Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) va descobrir de jove que compartia una faceta artística amb el seu avi Pitu, a qui no va arribar a conèixer. Ell volia ser actor de teatre, i l’avi va ser músic. Un dels millors de l’Orquestra Maravella, quan aquesta era la més internacional de Catalunya. Ara s’ha endinsat més en la història d’en Pitu, el saxofonista, i d’aquí n’ha sortit un llibre, ‘M’hauria agradat coneixe’t’ (Univers). Una història personal i familiar que, d’alguna manera, és també la història d’una Catalunya popular.
Aquest llibre és la història teva i de l’avi, però molt més. Quan va començar ho tenia clar, o va anar creixent mentre el feia?
És així. Començo a escriure tal com soc jo. Soc un apassionat, i necessito abocar-ho tot. Després ordeno quatre coses, i a mesura que vaig fent sento la necessitat d’explicar el meu poble, els meus amics, la família… la necessitat d’entendre’m. En cap moment em plantejava d’escriure un llibre i dir això, això i això. A mesura que buscava coses del meu avi músic, trobava llibres que parlaven d’Arbúcies, persones que em parlaven de futbol… i tot ho trobava tan apassionant que ho abocava tot. Vaig tenir la sort de tenir clar de seguida la fórmula de parlar del meu avi i de mi alternativament. I això va sortir de forma gairebé inconscient. Els que ens dediquem a parir coses, sigui teatre o siguin llibres, sabem que l’atzar ens porta a llocs magnífics.
Hi ha un punt d’arrencada, una espurna. I té a veure amb Albert Om i el programa de ràdio Islàndia que feia a Rac1. Li va collir un comentari al vol i, com a bon periodista, va furgar.
És com un cabdell de llana que el tens quiet i en el moment que el tires es descabdella i comença a sortir tot. Albert Om sabia aquesta història perquè n’havíem parlat en converses. Quan un dia en vaig parlar per la ràdio, ell, que és molt punyetero, em va demanar que ho expliqués, i ho vaig fer. El meu avi, que havia de ser un pagès, era l’hereu i quan tenia 15 anys va renunciar-hi pel seu somni de ser músic. I no en sabia res més, o potser l’àvia m’ho havia explicat i no me’n recordava, perquè quan ets adolescent no en fas cas… i ara, les vegades que he pensat que tant de bo hi fos. Explico el poc que sé, i passa allò de la màgia de la ràdio, que truca un oient. No hi ha res que tingui aquesta immediatesa.
El va sorprendre? Va dir que si en Faixedas volia saber coses del seu avi, que li truqués.
Primer vaig pensar que no fos la broma d’algun amic, però tal com va venir l’Eva –la productora del programa– ja semblava que anava de debò. Rac1 té 15 pisos i encara no havia arribat al carrer que ja li estava trucant: un músic jubilat, Josep Loredo, que fa molts anys que es dedica a recollir històries de músics. Té un blog, i vaig veure que tothom el coneix. Està fent una feina que penso que la Generalitat l’hauria d’ajudar perquè ho està fent amb col·laboradors. El dia que no hi sigui ell, la seva feina quedarà per a la història!
Aquell dia li va venir a la memòria un comentari de l’àvia. Feia els seus primers bolos com a actor de teatre i un dia, tot marxant de casa, li demana: “I avui, on vas a treballar?”. La paraula clau aquí és treballar.
Primer em vaig posar a riure. Treballar? No tinc pas la peixateria de casa, jo. I ella em diu que no és pas tonta, que això ja ho sap, però que la gent ve a veure’m actuar. I que ho he de tenir clar! De la manera que m’ho va dir, i amb el seu posat em vaig envalentir: estava clar, jo era professional! I tot just si havíem fet tres funcions, i ningú ens hi considerava. Ella va ser la primera. I vaig pensar que, amb l’àvia, de tonteries les justes. Els amics o la mare et deien que si ens en sortirem o no, del teatre. La mare devia pensar al principi que tant de bo no me’n sortís i continués amb la peixateria de casa. Però què li havia d’explicar, a l’àvia, que havia conviscut a la postguerra amb un marit músic? Si hi vas, ves-hi seriosament.
Que era el que deia el seu avi, oi? A mitges, no.
Exacte. Si s’hi ha d’anar, s’hi va. Per a ell era sagrat. El febrer de l’any 1964 va marxar de gira a Suïssa amb la Maravella ben malalt. I l’àvia ja li deia, on anava d’aquella manera. L’avi li diu: “Si jo no faig el solo, qui el farà?”. Després ja es cuidarà, però l’orquestra és la prioritat. I allà va empitjorar, i quan va tornar es va morir. Hi ha també el detall aquell que m’ha explicat tantes vegades el meu pare: quan tornava de gira, deixava a casa la roba bruta, i se n’anava al bar a explicar-ho als amics, a la gent del poble. Quan tornava a casa, desmuntava el saxo peça per peça. Per fer això n’has de saber molt, avui els saxofonistes més bons com Pep Poblet l’envien a un lutier que els ho arregla. I l’avi ho feia a la taula del menjador: tota la família sabia que en aquell moment no podien entrar-hi, el tenia allà a sobre, peça per peça.
Descobrim al llibre, de mica en mica, qui era l’avi Pitu. Aquest home que havia d’anar per pagès i va acabar com a músic. Igual que vostè havia de ser peixater i va acabar d’actor. Són històries paral·leles.
Ell era, en aquest sentit, més potent que jo. Amb 15 anys no ho tenia tan clar, i tinc la sensació que fins fa ben poc no he sabut què volia ser de gran. Tenia una síndrome de l’impostor pujant a l’escenari, de pensar per què jo soc aquí si hi ha gent molt més bona que jo fent aquesta feina? Potser vam tenir sort: un estiu ens vam posar un nas de pallasso, tres tios fent exercicis… i van tenir la sort d’arribar en aquell lloc i aquell moment, amb una qualitat que era el que el públic necessitava. Ell no, ho sabia abans. Era el seu somni.
En un moment en què ser músic, generalment, no era anar a un conservatori…
No, no… el mestre Lluís Torras li ensenya quatre nocions, i a partir d’aquí és molt autodidacta. Després sí. Lluís Ferrer, quan aixeca la Maravella, va a buscar uns mestres de cada instrument: ell ja sabia que en Faixedas era dels millors saxofonistes. Però crec que es fan músics de debò a la Maravella. Passen d’allò que feien els caps de setmana amb les altres orquestres, quan anaven de festes majors, a tocar tres-cents dies a l’any, fent concerts a Suïssa, Itàlia o Portugal. En Vèlio, que va ser amic de l’avi i surt al llibre, m’explicava que a les tardes, havent dinat, se n’anava a assajar i s’hi passava tota la tarda. Era un malalt del seu instrument i de la seva feina. Per això m’hauria agradat coneixe’l… quina merda que no poguéssim conviure uns quants anys.
De fet, la seva vocació artística també va començar volent ser músic, no?
Això sí que ho tenia clar. El teatre va venir després de rebot. Si ell hagués estat viu, potser hauria seguit el camí. És la vida.
Retrata un món d’Arbúcies, que podia ser el de molts altres pobles. Dues orquestres ja abans de la Guerra Civil, un caliu com el de les bandes al País Valencià…
Miri que jo soc futbolero, però és després de la guerra que la gent acaba anant més al camp perquè amb el futbol tot és més fàcil. Abans hi havia els equips de les orquestres, i fins i tot els cors, que eren els seus braços armats, per ser més a favor d’una orquestra o de l’altra… jo soc de la Castanyer o jo soc de la Principal. El fervor que veus al camp de futbol era més cultural: qui no era al cor o a l’orquestra, el trobaven fent teatre o escrivint poemes. I tot això se’n va anar en orris. A mi m’hauria agradat viure a principis del segle passat, quan tot bullia culturalment,
Ara no ens fem a la idea del que era l’Orquestra Maravella als anys 50 i 60? Del que representava per a aquells músics?
No. Aquell noi fill d’un pagès, de cop i volta era a Berna –per exemple– durant quatre mesos, fent un concert cada tarda i un ball cada nit en casinos plens amb dues mil persones… és molt bèstia. Guanyaven molt. Però a la seva dona, amb dos nens petits i havent passat una guerra, li arriben els diners cada vegada que torna, perquè no hi ha transferències. El meu avi anava al bar i era l’amo, tenia necessitat d’explicar el que havia vist. Va portar una tele, de les primeres d’Arbúcies! Ara no passa això, que una orquestra de poble se’n pugui anar a l’estranger i triomfar d’aquesta manera.
La Maravella era la més destacada de Catalunya?
Sí, l’única internacional. I de les millors d’Europa, al costat d’alguna orquestra alemanya. Quan el mestre Ferrer la va crear, venia d’altres orquestres, igual que el meu avi. I el que tenien clar és que si en volien viure, a part de fer festes majors a l’estiu i algun ball d’hivern aquí, havien de sortir i obrir mercat. Diuen que Lluís Ferrer, més que un gran músic era un gran comercial, i un visionari que va posar el show al servei de la música. M’agrada explicar que els primers cops que anaven a Suïssa, com que el viatge és molt llarg, s’havien de quedar a dormir en algun lloc. Paren en un hotel i els diuen que són una orquestra, que si poden dormir els faran ball, com a intercanvi. L’any següent ja feien el mateix, però cobrant, i el mestre Ferrer aconsegueix una gira mentre fan ruta fins a Suïssa.
Hem d’aprofitar la gent gran que tenim al voltant?
Als meus fills sempre els ho dic, que escoltin l’avi –el meu pare– perquè un dia no el tindran. I et miren amb una cara com volent dir “que pesat que ets!”. No ho faran, com no ho vaig fer prou jo amb l’àvia. Quan som joves, no en som conscients.
Amb l’àvia va tenir una connexió especial?
Va ser la que em va criar, els meus pares treballaven. Hi vaig tenir una relació molt bonica.
Més enllà de la història de l’avi músic, al llibre hi van sortint altres qüestions personals de la vida de Fel Faixedas. Com la mort de la mare, que li comuniquen just abans de sortir a l’escenari en una funció. Pensava que acabaria explicant tot això, o va sortir a mesura que escrivia?
No era pensat prèviament, però em sembla que, inconscientment, estava preparat per escriure-ho. Anava buidant i va sortir. És de les parts importants de la meva vida.
Amb Carles Xuriguera estan fent ara, precisament, un espectacle que es diu Les mares. Les han volgut homenatjar?
Per una vegada no serem modestos: n’estem molt contents. És un tipus d’espectacle que no havíem fet mai, i que és un homenatge a les mares del món a partir del que fem a les nostres, que van morir ara fa uns vint anys, gairebé paral·lelament. No van ser, posem per cas, unes heroïnes de la Guerra Civil, ni són com les heroïnes empoderades d’avui en dia. Són dones d’aquestes que es van dedicar a cuidar els fills, els pares i la família, a treballar i potser a passar sense pena ni glòria. L’espectacle és un viatge de sensacions, en què la gent riu molt… i plora molt. No havíem aconseguit mai tenir un espectacle tan potent. Entre el març i l’abril farem temporada a Barcelona, al Poliorama. No ens ho pensàvem!
