Papallones negres
Autora: Priscilla Morris
Editorial: Edicions del Periscopi
Traducció de l’anglès: Marc Rubió
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 240
Sens dubte, en la paleta narrativa de colors que configura l’obra de la britànica Priscilla Morris tant el vermell (sang) com el negre (cendres) esdevenen testimonis del brutal setge patit per Sarajevo al llarg de quatre anys (1992-1996). L’autora, de mare bòsnia i pare irlandès, estudià Antropologia Social a Cambridge i Creació Literària a la universitat Ànglia de l’Est. Papallones negres, novel•la debut, ha estat traduïda a una desena d’idiomes. Magistral la traducció al català de Marc Rubió. Pel New York Times, el millor llibre de ficció del 2024.
La Zora, la protagonista, professora d’art abocada a la seva docència i creativitat, observa temorosa les barricades amb què els nacionalistes intenten dividir la ciutat de Sarajevo en guetos ètnics. Esclata la guerra. La família es disgrega. Marit i mare marxen a casa d’una filla de la Zora a Anglaterra. Ella resta a la ciutat convençuda que les hostilitats seran passatgeres. Quatre anys de setge! L’obra se centra en el primer any, el més esgarrifós i colpidor. Fam, fred, foc, trets, mort, genocidi, pena, dissort, violacions, brutícia, angoixa, solitud… L’art pictòric esdevindrà la taula de salvament.
La novel·la ha estat considerada com una carta d’amor a Sarajevo; com una narració directa de l’experiència de la Zora, que plasma la visió de les seves vivències en una ciutat brutalment martiritzada sobre el llenç d’unes esgarrifoses circumstàncies bèl•liques. Enalteix el testimoni d’una resiliència esperançada. Proclama la necessitat de la solidaritat veïnal per afrontar i superar l’aterradora incertesa de patir, dia rere dia, el bombardeig incessant dels morters o la criminal habilitat dels franctiradors. El setge tallà els subministraments d’aigua, electricitat i comunicacions telefòniques. L’artilleria sèrbia destruí la Biblioteca Municipal l’agost del 1992. La realista descripció que P. Morris fa de l’incendi és una elegia a la cultura universal i un elogi a la resistència ciutadana. La seva prosa és àgil, rica en elements poètics. Aporta una lírica que ajuda a sublimar la crueltat dels fets relatats, que recolza la naturalitat dels diàlegs, la loquacitat del silenci interior i la bellesa de les descripcions. La novel•la, que funciona com un film documental, ens ajuda a imaginar com va ser aquella massacre sorgida del nacionalisme serbi. Un text que podem extrapolar a l’actual genocidi a Gaza o a la guerra d’Ucraïna.
