Un dels primers clients que Jordi Comas i Anna Pont van tenir al seu despatx d’arquitectura els ho va dir: “Sou dos que sou un”. Compartien la vida, compartien aquesta activitat professional i compartien una pulsió artística que, des de diferents àmbits, va anar creixent en paral·lel a la feina. Mig any després de la mort d’Anna Pont, el testimoni d’aquesta creativitat dona peu a l’exposició “De tres a vuit”, que el petit i actiu espai de La Tintoreria, al carrer de Sant Pere de Vic, acull fins al proper dia 10 de març.
“De tres a vuit” descriu l’espai temporal que cada dia es reservaven més enllà de la feina. De vuit a tres eren arquitectes. “I cada tarda era com aquest espai d’experimentació, de proves i de diàleg, de temps… al matí era més exigent i a la tarda més relaxat, cadascú feia la seva.” La petició de la sala, la tenien ja en vida d’ella. “Ens ho havien demanat però a nivell artístic el que feia cadascú no lligava gaire”, diu Comas. Ara va sentir la necessitat de fer-ho. Instal·lat uns dies a casa d’un amic fotògraf al petit poble de Torralba de Ribota (Saragossa), Jordi Comas es va submergir en l’obra pròpia i en la de la seva companya, a veure què hi trobava de diàleg. El punt de partida va ser una peça que, temps enrere, el Casino de Vic els havia demanat per a una exposició sobre Salvador Espriu. Dues cares de la mateixa obra, a partir del mateix vers: “I convidem a taula els joves que badallen / i els mostrem imperativament el magre menjar”. Ella més abstracta i ell més figuratiu, a l’inrevés del que solia ser.
De vuit a tres, arquitectes; i de tres a vuit, un temps de creació
Aquesta doble peça és l’eix invisible a partir del qual s’articula tot l’univers de referències personals i compartides que es mostra al visitant. Dues obres grans: d’ella, la figura femenina en el seu estil personal amb tinta negra, on destaca el nas vermell de pallasso; i d’ell, la fotografia d’unes escales que es divideixen en dos, a una banda de les quals floten uns globus roses –una metàfora de l’amor–. Al costat, una capseta tancada que s’ha d’obrir i és una petita finestra oberta al món personal d’ambdós. La intimitat de Comas i Pont es mostra fins al punt just i amb delicadesa poètica. Com la senzilla escultura d’ell amb tatxes de ferro que sobre una fusta dibuixen la partitura de Der Tannenbaum de Wagner: “Ella també tocava el piano, a les tardes”. O els dibuixos d’ell amb ella com a model, de la primera exposició de Jordi Comas. L’itinerari mostra també algunes peces inèdites, com els petits exercicis que feina Anna Pont “per escalfar la mà, abans de posar-se amb les obres més grans”. Obres sobre paper de gran subtilesa, que mostren una cara diferent de les que havia exposat en públic.
La mostra és plena de picades d’ullet, de subtileses, configurant un relat creatiu i de vida de dues ànimes bessones. L’espectador se sent privilegiat de poder ser testimoni d’aquesta riquesa, de la felicitat de crear camins paral·lels que de tant en tant es trobaven.
