Entrevista a Borja de Riquer, catedràtic d'Història Contemporània a la UAB

Jordi Vilarrodà

Quins són els referents amb què ens sentim identificats els catalans en aquest moment de la història? Borja de Riquer (Barcelona, 1945) ha coordinat una obra monumental que serà de referència per respondre la pregunta: ‘La memòria dels catalans’ (Ed. 62). Ha comptat amb la participació de 136 especialistes en tots els camps: els llocs, els símbols, els personatges, els mites i llegendes, les representacions i narratives. Així som nosaltres.

Arriba La memòria dels catalans després de la Història mundial de Catalunya i de Vides catalanes que han fet història. Tres llibres que ens expliquen. Estaven pensats com una trilogia?
Sí, la vaig pensar tenint també referents de fora. La Història mundial de Catalunya traslladava aquí una obra semblant que hi ha a França, per exemple. Aquest llibre també, de fet, té un gran referent francès, el de Pierre Nora sobre els llocs de memòria del seu país (Les lieux de mémoire), de fa uns quaranta anys. Però el cas català és molt més complicat: França és un estat-nació poderós que ha pogut desenvolupar polítiques de memòria fortes i arrelades, i en canvi la història catalana, com tots sabem, és la d’un país que va perdre les seves institucions polítiques, d’un nació sense estat. Tots els referents identitaris, recordant el passat i portant-los al present, s’han fet sobretot des de la societat civil.

És a dir, que ens ha mancat un estat que codifiqués la nostra memòria.
D’alguna manera, podem dir que França ha tingut una memòria forta perquè hi ha hagut les institucions d’un gran estat, i Catalunya té una memòria feble perquè s’ha construït sovint a la contra de les polítiques de memòria de l’Estat espanyol. Símbols espanyols que aquí es contraposaven amb els catalans. Aquesta duplicitat (i a vegades, competència) ha generat conflictes i problemes, com és lògic.

Entrar en el terreny simbòlic és complicat. Perquè potser no ens posaríem d’acord ni en què són els nostres símbols. Pot haver-hi mirades més restrictives o més obertes. I des del principi, ens diu que aquesta ha volgut ser la seva.
Tenia un projecte inicial per a aquest llibre, des de fa sis anys, molt més restrictiu. Amb el temps, i amb l’ajut dels assessors, he vist que s’hauria de tenir una visió més àmplia i ambiciosa. Perquè aquí no són només els referents més coneguts (els personatges i fets històrics, els caps patriòtics, la senyera o Montserrat) sinó que havien de ser elements culturals, patrimonials i de sociabilitat. Cada un des de la seva banda, s’havia convertit en un referent identitari. I en major o menor mesura, tots havien servit per configurar el conjunt de valors que considerem propis, compartits. Que són herència del passat i que són també, molts d’ells, present. Per ampliar-ho hem tingut assessors que van des d’historiadors a musicòlegs, antropòlegs, historiadors de l’art…

Per això ha sortit un volum tan extens!
Són 14 grans capítols i 220 articles concrets fets pel millor especialista que hem trobat de cada tema.

Hi ha de tot. Des d’allò que podem suposar si parlem de símbols (personatges, bandera i himne, episodis històrics concrets…) fins l’art, la cultura, el lleure… Els símbols de la memòria són canviants? Ara és indiscutible que hi ha de sortir el Barça i fa cent anys, si haguéssim fet una enquesta entre els catalans, ens hauria sortit Jacint Verdaguer.
Evidentment. Els referents són molt de conjuntura, de moment. Fa cent anys l’esport el practicaven quatre persones, i no era un espectacle de masses que pogués tenir al darrere una certa simbologia identificable. En canvi, què hi havia? Els grans escriptors que arribaven a la gent, encara que molta població fos analfabeta. Els arribaven per la via de l’oralitat: la gent se sabia poemes de Verdaguer de memòria, però a finals del segle XIX el podien llegir com a molt un 40% dels catalans. Això ho hem de tenir molt clar. I ja que parlem de Verdaguer, és un cas molt interessant: per una banda, és un fabricant de símbols i de mites (el Canigó o L’Atlàntida, el Virolai…), però al mateix temps és un personatge que per la seva complicada vida esdevé ell mateix un mite. Mossèn Cinto és una cosa i el poeta Jacint Verdaguer, una altra, en la mateixa persona. I això ho hem volgut explicar. El referent varia en funció de cap on ens orientem.

Altres personatges simbòlics tenen valoracions menys unànimes. Lluís Companys era controvertit en vida i la seva mort el fa un mite, i hi ha un capítol sobre el Noi del Sucre i els que se’l volen apropiar, o un altre sobre el molt discutible general Prim.
Darrere d’un personatge hi ha sempre interpretacions interessades. Algunes de basades en fets reals, però molts són polièdrics. Prim, per exemple. És un militar espanyol que fa guerres al Marroc, el Prim matamoros de la batalla de Castillejos… però també és el militar progressista que derroca Isabel II i fa fora els Borbons, fa la primera Constitució espanyola que es pot dir democràtica. És el primer català que presideix el govern d’Espanya, però també el que bombardeja Gràcia perquè s’han revoltat contra les quintes de soldats que ell mateix havia dit que aboliria. Prim és tot això! I per tant, aquest personatge serà un mite per a uns i un opressor per a altres. Té un monument a cavall a Barcelona que els anarquistes enderrocaran perquè es recorden d’aquell bombardeig. Un exemple de personatge polèmic, referent en tot cas, i per això ha de constar en aquest llibre.

Els polítics han estat referent, sobretot els presidents de la Generalitat. Però serveixen per posar com a exemple que som un país dels uns o dels altres. Avui encara, o bé ets de Macià o ets de Companys.
Diferents, tot i que eren del mateix partit! Macià és mitificat en vida, a partir de l’acte d’audàcia del 14 d’abril de 1931, quan proclama la República Catalana. Evidentment que hi ha antagonistes, però rep una adhesió com molt pocs catalans han tingut. Companys, com deia abans vostè, és mitificat des del seu afusellament. Era un home polèmic, durant la Guerra Civil, fins i tot entre els seus partidaris. Quan se’n va a l’exili, marxa pràcticament sol, ha de dissoldre el govern perquè ja ningú no en vol formar part. L’execució ignominiosa per part del franquisme el converteix en mite. No deixa de ser simptomàtic, el cas de Macià i Companys, de com aquest país selecciona els personatges.

Ja que parlem de presidents, acostem-nos al present. Quins formaran part d’aquest elenc? Jordi Pujol, Pasqual Maragall…?
Serà una tria. En els personatges vius no hi hem volgut entrar, la història els seleccionarà. Segur que aquests dos que esmenta formaran part del santoral, dels referents, tot i ser també notablement diferents entre ells. La construcció es fa sempre a posteriori, després de morts. Mitificats en vida, són pocs.

La Guerra Civil, ha costat de poder-la considerar part del nostre imaginari de memòria? Van ser quaranta anys veient-la només des d’una banda. Hem completat aquesta incorporació de forma plena?
Cada vegada més. Evidentment, durant els anys del franquisme només hi havia la seva visió amb tots els seus cerimonials, fets, personatges i commemoracions. S’amagava la memòria dels vençuts, del republicanisme, el catalanisme i l’obrerisme. És a dir, de tots els derrotats del 1939. Què ha passat el darrer mig segle, des de la mort de Franco? Primer, recuperar la memòria dels oblidats, dels perseguits pel franquisme que no apareixien enlloc. Des de les víctimes de la mateixa postguerra, que encara s’han de buscar, passant per referents, monuments i tota la història que ve de la democràcia republicana. Ara bé, és evident que la Guerra Civil –com tota guerra civil– és també un conflicte intern entre catalans. Els posicionaments són complexos, i es barregen molts aspectes: ideològics, religiosos, nacionalistes, socials… Per tant, la memòria que en té la gent no sempre coincideix amb la construcció que en fem els professionals de la història. Hi ha una memòria plural de la Guerra Civil, a vegades marcada per la família… què els va passar als avis, com els va anar segons el seu posicionament?

La memòria dels protagonistes és una font d’informació, però no és la veritat absoluta. És això?
A vegades, s’ha de contraposar amb el discurs dels historiadors, que han de contemplar totes aquestes contradiccions. Aquest és un país conflictiu –com tots– amb memòries dividides: carlins i liberals, catalanistes i espanyolistes, patrons i obrers, terratinents i pagesos… i tot això ha de sortir, s’han d’explicar aquestes memòries complexes dins d’un marc global que és el del país. Ja dic que això passa a tot arreu, però molt més quan es produeix un conflicte civil intern.

Com incorporarem l’1 d’Octubre a aquesta memòria? Al llibre hi surt.
L’hem incorporat per una raó molt clara: en aquests moments hi ha unes 50 localitats que tenen una plaça o un carrer dedicat a l’1 d’Octubre de 2017. No al 27 d’octubre, fixi’s! Per què el referèndum sí i la votació del Parlament no?

Algun significat té, això!
Evidentment! L’1 d’Octubre té un consens majoritari a nivell social. És un acte de sobirania democràtica per part dels catalans, votessis sí o no, o no votessin. En canvi el 27 d’octubre és una decisió dels polítics al Parlament, discutible, i amb una memòria més conflictiva. Caldria preguntar-ho als ajuntaments: per què han triat un dia i no l’altre?

Com incorporem a aquesta memòria els nous catalans de les dues últimes dècades, molts d’ells ni tan sols de procedència europea?
És el gran repte. Però jo recordaria que a finals del franquisme ens trobàvem en una Catalunya a la qual havia arribat un milió i mig de persones, sobretot de parla castellana, i el franquisme no havia volgut fer cap política d’immigració. Hi ha haver un consens (recordem Els altres catalans de Candel) en què calia fer polítiques perquè sentissin que era el seu país. Una migració que no era temporal. Aquesta gent havien vingut per quedar-se, ells i els seus fills. Per tant, havien de ser ciutadans amb tots els drets però també amb la voluntat d’integrar-se al país. Ara ha vingut potser encara més gent, dos milions els últims vint anys, i la immensa majoria de fora de l’Estat espanyol. I molts d’ells llatinoamericans, que parlen castellà i tenen molts referents culturals castellans. Alguns poden considerar que amb això ja n’hi ha prou, que ja tenen capacitat d’adaptació al país. El repte és fer-los veure que tenen dret a utilitzar el castellà, només faltaria, però que són a Catalunya. I que el país té una llengua, una història, una tradició. I que ells, si es volen arrelar al país i ser-ne ciutadans com nosaltres, haurien de fer l’esforç d’assumir cultura, valors, llengua… sense cap imposició però tampoc sense excessives toleràncies. Les lleis de política lingüística s’haurien de saber aplicar, en aquest punt. Aquí ens hi juguem molt.

Tant, com que tot això que surt al llibre pugui ser compartit per més gent, més catalans.
Hi ha molts camins. Aquí parlem, per exemple, dels castellers, una forma de sociabilitat que neix a les comarques tarragonines i s’escampa per Catalunya. Ara hi ha barris de Barcelona amb la seva colla. I molts dels nens i joves són de procedència migrant. La sociabilitat –els clubs i entitats– és una de les grans formes d’integració al país. Això penso que s’ha de desenvolupar, acompanyat de les polítiques necessàries.

Hi consten dades com temperatures màximes i mínimes o la pluviometria de 75 anys

Joan B. Mauri

L’arxiu municipal de Llinars s’ha enriquit amb la donació que ha fet Montserrat Pla dels registres meteorològics de Llinars entre 1945 i 2020. Una interessant documentació que aplega el recull de dades que va fer el seu pare, Joan Pla i Gras, el mestre Miquel Aregay i ella mateixa des de l’estació instal·lada a casa seva. Ha decidit fer la donació de tres caixes i mitja amb documents i formularis de diversos tipus en què van anar anotant, al llarg dels anys, tota classes de registres relacionats amb el clima de Llinars. Un material arxivístic que forma part de “la història del poble.”

Hi consten dades com temperatures màximes i mínimes o la pluviometria de 75 anys. També s’hi poden consultar, entre d’altres, algunes dades fenològiques, que és la ciència que estudia la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. La donació inclou la documentació oficial que es va rebre de les administracions de cada època, des del Ministeri de l’Aire que va enviar a Aregay el 10 d’abril de 1945, la primera autorització i el material per fer les recollides.

Montserrat Pla recorda: “En principi ho va portar Aregay durant un parell d’anys i després ho va passar al meu pare. Li va deixar un dels butlletins on apuntava les dades meteorològiques.” Els equips de mesura són de l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia). Primer es registrava la pluviometria i després la temperatura. El seu pare va portar els registres fins 1977, quan va morir, i llavors ho va continuar ella. “En principi els vaig dir que no tenia ni idea de com ho havia de fer i vaig demanar que vinguessin a recollir els aparells”, reconeix.

Actualment continua registrant dades. Cada dia apunta la pluviometria, on també hi entra l’anotació de si ha caigut pedra, ha nevat, si hi ha hagut boira, rosada i altres fenòmens meteorològics. Segueix amb les temperatures màximes i mínimes, també l’evaporació i altres dades fenològiques com la plantació, brotació, recollida o floració d’alguns arbres i cereals, així com l’arribada i migració d’alguns ocells.

Mensualment les dades s’envien a Barcelona. El responsable de l’arxiu municipal, Albert Gómez, remarca que el fons que rebut l’Ajuntament “destaca per la seva singularitat, perquè no és habitual trobar aquest tipus de fons en els arxius”. Ha posat èmfasi en el fet que “l’estat de conservació de la documentació és bona” i que “la donació tindrà continuïtat, perquè Montserrat Pla segueix fent el recull de dades”. Pla conserva els butlletins dels últims cinc anys, que s’incorporaran gradualment a l’arxiu.

El pare de Montserrat Pla, Joan Pla, no només va recollir les dades meteorològiques de Llinars, sinó que també va destacar per la seva tasca com arqueòleg aficionat. Al llarg de la seva vida va recopilar gran quantitat del material arqueològic. En morir es va crear un patronat municipal i el seu fill, Carles Pla, va cedir les peces que el seu pare havia trobat perquè estiguessin exposades a l’antiga capella de Can Mas Bagà. El patronat es va dissoldre i el 15 de desembre de 2012 es va inaugurar el Fons Joan Pla i Gras, un centre d’interpretació sobre Llinars, que es va instal·lar als baixos de l’ajuntament. El projecte de rehabilitació del Castell Nou preveu un espai per acollir el fons.

La Regidoria d’Educació promou un àlbum, ‘Vic, la meva ciutat en cromos’, perquè alumnes i famílies aprofundeixen en el coneixement de la ciutat tot fent la col·lecció

Miquel Erra

No hi figuren Lamine, ni Aitana, ni Pedri; tampoc Mbappé, Puado o Stuani. Els protagonistes són espais, edificis o tradicions que ajudaran a conèixer i redescobrir la història i els encants de Vic d’una manera lúdica i gairebé entranyable: col·leccionant cromos. És el que es proposa amb Vic, la meva ciutat en cromos, una iniciativa de caràcter educatiu i participatiu promoguda per la Regidoria d’Educació i creada per un grup de professionals d’aquest àmbit.

“És una manera d’adreçar-nos a la canalla i ensenyar-los el patrimoni que tenim a Vic d’una manera juganera i alhora pedagògica; que els infants es facin preguntes sobre la ciutat, que la mirin amb curiositat i se la facin una mica més seva”, explicava dimarts en la presentació Ramon Rial, que juntament amb Dolors Fontarnau i Sílvia Torrents –tots tres mestres ja jubilats– n’han estat els artífexs principals. L’àlbum i els cromos han estat editats a Gràfiques Diac, de Vic, i les fotografies són de diversos autors, entre les quals algunes imatges cedides per Antoni Anguera, mort recentment.

A partir d’aquesta mateixa setmana, l’àlbum s’ha començat a distribuir a l’alumnat de 4t i 5è de Primària de les escoles de Vic. També se’n podran recollir exemplars a l’Oficina de Turisme de Vic, per a totes aquelles persones o famílies amb infants d’altres edats que vulguin participar-hi, fins a esgotar-ne les existències. Se n’han imprès 1.500 unitats: 1.000 es destinen a les escoles i la resta és la que estarà disponible a l’Oficina de Turisme.

La col·lecció està formada per 84 cromos, i tant l’àlbum com els cromos es poden obtenir de manera gratuïta. Els cromos es podran aconseguir lliurant cada un dels 12 vals que es troben a l’interior de l’àlbum a sengles llibreries i quioscos implicats de la ciutat. Cada llibreter lliurarà un sobre amb vuit cromos.

Per facilitar l’intercanvi de cromos repetits –més enllà del que puguin establir els alumnes dins de cada escola–, s’han convocat dos moments públics d’intercanvi: el 17 i el 25 de maig, d’11 del matí a 1 del migdia, a la plaça dels Màrtirs i la plaça de la Noguera, respectivament. Un cop completat, l’àlbum es podrà validar a l’Oficina de Turisme entre el 9 i el 13 de juny, de 5 a 7 de la tarda. Aquesta validació donarà dret a participar en un sorteig de premis que tindrà lloc el 17 de juny, a les 6 de la tarda, a la plaça del Pes.

“Aquest projecte posa en valor la mirada dels infants i de les seves famílies sobre la ciutat, alhora que crea vincles entre escoles, comerços i equipaments culturals de Vic”, va remarcar durant la presentació la regidora d’Educació i Joves, Elisabet Franquesa, convençuda que aquesta proposta, “educativa i vivencial”, també contribueix a reforçar “el sentiment de pertinença i el coneixement de l’entorn”.

Franquesa va agrair “la feinada” del “grup motor” que havia impulsat la iniciativa i el “rigor” dels textos i el contingut. A més, va deixar oberta la porta que aquest àlbum sigui el primer d’una col·lecció que abordi altres temàtiques relacionades amb Vic. D’altra banda, no es descarta que aquest primer àlbum es torni a imprimir si la iniciativa té demanda.

La companyia teatral torna a gravar la peça en italià i celebra que "gent de fora conegui l'espectacle"

ACN

Estudiants de català d’una desena d’universitats italianes han treballat en els darrers mesos en la traducció a l’italià de l’obra ‘Mar i Cel’. La iniciativa està impulsada per l’Institut Ramon Llull, que cada any proposa als membres de la xarxa d’universitats de l’exterior que imparteixen estudis de català una activitat relacionada amb la cultura que es treballa de manera grupal. La d’enguany s’ha complementat amb la creació d’una versió de ‘L’himne dels pirates’ en italià, gravada pels artistes de Dagoll Dagom. Anna Rosa Cisquella, la seva fundadora, explica a l’ACN que es tracta d’una iniciativa que els “fa il·lusió” perquè permet que gent de fora del país “conegui l’espectacle”.

Un any més la xarxa Llull – formada per 130 universitats a 30 països on s’ensenyen la llengua i la cultura catalanes – proposa una activitat relacionada amb la cultura catalana. El tema de cada edició es treballa, prèviament, a les classes. I la posada en comú es fa en un acte públic des de la seu de Barcelona de l’Institut retransmès en directe. En aquesta ocasió s’ha celebrat aquest dimarts a la tarda amb un diàleg amb Anna Rosa Cisquella, Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala.

També han participat els protagonistes de l’obra: Alèxia Pascual (Blanca) i Jordi Garreta (Saïd), així com el director de l’Àrea de Llengua i Universitats, Josep-Anton Fernàndez. Pel que fa a les universitats italianes, aquestes s’han connectat des de les seves aules. Enguany, el treball escollit estava relacionat amb l’obra ‘Mar i Cel’, coincidint amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà i la reestrena del muntatge de Dagoll Dagom.

El director de l’Àrea de Llengua i Universitats del Llull, Josep-Anton Fernàndez, recorda que el motiu de la tria d’enguany busca “homenatjar” una companyia destacada del teatre català contemporani en un terreny realment “fèrtil” com és Itàlia. “D’una banda, hi ha un professorat realment entusiasta, a més d’uns estudiants amb un nivell excel·lent”, afegeix. Fernández també insisteix en la gran mobilitat que hi ha amb Catalunya: “és un terreny adobat per fer un projecte com aquest”.

Pel que fa al coneixement de l’obra, si bé creu que el professorat català “sí que la coneix”, també admet que potser no passa el mateix amb l’italià, i tampoc amb els estudiants. En aquest sentit, afirma que la màgia de ‘Mar i Cel’ prové en bona part de la seva història, que és capaç de “connectar” amb la realitat actual. “És un relat ambientat al Mediterrani que també afecta Itàlia de forma directa i que permet que la gent es pugui identificar amb la història, perquè és universal”, conclou.

La traducció de ‘L’himne dels pirates’ a l’italià ha anat a càrrec dels estudiants de la Universitat La Sapienza de Roma. Altres universitats italianes han participat també en la traducció i subtitulació de tot el text, coordinades per Emanuela Forgetta (de la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols). Es tracta de les universitats de Siena, Orientale i Suor Orsola Benincasa de Nàpols, Torí, Sàsser, Bolonya, Venècia, Milà i Roma.

També ho han fet estudiants de la Universitat de Montreal (Quebec). A banda de la traducció, també s’ha celebrat un concurs d’escriptura dramàtica en què els participants havien de crear escenes alternatives al musical ‘Mar i Cel’ en català. D’entre tots els textos presentats, se n’han escollit tres de finalistes i un de guanyador que porta per títol ‘Fugida cap a la llibertat’, de Salvatore Circosta de la Universitat de Sàsser.

El gran himne de l’obra, en italià

En el marc de la iniciativa, Dagoll Dagom ha volgut fer una sorpresa als estudiants i ha creat una versió especial de ‘L’himne dels pirates’ en italià. Cisquella sosté que els actors van rebre la proposta amb “sorpresa” però també amb ganes. “Va ser curiós i divertit”, relata, “es va adaptar la lletra i crec que ha quedat molt bonic, l’italià li dona un toc més operístic”. També bromeja que, tot i això, segurament els estudiants hi trobaran “accent català”, un detall que li dona personalitat i manté els orígens.

La fundadora de Dagoll Dagom admet que li fa il·lusió que la gent de fora del país conegui l’espectacle perquè “desgraciadament” és complicat fer que l’espectacle vagi a altres països. “A l’Estat sí que ens coneixen, però també està bé que la gent de fora entengui que a Catalunya es fan grans musicals”, afegeix, “és una història d’expulsió i violència, de raça i ètnia, però també d’amor que està a l’ordre del dia”.

Amb aquest projecte la companyia encara els darrers mesos de representació de l’espectacle amb felicitat, però també certa “nostàlgia”. “Estem molt contents perquè està ple cada dia, hi ha un entusiasme continuat i això fa que es visqui amb més intensitat”, reconeix, “també amb tristesa perquè després d’un període molt llarg es tanca una etapa”.

La pianista canadenca Kris Davis, cap de cartell del primer cap de setmana del 27è Festival de Jazz. Fins diumenge hi actuaran també Víctor de Diego i Agustí Fernández

Jordi Vilarrodà

La mirada del Festival de Jazz de Vic es mou de focus, sense deixar la seva essència de modernitat. Si en les últimes edicions el planter d’on sortien moltes propostes era la del jazz europeu nòrdic, la nova direcció de la Jazz Cava encapçalada per Cai Godayol i Marcel Pujols posa l’atenció en l’altra banda de l’Atlàntic i altres latituds d’Europa. D’aquí venen algunes de les propostes rellevants de la 27a edició, que va començar aquest dijous i seguirà durant deu dies, fins al 18 de maig, amb 18 concerts. “Segueix essent un festival que aposta per les noves tendències del jazz i les músiques improvisades, fins i tot algunes siguin ideades expressament per aquí”, afirmava Cai Godayol en la presentació.

L’inici és contundent amb un dels caps de cartell de la programació, la pianista canadenca Kris Davis. i el seu trio. Amb 25 discos en el seu currículum, presenta el darrer, Run the Gautlet, “un homenatge a les pianistes que han marcat la seva trajectòria”. El concert es farà a la Jazz Cava, l’escenari emblemàtic del festival, que s’alternarà amb l’exterior de la plaça del Carbó i amb un de nou, la Casa Pratdesaba, on es farà una actuació la setmana vinent. Aquest dissabte la programació continuarà amb un nom indiscutible de l’escena jazzística catalana, el saxofonista Víctor de Diego, que des del 1988 resideix a Barcelona i es presenta en format de quartet amb el projecte Organic. Prendrà el relleu a la plaça del Carbó The Art Eixample of Canigó, formació de quintet dirigida pel contrabaixista perpinyanès Patrick Felices i apadrinada per Pascal Comelade. La jornada de dissabte la tancarà el clàssic concert del segell Underpool, un dels que estan pensats expressament per al festival i que tindrà com a protagonista el guitarrista Juanma Trujillo, veneçolà passat per l’escena nord-americana.

Si dissabte l’estrella és un veterà com Víctor de Diego, diumenge serà un altre músic més veterà encara i en plena forma, el pianista Agustí Fernández. Ell celebra els 70 anys fent concerts en companyia del bateria Ramon Prats. El septet liderat pel saxofonista Pau Jorba tancarà la jornada, que al migdia haurà començat amb el ja clàssic concert de combos de l’Escola de Música i Conservatori de Vic. El festival farà després una pausa fins al proper dijous.

Interpretaran els dos primers discos del grup, sencers, a L’Atlàntida

Jordi Vilarrodà

El dia 18 de juny de 2010, Obeses va fer el seu primer concert. Va ser a Manlleu, a la carpa que s’havia instal·lat a la zona esportiva, on compartien escenari amb Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, en el marc del desaparegut Festival Caixa Manlleu de Teatre. Aquest any celebren, doncs, el 15è aniversari. I ho faran a l’escenari, anticipant-se a la data. Aquest divendres actuaran a L’Atlàntida, a les 10 del vespre, en un concert a la sala Joaquim Maideu.

Per a aquesta ocasió el quartet d’Arnau Tordera, Arnau Burdó, Jaume Coll i Maiol Montané farà un revival íntegre dels seus dos primers àlbums: Obesisme il·lustrat (2011) i Zel (2013), que precisament s’havia estrenat en el mateix escenari. L’actuació serà en format de concert, amb servei de bar i a peu dret.

El festival EnCanta desplega fins diumenge 11 concerts a l’Eliseu, l’Esquerda i el Casal 1 d’Octubre

Jordi Vilarrodà

Des de dimecres, la música amb empremta d’autor és protagonista al festival EnCanta, que celebra la vuitena edició a Roda. Dos concerts han obert la programació i des d’aquest divendres fins diumenge es desplega el gruix de propostes. Queden fins a 11 actuacions en tres escenaris, amb els descobriments i estrenes com a al·licient.

És el cas de Cançons amagades, el projecte que aquest divendres reunirà a l’escenari del Teatre Eliseu les veus d’Anna Andreu, Ferran Palau i Mar Pujol. Tots tres ja coneixen l’EnCanta perquè hi havien estat presents individualment en edicions anteriors: la cantautora de Sant Quirze del Vallès, en la complicada edició de 2020, en plena pandèmia; el líder del pop metafísic, l’any anterior en un concert que va exhaurir entrades, i la nova veu del Lluçanès, ara fa dos anys quan començava a despuntar. La coincidència buscada en una actuació en què s’intercanviaran cançons mútuament és, segons l’organització, un exemple de “l’esperit més genuí del festival”.

Aquest serà el darrer concert de divendres, que començarà amb la invitació a descobrir la música urbana de Jazzwoman (la valenciana Carmen Aguado) i després, del basc Moxal (el biscaí Hannot Mintegia). La relació entre el País Basc i el festival rodenc es reforça enguany amb el paraigua Euskal Herria – EnCanta Batuz. La programació del dia compta també amb Remei de Ca la Fresca. Els d’Arbúcies, fenomen emergent del panorama català, s’hi presenten amb el seu segon disc, L’ham de la pregunta.

L’agenda de dissabte, en sintonia amb el concert inaugural, revisa el folklore de la mà del duet asturià L-R, i viatja a Andalusia amb Le Parody. I de més a prop, compta amb els lleidatans Selva Nua i amb la presentació del nou disc de Sergi Carbonell. L’ex-Txarango de Ribes de Freser va iniciar-se com a cantautor amb Refugi (Halley Records, 2023) i ara reforça l’aposta amb un nou àlbum de 10 cançons que acaba de treure a la llum amb el títol d’Amorosa bondat i sota el mateix segell. Dissabte es tanca amb Paula Valls i el seu darrer treball, Començar de nou.

Per a la darrera jornada de diumenge de l’EnCanta quedaran dues actuacions, la d’Alosa (Giulietta Vidal i Irene Romo) i la d’Anna Ferrer. La menorquina presenta Parenòstic, fruit d’una proposta que fa tres anys va presentar al Mercat de Música Viva de Vic i que ha continuat evolucionant. Tots els concerts es repartiran entre el Teatre Eliseu, el Casal Cultural 1 d’Octubre i el Museu de l’Esquerda.

La festa major desplegarà una trentena de propostes fins dilluns, amb una comissió de festes més consolidada

Jordi Remolins

La festa major de Sant Eudald arriba puntual aquest cap de setmana a la seva cita amb el mes de maig, encetant a Ripoll el calendari comarcal de patronatges. El poble iniciarà aquest divendres un gruix d’activitats que es perllongaran fins dilluns, ampliant les propostes de l’edició anterior. La comissió de festes que l’any passat es va estrenar en l’organització, substituint l’anterior que havia plegat com a protesta per l’entrada d’Aliança Catalana a l’alcaldia ripollesa, disposa d’un any d’experiència on també ha organitzat altres jornades com ara els balls de Cap d’Any o els Carnestoltes.

Les quatre persones que formen la comissió actual afirmen que a diferència de 2024, on encara es van viure episodis polèmics, males mirades o males cares, “aquest any hem trobat més col·laboradors”. Així ho diu Lluís Garcia, que juntament amb Anna Roqué, Maria Mas i Laia Castany integren un col·lectiu que en aquesta ocasió ha pogut muntar la festa amb l’avantatge de disposar d’un pressupost municipal aprovat. Això els ha permès “algunes petites despeses extra”, però així i tot serà més econòmica que altres que s’havien fet en el passat. En tot cas, Garcia explica que “encara que depenguem de l’Ajuntament, nosaltres som un col·lectiu que treballem per tot el poble” i creu que s’està percebent perquè la gent es mostra cada vegada més oberta.

La principal novetat serà el Correbars amb la xaranga Estrella Band, que es farà després del pregó per diferents bars i restaurants del barri vell. També s’han ampliat les activitats per a infants i jovent que hi haurà a les diferents franges horàries. L’espectacle de circ i taller de malabars de Moi Jordana Circ de dissabte al matí tindrà continuïtat amb l’espectacle infantil i festa d’escuma de la tarda amb Jaume Berri, o bé els inflables de dilluns al matí.

La formació del País Valencià La Fúmiga serà el principal reclam musical. Un ampli ventall de públic ha fet popular aquesta banda d’Alzira, que ja ha publicat quatre discos, l’últim dels quals és Tot està per fer, i que presentaran dissabte a la nit, a l’escenari del Monestir. Tot seguit, actuarà la Banda Neón. Divendres aquesta mateixa ubicació serà per als Sexenni i els Bandidos Perversiones. La plaça de la Lira acollirà l’espai Rèkiem, on actuaran diferents discjòqueis, i també divendres, La Noche Quilomebera.

El tradicional concert i ball els protagonitzarà La Principal de la Bisbal, la tarda-nit de diumenge al pavelló. El mateix dia a la Lira, la música la posaran els DJ i l’orquestra de versions Verbena M, per a un públic més local.

El 9è festival Una Tona de Màgia torna a irradiar tot el poble de màgia i a combinar mags emergents i consolidats

Miquel Erra

“Som un festival de referència. La gent ja ens coneix dins i fora del país i això, com a tonenc, em fa especial il·lusió.” Són paraules del mag Jordi Pota, director artístic del festival Una Tona de Màgia, durant la presentació de la novena edició d’aquest certamen. Un festival que Tona es va treure del barret l’any 2016 i que avui, a les portes del seu 10è aniversari, s’ha consolidat com un dels grans aparadors supramunicipals del poble.

“Aquest festival ja s’ha fet un lloc al cor dels tonencs i tonenques i ja no es pot entendre el cicle festiu anual del poble sense l’Una Tona de Màgia”, corroborava Guiu Grau, regidor de Cultura, especialment satisfet que s’hagi consolidat un format “participatiu i obert a un públic familiar”, que combina des d’actuacions de carrer amb artistes emergents fins als espectacles amb figures de renom.

Sota el lema “La màgia tot ho mou”, l’animació esdevé en el fil conductor d’un programa que manté l’esquelet de les últimes edicions. Reforçar la presència de magues i “irradiar” de màgia tot el poble són dues de les constants. En aquest sentit, es manté la Ruta Màgica estrenada l’any passat al Camp de les Lloses, dirigida pel mateix Jordi Pota. També s’hi ha programat un espectacle de màgia, dissabte i diumenge, a una de les cases romanes del jaciment.

Més enllà dels tallers de màgia i els espectacles de carrer, la màgia viurà quatre plats forts dins de La Canal: la tercera edició de la Gala Golfa, divendres a la nit amb Gerard Borrell; les dues sessions de la Gala Internacional, dissabte a les 6 i a 2/4 de 10, amb mags com Aaron Croz, Vadim Gorddev i Elena o Gonza Martini; la Gala Infantil, diumenge a les 12 del migdia amb Hai, i l’Unipersonal, amb el popular Jandro, a 2/4 de 7 de la tarda, per tancar el festival.

Paral·lelament, enguany “potenciem” el Mercat Màgic, apuntava Judit Sardà, regidora de Desenvolupament Local, amb més parades d’artesania, alimentació i jocs de màgia. A més, l’Ajuntament ha animat els comerços a “impregnar-se de màgia” per contribuir que tot el poble esdevingui “un escenari màgic”.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part?
La Nova Era.

Primer concert en directe?
Una audició de guitarra clàssica a l’Escola de Música de Vic amb 5 o 6 anys.

Primer disc que et vas comprar?
Per la porta de servei, de Sau.

Quants discos tens aproximadament?
30-35.

Salva’n tres (de discos).
A Alcoi, d’Ovidi Montllor; Transformer, de Lou Reed, i Live At Royal Albert Hall, d’Eric Clapton.

Grups o músics de capçalera?
Bob Dylan, Ovidi Montllor i Robe.

Un concert (com a públic) per recordar?
Fa uns dies, Dan Peralbo i el Comboi a l’Apolo. Apoteòsic.

Jordi Sunyer

SERGI CARBONELL
‘Amorosa bondat’
Després del seu debut com a cantautor amb el disc Refugi (2023) i el posterior EP Crisàlide (2024), el Hipi de Txarango hi torna de nou amb el seu estil introspectiu, compromès i poètic. Aquesta vegada es capbussa en un univers musical especialment humanista nascut d’una residència artística que va fer a les Canàries i a les noves cançons hi vessen referències a pensadors, filòsofs i activistes en drets humans com Julio Cortázar, Gandhi, Martin Luther King, Dalai Lama o Kae Tempest. 10 peces rodones amb un títol que no enganya: Amorosa bondat.

PEP MIRAMBELL
‘Pop Socialista Obrero Español’
El PSOE ja no és el que era. L’alacantí Pep Mirambell ho té claríssim i així ho posa de manifest en un disc amb 12 peces on reflexiona “sobre si a dia d’avui és possible cantar en espanyol sense ser fatxa”. El treball l’han escrit a quatre mans el mateix Mirambell i René Macone, exmembres del grup de pop-folk Els Jóvens (2017-2019), i a ritme de pop lleuger –que baixa prou bé– també aborden altres qüestions com el problema de l’habitatge, les relacions personals tòxiques, l’eterna precarietat laboral o la lluita de classes.

YEREH YEBADI
‘Ver la luz’
Yereh Yebadi és un joveníssim MC de Sabadell i una de les promeses més fermes del rap nostrat. El 2021 va començar a publicar música en solitari amb temes com Donde siempre o Black & Red, que va tenir ressò fins i tot als Estats Units. Poc després va treure el seu primer treball complet, Spud Webb, produït per Johnson Beatz, i ara, amb 18 anys acabats de fer, presenta Ver la luz. El nou àlbum compta amb 17 cançons que parteixen del rap clàssic dels 90 però que també exploren sons actuals del hip-hop més top. En sentirem a parlar, d’aquest xicot.

Jaume Espuny

‘Tomorrow the Green Grass’ American, 1995

Una vegada vaig llegir que The Jayhawks era el millor grup desconegut del món. Potser sí: són molt bons però poc famosos, sobretot aquí. És una banda de country rock alternatiu, per dir-ho d’alguna manera, liderada pels guitarristes, cantants i compositors Gary Louris i Mark Olson, creada a mitjans dels anys vuitanta, i aquest Tomorrow the Green Grass és el seu quart disc i possiblement el millor. Hi havia una novetat respecte als tres discos anteriors: la incorporació de teclats, i per això es va fitxar Karen Grotberg, que a més té una veu preciosa. Un dels trets distintius del grup són les harmonies vocals, en alguns moments ens fan recordar Simon & Garfunkel, amb més marxa, això sí. És difícil trobar un altre disc que tingui un començament tan pletòric com aquest, amb tres temes extraordinaris: “Blue”, “I’ll Run Away” i “Miss Williams’ Guitar”, que t’enganxen ràpidament. Després, la cosa baixa una mica, és clar, però encara hi podem trobar perles com “Nothing Left to Borrow” o “Ten Little Kids”, que tanca el disc, a més d’un parell de balades molt evocadores: “Two Hearts” i “Over My Shoulder”. Poc temps després de la gravació del disc, les tensions que hi havia hagut sempre entre els dos líders, Louris i Olson, van provocar que aquest últim abandonés el grup. Els Jayhawks van continuar gravant i actuant fins ara, però havien quedat una mica coixos.

El nou espectacle, que arrenca el 18 d'octubre a Valls, coincideix amb el rodatge del biopic 'Els de Sau'

ACN

Sau estrena la gira ‘Un concert de pel·lícula’ amb un nou cantant, Fredrik Strand, semifinalista de la tercera edició del programa ‘Eufòria’ de TV3. El nou espectacle coincideix amb el rodatge del biopic ‘Els de Sau’, que retrata la trajectòria de la banda i està dirigit per Elisabet Terri. La pel·lícula s’estrenarà a finals del 2025 i aquest homenatge també arribarà en forma de concert amb un format dissenyat especialment per a teatres i auditoris de Catalunya durant el 2025 i 2026. L’inici de la gira serà el 18 d’octubre de 2025 al Centre Municipal de Valls.

Amb Pep Sala al capdavant i la nova incorporació de Fredrik Strand com a vocalista, Sau ha preparat una proposta que combinarà imatges inèdites, fragments exclusius de la pel·lícula i la interpetació dels grans èxits que van crear.

L’inici de la gira serà el 18 d’octubre de 2025 al Centre Municipal de Valls, un esdeveniment que marcarà el punt de partida d’un viatge musical emocionant. Altres ciutats confirmades fins ara són: Vic, Inca, Barcelona, Terrassa, Figueres, Mataró, Tarragona, Sabadell i Sant Cugat.

La pel·lícula ‘Els de Sau’ arrencarà amb els inicis de la banda el 1986, quan Pep Sala i Carles Sabater es van conèixer, fins al 1999 amb la inesperada mort de Carles Sabater després d’un concert a Vilafranca del Penedès.

Sau30

El guitarrista i cantant Pep Sala també ha liderat el projecte Sau30, amb Jonathan Argüelles a la veu, que ha publicat dos discos: ‘Mil i una nits i uns quants dies’ (2022) i ‘Filigranes en estèreo’ (2024).

EL 9 NOU

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers