Entre els anys 1934 i 1935, una sèrie de cinc assassinats va sacsejar la Granja d’Escarp, al Baix Segrià. L’autora, una noia del mateix poble, va enverinar amb arsènic una part de la seva família. El judici va tenir un ressò amplíssim en la premsa de l’època però l’esclat de la Guerra Civil el va deixar en un record somort. La periodista Anna Sáez, directora del diari ‘Segre’ i filla de la Granja d’Escarp, ho ha relatat al llibre ‘L’enverinadora’ (Ed. Pòrtic).
D’entrada, enhorabona. L’enverinadora va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi a Lleida.
Per a mi va ser inesperat. Sant Jordi és la festa del llibre però sobretot de la novel·la i aquí estem parlant de no-ficció. Tot el que s’explica aquí, per inversemblant que pugui aparentar, és real i està documentat. Ha tingut molt bona acollida, certament.
Són històries reals però narrades amb una voluntat literària. I coincideixen en un moment en què el true crime desperta interès.
Explicar aquestes cinc morts, que es van produir en només uns mesos entre 1934 i 1935, pensava que no aportava gran cosa. Malauradament, no hi havia cap pla maquiavèl·lic ni res d’això: cinc persones enverinades amb matarrates, com es diu vulgarment. No hi va haver cap misteri: quan va morir la cinquena víctima, l’única sospitosa, que es va declarar culpable, era una dona del poble. L’enverinadora, la Dolors Coït, va ser detinguda. Per això el que a mi m’interessava relatar era com uns fets que van passar fa noranta anys eren encara tan vius i generaven un tabú, una por. Hi havia com una culpa comunitària, una màcula que pesava sobre el poble. I d’altra banda, volia recuperar una història que en el seu moment va ser el que ara en diríem molt mediàtica.
Els crims i el judici van merèixer tota l’atenció, fins que un fet més greu els va fer oblidar.
Penso que no en vam ser prou conscients. Evidentment, la gent que va viure en aquell època sí, però no la resta. La sentència es va dictar el 3 de juliol de 1936, i al cap d’uns dies va esclatar la Guerra Civil. I aquesta història es va més o menys oblidar. Evidentment, quan jo era petita (i suposo que encara passa) sabíem que hi havia hagut una enverinadora que havia matat cinc persones. Però era una història vella, gairebé com si no acabés de ser ben real. Se n’havia perdut la consciència, tot i que encara hi havia familiars vius de l’enverinadora.
Hi havia un pacte de silenci tàcit?
Va ser estrany perquè, com deia, el de l’enverinadora és un tema que tothom sap però del qual ningú no en parla, o ningú no en parlava. Potser és immodest per part meva de dir-ho, però crec que a partir d’aquest llibre s’ha tancat una mica la ferida. La gent ha pres consciència que això va passar, que va haver-hi una culpable que ja va complir la seva pena. Perquè havia arribat un moment que la gent gran sentia com si també en tingués culpa, d’aquests crims. I això era injust, és clar.
I també ella mateixa, la Dolors Coït! L’altra sorpresa devia ser per a vostè saber que algunes de les morts havien ocorregut a la casa familiar, on havia viscut de jove.
On encara viuen els meus pares, i vaig a dinar-hi els diumenges! Quan era petita, una companya de classe va venir amb una carpeta a l’escola i va dir: “Mireu, mireu què he trobat a l’engorfa!” I a dins hi havia retalls de diari originals de l’època. Jo he utilitzat els arxius que hi ha en línia, tant de la Biblioteca Nacional de España com de la Biblioteca de Catalunya, per documentar-me, però ella portava els papers de veritat dels anys 1935 i 1936. En un retall d’El Heraldo de Madrid es veia casa meva, perfectament reconeixible, amb una munió de gent a la porta. I el titular era alguna cosa així com “Tres de las cinco víctimas de la envenenadora murieron en este domicilio”.
Sorpresa!
Vaig pensar: “Quèèè?” . I encara va ser més sorprenent saber on va succeir exactament. A casa meva hi ha dos pisos, i al pis de baix no hi hem viscut mai, sempre hi hem tingut els mals endreços. O sigui, que està igual que als anys 30. La planta baixa era on jo i els meus germans anàvem a jugar. Amb un pintallavis jo havia escrit a la porta discoteca. I aquí havien passat una part dels fets!
Dolors Coït era una noia que havia tingut una vida no gens estranya per a algú de la seva època i d’un poble. Havia marxat per anar a servir, a Cardedeu i a Lleida, havia tornat i s’havia casat. Res que fes pensar que pogués convertir-se en assassina.
Costa d’entendre. Quan la van detenir tenia 21 anys i ja havia matat la sogra, el marit, els cunyats i el fill d’aquests, que encara no tenia un any. En teoria va ser per diners, però és que eren tan pocs diners! Quantitats ridícules! He acabat pensant, amb una mica d’humor negre, que solucionava els seus problemes amb matarrates. Acaba matant diversos membres de la seva família per raons diferents, encara que en totes hi hagi una certa cobdícia. A la sogra, la primera, la mata perquè no es porten bé. Era la propietària de la casa i les terrers. Ja sabeu que abans era freqüent la situació: el fill es casa i viuen tots a la mateixa casa. No dubto que fos una dona de caràcter, i en un moment concret pensa que s’ha de fer respectar, que ella és la mestressa, i se’n va a l’Ajuntament per desnonar la parella. El secretari de l’Ajuntament –s’ha de creure que amb la millor fe possible– li diu que és el seu fill i la jove, que ella està en estat… Era un divendres i li demana que s’ho pensi i que en tot cas torni el dilluns per fer els papers. Doncs el diumenge l’enterraven. Al funeral de la dona, amb un cert humor negre, l’enverinadora deia: “Em volia fer fora de casa i la que se n’ha anat és ella.” No és invenció popular, ho va repetir al judici i està escrit.
En les dues primeres morts, la sogra i després el marit, els metges certifiquen una gastroenteritis. Ni s’ho ensumen, que és l’arsènic el que els ha matat.
Gastroenteritis aguda. És un crim perfecte! Mata la sogra i no hi ha cap sospita. Al cap de vuit mesos, en Constantino, el seu marit, té una gastroenteritis igual d’aguda que la de la sogra. L’enverinadora anava dient: “Tot igual que la seva mare, igual!”. Mor amb 28 anys. Va ser sorprenent, però el metge també certifica la mort natural.
Però ella no ho ha planificat. És tot molt senzill, molt innocent, si em permet, per part de l’assassina. No es preocupa ni de tenir una coartada.
Queda estrany de dir-ho, per les conseqüències dramàtiques de matar cinc persones, però era gairebé naïf. Tinc un problema amb la sogra que em vol fer fora de casa? Tinc un problema amb el marit que diu que gasto molt? Fora, tots dos. I li surt bé. Però quatre mesos després, la seva cunyada la troba i li reclama mil pessetes. És el que li correspon per herència de la mare morta, la legítima. Dolors Coït, tot i que era una persona sense estudis i de família pobra, era intuïtiva. Es va saber moure per anar a buscar un advocat a Lleida i demanar si realment estava obligada a satisfer aquesta part de l’herència a la cunyada. Li diuen que sí, que ho ha de fer. I la Dolors se’n va a casa la cunyada, és a dir, la mateixa on vaig viure jo, i la troba preparant mostillo.
És un dolç, unes postres que tenen un paper important en el triple assassinat que està a punt de cometre.
Era fet amb aiguamel, força popular. I curiosament, ara no en fa ningú… S’ha de remenar molta estona i li diu a la cunyada que faci tranquil·la, que ella li anirà remenant. Va enverinar tota família amb matarratres al mostillo.
Com deia, no va costar gaire a partir d’aquest moment de deduir que havia estat ella. Hi ha tota una part del llibre que parla de la detenció i del posterior judici molt interessant per veure que alguns comportaments es repeteixen: un poble petit com la Granja d’Escarp, esdevé centre d’atenció a tot l’Estat.
Notícia de portada als diaris! A diaris de Madrid, com Diario de Madrid, ABC… a banda dels diaris catalans, que sembla més lògic. Els periodistes es van instal·lar al poble, i passaven crònica diària. Això és molt interessant, perquè quan no hi havia res de gros al judici, enviaven crònica igualment. I serveix per tenir ara un retrat de la Granja en aquella època i, per extensió, d’aquest món rural de l’època de la Segona República. Moltes vegades la història s’explica des de les ciutats. Nosaltres seríem una altra realitat, i per això és interessant el retrat que en fan gent que ve de Madrid o de Barcelona. Hi ha un moment en què parlen del poble com d’“una pequeña ciudad fenicia”.
No deixa de ser una definició curiosa…
És perquè ells s’imaginen un món rural de masies disseminades, però al Segrià els pobles són nuclis urbans, encara que siguin petits. Els crida l’atenció.
A les pàgines on relata el judici, veiem aquesta noia humil com s’empodera, en llenguatge actual. Vestida com una estrella de cinema, conscient que és el seu moment.
És molt interessant. Quan la detenen, hi ha una foto d’ella amb un periodista i una zeladora, que, per cert, era tieta de Joan Manuel Serrat, cosa que vaig saber després i que em va semblar increïble. El periodista també té història: després d’entrevistar-la a ella, entrevistarà Federico García Lorca i Margarida Xirgu a Barcelona amb motiu de l’estrena de Doña Rosita la soltera. Però tornem a la foto… es veu una noieta jove amb un mocador al cap, vestida de dol com una àvia. Al judici apareixerà d’una altra manera: s’ha depilat les celles, s’ha fet ones al cabell, i no porta dol encara que tingués moltes morts. Arriba a l’Audiència, i fingeix un desmai, conscient que té l’atenció sobre d’ella. Declara en una butaca en lloc de fer-ho al banc dels acusats. D’una manera intuïtiva, ha manipulat la premsa i aconsegueix que treguin el titular que ella vol, encara que signifiqui canviar la versió setanta vegades.
