Autor: Lluís Sanahuja Munné
Editorial: Edicions Documenta Balear
Lloc i any d’edició: Palma, 2024
Pàgines: 157
El darrer llibre de Lluís Sanahuja Munné ha guanyat el XXI Premi Joan Marquès Arbona de narrativa Vall de Sóller. Consta de nou narracions, alguna propera a la novel·la, que endinsen el lector en un món d’històries colpidores que giren a l’entorn del maltractament femení, amb una versemblança i una duresa corprenedora, on es testimonia com de complexa i sibil·lina pot arribar a ser la relació amb els homes, però també amb les dones. Malgrat que la sororitat femenina ens salva en moltes ocasions.
Els personatges masculins, ben perfilats tant o més que els femenins, s’enfronten a situacions on els pot el paternalisme, la incertesa de quin ha de ser el rol masculí, l’alcoholisme, l’homosexualitat reprimida encara, o la seguretat que els continua donant un rol ben violent i masclista.
Els maltractament físics i psicològics van sobreeixint els relats. En alguns, la crueltat sobreïx de tal manera que la ficció sembla que superi la realitat. En els rols femenins es perfilen diferents maneres de ser de les dones, com els lesbianismes, les inseguretats imposades i heretades, l’adopció, la malaltia, la mort, la maternitat, la solitud i la solidaritat de les dones grans, la violència domèstica i la vicària, entre d’altres, i tot això acomboiat, en el darrer conte, amb un mar de flors analitzades amb una profunda simbologia (gira-sols, la responsabilitat; azalees, la passió…) que malgrat la duresa de la història amoroseixen la crua realitat dins un bany floral de beutat infinita.
El contrast entre la bellesa i la lletjor, el dolor i l’amor, la tendresa i la brutalitat, estan molt ben treballats a partir d’un estil narratiu a voltes commovedor, però també amb una força poètica que endolceix la prosa en frases com: “la llum del fanal proper hi llaura solcs daurats a la paret…” o bé la riquesa dels adjectius a la manera planiana: insignificant, infame, indigne, imbècil… que enriqueixen l’estil narratiu, així com ho fan les descripcions dels espais que s’arrapen a la pell de les històries per fer-les més punyents encara. L’atenta cura del llenguatge i el plaer de fer jugar el lector amb una enigmàtica pintada a la paret, que va cosint totes les històries, “Jo bui punxar l’Imbècil”, amb secrets que no us desvelaré, capturen el lector.
El llibre és un homenatge a la dona i una denúncia als mals que patim en ple segle XXI, on es fa palesa una societat immadura que no se n’acaba de sortir, ans al contrari, les dades sobre les noves generacions són decebedores. Heu de llegir-lo!
