Pels volts de l’any 1980 Lemmy Kilmister va tenir la mala pensada de fer-se una transfusió de sang. La seva addicció a diferents substàncies psicotròpiques van obligar-lo a seguir l’exemple del membre dels Rolling Stones Keith Richards, que presumptament havia utilitzat el mateix mètode per renovar el líquid sanguini i evitar així haver de seguir una traumàtica desintoxicació. Segons explicava el mateix Lemmy en una autobiografia que va escriure-li Janiss Garza, quan va arribar a la consulta d’un metge, aquest li va fer una anàlisi de sang i va treure-li la idea del cap. Li va explicar que en cas de realitzar la transfusió, la mort seria inevitable, ja que tenia la sang tan corrompuda que ja havia deixat de ser humana per convertir-se simplement en tòxica.
Cinc anys abans els Motörhead havien debutat a Londres i iniciaven la llegenda de la més gran banda de rock’n’roll de tots els temps. El seu mentor i líder era el mateix Lemmy, que després de passar per diverses formacions i ser exclòs dels també mítics Hawkwind quan va ser enxampat per la policia canadenca intentant travessar la frontera amb els Estats Units carregat de drogues, va formar la banda amb la intenció d’anomenar-la Bastard. Finalment el nom es va reservar per a un àlbum en estudi del 1993, ja que el seu mànager li va treure la idea del cap per considerar-la massa complicada per aparèixer en televisions i ràdios de l’època. El nom triat va ser el de Motörhead, el personatge que assumia Lemmy dins de Hawkwind, manllevat de la tradició literària de l’autor Michael Moorcock.
La primera vegada que vaig escoltar els Motör va ser a mitjan anys vuitanta. La música que s’escoltava aleshores als mitjans que es rebien a Ripoll era tan repulsiva que aquella veu atípica i cavernosa em va cridar tant l’atenció com una música que semblava sortir directament de l’infern. Lemmy, que ens va fer la broma macabra de morir-se el dia dels Sants Innocents de 2015, afirmava que tocava el baix com si en realitat es tractés d’una guitarra. Ell, el micròfon elevat per sobre del seu cap, i una piga immensa que amenaçava en rebentar-se i descobrir-nos per sempre més el secret del cap motoritzat amb el qual ens insinuava l’efecte del consum d’amfetamines sobre el cervell, s’han convertit per sempre més en el gran referent del rock’n’roll. Es busquen subcampions.
