Illes reals i illes metafòriques s’entrellacen en la novel·la de Roc Casagran (Sabadell, 1980) que veiem aquests dies als aparadors de les llibreries com a guanyadora del Premi Sant Jordi 2024. ‘Somiàvem una illa’ (Univers-Òmnium) té com a protagonista la Carla, una dona que es troba en una cruïlla vital i que escriu a l’home amb qui acaba de trencar una relació. La seva vida té un correlat amb les històries d’illes remotes d’arreu del món que fascinen l’escriptor.
Feia uns anys que no teníem novetats seves com a novel·lista, sí com a poeta. I de cop i volta, el Premi Sant Jordi. Com es rep aquesta notícia?
Com una cosa molt grossa. Vaig procurar escriure una novel·la que, primer de tot, em satisfés a mi. La vaig presentar i jo, que vinc d’un món de més discreció com a escriptor, m’he trobat de cop i volta més exposat a l’opinió pública. I m’estic trobant amb un munt de lectors que no em coneixien, o em coneixien en altres facetes, i que ara s’estan atrevint a llegir la novel·la.
Està passant ja, aquest retorn de part dels lectors?
Sí, i n’estic molt content. Tenia un cert vertigen sobre el que suposa un premi així, amb quins ulls ho veurien els lectors, i sobretot els que em llegien per primera vegada. Però ja de bon principi, quan la novel·la va començar a circular, m’he trobat amb uns i altres que empatitzen amb els personatges o que els ha fascinat la qüestió de les illes. Tot això et fa estar una mica més tranquil i segur, el llibre està funcionant i procurem acompanyar-lo perquè vagi fent el seu camí.
Ja han sortit les illes. La Carla, la protagonista diu que “tothom ha somiat alguna vegada en un paradís desconnectat de tot, un lloc on alliberar-se de les cadenes de la quotidianitat, un punt al mapa on aturar el món”. Ella està en un punt de la seva vida en què voldria aturar el món i anar-se’n a una illa?
Crec que és un somni gairebé recurrent en tothom. Fins i tot en cas que la vida et vagi més o menys correctament potser tots hem pensat que ens agradaria trobar una illa o anar a viure a la muntanya aïllats. És habitual en aquest món contemporani en què tots tenim moltes coses per fer i no tenim temps ni d’aturar-nos a fer un cafè amb un amic. La Carla pateix d’això, somia això i des de que coneix la seva parella ho comparteix amb ell. Però és extrapolable a qualsevol de nosaltres.
Parlem d’ella. Està en un moment delicat: ha perdut gent propera, té dos fills i ha trencat amb la parella, en algun moment apareix l’ombra d’una malaltia…
Està al voltant de la quarantena, enmig dels canvis físics després d’haver tingut els fills… vol saber quin és el seu lloc al món. S’està buscant. Qui no l’ha tingut, aquest moment de preguntar-se què hi fem, aquí, quina és la nostra posició, què hauríem de fer per sentir-nos plens i feliços. Ella és una dona que dona moltes voltes a les coses, i aquestes preguntes la fan sentir inquieta. Necessita alguna via per trobar-se.
A tota la novel·la parla amb un tu, la parella amb qui ha acabat la relació. “Tan de bo això que t’escric fos només un artefacte narratiu”, diu.
Una petita broma amb el lector… perquè sí, en el fons és un artefacte narratiu, no deixa de ser una novel·la. Però per a ella, com que és un personatge i teòricament el que està explicant és cert, no és un artefacte narratiu sinó la realitat. La Carla treu la força del fet d’escriure, una sensació que segurament jo també comparteixo. Les paraules són eines que tenim per explicar-nos i per entendre’ns a nosaltres mateixos, per poder mirar enfora i poder mirar endins, que és el que fa la protagonista constantment.
Els homes hem parlat moltes vegades –massa– per boca de les dones, hem narrat les dones. Era conscient que assumia un cert risc escrivint com si fos la Carla?
Quan vaig començar a idear la novel·la no n’era gens conscient. Però em plantejava –i penso que ho ha de fer qualsevol escriptor conscient– des d’on volia mirar aquesta història. En el cas de la Carla, per qüestions que el lector ja descobrirà, té unes vivències que són molt diferents a les d’un home. Ni que sigui per una qüestió física. Em va semblar que era més interessant agafar aquest punt de vista i narrar la història des de la seva mirada. Una altra preocupació era si seria versemblant. Evidentment, al meu voltant hi ha moltes dones i m’agrada escoltar-les. Vaig intentar posar-me en la seva pell i vaig tenir la sensació que funcionava. Però sempre amb aquella incògnita dels primers lectors que tens, que saben qui ets tu i llegeixen intentant veure què hi ha de mi en la protagonista.
Ho devia fer tan bé que el jurat es pensava que la novel·la era d’una dona, abans d’obrir les pliques amb els noms…
Això em va alegrar. Eren els únics set escollits que llegirien la novel·la sense saber qui hi havia al darrere. Tots els que ho havien fet abans era perquè jo els l’havia passat, i evidentment tots els que van venint ara saben que hi ha en Roc Casagran al darrere. En cap cas pretenc, però, ser jo qui representi les dones. M’ho mirava, potser, d’una manera més càndida: em venia de gust fer això, igual que en una altra circumstància podia agafar el punt de vista d’un nen petit, d’un assassí o d’un periodista.
Parlàvem de la història de la Carla, de la seva illa. Però al llibre es barreja amb històries reals d’illes que existeixen o han existit al món. Es nota que té una fascinació pel tema.
És una dèria que em va agafar ja fa uns anys, sense imaginar que acabaria essent part d’un llibre. Simplement pel gust de saber coses sense més transcendència. Em vaig aficionar a mirar documentals d’illes remotes, a llegir-ne llibres… Vaig anar acumulant un pou de coneixements sobre el tema que en principi no m’havia de portar absolutament a res. A casa fins i tot se’n reien una mica, quan em veien mirant vídeos sobre illes en llengües estranyes. En el meu cap, literàriament, pensava com a molt que en faria algun poema. Fins que vaig començar la novel·la, a muntar el personatge de la Carla, i vaig adonar-me que de tot això que jo sabia sobre illes en podia treure suc. I les podia utilitzar com una mena de correlat per explicar la manera d’estar al món que tenia ella. Va venir una feina de tria, entre una llista molt llarga d’illes que per una cosa o altra em cridaven l’atenció.
Al final en van quedar vuit, els vuit capítols de la novel·la. O nou, si comptem la darrera.
Sí, tot i que fugaçment n’apareixen d’altres en la narració. Vuit, més l’illa des de la qual escriu la història. Després vaig seleccionar quines informacions em semblava que podien tenir un cert paral·lelisme amb els moments de la vida d’ella. Era un procés de trencalosques: tenia totes aquestes informacions, havia de decidir com les anava col·locant, com me’n guardava algunes per a més endavant. Igual que els salts endavant i enrere de la història de la Carla. Va ser tota una feina prèvia abans d’escriure, força llarga. Quan ho vaig tenir, va venir el moment de seure i intentar posar paraules a tota aquesta estructura. M’ho vaig agafar com un joc, però en el fons és el que fa la protagonista: ha d’anar recol·locant totes les peces del seu món per intentar estar bé. La meva voluntat –una altra cosa és si me n’he sortit– és que el fons i la forma tinguessin sentit, que la forma tingués un justificant en el fons.
Tots som una illa, en certa manera, però en tenim d’altres al voltant.
Tant de bo tots poguéssim ser una illa dins d’un arxipèlag.
A la novel·la n’hi ha d’absolutament isolades, en el sentit real i no metafòric. Hi ha una història curiosa, la de Tristan da Cunha, el lloc habitat més remot del món… que de cop i volta molta gent va conèixer per un anunci.
És una història apassionant. I just quan estava acabant la novel·la, per una d’aquelles casualitats, un banc molt conegut d’aquí va fer un anunci que passava a Tristan da Cunha i donava el missatge d’arribar a tothom i a tot arreu. Evidentment, si arribes a Tristan de Cunha…
També hi ha una illa molt propera, l’illa on acaba el relat, que és la de Tabarca. Una de les illes dels Països Catalans que menys coneixem.
Una decisió no sé si política, però en tot cas propera a la política. Viatgem per tot el món, hi ha illes escampades arreu del planeta, però volia que n’hi hagués una de casa, dels Països Catalans. I que m’estic adonant que és una gran desconeguda, tot i que no voldria potenciar-ne la massificació, que ja en tenen prou. És davant de la costa d’Alacant i és la més petita del Mediterrani en habitants. A més, amb una història curiosa, que inclou episodis de corsaris i pirates, que ha tingut èpoques de més i menys habitants.
Ara, amb el turisme, tot és molt diferent…
Li ha donat una nova vida. Però continua essent un paradís quan en marxen els turistes. I jo, quan l’he visitada, també he estat turista. Aquesta contradicció que tots tenim i que apareix en moments de la novel·la. Tots volem viatjar però no volem que ens diguin turistes, preferim ser viatgers o gairebé antropòlegs. Tabarca em té enamorat des que la vaig descobrir.
Ha volgut ubicar la novel·la molt en el present. Hi surten els refugiats sirians, el procés català, la pandèmia…
Cada autor fa el que li sembla oportú, però em sembla que una de les feines que tenim els escriptors és retratar un temps, explicar des del nostre punt de vista la realitat contemporània. Té un cert interès per al lector d’avui, perquè allò que passa a la novel·la el pugui interpel·lar, però també tinc la sensació que més endavant pot ser una eina útil per entendre un període històric. D’aquí a uns anys, si algú agafa aquesta novel·la hi trobarà reflectits uns fets que han estat molt intensos per als que els hem viscut però que el pas del temps va diluint. Fa cinc anys de la pandèmia? Ens queda tot tan lluny!
