Aquest mes de maig a Sant Joan han coincidit dues novetats musicals que, casualment, van en direccions oposades. Mentre que Nu Drama tanca 15 anys de trajectòria, Ferran Capdevila busca consolidar el seu projecte com a cantautor. Dos moments artístics i vitals ben diferents, però que comparteixen la complexitat de fer música des dels marges.
Ricard Soler (Nu Drama), 31 anys, traductor, poeta, raper i músic, s’havia convertit en un referent del rap en català, contribuint a la normalització de la nostra llengua en aquest gènere. Però amb prop de 10 discos publicats des de 2011, ha decidit tancar aquest cicle d’una forma ben planejada amb Una cadira, un tema de més de vuit minuts que funciona com a testament artístic. “No ha sigut res abrupte, ha sigut una decisió molt meditada”, explica el santjoaní.
De fet, Soler no s’ha acomiadat discretament, al contrari. Ha dedicat esforços a teixir un adeu generós i creatiu, en una campanya de llançament en la qual hi han participat músics i col•laboradors, com la locutora i cantant Mariona Batalla, el músic Arnau Grabu o altres rapers com Yung Rajola o Babaflow, entre d’altres. Tots ajudaven a crear expectació pel més nou de Nu Drama, sense saber de què es tractava. És una mostra de les complicitats que ha anat construint durant els anys, que no ha arribat en forma de sostenibilitat econòmica, però sí amb el reconeixement dels companys de professió. Ell mateix ho resumeix amb ironia, després de recordar que es va acostar com a fan a Rodrigo Laviña (Pirat’s Sound Sistema i At Versaris), i en va sortir amb elogis cap a ell mateix: “Soc el raper preferit del teu raper preferit”.
Ferran Capdevila, 28 anys, és enginyer especialitzat en energies renovables i ho compagina amb la seva passió per la música i el teatre musical, col·laborant amb el SAT Teatre Centre i en petites produccions a Barcelona, i també forma part del Cor Jove de Sarrià. Jardí de Tara és el seu treball més llarg fins ara, amb sis cançons, després de Cremar les naus (2023) i Contingència (2024), que va defensar per primera vegada a la Kontra de Gràcia, a la plaça del Sol. Per ell la música és una eina introspectiva que li permet explorar-se personalment: “M’obre portes a conèixer-me una mica més”. També reconeix que és un entreteniment, com ho podria ser llegir o jugar a la consola per algú altre: “Intento gaudir d’aquest procés i treballar perquè pugui arribar a la major gent possible, però també estant content si no és així”.
ALS MARGES
Tot i que estan en moments oposats, els dos artistes santjoanins comparteixen la dificultat de consolidar-se com a músics en un ecosistema petit, però complex i amb molta oferta. Soler ho expressa amb ironia: “A mi m’han titllat de raper emergent des de fa 15 anys. Però quan és que emergeixo, finalment? Feia broma amb amics que no som artistes emergents, som artistes en emergència”.
Soler, a més, també explica que fa molt temps que havia notat que no trobava la mateixa passió i volia “tancar-ho en un bagul per saber si ho trobaria a faltar o feia música per inèrcia”. Marxa i el comiat no és gens agre. “Estic molt feliç d’haver arribat a aquest punt i mirar enrere amb serenor i agrair aquesta etapa tan bonica que he passat.” A més, deixar-ho tampoc ha estat fàcil perquè s’ha trobat amb el que ell defineix com a trampes, com un concert molt bonic i especial o un treball que funciona molt bé, com el darrer Parets de vidre (2024), que va ser el que va tenir més ressò que els altres.
Capdevila diu que quan surt un primer disc, la repercussió no és mai la que un s’espera i que això causa sensacions una mica desagradables. Ell creu que va poder fer un canvi de xip des del principi i fer música des d’una altra perspectiva: “No és que emocionalment ho necessiti, simplement, ho vull fer”. El cantautor també remarca que per ell és important ser-ne conscient: “Crec que aquesta gestió és el més complicat que ha de fer un artista, però s’ha de fer perquè si no pot arribar a ser molt frustrant”.
Són dues experiències nascudes al mateix poble i viscudes des de les trinxeres de la música, que tot i la dificultat demostren que cada etapa té la seva pròpia bellesa i dignitat.
