Entrevista a Toni Arbonès, presentador durant 30 anys d' 'Els viatgers de la Gran Anaconda'

Jordi Vilarrodà

Ara fa un any que Toni Arbonès (Barcelona, 1960) va presentar per darrera vegada a Catalunya Ràdio l’espai ‘Els viatgers de la Gran Anaconda’. Un programa que durant gairebé 30 anys va permetre que molts oients poguessin voltar el món parant l’orella a la ràdio. Periodista de la secció d’Internacional i viatger de mena, Arbonès creu que viatjar és entendre la diversitat del món. I ho pensa continuar fent.

“Els ancians latuames recorden que, en la llunyania dels temps mítics, els seus avantpassats van baixar els rius navegant en el ventre canoa de la Gran Anaconda.” Segur que, amb aquestes paraules, a molta gent li ve al cap l’inici del seu programa, que va ser sempre el mateix.
Un inici que he sentit durant 28 anys, jo mateix i les persones que eren oients del programa. Parla d’una llegenda mítica dels latuames, que és real. Són un dels pobles que viuen a l’Amazònia colombiana, i una antropòloga que en va fer un estudi, que va viure amb ells, ho explica en un llibre. Els avantpassats van baixar el riu dins la Gran Anaconda i així anaven dipositant les primeres parelles dels latuames al lloc on viuen.

Descomptant una breu interrupció en què l’espai va desaparèixer per tornar a aparèixer, 28 anys són molts per a un espai de ràdio. I amb el mateix presentador i director.
Era el que se’n diu un programa d’autor, diferent dels programes de la casa com El suplement o La nit dels ignorants, que també tenen una trajectòria molt àmplia però que al llarg de la història els ha anat fent gent diferent. En el nostre cas, el programa l’inventes tu i el vas seguint, com també va ser La finestra indiscreta d’Àlex Gorina. I amb l’afegit que va desaparèixer i va ressorgint com l’au fènix, un fet força insòlit en la ràdio.

Què ha fet durant aquest any Toni Arbonès? Suposem que viatjar…
Menys del que hauria desitjat però sí, hem viatjat una miqueta. I ara que tens temps, endreçar i enfocar la teva vida d’una altra manera, perquè he dedicat més de quaranta anys a Catalunya Ràdio, com a redactor d’informatius a la secció d’Internacional, en paral·lel amb Els viatgers… i amb el De viatge, que va ser el meu primer programa de viatges a Catalunya Ràdio. Després de tant de temps amb una dinàmica, deixes de fer una feina sistemàtica, de llevar-te i saber on has d’anar, de veure la gent amb qui et creuaves pels passadissos… De moment volia fer un aterratge suau, sense comprometre’m amb res. És com quan vas de viatge: tu arribes, però el teu esperit triga uns dies a arribar.

És molt cert, i suposo que tothom ho ha experimentat, això.
Avui tu pots desplaçar-te molt ràpidament, però ser conscient que ets en un altre lloc és més progressiu.

Sabia si el programa l’escoltava gent no viatgera, que viatjava a través de la ràdio?
Sí, això m’ho han dit molts oients. Perquè no era només un programa de viatges sinó un programa per explicar el món. Intentava fer-lo, amb més o menys fortuna, per a viatgers i no viatgers. I pensant en les persones invidents, també. Amb les músiques o els efectes volia traslladar l’oient a l’ambient que estàvem descrivint. I no cal ser invident: de sobte et descobreixes escoltant la ràdio amb els ulls tancats. Perquè la ràdio és imaginació, com els llibres.

“Cada vegada hi ha més països on et fan descarregar una aplicació, la poses al mòbil i un cop a dins, ves a saber què hi fan. Els governs volen saber qui és que vol entrar, per permetre-li o no”

El Toni Arbonès viatger va lligat al periodista? Un i altre són fruit de la curiositat?
No sé quin és primer. Sempre he pensat que és una de les característiques principals que hauria de tenir un periodista, la curiositat. No sé què és el primer, a mi sempre m’ha agradat mirar-me el món. A vegades em pregunten quin lloc m’agrada més, i sempre dic que per a un periodista tot és interessant, perquè si estires el fil sempre hi ha una història al darrere. Una altra cosa és anar a descansar en una platja.

Alguns convidats del programa, sense ser periodistes, s’hi acabaven convertint perquè ens parlaven de la realitat de països on a vegades la premsa no té accés lliure.
Sí, perquè a vegades ens deixem portar més pels analistes que per la gent del carrer. I la veritat sovint és al carrer. Al programa hi havia una figura, el viatger de la Gran Anaconda en marxa, que cada setmana ens feia un apunt del lloc per on estava viatjant. Recordo Jaume Mestres, Josep Maria Romero… gent que no eren periodistes i que descobrien una faceta d’ells mateixos que no s’havien imaginat.

Tots volem ser viatgers i no turistes. Però n’hi ha molts més d’aquests últims. Qui és viatger?
No és fàcil de contestar. Un viatger és potser aquell que sap quan comença el viatge però no quan acaba. Jaume Mestres, de qui ara parlàvem, viatja permanentment. Jordi Raich, que també va ser un viatger de la Gran Anaconda en marxa, és pràcticament un nòmada. Per a ells no hi ha la vida normal i el viatge, sinó que el viatge és la vida. Un viatger és també el que va a veure el que vol, i no allò que li volen ensenyar. Cal un esperit obert, i ganes d’aprendre, de fixar-nos. Hi ha qui no vol informar-se gaire abans de viatjar per deixar-se endur per la sorpresa, però també es pot perdre coses, i al contrari, els que s’informen excessivament i quan arriben ja sembla que ho sàpiguen tot. No hi ha una fórmula exacta.

“Un país que sorprengui? L’Iran. La visió que en tenim aquí és només de la guerra o els aiatol·làs, però la gent que hi ha viatjat diu que és un dels llocs on ha rebut una acollida més hospitalària”

Què ens ensenya, el viatge?
A entendre que el món és divers. Moltes vegades viatgem amb uns prejudicis inconscients o conscients. Un dels valors del viatge és que t’ensenya que tu tens una manera de pensar, una forma de vestir o uns gustos pel menjar que no són els únics.

Hi ha algun país que sorprengui especialment en aquest sentit? És a dir, que la realitat que n’expliquen els viatgers contradigui la imatge que en tenim des d’aquí?
Potser seria l’Iran. La visió que en tenim des d’aquí, que generalment és la que en donem els mitjans, està vinculada amb la guerra o amb el règim dels aiatol·làs. En canvi, molts viatgers que han passat per l’Iran coincideixen que és un dels països on han rebut l’acollida més hospitalària. Aquí sí que hi ha un gran contrast entre allò que veiem cada dia a les notícies i el que diuen els que hi han estat. En aquest sentit, viatjar és bo perquè trenques els tòpics, veure les coses per tu mateix et dona una visió d’aquell país o d’aquella gent. I això és aplicable a tot arreu.

Cada vegada és més difícil viatjar allunyant-nos d’allò que ens proposa la indústria turística?
Sí. El darrer viatge que he fet ha estat a Escòcia. Allà i a la resta del Regne Unit no hi pots anar si no et descarregues abans l’ETA (Electronic Travel Authorisation), que és una aplicació del govern britànic. La poses al mòbil, i ves a saber què hi fan un cop és a dins, suposo que revisen tot el que has dit o diràs. Et despulles davant del govern. I això ho fan els Estats Units, Singapur, la Xina, o ara Tailàndia… cada vegada hi ha més països que volen saber qui és el que vol entrar per permetre-li o no. Això d’una banda. De l’altra sí que internet ha democratitzat el viatge, perquè ara et pots muntar el teu propi itinerari. Però després hi ha aquestes grans xarxes com Notebooking o Skyscanner que poden tenir tendències marcades que et desviïn dels teus interessos inicials. I ara et trobes que intentes preparar un viatge amb mig any d’anticipació i quan cerques hotels et trobes que tot està reservat. Imagino que és perquè les majoristes i agències ja reserven amb mesos d’antelació segons la demanda que van tenir la temporada passada. I per al viatger independent es torna més difícil. Obliga a improvisar… que també és bo!

També es pot viatjar amb aquesta actitud sense anar a l’altra punta del món. Sense sortir de Catalunya, per exemple?
I tant! Al programa havíem tingut Joan Portell, Francesc Gurri o Martí Boada, el naturalista. El viatge no és directament proporcional a la distància, tu pots fer un gran viatge amb un recorregut molt petit. Fins i tot el que fas cada dia per anar de casa a la feina pot ser un viatge ben interessant perquè potser t’has fixat en coses que no havies vist fins aquell moment.

Els catalans som viatgers? Un té la sensació que, vagis on vagis, et trobes compatriotes.
Sí que ho som. Quan vam començar el programa ara fa 28 anys, i ara molt més, perquè tenim generacions de joves que han fet Erasmus i tenen relacions a tot Europa. En aquest sentit som més europeus que mai. I parlant de viatges més enllà, sí que som viatgers. Anant pel món, de l’Estat espanyol, et trobaves catalans, i bascos.

Quin viatge li agradaria fer? Segur que vostè no és dels que té un mapa a les xarxes i va marcant els llocs del món on ha estat?
No. Jo soc de l’escola antiga, d’aquells que quan anaves a casa d’un altre nen la mare et deia: “Encara que t’ofereixin berenar digues que no”. Ens van ensenyar a ser discrets, que mostrar massa era de mala educació. Jo recordo que al començar el programa hi havia gent que li preguntaves si et volia explicar el seu viatge i s’ho prenien malament, perquè l’entenien com un fet privat. Imagini’s quin gir hem fet, per passar d’aquell moment al d’ara, en què tothom exposa el que fa. Faig xerrades, però més enllà d’això no veurà cap post meu, i en el programa no parlava dels meus viatges. Utilitzava el que sabia, però de forma indirecta. I tornant a la pregunta inicial… queden llocs del món per veure.

Sembla que s’hagi fet petit perquè ens costa menys recórrer grans distàncies, però continua essent gran, el món?
Afortunadament, sí. En un llibre vaig escriure que era la primera vegada que la humanitat pot viatjar a qualsevol lloc del món sense saber on és. Ho deia en el sentit que tu vas seguint la línia que et marca Google Maps, però moltes vegades no tenim referències del que hi ha endavant o endarrere, a la dreta o a l’esquerra. Arribem al lloc on volíem anar, però no sabem realment on som. I això ens pot donar una idea equivocada del món. I a través del que veiem habitualment als mitjans, també. Hi ha gent que et dirà: “Jo, l’Índia, ja la conec”, i hi va estar una setmana. Com pots conèixer l’Índia en una setmana si jo amb 65 anys encara no puc dir que conegui tot Catalunya?

Aquest món de què estem parlant és cada vegada més complicat i imprevisible, no només per al viatger?
No voldria ser pessimista, però un món governat per persones com Trump, Putin, Netanyahu o Kim Jong Il no augura res de bo. No podem predir un món gaire millor del que tenim. Veiem com els totalitarismes es van obrint pas, com la gent es va decantant cap a allò que en podem dir els ultres, les idees radicals. I com els tòpics circulen lliurament per les xarxes, molta gent s’ho creu tot perquè cada vegada és més difícil diferenciar què és veritat i què és mentida… que per a mi és un dels fonaments del que passa ara i del que pot passar més endavant. Tenim un món cada vegada més complex… per no parlar de les guerres. La d’Ucraïna és encara un conflicte de final molt incert, i el més recent de Gaza, on hem vist com s’han vulnerat drets que fins ara s’havien més o menys respectat. I no ho dic jo, ho diuen agències internacionals.

La festa de Caldes arriba a la 31a edició en forma, amb més pirotècnia i aigua termal

EL 9 NOU

L’organització de l’Escaldàrium mourà al voltant de 150 persones entre diables, actors, músics i bombers durant aquest cap de setmana a Caldes. Enguany, la festa arribarà a la 31a edició amb l’objectiu de reforçar el bon moment que viu i consolidar els canvis que es van fer l’any passat coincidint amb l’aniversari de l’Escaldàrium.

Per aquesta edició, com la passada, hi haurà més pirotècnica i es mantindrà l’ús d’aigua termal per a la lluita de foc i aigua de dissabte a la nit a la plaça de la Font del Lleó, tal com es va començar a fer per la sequera. Tot i la caiguda de les restriccions, l’organització ja decidit mantenir les mateixes mesures.

Aquesta setmana, ja s’han començat a veure al carrer els preparatius de la festa. Dilluns els membres de l’organització van anar a marcar el terra i abans d’aquest divendres ja van quedar instal·lades les estructures necessàries per fer bullir la festa.

Les expectatives són altes. L’any passat es calcula que hi van assistir unes 6.000 només entre la nit de dissabte i diumenge. D’altra banda, el Templàrium, la festa de foc i aigua infantil prèvia a l’Escaldàrium, va reunir dissabte passat més de 1.500 persones a la plaça de la Font de Lleó. Aquest any, el quart del Templàrium, s’hi va estrenar una nova peça musical per a l’espectacle, Eixam!, composta per Ramon Solé.

“L’Escaldàrium gaudeix de molt bona salut. Des de fa 10 anys que ha tingut un creixement brutal. I això no només és perquè ha crescut la festa de foc i aigua per passar-ho bé, sinó també perquè la gent cada vegada coneix més la llegenda i les músiques de l’Escaldàrium formen part de l’imaginari del poble”, explica la coordinadora de la festa, Magda Creus.

Si fa no fa, el guió de la festa serà igual que el de l’any passat. L’Ajuntament reforçarà la pirotècnia en els punts que quedaven més orfes de foc i tornarà a fer intervenir a l’espectacle el núvol que duu la tempesta, una de les novetats de l’any passat. La representació del Judici, que es farà divendres a 2/4 d’11 de la nit, també tindrà algunes novetats, com ara una bruixa que sortirà des de l’inici des del centre de la plaça. Enguany també es pot veure una exposició sobre l’Escaldàrium, a la Sala Delger, i hi haurà altres activitats durant el cap de setmana com l’Escumàrium, el Circàrium, la fira d’herbes remeieres i El Rebost de les Bruixes.

El dispositiu de seguretat policial es mantindrà com l’edició anterior. Enguany, com d’altres, s’ha fet una crida a voluntaris de protecció civil de pobles del voltant de Caldes per participar en el dispositiu de l’Escaldàrium. A més a més, l’Ajuntament ha anunciat que activarà un Punt Lila i LGTBI+ i una parella itinerant que estaran ubicats al parc de Can Rius divendres de 2/4 de 12 a 2/4 de 5 de la matinada, i dissabte de 2/4 de 12 a 2/4 de 6 del matí. La campanya es diu “No és no”.

Primera mostra de grups locals

Una de les grans novetats de l’Escaldàrim d’enguany serà la primera edició de la Mostra de grups locals emergents. El parc de Can Rius serà l’escenari de diferents concerts que es faran durant les nits de divendres i dissabte, amb majoria de membres de Caldes. Hi tocaran Udol i Tea Mango, dissabte, i Metzina Porcina i Leby, diumenge.

El festival del Lluçanès obre la seva onzena edició amb una dotzena de propostes i els abonaments exhaurits

Jordi Vilarrodà

Amb un ull posat a les previsions del temps, que per al cap de setmana no són les millors, l’equip del Cantilafont enllestia dijous al matí els preparatius del festival a l’entorn del castell d’Olost. Aquest indret, en terme d’Oristà malgrat el seu nom, és per segon any consecutiu l’escenari d’un festival que manté la voluntat itinerant amb què va començar: “Seguim itinerant, però amb una mica més de calma, fer-ho a cada edició era un esforç logístic molt gran, i aquí tenim un conveni per tres anys”, explica Eva Freixa, de l’equip organitzador. És en aquest lloc on aquest divendres i dissabte es desplegaran les 12 propostes de la programació.
La música es combina amb les arts del moviment des de gairebé l’inici del Cantilafont. “És la nostra manera de tenir un cartell complet”, expliquen. Per això posen l’accent en la presència de noms com els de la Societé Protectrice des Petites Idées, una companyia francesa de circ amb més de deu anys de trajectòria que només havia actuat una vegada a Catalunya i que aquest divendres serà al Cantilafont en l’inici d’una minigira pel país. O el de Cirque Entre Nous, amb nom francès també però radicada a Catalunya que hi portarà els seus espectaculars equilibris sobre pals.
La música aportarà noms coneguts amb altres “que estan creixent i als quals ens agrada d’acompanyar”. Entre els primers, l’electrònica en euskera de Zetak la nit de divendres, una proposta que cada vegada té més seguidors fora del País Basc. Ells tancaran l’escenari principal la nit de divendres, i dissabte ho farà Cala Vento, abans d’una aturada que han anunciat. Entre les propostes amb ressò de proximitat, hi ha la de Derbi Junior, amb Roger Orriols i Joan Marc, presentant divendres el seu disc de debut El vi que alimenta, o la gira de retorn d’Astrio que també passa pel festival. També hi seran el quartet del Montseny Remei de Ca la Fresca amb els temes de L’ham de la pregunta carregats de missatge, i Maria Jaume, cada vegada més electrònica també. Les apostes noves se centren en noms com els d’Alosa, el duet de Giulietta Vidal i Irene Romo que obrirà la programació aquest divendres, o la cantautora Joana Casanova, dissabte. La DJ Elsa Guerra, aquest dia, posarà les últimes notes a l’onzè Cantilafont.

 PRIMER, PARLAR

El Cantilafont comença amb una taula rodona sobre creació, cultura i territori moderada per Jordi Fosas, de la Fira Mediterrània. El festival té en el seu ADN l’arrelament al territori, “que la gent del Lluçanès en rebi el retorn i se’l senti seu”. Per això, per exemple, la gastronomia amb segell de proximitat hi és des de l’inici.

 INCLUSIÓ, I MÉS

“Caminem cap a ser un festival inclusiu”, diu Eva Freixa. Des del descompte d’entrades per a persones amb discapacitat fins a l’accés directe sense cues que se’ls facilita a l’entrada o les barres, passant pels espais de tranquil·litat o la línia que marca el lloc a partir del qual hi ha menys nivell de so.

 NO MASSIFICAR

Els abonaments ja s’han exhaurit, tot i que hi haurà entrades a taquilla per als dos dies. Però el Cantilafont no vol sempre més: “Ens sentim còmodes al voltant de les 1.500, màxim 1.800 persones”, fins aquí podem donar bon servei.

El grup valencià actuarà dissabte al Teatre Eliseu

Miquel Erra

Impactat per la catàstrofe mortal que va representar el pas d’una dana pel País Valencià, el 29 d’octubre passat, Joan Parera, director artístic del Rodafolk, va tenir clar de seguida que, per al festival d’aquest any, havien de convidar un dels grups de referència de la música popular i tradicional valenciana, els Urbàlia Rurana, que ja havien estat a Roda en anteriors edicions. I ells van acceptar encantats.
“Volíem ser solidaris amb el País Valencià; d’alguna manera, els ho devíem”, apunta Parera. Els Urbàlia Rurana, que també van patir afectacions materials en la riuada, hi faran parada amb la seva gira d’aniversari, “35 anys i avant”, coincidint casualment amb els 35 anys del Rodafolk. Aquest concert tindrà lloc dissabte, a partir de les 7 de la tarda al Teatre Eliseu. Com sempre, amb entrada gratuïta i amb allò del primer que arriba, el primer que seu. “Val molt la pena”, anticipa Parera, que ja va poder veure l’estrena de la gira el passat mes de març al Centre Artesà Tradicionarius (CAT), a Barcelona.
El programa del festival continuarà diumenge amb dues propostes. A les 12 del migdia, als jardins de Can Planoles, el duo folk Codinachs & Garín oferiran el seu particular concert-vermut. I a les 7 de la tarda, a la plaça Major, l’Orquestrina Trama, de la Seu d’Urgell, tornen dos anys després al Rodafolk per tancar aquesta edició. El festival rodenc, únic de les seves característiques a Osona, va viure un preàmbul divendres passat amb un taller de ball folk organitzat per l’escola de música El Faristol

En les seves primeres quatre edicions s’havia fet a Santa Eulàlia de Riuprimer

Jordi Vilarrodà

El Clec Festival celebrarà el cinquè aniversari amb canvi de poble. Si les quatre edicions precedents s’havien celebrat a Santa Eulàlia de Riuprimer, la que començarà aquest divendres i s’acabarà dissabte es farà a Muntanyola. Al capdavant, però, hi haurà el mateix nucli organitzador, el Consell de Joves de Santa Eulàlia. Ayani Coma, membre de l’equip organitzador, explica que la primera intenció era mantenir-se a Santa Eulàlia, però que al lloc on es feia el festival hi ha ara les pistes de pàdel, inaugurades el mes passat. Van parlar-ne amb l’Ajuntament, “però no vèiem una opció clara o viable i necessitàvem planificar-ho amb temps”. L’opció va ser buscar la complicitat de Muntanyola, on han pogut implicar alguns joves del poble i el mateix Ajuntament i trobar un espai, una esplanada propera a l’església.

L’esperit amb què va néixer el Clec es manté. “Un festival amb una oferta diversa, amb presència de la cultura propera.” Amb la idea, també, que la cultura ha de sortir dels llocs habituals i arribar als pobles. Tot és gratuït, gràcies als ajuts d’institucions i patrocinadors, però també de la xarxa de voluntariat del mateix Clec, una trentena llarga de persones “dels dos pobles”. El festival arrenca aquest divendres a 2/4 de 7 de la tarda amb taller i espectacle de circ, seguit del pregó jove. Un dels atractius principals és el concert dels lleidatans Sexenni, a 2/4 de 10 del vespre, en la gira d’estrena del seu nou disc Joc de nens. La nit acabarà amb les versions dels osonencs Sicuta. Dissabte l’activitat s’iniciarà a la tarda amb una quina, contacontes amb Marc Guasch i Mercè Coll i un concert de Mar Pujol, a les 8 del vespre, seguit dels monòlegs de Godai Garcia. Els caps de cartell de la nit són els Boom Boom Fighters amb el seu reggae i dancehall, i la nit acabarà en la mateixa línia amb el sound system de Fire Warriors i Highlitght Sound. En tots dos dies hi haurà entremig i al final sessions de DJ riuprimerencs. El festival compta enguany amb zona d’acampada.

La cita d’estiu de la música electrònica a Osona tindrà lloc dissabte al parc de la Riera Blanca

Jordi Vilarrodà

Lost Ranxx és sinònim de música electrònica des dels seus inicis, l’any 2018 a Sant Martí de Centelles. Després d’itinerar cap a Gurb, el festival va tornar prop del seu origen, i se celebra ara al parc de la Riera Blanca de Centelles. Aquí tindran lloc dissabte 12 hores de música, des de les 3 de la tarda.

Entre els DJ que hi participaran destaca la nord-americana Biianco, el londinenc D.a.v.e. The Drummer, un referent de l’escena acid techno, i Brenda Serna, DJ i productora valenciana. Entre els noms de proximitat hi ha els osonencs Andrea Avanti i Fer M. De les novetats d’aquesta edició destaca, segons els organitzadors, una instal·lació immersiva de so i de llum de Funktion One. El festival programa una oferta d’actes artístics paral·lels.

L'Aplec de Matagalls celebrarà aquest diumenge el 75è aniversari

Gerard Bayés

L’Aplec de Matagalls celebra aquest diumenge el 75è aniversari i la principal novetat de la vetllada serà l’estrena d’una sardana pròpia, La creu del Matagalls, d’Enric Ortí, “un dels millors compositors de sardanes de Catalunya i primer tenor de la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona”, destaca el tonenc Joaquim Romeu, quart president de l’Associació d’Amics de l’Aplec de Matagalls, l’entitat que es va crear l’any 1987 per donar cobertura i estabilitat a la cita.

“Serà una estrena mundial i es representarà amb gravadora a dalt la creu”, detalla Romeu. Amb aquesta novetat –juntament amb l’exposició de 16 plafons que ja fa setmanes que recorren el territori català–, l’Aplec de Matagalls es prepara per viure una jornada molt especial. “Estic molt content amb la cohesió de la nostra associació. Esperem que sigui un èxit”, exposa Romeu.

L’antecedent de l’aplec recula fins al 1840, quan Antoni Maria Claret va reposar la creu. Un temps després, l’any 1894, el bisbe Morgades la va beneir i mossèn Cinto Verdaguer li va dedicar la poesia La Creu de Catalunya. Més endavant, l’any 1950, amb motiu de la canonització del pare Claret, es va promoure per primera vegada l’Aplec de Matagalls. Des d’aquella primera celebració fins avui dia encara es conserven activitats. “El lliurament de medalles a la constància, la missa i les sardanes són les vivències que encara es mantenen en aquest 75è aniversari”, diu Romeu. D’altra banda, moments com el foc de camp o el concurs de rams de flors han quedat en la memòria d’aquest tradicional aplec.

A més, l’Aplec de Matagalls continua viu a través de tres grans potes: el cristianisme, l’excursionisme i la part d’identitat de país. “Nosaltres transmetem valors catalanistes. Només l’àlbum del primer aplec es va fer en castellà”, afirma el president. Aquest dia acull persones de tot el territori català, però també excursionistes estrangers. “La gent ha anat a la baixa. Havíem arribat a aplegar 1.500 persones, en canvi, per aquesta edició esperem un mig miler de persones aproximadament”, apunta Romeu, que va assumir la presència de l’entitat fa quatre anys i la seva intenció és presentar-se a la reelecció del càrrec.

Jaume Espuny

‘Surf ‘USA’’ Capitol, 1963

El passat 11 de juny va morir a 82 anys Brian Wilson, el líder i l’ànima dels Beach Boys i una de les figures cabdals del rock: cantant, multiinstrumentista, compositor de la gran majoria de cançons del grup i un gran productor. I per recordar-lo, un dels discos més famosos del grup, el segon, publicat ni més ni menys que el 1963, fa més de 60 anys, Surfin’ USA. Aquí hi trobem els Beach Boys de la primera època en estat pur: cançons lleugeres amb les platges californianes, el surf, l’alegria i les noies de protagonistes. Tot amanit amb instruments bàsics del rock i les veus i cors gairebé sempre en falset. Als Estats Units encara havia d’arribar la invasió britànica amb el Beatles, els Rolling Stones, els Who… Per tant, el Beach Boys eren els amos.
El disc comença fort amb un dels temes més famosos del grup, “Surfin’ USA”, paradigma del seu estil. La cançó, però, s’assemblava tant a “Sweet Little Sixteen” de Chuck Berry que un jutge va dictaminar que Berry havia de figurar com a compositor al costat de Brian Wilson. De les 12 cançons del disc, cinc són instrumentals. Les millors són, a més de “Surfin’ USA”, “Lonely Sea”, “Farmer’s Daughter”, “Finders Keepers” i “Shut Down”, les dues últimes d’un altre component del grup, Mike Love. Al cap de tres anys, els Beach Boys es van tornar més sofisticats i van fer un dels grans discos de la història del rock, Pet Sounds.

Jordi Sunyer

XAVIER CARLES
‘Vida’
El poeta, rapsoda i cantant Xavier Carles torna a unir forces amb el reconegut arranjador i productor Xavier Batllés per presentar Vida, el seu sisè treball discogràfic conjunt on es dedica a fer una relectura sincera i emotiva de divuit cançons originals de Lluís Llach. El treball comença amb Com un arbre nu i acaba amb Vida i pel mig hi ha clàssics com Que tinguem sort, I si canto trist, Onades, Cançó d’amor, El jorn dels miserables, Abril 74, Torna aviat… Llach, és evident, no tornarà. Però sempre el podem recuperar amb discos acurats i respectuosos com aquest.

CRISTINA AMILS
‘Nobody Else’
Després d’una llarga trajectòria la cantant de jazz Cristina Amils finalment fa un pas endavant i aquest dijous va publicar el seu primer disc al capdavant del seu quartet de confiança amb Èlia Lucas al piano, Héctor Tejedo al contrabaix i Pau Planas a la bateria. Les deu peces de l’àlbum combinen l’elegància del jazz clàssic amb incursions al blues, la bossa nova i la cançó francesa. Amils també s’estrena com a lletrista posant paraules a Pavana per a una infanta difunta, de Maurice Ravel, i la introspectiva La barca de Frederic Mompou.

BIRCH
‘Edge Of Time’
Birch és el nom artístic de Virgínia Soler, una cantant de Vilanova i la Geltrú que amb Edge Of Time debuta amb una proposta que combina el folk contemporani, l’esperit de cantautor i algunes engrunes d’experimentació sonora. El disc té 11 cançons cantades majoritàriament en anglès tot i que també s’atreveix amb el castellà i en una peça, Terra mullada, el català. Segons l’autora, les peces són “un viatge sonor i emocional per imaginar futurs possibles”. El seu, de futur, ja ha començat. Si no ambiciona ser una proposta de masses pot tenir recorregut.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part. Tracy Strings, un quartet que vaig formar fa uns quants anys.

Primer disc que et vas comprar. Un disc de Joe Pass. Ho recordo perquè el vaig comprar amb els meus diners.

Quants discos tens aproximadament? No en tinc gaires. Soc més d’escoltar a fons alguns treballs concrets que d’acumular molts discos.

Salva’n tres (de discos). Blue de Joni Mitchell, São Paulo-Brasil de César Camargo Mariano i Beyond the Missouri Sky de Pat Metheny i Charlie Haden.

Un concert (com a públic) per recordar. Pat Metheny al Palau Sant Jordi a finals dels 80 o principi dels 90.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Franquícia zombi inesgotable

S’ha estrenat en cinemes ‘28 años después’ de Danny Boyle, tercera entrega d’una franquícia que es va obrir amb una primera entrega dirigida per ell mateix, ’28 días después’ (2002). El director britànic de films tan recordats com ‘Trainspotting’ (1996), ‘La platja’ (2000) o ‘Slumdog Millionaire’ (2008) ha comptat amb l’escriptura d’Alex Garland, guionista també de la primera entrega, cineasta de films recents d’èxit com ‘Civil War’ (2024) o ‘Warfire’ (2025). Per la segona entrega d’aquesta saga de zombis, Danny Boyle passava el relleu a l’espanyol Juan Carlos Fesnadillo amb ’28 semanas después’ (2007). Boyle i Garland arrenquen amb un pròleg situat en el passat on una comunitat és delmada per un ferotge atac dels primers infectats amb un nen que sobreviu amagant-se en una església.
Vint-i-vuit anys després, Anglaterra es troba sota quarantena mentre el continent europeu ha aconseguit vèncer el virus letal. Alguns supervivents anglesos han sobreviscut en un autàrquic illot, connectat amb terra amb un camí que es cobreix d’aigua quan puja la marea. En aquest indret, aquell nen de l’inici s’ha fet un home, Jamie (Aaron Taylor-Johnsson), i viu amb la seva dona malalta, Isla (Jodie Comer) i el seu fill de dotze anys, Spike (Alfi Williams). Aquest reducte incontaminat és com una aldea prehistòrica on els seus habitants van armats amb fletxes, semblant als arquers de Robin Hood en els boscos de Sherwood, parapetats enfront dels rabiosos assetjadors. El film continua amb una gran i llarga seqüència sobre la incursió perillosa en terra ferma de Jamie i Spike per tal de protagonitzar el baptisme de sang del nen, com un ritu iniciàtic de pas. Després de diversos incidents i enfrontaments que els mantenen lluny del seu poblet uns dies aconsegueixen retornar in extremis, sans i estalvis, a la seva aldea després de ser perseguits per un zombi alpha, un espècimen pràcticament indestructible.
Durant aquesta aventura extrema perceben una misteriosa foguera terra endins enmig d’aquest inhabitable món d’infectats. Es tracta de l’habitacle d’un antic metge, Ian Kelson (Ralph Fiennes), llop solitari recobert d’iode, espècie de boig general Kurtz en el cor de les tenebres, que sobreviu en el seu temple expiatori fet d’ossos i calaveres de milers de cadàvers. Cap aquí s’adreça Spike amb la seva mare per intentar curar-la. Boyle i Garland recuperen amb una renovada salvatgeria el cinema de zombis o infectats i aporten una inventiva imprevisible, prenent tota mena de riscos, tot imprimint un enfocament força demencial aconseguint que ’28 años después’ sigui una pel·lícula d’allò més atractiva i gaudible. I pel que sembla ’28 años después’ ja té una continuació en marxa dirigida per la cineasta Nia DaCosta, ’28 Years Later: The Bone Temple’, amb Cillian Murphy, protagonista de la primera ’28 días después’.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers