph. Clar, tu vas començar aquí.
Sí. Jo vaig començar primer de tot al teatre de Sant Hipòlit de Voltregà que és la meva família. I de fet ja estan organitzant un bus per baixar a la marmota. I muntarem allà un sidral. I enmig de la funció ja els hi fotré un guinyo o una història. Però és això sempre baixen en comitiva.
Clucada d’ullet cap a Sant Hipòlit des de l’escenari del Dia de la marmota. Això serà un festivalàs. I segueixes una mica el que van fent, el grup de teatre de Sant Hipòlit.
Sí, estic als grups de WhatsApp i tot plegat. M’agradaria pujar més. Aquesta festa major va ser com el retrobament total, perquè hi havia unes quantes festes majors que no podia pujar per feina, i aquesta, justament, vaig demanar-me vacances d’uns bolos… que tenien el substitut, i vaig pujar i vam fer una altra reconnexió d’aquestes.
Home, tu un cop a la setmana connectes sempre amb Osona, eh?
Sí, Tens els peus com a mínim a la Plana un dia a la setmana. Ja n’estic de Barcelona fins aquí. T’ho dic de veritat, eh? M’estic plantejant de fer un moviment definitiu.
Bé, sempre es pot fer a la va i bé, eh?
Exacte. Però, vaja, ja es veurà, ja es veurà.
Escolta, hem de fer una pregunta abans de tancar la paradeta, i és que tu has fet Pastorets també, oi?
I tant, i tant. I amb orgull. O sigui, jo soc carn de Pastorets. Jo vaig començar fent els Pastorets, primer, de Sant Hipòlit, i després ja vaig venir aquí a l’Atlàntida a fer-los amb magnífiques companyies d’aquí… Som a Barcelona junts, tant l’Abel Reyes com el Moha, com el Guillem Balart… Vull dir, ara nosaltres quedem per fer les birres que les fèiem aquí, les fem a Barcelona, i ens en recordem d’aquesta època de l’any que estàvem aquí, doncs, liats, fent Pastorets.
L’Era del Sot reunirà aquest divendres sis DJ que van marcar una època a diferents locals d’Osona
Jordi Vilarrodà
Han fet ballar generacions d’osonencs des de cabines de discoteques o des de festes diverses. Alguns van començar amb la maleta de vinils i ara parlen de l’última controladora digital que han adquirit. Altres han fet el salt des d’aquest món al de la comunicació. Són els sis discjòqueis que L’Era del Sot reuneix per punxar 12 hores de música en un divendres especial, que es podria considerar el dia nacional dels sopars d’empresa. Sota el nom d’Osona All Stars DJ’s –com en els partits de les estrelles de l’NBA– hi seran Ramon Portet, Ernest Codina, Roger Carandell, Ramon Soldevila (DJ Solde), Josep Espejo (DJ Spexen) i David Sousa (DJ Sousa).
El que passarà en aquestes hores encara “és una incògnita”, diu Soldevila, que ha estat el principal instigador de la trobada. Senzillament, perquè és la primera vegada que es fa una trobada com aquesta, en què els DJ s’aniran alternant a la cabina de L’Era del Sot. Reunits tots per EL 9 NOU, Ramon Portet aprofita per demanar la primera hora, “l’ambiental”. I Espejo ja sap que li tocarà l’última tanda, a altes hores de la matinada per força, “perquè abans tinc una altra sessió”. L’atractiu d’aquesta reunió “és que representem diverses generacions, estils de música i de locals”, diu Ernest Codina.
Ell seria un bon exemple del transvasament que hi ha hagut sempre, a Osona, entre el món de la ràdio i el de les cabines. De fet, quan Soldevila va engegar la trobada pensava en això: “Aquí hi ha un planter de gent coneguda en el camp de mitjans audiovisuals, i em va semblar que valia la pena de posar en valor aquest talent”. De fet, gairebé tots van passar en els seus inicis per ràdios municipals: Manlleu, Taradell, Roda de Ter, Balenyà… i des d’allà van fer el salt als bars musicals o discoteques “perquè el DJ de ràdio coneixia la música i podia fer micròfon, és a dir, tenia la capacitat de posar-se al davant d’una festa o d’un local”. I en altres casos la ràdio també ha estat el lloc on ha acabat fent el salt professional, com és el cas d’Ernest Codina, al capdavant del Matina Codina de Rac105, o Roger Carandell, avui dirigint i presentant el Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio. “En el meu cas, primer va ser posar discos i després la ràdio”, precisa Portet, a qui avui encara li agrada definir-se com a posadiscos.
Potser ell és un dels que ha acumulat més sales en el seu currículum. Des que va acabar la mili i se’n va anar al Danatela de Torelló “a postular-me per fer de DJ”. Els inicis de debò van ser a Xauxa i l’Eixam d’Estiu de Manlleu, i el moment en què esdevé un referent és al capdavant del mític Keeper de Manlleu. “El vaig obrir el 6 d’octubre de 1989”, recorda. Després vindrien el Karibú, les Carpes, la Disco Vig o la mateixa L’Era del Sot. Els inicis són de molt joves, sempre. Roger Carandell recorda que presentava el programa Danatela Ràdio a Ràdio Manlleu, l’any 2004, quan tenia 17 anys. “Vaig anar al Danatela i no em deixaven entrar, em van demanar el DNI.” Soldevila fa memòria dels seus inicis al mític Inn del desaparegut complex Roc34 i recorda haver fet “l’últim cap d’any al Què”. Espejo ha fet menys sales –el Danatela Space o Comix– però en canvi és el que més punxa actualment, en sessions per a festes i esdeveniments diversos. I Codina, a part d’Osona, el que més ha voltat, “potser a la majoria de sales importants de Catalunya i a les festes majors”.
Soldevila torna a agafar el fil de la reivindicació. Un discurs que fa temps que manté una de les figures més conegudes del país, Mon DJ. “No estem prou valorats, durant molt de temps s’ha considerat de segona divisió la nostra feina, quan té una part creativa com la d’un grup o un cantant.” Des de les cabines d’Osona s’han marcat tendències. “Musicalment, aquí les sessions sempre han estat diferents”, diu Ernest Codina, “enlloc he sentit les barreges que havia sentit, per exemple, a les Carpes”. Ramon Portet creu que Keeper va ser en el seu moment, “i sense pretendre-ho”, una punta de llança: sales amb diferents ambients musicals, o l’atreviment d’engaltar, si s’esqueia, una sardana”. I abans que ho fessin The Tyets.
Quin és el secret del bon DJ? Mirar la pista, i quin ambient respira la gent per deduir quina música pot encaixar a cada moment. “No m’he preparat mai una sessió amb un ordre de primera, segona, tercera…”, diu Espejo. “Vas lligant temes que et venen al cap, però has de tenir la flexibilitat de saber en quin moment has de canviar el rotllo.” Estan al dia de tot el que va apareixent, però en alguns casos reconeixen que el reggaeton i ritmes semblants no són els que més els fan vibrar. Algun confessa que “és un punt i a part”, tot i que veuen que aquesta música engresca el públic. “El reggaeton fa vint anys que ha sortit, no és nou… té temes que m’agraden i altres que no, però mires llistes d’èxits i a vegades van totes per aquí”, conclou Portet.
Oriol Vidal Bayés, de Vic, és un dels dos socis de Bona Gents, promotora de concerts en català a Anglaterra que dimarts va rebre un dels premis de la Nit de Santa Llúcia
Jordi Vilarrodà
Els de La Ludwig Band ho van viure com una gran aventura, la seva primera gran aventura internacional. Els Pets ja estaven més familiaritzats amb l’ambient, si més no perquè Lluís Gavaldà fa anys que viu a Anglaterra. Els dos grups van triomfar a a la sala Scala de Londres el 29 de novembre passat, en un nou concert organitzat des de la promotora Bona Gents. La seva iniciativa de portar música en català a la capital britànica va rebre dimarts el Premi Internacional Joan B. Cendrós d’Òmnium Cultural, que s’entrega dins de la Nit de Santa Llúcia. Darrere de Bona Gents, hi ha dos joves que el van recollir: Benet Aragay, de Barcelona, i Oriol Vidal, de Vic.
Aragay i Vidal, que són tots dos graduats en Relacions Internacionals, treballaven a Londres, a l’oficina d’Acció (Agència per a la Competitivitat de l’Empresa), i aquí tot va confluir. Vidal es coneixia amb Xavier Coca, un dels dos integrants de The Tyets. “Havíem coincidit treballant a les barres del festival Cruïlla i vam mantenir l’amistat.” Aragay havia fet un treball de final de grau sobre el muntatge d’un concert a Londres amb tot el pla de negoci inclòs. “T’animaries a fer un concert?” I així va tirar endavant la primera aventura de Bona Gents: el concert que The Tyets i Julieta van fer a l’Scala el 8 de desembre de 2023, ara fa un any. “La sort va ser que tothom va confiar en nosaltres”, explica Vidal.
Aquella vegada es van haver d’aplicar a fons per garantir que hi hagués públic. The Tyets són immensament coneguts aquí però no a Londres. “Vam parlar amb totes les institucions i col·lectius, des dels Castellers de Londres fins a la Cambridge Catalan Society. Bàsicament, ho fèiem per a ells, els catalans que són a la Gran Bretanya.” I va ser un èxit, l’aforament de 800 persones es va omplir i els vigilants de seguretat es posaven en alerta veient com s’aixecaven castells dins de la sala. “Va ser com complir un somni.” No va sortir tan bé el segon projecte, el de portar-hi Figa Flawas i Julieta, potser perquè allà no hi ha prou gruix de catalans més joves, el públic objectiu d’aquests dos grups.
Però això no els va desanimar, i van tirar endavant amb el concert de La Ludwig Band i Els Pets. Aquí els va sorprendre un fet que no s’esperaven: que centenars de catalans volessin a Londres per anar expressament a veure l’actuació. I bona part de l’èxit l’atribueixen a la imatge del concert, el cartell que és obra de Pilarin Bayés i que la dibuixant –la tieta-àvia d’Oriol Vidal– va penjar a les seves xarxes socials. “La imatge de Bona Gents havia de ser d’ella”. Pilarin Bayés, per cert, va volar també a Londres per assistir al concert.
El lema de Bona Gents és “connectar cultures a través del poder de la música”. I en això volen continuar els seus dos impulsors, encara que en els darrers mesos Oriol Vidal ha tornat a Vic. El seu soci continua a Londres i amb un peu a cada banda es poden organitzar igual de bé o millor els concerts. “Màxim un parell a l’any”, perquè tots dos tenen altres feines. Per al 2025 ja hi ha projectes en curs, tot i que no els poden fer públics encara. No s’esperaven un premi que els ha fet feliços, igual que ells ho han fet amb el públic dels seus concerts. “Londres pot ser una ciutat difícil, on costa fer un cercle d’amics d’allà, i molts dels catalans que hi van acaben tirant de la gent de casa.” Aquests són els que s’han trobat ja dues vegades a l’Scala per escoltar la música de grups catalans i en català. “Hi ha hagut una màgia, molta gent ens deia que havia viscut un moment de germanor, de comunió…”
Al recollir a l’escenari del TNC el premi que porta el nom d’un dels fundadors d’Òmnium Cultural, l’empresari Joan B. Cendrós, Oriol Vidal va dir dimarts que “aquest premi ens omple d’energia per continuar exportant la música catalana a ciutats estrangeres”. El camí de Bona Gents segueix.
Jordi Vilarrodà
Encara hi ha molts ripollesos que recorden amb dolor l’escena: a la plaça Gran, els mobles amuntegats de La Lira quan aquesta entitat va ser desnonada de la seva seu, l’any 1981. A dins hi quedaven els records de les entitats que hi tenien la seva seu, del bar i, sobretot, del teatre que havia estat un lloc de trobada fonamental per a la societat ripollesa i seu –entre d’altres– de l’Agrupació Teatral Marià Font.
Al cap dels anys, en un llarg i rocambolesc procés d’anades i vingudes judicials i polítiques, l’antic edifici de La Lira va anar a terra i al seu solar s’hi va construir l’actual espai cobert que porta aquest nom, amb una sala polivalent semisoterrada. I és justament aquí on aquest cap de setmana actuarà l’Agrupació Teatral Marià Font. Un retorn a casa, uns metres per sota d’on havien estat, per estrenar La Lira: pols i espectres, un muntatge escrit i dirigit per Ramon Prat que fa referència a la mateixa història de l’entitat. “És la reinauguració de La Lira”, explica Maria Soldevila, que havia actuat de jove a l’escenari original.
El text de Prat pren com a imatges la pols, “la pols de l’enderroc”, i els espectres “que es van quedar aquí”. I per això creu que “només té sentit representat aquí, en aquest espai, perquè en el fons és la història de l’agrupació”. La va començar a escriure ara fa cinc anys, durant la pandèmia, amb els seus records de quan era petit i també havia estat a l’escenari, fent de pastor petit als Pastorets. I de la mà del seu pare, que era apuntador del teatre. “Per això l’obra reivindica també els apuntadors.” En la representació hi intervé més d’una vintena d’actors, que es mouran en un escenari creat al mig de la sala, amb el públic a banda i banda. I al fons, una barra clàssica de bar que recorda la històrica del cafè de La Lira. “Així els que van ser testimonis d’aquell moment el podran reviure, i els que no, en sabran la història.” Les representacions de La Lira: pols i espectres seran tres, divendres a les 9 del vespre i dissabte i diumenge a les 7, amb un màxim de 80 espectadors per a cada sessió.
L’Agrupació Teatral Marià Font, amb més de 70 anys d’història, va prendre el nom d’un dels seus fundadors quan aquest va morir. Abans era el Quadre Escènic de l’Acadèmia Catòlica, és a dir, la secció teatral de l’entitat. Com en tants d’altres llocs, a Ripoll l’associacionisme cultural havia viscut una època d’esplendor des de finals del segle XIX amb tres entitats representatives: el Casino, la Cooperativa La Económica i l’Acadèmia Catòlica. La primera, seu dels industrials, la segona d’inspiració popular i la tercera, dels sectors més lligats a l’Església. La desaparició de les dues primeres va deixar La Lira com a única, des de mitjans del segle XX. Va aglutinar gent de totes les procedències i va acollir tres entitats en el seu edifici, entre la plaça Gran i el carrer Verdaguer. “Al desaparèixer, Ripoll va quedar orfe de focus cultural”, diu Maria Soldevila.
Paradoxalment, la sala que ara acollirà l’Agrupació Teatral Marià Font ja duia el seu nom des que es va inaugurar el nou espai de La Lira, l’any 2010. Però mai no l’havien pogut fer servir. Fins fa poc acollia el Club Tennis Taula Ripoll, que ara s’ha traslladat al pavelló municipal d’esports.
Els germans Ramon i Josep Planas, quarta generació, es jubilen
Ferran Polo
L’històric restaurant Layon, de Granollers, tancarà portes el proper 10 de gener. Els germans Ramon i Josep Planas Gómez, quarta generació al capdavant d’aquest negoci familiar, es jubilen amb 71 i gairebé 65 anys. Després de 133 anys i sense relleu generacional a la família, tanquen sense tenir clar, per ara, si hi haurà continuïtat en l’activitat de restauració al local de la plaça de la Caserna, al centre de la ciutat. Amb tot, estan en converses amb un parell d’iniciatives per aconseguir-ho, expliquen els germans Planas a EL 9 NOU.
“Compartim amb vosaltres una notícia que ens omple d’emoció i nostàlgia. El proper 10 de gener ens jubilem. Han estat molt anys de treball i esforços tant per part de la nostra generació com dels nostres pares, avis i besavis. Però, després de més de 130 anys, el nostre estimat negoci familiar arriba al final del seu camí”, comenten els dos germans en un text de comiat que han començat a compartir amb els clients aquests darrers dies.
“Ha estat una aventura preciosa, l’aventura de les nostres vies però també una part de moltes altres vides. Esperem dir-vos ‘fins sempre’ amb un somriure”, afegeixen els germans, que comenten que les festes de Nadal serviran per acomiadar-se de la clientela. Per la tarda del divendres 10 de gener, tenen previst obrir portes al local perquè tothom qui ho vulgui se’n pugui acomiadar.
Hilarion Planas Bosch va engegar el negoci amb Elionor Gispert. Era el gener de 1892 i van arrencar com una taverna a l’edifici que feia cantonada entre l’actual plaça de la Caserna i el carrer Travesseres. D’Hilarion en deriva el nom del restaurant, que primer s’escrivia amb i llatina però què, durant el franquisme, es va canviar per una y, explica la família. Ramon Planas Gispert i la seva dona, Josefa Taradellas Arnau, els van fer el primer relleu i van seguir com a taverna i cafè però ja van començar a fer menjars. Primer, per endur. “Els treballadors de Roca Umbert deixaven la carmanyola al matí i fèiem escudella i carn d’olla i se l’enduien quan plegaven”, explica Josep Planas.
Van ser els pares d’en Ramon i en Josep, Josep Planas Taradellas, mort l’any 2011, i Marcelina Gómez Paituví, que té 93 anys, els qui van començar el negoci de restaurant. “El pare es va enganxar al negoci de valent quan va tornar de la mili als anys 40”, explica en Ramon. L’any 1952 es va casar amb la Marcelina, que també va començar a treballar al restaurant. “Ens vam casar el 6 d’octubre i el dia 12 ja estàvem aquí perquè hi havia un casament”, recorda ella.
I tot just un any després, va néixer el fill gran. “Amb 12 o 13 anys, els pares em van posar un davantal i cap aquí”, diu en Ramon, que sempre ha estat servint a sala. En Josep també va començar de ben patit darrere la barra. Després, “vaig fer estudis d’hosteleria a Girona i els cap de setmana ja estava a la cuina”, exposa el cuiner del Layon.
Aquells van ser anys amb molts banquets. “Havíem fet més de 200 convits en un any. La gent es casava a l’església i venien cap aquí”, recorda en Ramon. Per això, l’any 1962 van ampliar la cuina i van fer un espai per aquestes celebracions. El menú, generalment, consistia en un entremès amb ensaladilla i embotit, canelons o arròs i vedella o pollastre per acabar. En arxivadors, encara conserven moltes de les minutes d’aquells banquets, sobretot de les que van fer entre 1964 i 1974 però també algunes d’anys posteriors. “Si algú va fer en banquet aquí i li fa gràcia tenir-ho, ens ho pot demanar que la buscarem”, diu en Ramon. Anys més tard, quan la gent va tenir més facilitats per moure’s, “es van deixar de fer banquets”.
Durant les darreres dècades, Layon ha estat sinònim d’esmorzars de forquilla amb cap i pota o ventre i llengua, de menú diari als migdies i de bons àpats a la carta amb plats com els calamars a la romana, els canelons o els arrossos. La darrera reforma la van fer a finals dels vuitanta. Com en les generacions anteriors, en Ramon i en Josep han tingut al costat les parelles, Jordina Teixidó Gamissans i Pia Alonso Pérez. “Per festejar amb en Ramon, venia a treballar aquí”, rememora la Jordina.
El tour 'Coda' començarà pel Cabró Rock el 13 de juny i tancarà coincidint amb l'edició del festival per la Castanyada
ACN
Oques Grasses ha anunciat una gira de set concerts per presentar el disc ‘Fruit del deliri’. Serà el segon ‘tour’ que els osonencs faran per difondre els temes del seu sisè àlbum, un treball que, entre d’altres distincions, ha aconseguit situar-se com el millor debut d’un disc en català de la història d’Spotify, segons afirma l’entorn del grup. La mateixa font assegura que en set mesos i mig el disc ha assolit 50 milions de reproduccions només en aquesta plataforma en línia. La cançó ‘Sort de tu’ ha aconseguit ser Disc d’Or, i se suma, així, als que els osonencs ja havien aconseguit amb els treballs ‘Fans del sol’ (2019) i ‘A tope amb la vida (2021).
Altres fites dels osonencs són els dos Discos de Platí per les cançons ‘In The Night’ i ‘La gent que estimo’ o Discos d’Or per les cançons ‘Serem ocells’, ‘Torno a ser jo’, ‘Sta guai’, ‘Elefants’, ‘Petar-ho’ i ‘Wake Up’.
Pel que fa a la gira, el ‘tour’ s’anomenara ‘Coda’ i començarà el 13 de juny al Cabró Rock de Vic. El 21 de juny farà parada al Festival Ítaca Sant Joan de l’Estartit, per traslladar-se del 9 al 12 de juliol a Gandia, al Pirata Festival.
La gira també durà els osonencs el 19 de juliol al Festiuet de Salou i encara farà un parell d’aturades més a Mallorca, el 23 d’agost, en un escenari per determinar, i el 30 d’agost, on encara s’ha de tancar localitat i espai. L’últim concert serà a Montmeló l’1 de novembre, en el marc del Cabró Rock la Castanyada.
Miquel Erra
Els carrers del centre de Roda es tornaran a omplir de bon ambient aquest diumenge amb una nova edició de la Fira Pont a Pont, una proposta que combina tradició, artesania i activitats per a tota la família, i que enguany arriba amb alguna novetat.
La regidora de Promoció Econòmica, Griselda Arrey, destaca l’èxit de participació: “Aquest any hi ha 43 sol·licituds de parades de productes de proximitat i artesanals, i també d’entitats, botigues, particulars i escoles i l’institut, que han volgut sumar-s’hi”. Tot plegat “dona a la fira un caràcter integrador i reforça la comunitat”, es felicita Arrey.
Entre les novetats hi ha la recuperació de la despertada de Diables. Els assistents podran gaudir d’aquest espectacle de foc a les 9 del matí, seguit d’una xocolatada amb coca per a tothom. “Aquesta recuperació de la despertada de Diables dona un toc especial d’inici i reforça el caràcter tradicional de la fira”, explica Arrey.
El programa inclou actuacions destacades com el ball d’esbart de Barberà del Vallès, a les 11 del matí, i la cantada de nadales a càrrec de l’Escola de Música El Faristol. A la 1 del migdia arribarà el tradicional ball de gegants, i abans s’haurà fet l’entrega de premis del concurs del Pavo 2024, a càrrec de la Societat de Pescadors Esportius de Roda de Ter. Després del ball de gegants, es lliuraran els obsequis als participants en la gimcana “Prepara un àpat de Nadal”. Es farà el sorteig de vals de compra de 50 euros per gastar als comerços locals, a càrrec de l’Associació Roda de Comerciants, i sorteig d’entrades per als Pastorets L’encís del pessebre. D’altra banda, la fira tindrà uns convidats especials: sis tions entremaliats que s’han amagat pels racons de la fira. L’Ajuntament convida grans i petits a participar en El joc del tió, una activitat familiar que combina diversió i tradició.
La fira arrenca aquest divendres i diumenge viurà el dia central
Roser Reixach
La mostra de bestiar a la zona de la Roca Xica, diumenge, tornarà a ser un dels atractius de la històrica Fira de Santa Llúcia de Prats d’enguany i comptarà amb exemplars de cavalls, ovelles, vaques i aviram de Nadal.
Al mateix lloc es podrà esmorzar a un preu simbòlic i es farà una demostració de ferrar cavalls i d’escultures amb motoserra, mentre que a partir del migdia hi haurà la possibilitat de fer passejades amb carro. Al centre del poble es comptarà amb parades d’artesans i firaires a més del mercat setmanal, el mercat de Nadal i la mostra d’entitats, i a les 12 del migdia s’inaugurarà l’exposició “Mirades: Elois 365 dies l’any”.
Aquest divendres al matí hi haurà missa a l’ermita de Santa Llúcia i al vespre, a l’Espai, es projectarà l’audiovisual Del pas de Gosolans a la terra, passant pel cel. Aquest dissabte es desenvoluparà una jornada tècnica sobre els camins forestals amb intervencions sobre l’accés motoritzat, i al vespre a la sala polivalent hi haurà un sopar i concert solidari ambientat en els anys 90 amb músics del Lluçanès. Paral·lelament, i com en les darreres edicions, es desplegarà una nova edició del festival Itineràncies.
EL 9 NOU
La Ludwig Band presentarà el seu nou disc, ‘Gràcies per venir’, aquest dissabte a les 10 del vespre a la Nau B1 de Granollers. El nou treball, premi Enderrock al millor disc de pop-rock del 2023 i premi al millor disc de comarques gironines pel ‘Punt Avui’, potencia l’esperit coral de la banda amb arranjaments que s’eleven cap a sonoritats més roqueres, enfocades al directe, sense deixar de banda les harmonitzacions ordides i delicades. Les lletres continuen sent el pal de paller de la banda i troben el punt en comú en personatges vinguts de l’amistat, la feina i l’amor. És el seu disc més ambiciós, corejable i representatiu,
‘Gràcies per venir’. La Ludwig Band. Sala Nau B1 de Granollers. Dissabte 14 de desembre, 22h.
‘Llegat’ és el nou espectacle d’Aka Teatro (A.K.A. Also Known As, Scratch) format pel dramaturg Daniel J. Meyer i la directora Montse Rodríguez Clusella. Àngels Gonyalons encapçala el repartiment d’aquesta comèdia agredolça. És l’últim viatge d’un jove amb la seva mare, i dels primers passos d’una nova relació d’aquest fill amb un amant. És un text sobre el viatge de la vida que no deixarà indifirent a ningú.
‘Llegat’. Autor: Daniel J. Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Repartiment: Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Marc PocielloTeatre Auditori de Can Palots, Canovelles. Divendres 13 de desembre, 20h.
Héctor Floría Quintet actuarà aquest divendres a les 8 del vespre al Casino de Granollers dins el 52è Cicle de Jazz per presentar el treball ‘Phanerozoic’. És l’àlbum de debut del saxofonista Héctor Floría, de Blanes, i publicat per The Changes. Està format per una selecciód e temes que van des de les seves primeres composicions fins a les més recents, mostrant la seva evolució com a músic i persona. La formació està integrada per Héctor Floria, saxo tenor; Joan Mar Sauqué, trompeta; Pau Sala, contrabaix; Andreu Pitarch, bateria, i Joan Monné, piano.
‘Phanerozoic’. Héctor Floría Quintet. 52è Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 13 de desembre, 20h.
Tots tenim superpoders, els tenim tan amagats que costen de trobar, però quan els necessites, apareixen. La Bleda té la força d’una formiga perquè pot aixecar set vegades el pes d’una formiga, té el poder de desaparèixer perquè només aclucant els ulls ja no es veu i pot salvar qui convingui només dient “un-dos-tres-salvats”. Però quan sorgeixi un problema real, una necessitat real, ella tindrà el superpoder més real de tots: la imaginació.
‘Superbleda’. Companyia La Bleda. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Diumenge 15 de desembre, 18h.
L’Era del Sot reunirà aquest divendres sis DJ que van marcar una època a diferents locals d’Osona
Jordi Vilarrodà
Han fet ballar generacions d’osonencs des de cabines de discoteques o des de festes diverses. Alguns van començar amb la maleta de vinils i ara parlen de l’última controladora digital que han adquirit. Altres han fet el salt des d’aquest món al de la comunicació. Són els sis discjòqueis que L’Era del Sot reuneix per punxar 12 hores de música en un divendres especial, que es podria considerar el dia nacional dels sopars d’empresa. Sota el nom d’Osona All Stars DJ’s –com en els partits de les estrelles de l’NBA– hi seran Ramon Portet, Ernest Codina, Roger Carandell, Ramon Soldevila (DJ Solde), Josep Espejo (DJ Spexen) i David Sousa (DJ Sousa).
El que passarà en aquestes hores encara “és una incògnita”, diu Soldevila, que ha estat el principal instigador de la trobada. Senzillament, perquè és la primera vegada que es fa una trobada com aquesta, en què els DJ s’aniran alternant a la cabina de L’Era del Sot. Reunits tots per EL 9 NOU, Ramon Portet aprofita per demanar la primera hora, “l’ambiental”. I Espejo ja sap que li tocarà l’última tanda, a altes hores de la matinada per força, “perquè abans tinc una altra sessió”. L’atractiu d’aquesta reunió “és que representem diverses generacions, estils de música i de locals”, diu Ernest Codina.
Ell seria un bon exemple del transvasament que hi ha hagut sempre, a Osona, entre el món de la ràdio i el de les cabines. De fet, quan Soldevila va engegar la trobada pensava en això: “Aquí hi ha un planter de gent coneguda en el camp de mitjans audiovisuals, i em va semblar que valia la pena de posar en valor aquest talent”. De fet, gairebé tots van passar en els seus inicis per ràdios municipals: Manlleu, Taradell, Roda de Ter, Balenyà… i des d’allà van fer el salt als bars musicals o discoteques “perquè el DJ de ràdio coneixia la música i podia fer micròfon, és a dir, tenia la capacitat de posar-se al davant d’una festa o d’un local”. I en altres casos la ràdio també ha estat el lloc on ha acabat fent el salt professional, com és el cas d’Ernest Codina, al capdavant del Matina Codina de Rac105, o Roger Carandell, avui dirigint i presentant el Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio. “En el meu cas, primer va ser posar discos i després la ràdio”, precisa Portet, a qui avui encara li agrada definir-se com a posadiscos.
Potser ell és un dels que ha acumulat més sales en el seu currículum. Des que va acabar la mili i se’n va anar al Danatela de Torelló “a postular-me per fer de DJ”. Els inicis de debò van ser a Xauxa i l’Eixam d’Estiu de Manlleu, i el moment en què esdevé un referent és al capdavant del mític Keeper de Manlleu. “El vaig obrir el 6 d’octubre de 1989”, recorda. Després vindrien el Karibú, les Carpes, la Disco Vig o la mateixa L’Era del Sot. Els inicis són de molt joves, sempre. Roger Carandell recorda que presentava el programa Danatela Ràdio a Ràdio Manlleu, l’any 2004, quan tenia 17 anys. “Vaig anar al Danatela i no em deixaven entrar, em van demanar el DNI.” Soldevila fa memòria dels seus inicis al mític Inn del desaparegut complex Roc34 i recorda haver fet “l’últim cap d’any al Què”. Espejo ha fet menys sales –el Danatela Space o Comix– però en canvi és el que més punxa actualment, en sessions per a festes i esdeveniments diversos. I Codina, a part d’Osona, el que més ha voltat, “potser a la majoria de sales importants de Catalunya i a les festes majors”.
Soldevila torna a agafar el fil de la reivindicació. Un discurs que fa temps que manté una de les figures més conegudes del país, Mon DJ. “No estem prou valorats, durant molt de temps s’ha considerat de segona divisió la nostra feina, quan té una part creativa com la d’un grup o un cantant.” Des de les cabines d’Osona s’han marcat tendències. “Musicalment, aquí les sessions sempre han estat diferents”, diu Ernest Codina, “enlloc he sentit les barreges que havia sentit, per exemple, a les Carpes”. Ramon Portet creu que Keeper va ser en el seu moment, “i sense pretendre-ho”, una punta de llança: sales amb diferents ambients musicals, o l’atreviment d’engaltar, si s’esqueia, una sardana”. I abans que ho fessin The Tyets.
Quin és el secret del bon DJ? Mirar la pista, i quin ambient respira la gent per deduir quina música pot encaixar a cada moment. “No m’he preparat mai una sessió amb un ordre de primera, segona, tercera…”, diu Espejo. “Vas lligant temes que et venen al cap, però has de tenir la flexibilitat de saber en quin moment has de canviar el rotllo.” Estan al dia de tot el que va apareixent, però en alguns casos reconeixen que el reggaeton i ritmes semblants no són els que més els fan vibrar. Algun confessa que “és un punt i a part”, tot i que veuen que aquesta música engresca el públic. “El reggaeton fa vint anys que ha sortit, no és nou… té temes que m’agraden i altres que no, però mires llistes d’èxits i a vegades van totes per aquí”, conclou Portet.
Jaume Espuny
‘Willy and the Poor Boys’
Fantasy, 1969
Els sis discos que van gravar els Creedence Clearwater Revival en els seus cinc anys de vida han quedat com un monument del rock. Han passat més de 50 anys i els discos de la banda es poden continuar escoltant com si els haguessin gravat ahir. Willy and the Poor Boys, del 1969, és el quart i tan bo com els tres primers i els dos últims. La cosa comença molt bé, amb l’alegre “Down on the Corner”, que va ser un gran èxit, i continua encara millor amb “It Came Out of the Sky”, amb una demostració guitarrera excepcional i la poderosa veu del líder John Fogerty, guitarra solista, cantant, compositor i productor. Ell era l’ànima dels Creedence, un dels grans de tots els temps que continua en actiu. Altres temes destacats són “Don’t Look Now”, una mena de rockabilly espiritual, la tradicional “The Midnight Special” i la llarga i insistent “Effigy”, amb la veu de Fogerty a punt de trencar-se. I per sobre de totes, “Fortunate Son”, una cançó de protesta com les dels primers temps de Bob Dylan, però amb guitarres elèctriques a tot drap. Fogerty estava enrabiat per la guerra del Vietnam, on només van a morir els nois de famílies pobres, segons la lletra de la cançó, que es va convertir en un dels himnes definitoris del moviment pacifista. De fet, en moltes de les pel·lícules sobre la guerra del Vietnam que s’han filmat a Hollywood, en un moment o altre sona “Fortunate Son”.
Jordi Sunyer
TARTA RELENA
‘És pregunta’
Arriba l’esperat segon disc de llarga durada del duet format per les barcelonines Marta Torrella i Helena Ros. A És pregunta Tarta Relena segueix apostant per diferents idiomes (hi ha peces en català, castellà, llatí, judeoespanyol i italià) amb un so que parteix de la tradició oral de la Mediterrània però que es casa amb l’electrònica sense gaire manies ni complexos. El treball, de vocació internacional, l’ha editat un segell francès i la portada és de l’artista Katharina Schilling. En l’àmbit del folk és de lo milloret de l’any. Imprescindible.
SMOKING BAMBINO
‘Cans d’amor’
El 2023 va aparèixer Llampigots i bufarandes, el primer disc en català de Smoking Bambino, un projecte de rock d’autor que havia nascut el 2008 en anglès com a alter ego del músic gironí Esteve Saguer. I ara arriba la segona entrega també en català amb un títol enginyós on no hi manca la t de cant. Bambino, amb una veu punyent i castigada, canta a la vida i ho fa amb una producció més acurada i barroca que en el seu primer treball i uns arranjaments molt més elaborats. En algun moment fins i tot recorda Adrià Puntí.
XAVI VIDAL
‘Vida salvatge’
Als anys 90 Xavi Vidal era una de les cares visibles de la Gran Aventura, una interessant formació vallesana de pop-rock en català. Més tard va publicar alguns discos amb el seu company Berni Mora (primer signaven com a Vidal & Mora i més tard com a XVB) i ara pedala en solitari i ha facturat un disc madur i introspectiu amb deu cançons que agradaran als seguidors del rock d’autor de tota la vida. Tot i tenir 61 anys, Vidal es mostra pletòric i en plena forma. Ja ho diuen els savis: els vells rockers no moren mai.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. El violoncel.
Primer grup del qual vas formar part. El cor de l’Escola de Música de Manlleu i després vaig cantar amb Nàiades Cor de Noies.
Primer concert en directe. Recordo els del grup de violoncels de Manlleu.
Primer disc que et vas comprar. Devia ser algun del Club Súper3.
Quants discos tens aproximadament? Uf! Molts!
Salva’n tres (de discos). Al cotxe ara mateix poso molt sobretot Julieta Venegas i Faneka.
Un concert (com a públic) per recordar. Jacob Collier al Poble Espanyol de Barcelona.
Joan Cuscó i Clarasó
FINAL D’IMPERI
Autor: Xavier Serra
Editorial: Afers
Lloc i any d’edició: Catarroja, 2024.
Pàgines: 183
Ja fa un cert temps que l’Editorial Afers (especialitzada en l’àmbit de la història i del pensament) ha iniciat una col·lecció de narrativa sota la direcció de Clàudia Serra i Vicent Olmos. I ha estat un encert! I és dins d’aquesta nova línia editorial que Xavier Serra ha publicat els seus tres darrers llibres de narrativa de no-ficció: Espurna (2021), El vicecònsol (2022) i el que ara ressenyem: Final d’imperi (2024). Tres llibres més que recomanables i basats en fets reals de la nostra història contemporània. En aquella part de la història universal de la qual som, ens agradi o no, hereus i marmessors. De la qual patim les conseqüències, vaja.
Final d’imperi tracta del desastre colonial espanyol del 1898 o, més ben dit, del colonialisme espanyol amb tota la seva cruesa i manca d’ordre i de sentit. Els dos relats que configuren el llibre expliquen, des de perspectives diferents i complementàries (la militar i la religiosa), allò que la història oficial i oficiosa ha denominat “imperi espanyol”. I ho fan tocant de peus a terra i amb una àcida lucidesa; com ha de ser. Posant el dit a la nafra i contextualitzant els dietaris i les vides en què es basa (les memòries del soldat Josep Bonet i les peripècies biogràfiques del frare Lluís Sales) en el seu context històric, econòmic i polític.
Ambdues, sobretot la primera, recorda molt bé la història dels últims de Filipines que Salvador Calvo va retratar en el cinema l’any 2016. L’absurditat de l’honor (que ja havia posat damunt la palestra Cervantes) i del dogmatisme, de la migradesa mental d’una vida casernària i castradora i del tarannà d’una administració política ineficaç, creguda, dèspota i miserable. Un retrat viu de les misèries humanes i de les misèries del colonialisme, ambdues inseparables.
Xavier Serra crea dos relats ben diferenciats en llargada i en estil, però ben vius i ben eficaços. Escriu amb agilitat i controlant el tempo de la narració. Ens condueix per la vida dels dos protagonistes amb encert i fluïdesa i, al mateix temps, per la història del colonialisme en general i de l’espanyol en concret. Ens atrapa ràpid i fa agafar ganes de saber el final de cadascuna de les dues històries, essent, en ambdós casos, el final fonedís de dos viatges quixotescos. El de dues persones que volen deixar l’absurd enrere per retornar a la tranquil·litat de la vida familiar o ciutadana d’allà on van néixer i créixer, per anodina que aquesta sigui.
Jordi Vilarrodà
‘Mercè i Joan’
Eva Comas-Arnal
Ed. Proa
La sisena edició del Premi Proa de Novel·la l’ha guanyada aquesta obra de ficció biogràfica a partir de dos personatges reals: Mercè Rodoreda i Joan Prat, més conegut com a Armand Obiols. L’autora imagina quina podia haver estat la seva vida entre els anys 1939 i 1948. La vida de dues personalitats complexes en uns anys convulsos. Perquè aquesta és, també, una història d’amors i desamors.
‘Això que estàs passant’
Sigrid Nuñez
L’Altra Ed.
Avalada per la sòlida trajectòria de l’autora, carregada de premis, arriba aquesta novel·la sobre el retrobament de dues dones, dues amigues, a qui la vida havia portat per camins diferents. Aquest retrobament, però, passa quan una de les dues està tocant al final. Reviuran records, també rient, però arribarà el moment en què hauran d’encarar el comiat definitiu.
‘Arxiu dels infants perduts’
Valeria Luiselli
Angle Editorial / ICIP
Com en una road movie, una família travessa els Estats Units en cotxe, des de Nova York fins a Arizona. Pare, mare i dos nens. Ell, interessat en els últims apatxes i ella, en els nens migrants que travessen la frontera mexicana. A mesura que avancen, s’obren esquerdes, i els nens inicien una perillosa aventura. Un gran relat, en la col·lecció que impulsa l’Institut Català Internacional per la Pau.
‘Catalan Dream’
Joel C. Pineda
Pagès Ed.
Si hi ha un american dream, també hi ha un somni català. I aquest el poden encarnar els milers de joves d’arreu que cada setembre desembarquen a Barcelona. Com el protagonista del relat, Joan Fageda, que tocant a la trentena i veient que no pot viure de ser guionista, s’apunta a l’ensenyament. I se’n va a viure a la capital amb la parella. I no serà el seu un camí de flors i violes.
‘L’estaca’
Joaquim Vilarnau
Enderrock Llibres
Nascuda a Catalunya, l’any 1968 L’estaca de Lluís Llach és una cançó que des de fa molts anys ha traspassat fronteres. En el seu camí ha mantingut el caràcter d’himne reivindicatiu, de lluita per la democràcia i anhel de llibertat. Joaquim Vilarnau en ressegueix el camí per Polònia, Bielorússsia, el País Basc, Tunísia i altres indrets. N’hi ha més de 400 versions en 40 idiomes.
Miquel Erra
L’entramat del centre urbà de Vic, els edificis més emblemàtics i gairebé una quarantena dels seus comerços, “d’un perfil molt local”, han quedat plasmats en el nou El Joc de Vic. Aquest joc de taula, inspirat en el Monopoly, ja es pot comprar a llibreries i establiments de joguines de la ciutat, entre les quals la botiga d’EL 9 NOU.
El seu impulsor és Enric Cervera, un impressor de Lleida resident a Barcelona que ja porta confeccionats 33 taulers de joc inspirats en ciutats catalanes i d’arreu de l’Estat. “L’objectiu, en aquest cas, era fer-lo el més vigatà possible”, destacava Cervera, convençut que la proposta és molt indicada “en ciutats amb un marcat sentit identitari com el que té Vic”. En aquest sentit, s’ha encarregat les il·lustracions a la dissenyadora gràfica Lídia Crous, de Vic, de l’estudi Argus Disseny. Un dels trets autòctons, per exemple, és la gamma cromàtica que ha escollit, vinculada als tres colors dels caps de llúpia de Vic. També han comptat amb l’assessorament de comerciants de Vic, en aquest cas sota la coordinació d’Irene Moncunill. El joc es va presentar dimecres als comerços i entitats implicats, en un acte celebrat a la seu d’EL 9 NOU.
La mecànica és semblant a la del clàssic Monopoly. S’hi reparteixen bitllets –en aquest cas, emesos per la Banca de Vic– i els jugadors, que poden ser de dos a sis, surten d’un punt del tauler amb l’objectiu d’anar a comprar negocis. Tots són comerços i serveis reals, col·locats al tauler en funció de la seva disposició al mapa de la ciutat. A través de les xifres que surten als daus, els jugadors han d’anar resseguint els carrers de la ciutat fins que arribin al punt on es trobi el local que han d’adquirir. Durant el camí, hi ha caselles que donen diners als jugadors i d’altres que són sorpresa. “Si hi cauen, han d’aixecar una carta i han de fer alguna activitat relacionada amb alguna de les empreses que surten al tauler”, detallava Cervera. Per exemple, si toca EL 9 NOU, que està inclòs en el joc, es paguen diners al jugador per haver escrit, suposadament, un article periodístic. El joc, pensat perquè duri entre tres quarts d’hora i una hora, el guanya el primer jugador que pot comprar set negocis.
Del joc se n’han editat 2.500 exemplars i costa 29 euros. Es finança en bona part gràcies als mateixos negocis que hi apareixen –cada un té la seva pròpia icona–. El primer joc de la col·lecció el va treure el 2010 amb un prototip centrat en la seva ciutat natal, Lleida. Amb el temps, la idea s’ha anat estenent i avui ja superen la trentena. Aquest any, a més del de Vic, també han sortit els de Figueres i Granollers. “Cada Nadal acostuma a ser el joc més venut a les respectives ciutats”, es felicitava Cervera.
La nova mascota de Sony s’uneix a la cursa del GOTY.
Isaac Muntadas
A la constel·lació de videojocs candidats al GOTY (premi al millor joc de l’any), s’hi ha de sumar una nova estrella: Astro Bot. El joc protagonitzat pel divertit robot exclusiu de PlayStation 5 vol plantar cara als pesos pesants de la indústria d’enguany (als favorits al guardó hi afegeixo el DLC d’Elden Ring, el Final Fantasy VII, Black Myth: Wukong i Paper Mario: La Puerta Milenaria). Astro Bot, parit pel Team Asobi –una colla d’exintegrants de l’extint Japan Studio–, és un joc de plataformes de la vella escola amb mecàniques innovadores. La premissa principal del joc és arreglar la nau amb què viatges (una PlayStation 5) i salvar tots els bots que s’han perdut pels diferents planetes i galàxies després de l’atac d’un extraterrestre que es desplaça damunt d’un ovni.
El joc es compon de cinc galàxies (més una de secreta) amb noms tan divertits com la Nebulosa Goril·la o el Sistema Tentacular, que alhora contenen diversos nivells a cadascuna. Planetes amb biomes molt variats: una cala pirata, una muntanya nevada, uns edificis en construcció envoltats de grues o una selva, entre altres. Un dels punts forts d’Astro Bot és que és dels pocs jocs que aprofiten tot el potencial del DualSense (el comandament), ja que gràcies a la resposta hàptica immersiva (simula el sentit del tacte), els gallets adaptatius dinàmics i el micròfon, et sents com si fossis el robot.
Quan camines per la neu o una zona enfangada, les manetes costen més de moure per la resistència que ofereix el control. També has de moure el comandament d’una banda a l’altra per escalar roques amb unes mans de mico. Els enemics finals tenen una menció a part. No es tracta de maltractar els botons sense sentit. Els combats són trencaclosques. M’he trobat un goril·la a l’estil King Kong i un pop boxejador que tenien el seu truc.
Astro Bot és un joc senzill i lineal, que pots completar en només 15 hores. Tot i que per aconseguir el cent per cent i trobar tots els secrets (l’exploració es premia), et pot dur entre 20 i 25 hores. Intens i divertit, és impossible que t’avorreixi. Una alenada d’aire fresc en una indústria que ha virat perillosament cap a una voràgine de mons oberts sense personalitat. Tot i tenir un estil artístic infantil, despertarà la nostàlgia als adults, perquè gairebé 170 dels 300 bots que cal rescatar són personatges de jocs que han sortit per l’univers de consoles de Sony: God of War, Uncharted, The Last of Us, Resident Evil…
La saga només té dos jocs previs com a targeta de presentació que no van tenir una gran repercussió: Astro Bot Rescue Mission VR (2018) de realitat virtual per PS VR i la demo d’Astro’s Playroom (2020) per la PS5. Amb la tercera entrega, el simpàtic robot s’ha convertit ja en la mascota no oficial de Sony per davant de Crash Bandicoot, Spyro o Jak and Daxter. Un honor desbancar aquests colossos de les plataformes. Llarga vida a Astro Bot.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Altisonant narcomusical
Arriba als cinemes una de les pel·lícules triomfadores del passat Festival Internacional de Cinema de Canes, ‘Emilia Pérez’ de Jacques Audiard, on va aconseguir dos importants guardons com són el premi del Jurat i el premi a la millor interpretació femenina pel seu ampli repartiment femení conformat per la dominicana Zoe Saldaña, la mexicana Adriana Paz, la cantant americana d’arrels mexicanes Selene Gomez i el transvestit espanyol Karla Sofia Gascón. Audiard és un cineasta eclèctic i inclassificable que amb ‘Emilia Pérez’ planteja un nou rumb lliure de cotilles en la seva carrera cinematogràfica després de popularitzar-se amb rugents thrillers melodramàtics de caràcter social com ‘Un profeta’ (2009) o ‘Dheepan’ (2015), festejar amb el western amb la notable i original ‘Los hermanos Sisters’ (2018) o abordar amb frescor el retrat generacional i urbà sobre les relacions afectives de quatre joves a ‘París, Distrito 13’ (2022)
Jacques Audiard ara se serveix d’una història pròpia per retornar al format del thriller que tan bé coneix i ho fa viatjant a terres mexicanes per rodar en castellà tot atrevint-se amb el cinema musical per parlar del drama personal dels seus protagonistes amb el rerefons dels càrtels del narcotràfic i la tragèdia de les desaparicions. A ‘Emilia Pérez’ tenim una advocada insatisfeta amb la seva feina, Rita (Zoe Saldaña), just quan acaba de defensar la innocència del seu client per un crim de violència masclista, quan rep la trucada d’un narco, Manitas (Karla Sofia Gascón), que la segresta per demanar-li un encàrrec molt ben pagat. La missió és que l’ajudi a un canvi de sexe a Europa perquè ell se sent dona i així es podrà allunyar del seu passat criminal, simulant la seva mort. Manitas s’instal·la a Suïssa amb una nova identitat, Emilia Pérez, reconvertida en una dona de negocis. Emilia provoca un nou encontre amb Rita per demanar-li que intercedeixi per repatriar els seus fills i la seva dona mexicana (Selena Gómez), fent-se passar per una germana del Manitas, una tieta rica i benefactora dels nens.
D’altra banda, el drama dels desapareguts a Mèxic impulsarà a Emilia Pérez i a la seva mà dreta, Rita, a crear l’associació ‘Lucecita’ per ajudar a localitzar desapareguts servint-se de confessions de convictes i criminals. A ‘Emilia Pérez’ es fa inevitable convocar el cinema d’Almodóvar amb les seves ressonàncies d’encesos melodrames transvestits. D’igual manera no podem dissimular el deute contret amb el melodrama extrem i intens, emparentat amb la telenovel·la més fulletinesca. Una pel·lícula benintencionada que parla de redempció i de segones oportunitats així com de la impossibilitat tràgica d’escapar al mateix destí. L’atreviment estètic i temàtic d’Audiard de bastir un melodrama sublimat pel musical resulta brillant a vegades i en altres moments altisonant o ridícul. El que resulta indiscutible és que l’arrauxada i ambiciosa proposta del cineasta francès s’ha convertit en un dels títols de referència de la present temporada avalada per les nominacions als premis del Cinema Europeu en les categories de Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió i Millor Actriu Protagonista per a l’espanyola Karla Sofía Gascón.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
