Al llarg de la seva trajectòria, Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) ha combinat la diplomàcia amb la literatura. Ha estat ambaixador en diversos països i va treballar a La Moncloa en temps de Rodríguez Zapatero. Ha buscat temps entremig per escriure 14 novel·les, la darrera de les quals és ‘La guerra dins la guerra’ (Ed. Proa), un relat que té dos escriptors barcelonins com a protagonistes, i que mira enrere a la Guerra Civil.
Tenim dos escriptors, Ramon Balaguer i Miquel Rovira. Una mica més gran el primer. Tots dos de Barcelona, però un escriu en castellà i l’altre en català. Una realitat del nostre món literari, si més no el barceloní.
Una realitat de la qual a vegades ens oblidem. El món literari català actua com si fos l’únic i el castellà, també. Però no, coexisteixen i comparteixen espai.
Balaguer i Rovira passen per una etapa semblant. Tenen dubtes: potser el millor que havien de fer ja ho han escrit? Això deu ser gairebé connatural al fet de dedicar-se a la literatura…
Un escriptor que estigui segur del terreny que trepitja, malament rai. S’ha d’arriscar, i això vol dir que tens dubtes. Si no, és difícil que facis res que valgui la pena. Hi ha pocs creadors que tinguin la plena seguretat que allò que estan fent tindrà un sentit. S’ha de veure. Primer t’hi abandones, et deixes anar i després veus el resultat. A això hi afegim que el món literari a Barcelona no genera aquesta seguretat… Hi ha professions en què, un cop s’hi ingressa, es pot tenir una carrera estable, però l’escriptor viu en la incertesa. Dels dos mons literaris de què parlàvem, n’hi ha un amb més lectors que l’altre, però no deixa d’haver-hi una certa precarietat. La majoria d’escriptors no en viuen, com jo mateix, que no n’he viscut malgrat que he anat publicant. Però tornant als personatges, Balaguer escriu en castellà, dirigeix un curs de creació literària i està una mica més inflat. Té més lectors i més consideració. I Rovira és una mica més jove, s’acosta a la cinquantena, i és més nacionalista. Buscant temes per escriure, se li acut de fer-ho sobre els anomenats Fets de Maig del 1937.
És important, dins del seu relat. En plena Guerra Civil, s’enfronten a Catalunya els anarquistes i trotskistes que volien fer la revolució en aquell moment i els comunistes que volien disciplina per combatre els revoltats. La guerra dins la guerra del títol.
I cruenta. Mig miler de morts en uns quants dies pels carrers de Barcelona, amb una batalla a trets en llocs com la plaça de Catalunya o la ronda de Sant Pere. Va tenir després una repercussió enorme dins del moviment d’esquerres europeu, va ser el començament de la divisió en la Internacional Socialista i va anar seguida per les purgues de Stalin a la Unió Soviètica. Va marcar un abans i un després.
Tot això mentre les tropes de Franco anaven avançant…
En comptes d’estar combatent les tropes feixistes que eren a dos o tres-cents quilòmetres de Barcelona en el front d’Aragó, us esteu matant entre vosaltres? Quin sentit tenia? Rovira vol escriure sobre això, pensant en les divisions de l’independentisme d’avui…
… que no es maten a trets, però estan profundament dividits!
Es pregunta si és una tendència nostra, dels catalans. Forma part de la nostra manera de ser que en el moment decisiu ens barallem entre nosaltres? Va passar a la Setmana Tràgica, en els Fets de Maig o avui. Assistim al procés de construcció de la seva novel·la, com un pintor quan fa un quadre: pinta, s’allunya una mica, veu què ha de canviar… fins que li sembla que ho té. Ho dona a llegir per veure què li diuen, retoca una mica més, i el lector assisteix a aquesta mecànica. L’altre escriptor, com que dirigeix un curs de creació, també parla de com funciona aquest procés.
Tenim la sensació d’entrar dins de la cuina de l’escriptor. Segurament, amb una part d’experiència pròpia.
A un personatge, com a autor, li pots fer una gran descripció. Però jo prefereixo que tingui carn i ossos, i sobretot desitjos! Són escriptors? Doncs veiem com escriuen, i així sabrem què pensen, com ho fan. Ens aproximarem a ells, i ens els creurem.
No hem parlat encara del tercer personatge. La Chantal, un noia que arriba a Barcelona per estudiar, i que ve del Quebec. No per casualitat, suposo, si parlem de les identitats. I es crea un triangle, no només amorós sinó més enllà.
Fa una tesi sobre el paper de la dona en les Brigades Internacionals. Un tema poc conegut però d’interès, perquè va ser rellevant. No és només la tercera en discòrdia, perquè no té una actitud passiva. Sap el que vol. I reflecteix també un fet que passa a la Barcelona d’avui, on un 25% de les persones que hi viuen han nascut a fora. Si parlem de diversitat cultural, no està malament que els tinguem en compte. I el Quebec? No volia fer la novel·la clàssica de l’estranger que ve i ens explica com ens veu, una forma habitual de caricaturitzar o satiritzar una situació. I si poses una noia estrangera… tant per tant que siguin d’un lloc com el Quebec, i a veure què diu!
Podem situar la seva novel·la en el temps amb molta precisió. Som a l’any 2019, hi surt una manifestació en contra de la sentència del Procés. Amb els problemes actuals: un dels dos protagonistes ha de marxar del pis perquè el propietari li vol apujar el lloguer.
També ironitzo sobre les meves pròpies novel·les. Són personatges que ja van aparèixer a L’últim home que parlava català [Premi Ramon Llull 2009]. Balaguer vivia en un pis del qual el propietari el volia fer fora, però ell estava escrivint una novel·la i no se’n volia anar. Allà jugava una mica amb la minorització seva dins l’edifici i la de la llengua. L’altre, Rovira, estava mig d’ocupa en aquell edifici. Però què passa? A Balaguer li van bé les coses i pot comprar un pis, mentre que Rovira segueix en precari. No resistia la temptació de narrar com canvia el punt de vista sobre una mateixa realitat segons cada situació personal. Per cert, no cal haver llegit l’altra novel·la abans d’aquesta, són independents.
Ja que parlava d’ironies, en formen part les referències a vostè mateix: Rovira té una novel·la sobre Josep Carner “però va venir un tal Casajuana” i la hi va prendre.
És un cameo, una petita ironia més que fa d’anunci d’una altra de les meves novel·les, Retorn.
La Catalunya actual té la pulsió fratricida encara?
És possible. Som un lloc de tants caps, tants barrets. Això fa que en un moment de tensió –perquè els conflictes són tensió– pugui haver-hi divisions. N’hi ha a tot arreu, però potser no tant en els llocs on creuen més en l’autoritat, o la respecten més. Ara bé, hi ha una gran diferència: en les èpoques anteriors, ens matàvem. I ara no deixen de ser diferències polítiques, o de prioritat sobre com arribar a un mateix lloc. És comprensible, tot i que pot haver produït una frustració.
No podem estar parlant amb vostè i no preguntar-li per com veu el món actual. Que el món no ha estat mai una bassa d’oli, ja ho sabíem. Però mai com ara no havíem tingut la sensació que les coses podien anar de mal borràs d’un dia per l’altre segons el que digui o faci el president dels Estats Units. No té aquesta sensació?
D’entrada, amb ironia, la meva protesta com a escriptor. Perquè és molt difícil competir amb el guió de cada dia! Se’n recorda, el dia que Trump tenia Zelenski al davant, a la Casa Blanca, i va convertir el Saló Oval en un plató de televisió? Per no parlar de la seva relació amb Elon Musk! Una de les característiques d’aquest personatge és que sap ocupar les xarxes, que sap manipular l’agenda informativa. És clar que essent president dels Estats Units això és fàcil, però no tots els seus predecessors han tingut aquesta temptació o necessitat. Ell ho fa, li agrada perquè vol controlar de què es parla.
És una tècnica, un recurs…
Així no es parla del que no vol que es parli. Com la massacre de Gaza, que s’està convertint en un enorme cementiri. Si hi dediquéssim més atenció, potser hi hauria més protestes i expressions de preocupació o de condemna. Però l’escaleta està segrestada.
Necessitem perspectiva per valorar la transcendència real del moment en què estem vivint?
Potser d’aquí a uns anys mirarem enrere i pensarem que en aquell 2025 semblava que s’acabés el món cada dia i el sol va continuar sortint, aquest senyor es va retirar i no va passar res. Home, sí! Va canviar unes quantes coses, va ser desagradable perquè va posar en qüestió l’ordre internacional existent i algunes lleis en les quals tots crèiem, però… O potser sí, veurem que no sabíem que s’estava acabant un món i en començava un de nou. Que Trump simbolitzava la demolició d’uns valors existents. Si ho aconsegueix, serà un desastre per als ciutadans dels Estats Units i possiblement per als de molts altres llocs del món. Li deixaran fer? Algunes idees que té són molt puerils, i altres són fruit de la ignorància més evident.
