La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Els Catarres treuen el seu setè disc, 'Paracaigudes', amb 12 temes amb varietat de ritmes que són una invitació a atrevir-se
Jordi Vilarrodà
Qui vol llançar-se en paracaigudes, ho ha de fer sense pensar-ho gaire, no fos cas que li vingués por. “El que vindrà després serà bo… normalment”, diu Èric Vergés, d’Els Catarres. Atrevir-se a viure, llançar-se a l’experiència, és la idea que anima el setè disc d’estudi del grup osonenc, Paracaigudistes (Halley Records), que va sortir la setmana passada a la llum i que aquest diumenge sonarà per primera vegada en directe a Girona. Una dotzena de cançons que posen l’accent en la part positiva de la vida, i en les persones que ajuden a fer-la al nostre voltant: “Tots som paracaigudistes, o som paracaigudes d’algú altre, tots ens necessitem per ajuda a llançar-nos o a vegades per frenar”. Potser amb trencaments entremig, però que també són la llavor d’un començament nou.
La idea ha anat primer que la música, en la major part de les cançons del nou treball. “Ens hem basat en el fet que encaixés en el concepte i que cada una tingués el seu univers, temàtic i sonor.” Qui vulgui fer allò ja tan poc habitual d’escoltar el disc sencer, de principi a final, farà un viatge pensat en un ordre, amb les seves pujades i baixades, amb principi i final. Curiosament, la primera cançó i la que dona títol al treball va ser la darrera que s’hi va incorporar. Paracaigudistes va néixer d’un tros de lletra i una tornada que se li va acudir a Èric Vergés quan tot el disc ja estava gravat i mesclat. “O la posàvem aquí, o ja no tindria sentit.” Era com si fos un símbol de la idea de tot plegat: “Si tens ganes de fer una cosa, fes-la”.
Es van llançar, van trucar al productor David Rosell i van gravar en temps rècord un tema enganxós molt d’estil catarra. Serà la més popular del disc? Això ja fa temps que no s’atreveixen a pronosticar-ho, perquè hi ha altres candidates i al final “el single l’acaba escollint la gent”, diu Jan Riera. Hi haurà per triar: al disc hi ha des de power pop a rumba, des d’electrònica a dub, passant per balades i algun tema acústic que recorda els primers anys del grup. Com és habitual, Els Catarres han treballat amb Rosell, el productor a qui es refereixen com el quart catarra, però també han gravat una cançó a l’estudi de La Casa Murada amb Santos & Floren i una altra a Medusa Studio amb Manu Guix i Roger Rodés.
En el treball han comptat també amb dues col·laboracions de luxe. País estrany és una cançó de les més serioses del disc, una mirada al país, la llengua i la cultura. “Des del principi vam pensar que hi havia d’haver Roger Mas, pel caràcter de la cançó, el tema i el tipus de veu que demanava”, explica Roser Cruells. Al cantautor de Solsona no li va costar gens dir que sí. Com tampoc els va costar a Massilia Sound System, que posen el seu so inconfusible i el seu occità de Marsella a Paradís. “Ens van marcar, a l’adolescència, estem molt contents d’haver gravat amb ells, i van venir tot el grup a fer-ho a l’estudi.” Han disfrutat gravant però ara ja pensen en els concerts. Fa un any i mig que no trepitgen escenaris.
L’antiga fàbrica de dinamita de Sant fost va ser una de les primeres de l’Estat, que va funcionar a finals del segle XIX
Josep Villarroya
L’Ajuntament de Sant Fost ha fet el primer pas per protegir i conservar les restes de l’antiga fàbrica de dinamita, una de les primeres de l’Estat, que va funcionar a finals del segle XIX. A finals de l’any passat l’Ajuntament va declarar l’espai, situat al bosc de la Nau, al voltant de la font del mateix nom, com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) juntament amb tres elements patrimonials més del terme municipal: La Font de les Monges i els jaciments ibers de les Maleses i Penjabocs. L’objectiu és evitar que es continuïn degradant i mantenir la seva memòria.
Els orígens de la fàbrica de la dinamita estan lligats a La Manresana, una indústria creada l’any 1856 que produïa pólvora per a cartutxos de caça i barrinades a Sant Fruitós de Bages. Quan aquesta empresa va desaparèixer, dos empresaris, Josep Tarruella i Josep Berch, van continuar la fabricació de pólvora a través de La Nueva Manresana, constituïda l’any 1884, i hi van afegir focs artificials i dinamita.
L’informe tècnic per a la declaració com a BCIL, dirigit l’any passat pel doctor en Arqueologia Social, historiador i arqueòleg Jordi Montlló, reprodueix un anunci publicat a la premsa de l’any 1887 en què apareixen imatges de les dues fàbriques de La Nueva Manresana, la de Sant Fost i la de Gualba, prop del Gorg Negre. Les oficines eren al carrer Barberà de Barcelona. Hi ha documents sobre la seva participació en el castell de focs artificials en la clausura de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888.
La fàbrica era prop de l’actual urbanització de Mas Corts, en una fondalada formada per la vessant de diferents turons que limiten amb Santa Maria de Martorelles, com el turó de la Nau o el Turó de Galzeran. S’hi accedeix per un corriol al final del carrer Montblanc de la mateixa urbanització. Abans de la construcció de la carretera de Mollet a Badalona (B-500), l’accés es feia per un camí que, sortint de la casa de Can Gaig, anava paral·lel al torrent de la Nau passant pel Pont del Llop.
L’informe de Montlló detalla que les estructures de la fàbrica, situades a banda i banda del torrent, s’han anat deteriorant, enrunades i engolides per la vegetació. La bassa i els assecadors són els que es troben en millors condicions. A la part més alta hi ha les restes de l’edifici on vivien els treballadors i les quadres dels animals. Només es conserven algunes parets amb obertures de portes i finestres. També hi ha restes d’altres construccions, un pou de ventilació, una xemeneia i una estructura soterrada l’accés a la qual està colgat.
En un article publicat l’any 1998 al número 3 de la revista Campsentelles, del Centre d’Estudis Santfostencs, Amics de Cabanyes, Lluís Bosch i Roca explica que a l’Ajuntament només hi ha alguns documents relacionats amb la contribució industrial del període de 1884 a 1896. Afegeix que en el Registre Civil sí que consten les defuncions degudes a les explosions que hi va haver. Bosch també parla d’un expedient de permís d’obres que l’empresa va demanar per a les oficines de Barcelona a principis del 1883. Dedueix que els propietaris van llogar el local per instal·lar l’oficina i que, per tant, la fàbrica estava construïda o s’estava construint. Per això data l’entrada en funcionament entre finals de 1882 i mitjans de 1883. No es coneix en quin moment va tancar, però aventura que va ser al voltant del 1900 o poc després.
Al llibre Sant Fost, història d’un poble (1990), els historiadors Xavier i Ferran Pérez inclouen una crònica de Vicenç Plantada, escriptor, professor i veterinari de Mollet, publicada l’any 1886 al butlletí de l’Agrupació Excursionista de Catalunya, en què relata la visita que va fer a la fàbrica, un any abans, per guarir un matxo que s’havia cremat per un vessament d’àcid nítric. És el document més antic que fa referència a la fàbrica. Plantada diu que al complex hi ha el molí, el magatzem, el dipòsit de la pasta, el dipòsit de carros, el lloc on s’omplen els cartutxos, la casa dels treballadors i les corts dels animals. Segons Bosch, la pastera i la mola es conserven encara en una casa particular de Mollet.
L’espai de la font està recollit en el Mapa del Patrimoni Cultural de Sant Fost que va fer la Diputació l’any passat. Jordi Montlló diu que les restes de la fàbrica i el seu entorn han de tenir un nivell de protecció integral, des del punt de vista ambiental, arquitectònic i arqueològic. Aconsella incloure l’entorn en un futur pla especial per garantir la protecció de la font i les restes de la fàbrica i preveure i regular el destí. Afegeix que cal una esbrossada general de la vegetació per detectar altres possibles restes arquitectòniques i recuperar el doll d’aigua. També recomana que l’espai formi part del parc de la Serralada de Marina –actualment, el terme de Sant Fost no en forma part i la seva inclusió ha topat amb l’oposició dels propietaris dels boscos.
L’informe recomana documentar les restes amb metodologia arqueològica i planificar la museïtzació. També protegir alguns elements per evitar que els visitants puguin prendre mal.
El retorn de la peça original a Folgueroles serà un dels actes de la Festa Verdaguer d’aquest any
Jordi Vilarrodà
El bressol de Jacint Verdaguer que fins ara es podia veure al MEV, Museu d’Art Medieval passarà a ser exposat a la Casa Museu Verdaguer a partir d’aquest mes de maig. Fins ara, a Folgueroles n’hi havia una reproducció. La incorporació d’aquesta peça d’alt valor simbòlic és una de les novetats de la Festa Verdaguer d’enguany, que coincideix amb el 180è aniversari del naixement del poeta.
L’any 1914, el bressol de Verdaguer va ser donat al Museu Episcopal de Vic per assegurar que es conservés. Oriol Picas, director del MEV, va explicar en la presentació dels actes que la decisió s’havia aprovat a la junta “perquè representa la llar de Verdaguer i ajuda a comprendre i viure el poeta”. Jordina Boix, directora de la Fundació Verdaguer, va afegir que s’exposarà a la planta baixa de la Casa Museu, i serà el punt de partida del projecte El Bressol i la Paraula, “directament vinculat a Folgueroles”.
La Festa Verdaguer tindrà també una obertura especial el dia 16 de maig a L’Atlàntida de Vic, amb l’estrena de la producció Los que estau amb lo front núvol, los que teniu lo cor trist, concebuda i dirigida per Roger Vila a partir de textos verdaguerians. L’estrena també s’emmarca en els actes del 15è aniversari de L’Atlàntida. L’endemà s’inaugurarà a Folgueroles, a la plaça de l’1 d’Octubre, l’escultura Gentil del cor robat, dedicada al poema Canigó i obra de l’artista Duaita Prats.
En aquest mateix dia tindran lloc els actes centrals i tradicionals de la festa, que enguany tindran com a convidat Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya. Com és habitual des de fa temps, la Festa Verdaguer és compartida amb Barcelona, on va morir Verdaguer. Els diferents actes que s’hi fan, sota el paraigua del Museu d’Història de Barcelona, es tancaran el dia 10 de juny a la casa de Vil·la Joana.
El MEV rep en dipòsit 196 peces de ceràmica
El col·leccionista Francesc Palau de Mas ha cedit en dipòsit un fons de 196 peces de ceràmica catalana al MEV, Museu d’Art Medieval de Vic. Aquesta cessió es va explicar, en presència del mateix Palau, durant la jornada anual que celebra el Cercle del Museu, que canalitza les accions de mecenatge de la institució.
La incorporació del fons de Palau de Mas s’ha fet en dues fases, la primera l’any passat i la segona que es portarà a terme aquest any. La part més rellevant són les peces de ceràmica blava catalana (plats, gerres, rajoles, pots de farmàcia o beneiteres, entre d’altres) que completaran la ja rellevant col·lecció del MEV en aquest àmbit. L’expert en ceràmica Albert Telese en va valorar la importància.
La fira del formatge català torna a aplegar 40 formatgeries i més de 200 formatges catalans i artesans
Miquel Erra
“L’any que ve serem adults”, bromejava en la presentació la regidora de Fires i Mercats de Vic, Bet Piella. El Lactium viurà aquest cap de setmana la 17a edició, però no necessita arribar a la majoria d’edat per exhibir un model “molt consolidat”, insistia Piella, convençuda que aquest certamen lliga com anell al dit amb “el relat firal” de la ciutat, en aquest cas concret posant en valor el conjunt de la comarca com a “territori làctic”. Ho demostra el fet que Osona “és la primera en producció de llet a Catalunya i la segona en nombre d’explotacions”.
El parc Balmes tornarà a ser l’escenari d’aquesta “cita de referència a Catalunya per als amants del formatge artesà”, en paraules del director del Lactium, Isaac Gelabert. “Tenim un model Lactium”, va remarcar Gelabert. Les grans protagonistes, les 40 formatgeries que hi presentaran més de 200 formatges artesans. “Hem tornat a fer sold out; hem rebut més sol·licituds de les que podem acollir”, es felicitava Gelabert, donant per superat el sotrac que es va viure el 2023 amb la desvinculació d’ACREFA de la fira. D’aquestes 40 formatgeries, 9 són d’Osona i 11 s’estrenen al Lactium. “Hi ha una renovació, i això ens agrada.” Com a formatgeria convidada hi serà la Ferme de Lanset, d’Aydius, a l’Aquitània francesa, elaboradors de formatges de llet crua i amb ramat de cabres propi.
L’espai firal es complementarà amb els Amics del Formatge, enguany amb 13 productes per “maridar” amb formatges, i serà aparador d’iniciatives com el segell Llet de Cabres Catalanes o el projecte Ramats de Foc de la Fundació Pau Costa.
Com és habitual, el programa desplegarà tot un seguit de propostes festives i divulgatives a l’entorn del formatge distribuïdes entre l’Aula del Formatge Bonpreu i Esclat, el Txis Arts –amb les actuacions de Joan Colomo i Clara Maschio– i el Txis Bar, l’espai de degustació on el públic podrà tastar la majoria dels formatges presents a la fira –i on s’esperen servir al voltant de 2.000 fustes.
En el cas de l’Aula Bonpreu i Esclat, desplegarà 10 activitats centrades en el tast guiat i la divulgació dels valors del formatge artesà. Joan Sabartés, director d’operacions de l’empresa, subratllava el compromís amb Lactium, que fa vuit anys que patrocinen. “És un plaer defensar una fira que dona visibilitat a les empreses del territori, i que contribueix a fer cultura gastronòmica i formatgera a Vic i arreu de Catalunya.”
Enguany les activitats de la fira porten el segell del programa Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025. En aquest sentit, Laura Martí, responsable de l’àrea de gastronomia de Prodeca, destacava que “Lactium per nosaltres és més que una fira, és un espai de trobada, divulgació i projecció”. El pressupost és de 93.000 euros, similar al de l’any passat.
EL 9 NOU
‘Ya me has tocado el cuento’, la seqüela de ‘No me toques el cuento’, arriba aquest diumenge a 2/4 de 8 del vespre al Teatre Can Rajoler de Parets. Es tracta d’una comèdia fresca i disbauxada amb quatre prínceps de conte desesperats per recuperar les seves vides felices. Aurora, Bella, Ventafocs i Blancaneu han volat del niu per viure experiències soles en el món real. Davant d’aquest inesperat abandó, els prínceps busquen ajuda per recuperar-les. Tant aquesta com l’obra anterior han estat escrites i dirigides per Olivia Lara. Els intèrprets són Alejandro Chaparra Álvaro Quintana, José Corbetera i Víctor de la Fuente.
‘Ya me has tocado el cuento’, d’Olivia Lara. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge 4 de maig, 19.30.
La companyia Kali Teatre presenta ‘Motel d’insectes’ aquest diumenge a les 12 del migdia al Celler de Carrencà de Martorelles. Es tracta d’una faula de titelles plena d’humor, tendresa i emocions, que celebra la diversitat i trenca l’estigma i el tabú dels trastorns mentals i les etiquetes. És un espectacle que fomenta la convivència, una faula sobre la salut mental, el medi ambient i la convivència. Ha estat el guanyador de la Beca Mans 2025 de Viu el Teatre.
‘Motel d’insectes’. Kali Teatre. Celler de Carrencà, Martorelles. Diumenge 4 de maig, 12h.
Ensemble Durme actuarà aquest diumenge a les 11 del matí a la parròquia de Santa Coloma de Marata, a les Franqueses, per oferir el concert ‘Música sefardita. De les tres cultures: àrab, jueva i cristiana’. Interpretaran diferents peces popualrs arranjades com Duerme doncella, Reina Jerifa, Tres morillas, Alta es la Luna, Danza armenia, Árboles yoran o Shalom Aleichem, entre d’altres. La formació està integrada per Ana Gloria Corellano, veu; Enrique lleida, piano; Fernando Lleida, clarinet i saxòfon, i Santi Lleida, percussió. Tots ells han participat en diferents agrupacions, que als han portat a actuar en conjunt o separadament per tota la geografia espanyola, europea, americana i africana.
‘Música sefardita. De les tres cultures: àrab, jueva i cristiana’. Ensemble Durme. Parròquia de Santa Coloma de Marata, les Franqueses del Vallès. Diumenge 4 de maig, 11h.
La pallassa Petita Lu connecta amb els més menuts tot presentant-los amb ingenuïtat, el seu propi circ i els seus artistes internacionals. La pallassa més jove del Cric, Luara Mateu, que ja és un referent per a molts dels infants, ens porta a un petit viatge pel imaginari tot descobrint els jocs, els cançons i els amics que han aant fent durant les gires i aventures al circ. És un espectacle de petit format que retèn explorar el vincle que té aquesta pallassa amb la ingenuïtat i curiositat dels més menuts. Amb la col·laboració de Girovago e Rondella.
‘Històries de la petita Lu’. Dissabte 3, 10 i 24 de miag. Circ Cric, Sant Esteve de Palautordera. 11h.
Manolo García i Quimi Portet anuncien el retorn del grup després de gairebé tres dècades
EL 9 NOU
Manolo García i Quimi Portet han confirmat el retorn als escenaris d’El Último de La Fila l’any 2026. Després de gairebé tres dècades d’absència, la seva tornada es materialitzarà en una gira que a partir de la primavera de 2026 recorrerà diverses ciutats de l’Estat i passarà per Barcelona.
Format el 1985 a Barcelona, El Último de la Fila va irrompre a l’escena musical, fusionant influències rock, pop i flamenques i amb una trajectòria plena de reconeixements i múltiples discos d’or i de platí. Des de la seva separació oficial el 1998, tant García com Portet han desenvolupat les seves carreres en solitari.
La gira del grup passarà per Fuengirola, Barcelona, Roquetas de Mar, Madrid, Sant Sebastià, A Coruña, Avilés, Sevilla i València. Les entrades es posaran a la venda el 29 de maig a través ticketmaster.
Jordi Vilarrodà
Hi ha coses que no es planifiquen ni es programen. D’una connexió inesperada en pot sortir, per exemple, un projecte musical. I això és el que els va passar a Roger Orriols i Joan Marc Morata fa poc més de dos anys que ni es coneixien i ara tenen un grup i un disc. Derbi Junior ensenya com a carta de presentació el primer disc, El vi que alimenta (Great Canyon Records), i es disposa a seguir un camí que pot ser tan ple de sorpreses com el seu inici.
Va ser una amiga que tenien en comú els dos músics, la que va pensar que s’havien de conèixer. La intuïció no li va fallar. Un primer dinar a Barcelona va anar seguit de més trobades. “Estàvem en moments vitals semblants, i vam començar a somiar de muntar un grup”, expliquen. Roger Orriols, de la Torre d’Oristà, és bateria i membre de Nyandú, grup que està ara en hibernació. Joan Marc, guitarrista barceloní que viu des de fa més d’un any a Vic, havia tocat amb bandes com Manila, Brizna o Golden Days, de l’escena barcelonina, però també feia un temps que no estava actiu. L’agost de 2023 van començar a fer alguns assajos a la Torre d’Oristà, al local de tota la vida de Nyandú, ara ja amb el nom de la Granja del Sant. “Va sorgir la màgia i vam començar a treballar seriosament”, diu Joan Marc. Per a un i l’altre va significar “la il·lusió de recuperar un projecte propi”. El seu món de referències musicals era compartit: des del punk rock dels anys 90 que els va agafar molt joves (Berri Txarrak, per exemple, entre els més propers, o els californians Lagwagon entre els de més lluny) fins al blues rock de The Black Keys o el hardcore de Turnstile. “No acabaríem mai la llista”, diuen.
Guitarra i bateria. Derbi Junior és un grup essencial, una formació bàsica de duet com la de Japandroids, un altre dels que escolten. “En cap moment ens vam plantejar d’afegir més instruments, és fàcil entendre’ns i és un format que ens agrada.” Així van anar sorgint, des del quarter general de la Torre d’Oristà, els 10 temes del primer disc, dels quals ja en van avançar alguns. Al mateix temps feien els seus primers directes, com el de l’Adoberies Fest el setembre de l’any passat (el primer va ser a la festa major de la Torre d’Oristà). Només van gravar un tema en un altre estudi, a Ultramarinos Costa Brava. En el procés hi va ser molt present Ferran Orriols, germà d’en Roger i també membre de Nyandú, “el que ens va empènyer i ens va ensenyar moltes coses de l’autoproducció”. Derbi Junior ha treballat amb lletres i melodies pròpies excepte a Verd avellaner, una cançó de Mar Pujol, “del Lluçanès també i amiga”. Pertany al seu disc Rebost de cançons, i es van atrevir a canviar el registre intimista de l’original per una versió contundent i enèrgica, en la línia del disc. “I va quedar sorprenentment bé.”
Temes com Oblit i joia que obre el disc, Grupdepersones, Apartament núm. 13, Joc, Interludi o la final Foravila transmeten tota la frescor del moment en què es van gravar. En temps de molta producció i artifici, Derbi Junior és fresc i directe, com les lletres on parlen de temes personals, de renaixement i vida, però també de la gentrificació o del desarrelament. El títol ve d’una de les cançons, El vi que alimenta, i connecta amb un vi real que els espectadors es trobaran als concerts. Un vi fet a la Torre d’Oristà, en una vinya que des de fa un temps conreen Roger Orriols i el seu pare. Tot són atzars que al final van encaixant. “Sense voler tot va agafant sentit, tot el sentit del món.”
PLATAFORMES I CD
El disc es pot trobar a les plataformes des d’aquesta setmana, i també en format CD. A banda del segon concert de presentació previst a Barcelona, estan treballant en dates noves per a l’estiu. Una ja és segura, i serà dins de la programació off del Festus de Torelló, el darrer cap de setmana de maig.
Jordi Sunyer
AUCA
‘Beceroles del bon viure’
El nou treball dels osonencs Auca comença amb Ai, senyor, una espècie d’oda a la creació narrada a través dels ulls d’un pingüí que dialoga amb un xiulet spaguetti-western. A partir del minut 2, però, ja entra el pebre i la peça acaba amb la banda corejant “Ai, senyor, callat s’hi està millor”. Però la recepta no se l’apliquen i els Auca ja no callen durant els següents nou temes d’un disc on hi ha talls divertits i desenfadats com Tinc un Quimi Portet a les dents, Un camell d’Orient o Incendi. I sonen punks, sí, però també endreçats i polits. I la portada, brutal, és de Dídac Maroto.
BIEL HARPER
‘Ocell’
Ocell és el nou disc del jove pianista i compositor Biel Harper, un barceloní amb connexions al Penedès de només 26 anys que actualment està acabant un màster en Interpretació i Composició a la prestigiosa escola Jazz Campus de Basilea, a Suïssa. I precisament a Basilea és on ha gravat un disc de jazz ric en colors i textures amb nou temes propis en format de quartet. A part del piano del mateix Harper al treball hi brillen especialment la trompeta d’Álvaro Ocón, el contrabaix de Tabea Kind i la bateria de Lucas Zibulski.
NOVEMBRE ELÈCTRIC
‘Tarongers (Deu anys en un dia)’
Novembre Elèctric és una formació curiosa ja que té un peu a Madrid i un altre a València. El líder i cantant, Yeray Calvo, viu a la capital espanyola (també Bert Posada, Sergio León i Rodrigo Domínguez) mentre que Elena Jàtiva i Tono Hurtado viuen a Requena i Xirivella. I l’estudi d’Hurtado se’l va carregar la fatídica Dana. A les penes, però, punyalades. I és per això que la banda s’ha sobreposat a tot i celebra els 10 anys amb un cinquè disc lluminós i ballable amb col·laboracions com les de Pau Alabajos, Tardor, La Fúmiga, Esther i La Habitación Roja.
Jordi Sunyer
‘Lost Generation’ RCA, 1975
El músic dels Hostalets de Balenyà Elliott Murphy –al seu DNI o el que sigui posa que va néixer a Nova York però tothom sap que és mig osonenc– va debutar discogràficament amb 25 anys publicant Aquashow. El treball va ser ben acollit per la crítica, que el va batejar com el nou Dylan, però va ser un fracàs comercial. I per intentar que a la segona anés la vençuda, Murphy va canviar de companyia discogràfica i va anar a gravar el segon a Los Angeles amb un grup de músics d’estudi comandats per Paul A. Rothchild, productor de The Doors. I allà, ara fa exactament mig segle, va enregistrar per a la posteritat temes eterns com “Hollywood”, “Lost Generation” o “Visions of the Night”, amb lletres dylanianes plenes de referents literaris i culturals. La portada, sobretot amb ulls d’avui, és terrible, amb un Elliott que no sabem si volia anar d’àngel o de dolent de la pel·lícula però l’important és a un interior on musicalment s’aprofita tot. Malgrat que el disc és imprescindible, Lost Generation tampoc li va servir per entrar a la primera divisió de l’star system rocker mundial. És evident que el de Murphy és un dels casos més sagnants d’infravaloració a la història del rock. Però si no fos així, potser mai s’hauria convertit en fill adoptiu dels Hostalets de Balenyà. I si encara no n’és, que l’hi facin. Seria l’excusa perfecta per a un nou bolo a casa seva.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
L’harmònica.
Primer concert en directe?
Vaig tocar en un bar de Sant Joan de les Abadesses.
Primer disc que et vas comprar?
Street Legal, de Bob Dylan.
Quants discos tens aproximadament?
Una vuitantena.
Salva’n tres (de discos).
Blood on The Tracks, de Bob Dylan; Blonde on Blonde, de Bob Dylan, i Closing Times, de Tom Waits.
Grups o músics de capçalera?
Bob Dylan, Tom Waits i Tracy Chapman.
Un concert (com a públic) per recordar?
Bob Dylan a Encamp, a Andorra, el juny de l’any 2008.
La cartellera dels principals cinemes d'Osona, el Vallès i el Ripollès
EL 9 NOU
Eva Remolina
Diversos estudis indiquen que dormir amb mitjons pot ajudar a dormir més ràpidament, degut a un fenomen conegut com a vasodilatació distal, que és l’ampliació dels vasos sanguinis a les extremitats. Quan els peus estan calents, el cos entén que és hora de descansar, cosa que afavoreix una baixada de la temperatura corporal central, indispensable per iniciar el son.
Alguns dels beneficis que ens aporten els mitjons mentre dormim, són:
Tot i els beneficis, hi ha casos on és millor no posar-se’ls. Sobretot si:
Els mitjons ideals per a dormir han de:
TOT Sant Cugat
Amanir una amanida no és complicat. En general, amb tres ingredients bàsics com l’oli, el vinagre i la sal es poden fer unes vinagretes molt agradables i variades gràcies a la diversitat de productes que es comercialitzen avui dia. Hi ha moltes opcions per amanir les amanides; gairebé totes són econòmiques, pràctiques i fàcils de preparar, de manera que l’elecció entre les unes i les altres és una qüestió de gustos.
Vinagretes:
un amaniment clàssic amb moltes possibilitats Per amanir amanides, la salsa més utilitzada és la vinagreta. En general, acompanya amanides amb una base de fulles (enciams, canonges, escaroles, xicoira, ruca, etc.), que a més contenen altres vegetals (cebetes fresques, espàrrecs, tomàquets, pebrots), elements proteics (com ous, peixos en conserva o fumats) i fins i tot algun toc fruita.
La maionesa i les seves variants:
tradició i distinció Una altra que serveix com a base de molts amaniments convertint-se en una de les salses ràpides preferides per a amanides és la maionesa. Actualment, aquesta elaboració bàsica a la cuina tradicional amb prou feines es fa a casa per temor que es talli i la possible contaminació alimentària. Tot i això, si es prenen una sèrie de precaucions, es pot gaudir d’una estupenda maionesa casolana sense riscos.
Salsa de iogurt, el punt àcid de l’amanida
Aquesta salsa acompanya de meravella a les amanides de patata amb bacallà, amanides amb fruita seca i amb fruites. De la mateixa manera que les altres salses, es pot barrejar amb altres ingredients (com l’alvocat) o guarnir amb trossets de vegetals, de fruites o adobats, per renovar els matisos de sabor i de textura.
Salsa de formatge: el contrapunt de les fulles amargues.
Salses de formatge n’hi ha tantes com tipus de formatge existeixen. Es poden elaborar en fred o en calent (són molt utilitzades amb les pastes i les carns), però per afegir a una amanida la millor opció —i més senzilla— és fer servir un formatge cremós o de pasta tova i fer la salsa en fred, molt recomanable per a les amanides fredes.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
