Després de publicar quatre llibres de poemes, la traductora i escriptora romanesa Corina Oproae (1973) es va llançar a escriure la seva primera novel·la, ‘La Casa Limón’, guanyadora del darrer Premi Tusquets de Novel·la. Tot i haver marxat de Romania amb 24 anys, l’escriptora, veïna de Cardedeu, ha recorregut a vivències històriques del seu país –que podrien ser les de qualsevol país de l’Europa de l’Est– per bastir una història molt onírica i amb una prosa molt poètica.
Va escriure La Casa Limón després d’haver publicat quatre llibres de poesia. Per què va decidir passar a la narrativa?
No ho sé, és que en el fons no va ser una decisió, va ser una necessitat, perquè tot i que l’espai d’un poema pot encabir un univers sencer, el que volia explicar em quedava cada vegada més circumscrit. Llavors, el format narratiu em servia més per al propòsit de parlar de certes qüestions. De totes maneres, és una novel·la en què hi ha molta poesia, per tant, no hi ha hagut un trencament ni una gran distensió entre poesia i narrativa.
El jurat del Premi Tusquets de Novel·la va definir la seva prosa com a molt crua, precisa i onírica. Era aquest el seu objectiu?
A veure, la intenció és que fos poètica. Si la veu de la protagonista és crua ho és en el sentit d’explicar tot allò que poden ser catàstrofes i coses molt doloroses, i d’explicar-les amb naturalitat. La cruesa pot ser-hi, però de manera indirecta. Jo no vaig tenir mai la intenció d’escriure una novel·la crua. En canvi, la intenció sí que era elevar la cruesa dels fets amb la poesia, a través del llenguatge poètic. Puc assegurar que va haver-hi molt treball amb el llenguatge.
Per què va enviar-la al Premi Tusquets?
Quan vaig arribar a Catalunya, l’any 1997, un dels primers llibres que em va regalar el meu sogre va ser Juegos de la edad tardía, de Luis Landero. Sempre he tingut molts llibres de Tusquets. La col·lecció de poesia Nuevos textos sagrados, per exemple, m’encanta. Diguem que vaig establir una mena de vincle emocional amb l’editorial, i per això vaig pensar d’enviar-la al Premi Tusquets.
És una novel·la amb un rerefons històric, el de Romania, però que podria ser el de qualsevol altre país de l’Europa de l’Est, no?
De fet, en la primera versió del llibre, els noms no estaven definits del tot. La nena no tenia nom, ni tampoc la ciutat ni el poble ni el país. Sí que sabem que la història passa a Romania, però en un inici no deia mai els noms del lloc. Per tant, aquesta història podria haver passat en qualsevol altre lloc de l’Europa de l’Est. Fins i tot hi veig una connexió amb la història d’Espanya, amb la dictadura espanyola. En qualsevol país, l’existència d’una dictadura crea unes situacions i un marc de desenvolupament tan anormal de tot allò social que s’arriba a transmetre en les vivències i les vides de les persones.
Per què va decidir que la veu narrativa fos la d’una nena?
Perquè era el que jo havia viscut allà en primera persona. M’era més fàcil connectar amb aquesta veu infantil narrativa i perquè literàriament em servia per arribar on volia arribar. Jo no volia explicar una història moralista, i ho vaig aconseguir a través d’una veu infantil perquè aquesta veu només explica les coses sense jutjar-les. Aquesta és la virtut d’un infant. I també perquè tenen aquesta manera de mirar el món amb estranyesa. I aquest aspecte m’interessava molt, el descobrir les coses per primera vegada.
Es pot dir que hi ha part de les seves vivències personals en la novel·la?
Clar, hi ha elements autobiogràfics, hi ha molts episodis que van succeir al meu voltant durant aquella època, però també hi ha molta llibertat ficcional, és a dir, és una novel·la que pot tenir un germen real però al final he acabat construint una ficció.
Què recorda de quan va morir Ceausescu?
És un moment que recordo moltíssim. Hi ha certes coincidències amb la novel·la com les escoltes de les emissores Ràdio Europa Lliure, de La Veu d’Amèrica… Ja hi havia hagut revolucions en altres països. Jo recordo molt bé i amb molta emoció tots aquells dies previs en què estàvem gairebé enganxats tot el dia a la ràdio per escoltar el que estava succeint. La revolució romanesa va ser l’única revolució violenta de les revolucions dels països de l’Est, van morir-hi persones. També va ser una revolució segrestada per una fracció dins del partit comunista, que després d’això va fer que la transició cap a la democràcia fos molt més lenta. Va ser una revolució a mitges, mai es va posar tot en el seu lloc.
A la novel·la hi ha dos escenaris, la ciutat i el poble on viuen els avis. Són també dues maneres diferents de viure?
Jo crec que sí, que hi ha certa diferència. Aquest poble que apareix a la novel·la per mi és com l’essència d’aquella Transsilvània ancestral que encara persisteix al segle XXI. En el fons és l’essència d’aquest món una mica arcaic i màgic.
La protagonista diu: “Les morts que toquen les nostres vides la canvien i ens preparen per a la nostra pròpia mort”. La mort acaba sent un tema recurrent en tota la història.
Sí, la mort és una de les meves obsessions, tant en poesia com en narrativa. I a la novel·la hi ha una relació de la nena amb la mort molt peculiar. A l’inici, ella es confronta amb la mort, i ho viu amb certa normalitat, però després les morts que li arriben són molt més properes i aquí comença a canviar la seva consciència del que és la mort.
La malaltia també hi apareix i, a més, com un tema molt tabú.
És un llibre fet de silencis, a la família hi ha molts silencis, perquè la societat creu que hi ha coses que no es poden dir, i així s’arriba a una espècie de paroxisme dins la família. Entre els temes tabú, la malaltia és el primer. Se sent vergonya perquè, en el fons, es tracta d’una malaltia mental, i aquesta malaltia no té lloc en aquest tipus de sistema. Per tant, tot el que no sigui ben vist s’ha d’ocultar, no es pot explicar. D’aquí ve que la nena visqui amb la impossibilitat d’expressar allò que li passa i, per tant, els traumes sempre hi són presents, perquè no se’n pot parlar. De fet, la malaltia és un eix vertebrador, però també ho són l’abús o l’avortament. Amb la prohibició de l’avortament a Romania es va crear un problema social perquè va haver-hi moltes dones que van morir per pràctiques il·legals d’avortament. Són temes que m’interessava molt poder-ne parlar.
La protagonista també diu: “M’avorreix la vida real”. Per això hi ha molts somnis en el llibre i es crea aquell castell de llibres sota la taula?
És una somniadora, és una nena que té una sensibilitat molt gran, amb una gran capacitat sinestèsica d’entendre el món i una gran capacitat onírica. De fet, els somnis són molt presents en la història, i fins i tot hi ha moments en què no saps ben bé què és la realitat i què és el somni. Es crea un joc entre realitat i somni-ficció.
Per la protagonista, la lectura és molt important. I per vostè?
Per mi, per la nena i per la narradora, és la salvació. Els llibres són finestres cap al món. Per mi, la lectura ho és tot, és la meva manera d’estar en el món, d’entendre el món, d’entendre qui soc i què faig aquí, d’entendre quin és el meu paper i el dels altres, és a dir, que la literatura ens ajuda i més en el món que tenim avui dia, tan complex i tan confús. La lectura ha estat una de les coses que m’han acompanyat tota la vida. Passi el que passi, a mi ningú em podrà treure ni els somnis ni les paraules.
Amb 24 anys va marxar de Romania. Per què va venir a Catalunya?
Tenia una beca de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid. Però el que va passar és que a Romania havia conegut qui va ser el meu marit durant 24 anys, i llavors vaig canviar Madrid per Barcelona i m’hi vaig quedar.
I va aprendre el català a Catalunya?
Bé, jo havia estudiat Filologia Hispànica i Anglesa, per tant, ja parlava l’espanyol. Amb el català hi vaig entrar en contacte a principis dels 90, a la universitat on estudiava i on un dia va venir Xavier Montoliu a presentar la traducció de La plaça del Diamant. Jo em vaig enamorar de Mercè Rodoreda. Més endavant, el primer llibre de poesia que vaig traduir ho vaig fer amb el Xavier.
Van ser dels primers en la traducció del romanès al català?
Bé, el 2013, quan vam fer la primera traducció, no hi havia cap llibre de poemes traduïts. Sí que hi havia algunes traduccions en revistes com Reduccions, però res més. Després vaig anar incorporant diferents autors com Ana Blandiana. Amb La meva pàtria A4 vaig guanyar el Premi de Traducció de Poesia Jordi Domènech. Vaig traduir altres autors com Marin Sorescu, també amb Montoliu. Va ser un moment important per anar incorporant la poesia romanesa.
A banda de traduir, també ha escrit llibres de poesia.
Jo vaig publicar el primer llibre, Mil y una muertes, el 2016. Després va venir Intermitencias, el 2018. El 2020 vaig publicar un llibre en català, La mà tremola, on reflexiono sobre el que significa escriure en una altra llengua, què vol dir la pèrdua de la llengua materna i trobar una altra llengua o sentir-te en una altra llengua com si fos la placenta de la llengua materna. Després vaig publicar Desde dónde amar. A més, hi ha alguna antologia on hi ha poemes genèrics. I aquest any publicaré un nou llibre.
I té prevista alguna altra novel·la?
Sí, hi espero que el temps i les circumstàncies s’aliïn per escriure-la. Suposo que guanyar el Premi Tusquets ha anat bé per tirar endavant. D’una banda és una responsabilitat però de l’altra fa adonar-te que el que estàs fent té sentit i que s’ha d’anar endavant. Però sí que ho tinc clar que escriuré.
Quina és la seva llengua de creació?
Habitualment és el castellà. Tot i que he escrit en català, potser escric amb més contundència en castellà.
