‘Discmedi’, 1995
Ara fa tres dècades que es va publicar IV, un àlbum que va capgirar la trajectòria i la música del trio de Banyoles format per Lluís Costabella, Joan Peiró i Bep Greboleda. Kitsch, que venia de treure III, un directe espectacular quan als Països Catalans ningú feia discos en viu, va fer una aposta arriscada i va aparcar el pop-rock d’aire sinistre i de vegades gòtic per apostar per una sonoritat molt més dura. Aquest canvi es nota sobretot en la veu de Costabella, molt més punk i esparracada, i també en les guitarres, que sonen totes amb una distorsió agressiva i poc convencional que costa d’assimilar a la primera escolta. El quart disc dels banyolins, a més, va ser un dels primers discos conceptuals en català i els 13 temes, fets des de la ràbia i la mala llet, versen tots sobre la dualitat i l’existencialisme. Hi ha cançons espirituals com “Cicle”, d’altres de sexuals com “Autoviolació” o “Abús”, algunes amb inspiració espriuana com “Avís” i d’altres directament fatalistes com el “Foc off” que tanca l’àlbum. Parlant de la portada amb Costabella i Pairó, recordo que un dia em van explicar que van triar “la nena que agrada” (llegiu la nena cagarada). I després del IV en van venir uns quants més fins que el 2008 va arribar el Deu (o Adeu). L’últim rastre de Kitsch és de 2017, amb un EP titulat Ratificació fet amb Mon a la Cova i signat com a Kitsch a la Cova. Tant de bo algun dia ressuscitin. En els temps que corren Kitsch serien –i són– del tot imprescindibles.
