Entrevista a Jaume Funes, pedagog

Jordi Vilarrodà

Mòbils i adolescència, tema de debat en famílies, centres educatius i la societat en general. La restricció és l’únic camí? El pedagog Jaume Funes (Calataiud, 1947) demana una reflexió al seu darrer llibre ‘No sense el meu mòbil’ (Columna). Que els joves siguin escoltats també en aquest tema, en coherència amb la filosofia que ha explicat a títols com ‘Encara he de viure’, ‘Estima’m quan menys ho mereixi” o ‘Estima’m… però vull saber-ne més’.

Fa uns dies es feien públiques unes dades: a final d’aquest curs un 40% dels centres educatius havien prohibit els mòbils a l’aula i l’altre 60% havien adoptat mesures restrictives. Els docents, satisfets. I vostè, en aquest llibre, que neda una mica contra corrent!
Deu ser que encara soc una mica adolescent (riu), ja porto cinc dècades d’adolescència. Més que nedar contra corrent, és un toc d’alerta: veritablement, hem de pensar en l’artefacte? L’any passat van prohibir els mòbils, aquest any hi han hagut d’afegir dispositius intel·ligents –com els rellotges– i ara vindran les ulleres! A veure, pensem seriosament: en un món absolutament digital, podem continuar educant de la mateixa manera? Això posa en evidència una de les grans crisis de la secundària avui: els pares encara demanen bones notes, els professors volen tranquil·litat per ensenyar el que se suposa que han d’aprendre –perquè ho oblidin després– i al final qualsevol estri és una font de conflictes. Però, s’ha consultat el 10 o 15 per cent de docents que des de fa temps treballa (i molt bé!) amb el mòbil per explicar història en 3D o per cercar com resoldre una fórmula química? O programes per ensenyar a llegir i escriure que pot trobar al mateix web del Departament d’Ensenyament?

Per tant, vostè ens diu que hi ha una desconnexió entre les aules i el món real?
Literalment, això. Fixi’s que fins ara, qualsevol que treballés amb adolescents i arribava la primavera de tercer d’ESO havia de contestar una pregunta terrorífica: “I jo, per què he d’anar al col·le?”. Complicada… I ara se n’hi afegeix una altra: “I jo, per què he d’aprendre coses que són al ChatGPT?”. Com li contestes? “La vida és dura, a tu et toca estudiar això i a mi em toca treballar?” o altres respostes passades de voltes en to semblant? Potser l’has de convèncer que si això sap més que tu és perquè hi ha algú que t’enganya o t’explota, i no pots anar pel món sense preocupar-te de per què passen les coses… moltes de les que t’expliquen són mentida i has de saber descobrir què hi ha al darrere. Aquesta és la veritable preocupació de l’educació, avui: com evitar que els adolescents desconnectin del desig de saber. Que sàpiguen buscar allò que han de saber buscar, com fer-ho, i gestionar i aplicar allò que van descobrint.

Fer-ne un ús crític. Dit així sembla lògic però aplicar-ho no deu ser tan fàcil…
D’entrada, no has de ser antitecnològic. Si veus en aquest món el llop que s’ho menjarà tot, no comences bé. Jo he estat professor universitari molts anys, i ara suspendria qualsevol alumne que no em fes el treball amb una intel·ligència artificial.

Que no, acaba de dir?
Exacte. El que intentaria saber és de quines preguntes ha partit, quins eren els interrogants que buscava, com ha buscat i quantes vegades, amb quines eines d’IA, què hi havia al darrere, on eren les falsedats? I finalment, quin criteri personal té… que no sigui el resum que també et pot fer el ChatGPT? A la universitat, l’essència del Pla Bolonya ja era aquesta: professors que orienten processos d’aprenentatge, no professors que fan classes magistrals i examinen un treball. Però la universitat té una solució bastant més complexa que això del mòbil.

Fa una descripció del dia a dia d’un adolescent: una vida lligada al mòbil des del moment que es desperta, i a les aules, una desconnexió d’aquest món. “Al llarg del dia una part dels seus adults hauran estat entestats a aconseguir la prohibició dels mòbils.”
Una descripció literària. Convido a convertir-nos en adults invisibles i seguir què està fent l’adolescent fins a la nit. Insisteixo en una idea: nosaltres sabem què hi estan fent, allà al mòbil? Primer, el jove connecta el mòbil per demostrar que existeix. Si no hi apareix, no existeix. Ho fa per relacionar-se, per intercanviar. I algun altre per dir que ha comprat un vestit o s’ha fet un pentinat i necessita saber a través d’una selfie el mateix que la mare o el pare farien davant d’un mirall. Estem guapos? Després n’hi un que no ha fet els deures i un altre li recorda que uns quants els van penjar en una cosa digital que es diu Classroom… i així seguint. La resposta al què hi fan allà és que naveguen, creen, investiguen, es relacionen, existeixen… És d’això, que ens hauríem d’ocupar, no de si estan més o menys temps a l’aparell.

“Veure, observar, escoltar i preguntar”, el que hauríem de fer nosaltres. Però no ens podem trobar que ens posin una barrera, que ens diguin que és el seu àmbit de privacitat i el que hem de fer nosaltres és no molestar?
Aquesta és una lliçó que coneixem de fa temps. Jo no m’he trobat cap adolescent que vulgui viure aquest moment de la seva vida en solitud, però sí que volen que tu mantinguis la distància adequada. Que no t’hi fiquis massa, però que hi siguis. Això és delicat i canviant, i més en el món digital en què nosaltres no tenim ni idea del que fan ells. Tot i això, has de demostrar no que tens preocupació sinó que tens interès per saber. Deixar que et donin alguna lliçó, i també dir-los que si pengen aquella foto sexy a l’altra banda pot haver-hi un adult a qui li cau la bava mirant-la. Però tinguem present que necessiten no un vigilant, sinó un adult a qui aquest món digital també li interessa.

“Han de sentir que ens interessa la seva vida, també en la versió digital”, diu.
Quan defineixen un adult enrotllat es refereixen a aquell que té interès per la seva vida. Tot i que és diferent un tutor o una tutora –docent– que un pare o una mare que tenen, en certa manera, l’obligació d’angoixar-se i a qui els preocuparan moltes més coses. En tot cas es tracta que, des dels pares fins als docents o els pediatres, es plantegi tothom com aquell noi o noia s’està construint.

Que d’això va l’adolescència, al capdavall!
L’adolescència no és més que el primer intent de respondre grans qüestions vitals: qui soc jo i què faré amb la meva vida? Amb una variació, que ells encara tenen identitats múltiples i que aniran canviant al llarg del temps. Nosaltres els hi podem ajudar, ser la cala segura on posin l’àncora… Aquesta construcció (sempre en funció del que l’altre veia) ara es fa, en bona part, al món digital…

On aquest altre són molts altres! Al món digital hi ha molta gent que els observa…
Els miralls parlen! Necessiten afirmar que existeixen perquè un altre els veu, o perquè a un altre els agrada. On és l’emergència educativa ara? En tenir adults que els ajudin a construir la identitat sense que depengui tant del que diguin uns altres que en el món digital poden ser milers. “Soc jo, però sé que el que soc, en bona part ho estan dient multiplicadament en aquest univers.” Pensi que els adolescents sempre ens posen en qüestions complicades, en cinquanta anys que fa que m’hi dedico, no he conegut cap qüestió que plantegen que no fos un problema per als adults. Els hem d’ajudar a trobar respostes, no donar-los respostes del passat que ja no serveixen.

Si tot ja era complex, l’aparició de la intel·ligència artificial hi afegeix un nou element de complexitat?
Hi ha dues coses irrenunciables: han d’aprendre a saber com funciona. Hem d’educar, ja des de la infància, no només en el pensament computacional sinó en el pensament algorítmic. Perquè entenguin com dimoni funciona. Les nostres maneres de processar han canviat. Un mestre de tercer o quart de Primària ensenya la IA, a través d’una plataforma. Feia que els infants dibuixessin un animal imaginari, que no existeix, i havia de fer-ne la descripció. Finalment, la llegia a una IA perquè aquesta li dibuixés l’animal que ell havia descrit: si li posava cinc potes, potser és que no s’havia explicat bé! Amb això mantenia la imaginació, feia que s’haguessin d’expressar correctament, i dominar. Tots plegats hem de decidir quina part de la nostra condició humana volem cedir, o no, a la intel·ligència artificial. La capacitat de pensar no la podem cedir, que és la que ens fa humans. Si ho portéssim a l’extrem, podríem ser analfabets, perquè la IA ens pot llegir fins i tot els rètols.

Mantenir el gust per la lectura serà un dels grans reptes, en aquest context?
Hi ha una condició prèvia: per què val la pena llegir? Què trobarà, un adolescent, llegint? Com li donarem a descobrir com un altre va imaginar el món? És igual si és en paper, o en pantalla o en un audiollibre. Llegim per sentir diferent en el moment en què ho fem. I què és allò que hem de preservar, del fet humà i humanitzador de llegir? Quan vaig escriure El humanismo en tiempos digitales, com que el món canviava, el vaig deixar obert, i a la meva pàgina web vaig afegint capítols. I n’hi ha un sobre què vol dir avui llegir, o un altre de com governar una IA quan sap més que nosaltres. Contínuament se’ns presenten reptes humans als quals de tant en tant potser cap abandonar-se i no pensar, però d’altres sobre els que sí que cal pensar.

Hem començat parlant de mòbils i centres educatius. Com en tants d’altres debats, hi ha un risc de derivar-ho tot cap a l’escola? I l’escola ja no pot assumir-ne més.
Cada vegada que aquesta societat té un problema diem el mateix: on ho abordem? A l’escola. I la mecànica sempre és la mateixa: hi ha una complexitat o una incertesa? Primer li posem un nom, després fem un protocol i al final posem en marxa un taller per ensenyar no se sap què als adolescents. I si d’alguna cosa n’estan ben farts, els adolescents, és de tallers! Miri, l’any passat em van convidar a fer una xerrada en un institut d’aquests que s’anomenen d’alta complexitat sobre l’educació afectiva per a alumnes de quart d’ESO. I a l’arribar vaig demanar als estudiants de què volien parlar. I em van dir: “Volem parlar… de nosaltres”. És a dir, que tu vagis allà i te’ls miris i els escoltis.

“Si som també (i subratllo aquest també) digitals, és perquè som.” I aquest és un missatge que pot arribar molt clar als adolescents. I que poden entendre perfectament.
Durant la pandèmia, vaig tenir contacte amb alguns adolescents a través de la pantalla, perquè volia saber com se sentien. Recordo un dia, en un grup, que una noia va dir que s’havia posat a pensar en ella mateixa, perquè ja havia arribat un moment en què no sabia què més fer. S’hi va veure obligada. Quin és el tema que ens ensenya? Que no és que et vegis obligat a preservar la teva intimitat, és que has de tenir intimitat. El gran risc que tenim és l’acceleració de la superficialitat, que la vida sigui només allò que és a fora, i mai allò que és a dins. A l’altre plat de la balança hi hauria el cas invers: que la vida sigui només jo sense tenir en compte que existeixen pels altres. I són els altres els que fan que jo sigui jo.

Els films de l'Índia, protagonistes de les darreres sessions fins diumenge

Jordi Vilarrodà

Queden dos dies i dues nits del festiva Nits de Cinema Orientall. Serà amb una presència important del cinema de l’Índia, que ja fa temps que no només vol dir Bollywood. Es podrà comprovar amb films com l’emotiva Pyre en la secció oficial a concurs, dissabte a L’Atlàntida. O com ja s’ha vist amb la deliciosa faula amb animals Valatty, en la matinal infantil de divendres. La nit imprescindible del sopar indi i el darrer film a la Bassa serà amb la projecció de Jaat, pel·lícula d’acció amb Sunny Deol, l’anomenat Sylvester Stallone indi. I en un altre registre, els fans de Shin Chan no poden perdre’s la matinal que se li dedica dissabte al migdia a L’Atlàntida.

La Xina també serà present en la programació amb produccions com A Story About Fire, un film d’animació que va cridar l’atenció del públic a la darrera Berlinale, i Tailàndia hi aporta 404 Run Run, pel·lícula en to de comèdia de fantasmes, que serà una de les darreres que es podrà veure a L’Atlàntida, la tarda de diumenge. També aquest cap de setmana es coneixerà el film guanyador del premi del festival, el Gat de la Sort.

Fins al dia 23 d'agost hi ha programades una desena d'actuacions

Jordi Vilarrodà

Una versió escenificada de l’òpera L’elisir d’amore obrirà diumenge la 42a edició del Festival Internacional de Música Francesc Viñas. El concert tindrà lloc a l’auditori de Les Faixes i serà el primer de la desena que ha programat enguany Joventuts Musicals de Moià. En paral·lel, organitza també el Campus Musical del Moianès, amb un total de 57 d’alumnes. El dia 7 d’agost protagonitzaran un concert singular en diàleg amb les campanes de Moià, des de sota l’església de Santa Maria.
La veu és fil conductor d’un festival que té el nom d’un dels més grans tenors que ha donat Catalunya. Per això hi ha un inici operístic amb la coneguda òpera de Gaetano Donizetti, amb les veus d’Anna Farrés (soprano), Jorge Juan Morata (tenor), Xavier Casademont (baix) i Xavi Vilalta (baríton), amb Jaume Carbonell com a narrador i Víctor Galiano al piano.
De la programació Nona Arola, presidenta de Joventuts Musicals, en destaca també el concert de Polifem Consort el dia 17 d’agost en què interpretaran l’oratori La conversione di Maddalena, de Giovanni Bononcini, “que no s’havia fet mai a Catalunya”. Polifem Consort, amb Jordi Domènech i Anna Urpina al capdavant, és enguany la formació resident de Joventuts Musicals. El festival inclou concerts habituals de cada any, com el de músiques del món amb Ethno Catalonia i el dels solistes de l’Acadèmia Internacional de Música de Solsona (AIMS). El festival es tancarà el dia 23 d’agost amb el concert de Laura Brasó, la soprano que va guanyar el concurs de cant Tenor Viñas al Liceu.

Actuaran aquest dissabte al claustre del monestir

Jordi Vilarrodà

Mishima actuarà dissabte al claustre del monestir de Sant Joan, en el segon dels concerts centrals del Festival del Comte Arnau. La banda la integren actualment David Carabén (veu i guitarra), Dani Vega (guitarra), Xavi Caparrós (baix), Alfons Serra (bateria) i Bernat Sánchez (teclats), que ja va substituir el desaparegut Marc Lloret durant bona part de la seva malaltia. El darrer disc de la banda va ser L’aigua clara (2022), però en els concerts fan un repàs transversal a la seva trajectòria amb nou discos d’estudi. El concert començarà a les 10 del vespre. El Festival del Comte Arnau tindrà encara pendent un dels tres concerts principals, el que oferirà dissabte que ve al mateix escenari la formació Northern Cellos.

Va néixer a Ripoll l'any 2021 i feia dos anys que no es portava a terme

Jordi Vilarrodà

El concurs musical El Corral, que va néixer a Ripoll en les seves dues primeres edicions de la mà de la cantautora Marina Prat i que va quedar en suspens durant dos anys, torna. Ho farà a Cantonigròs aquest dissabte, amb el suport de l’Ajuntament de l’Esquirol i incorporant-hi la poesia. Des de les 12 del migdia fins a les 8 del vespre, en diferents escenaris del poble, se succeiran 11 concerts de petit format i 6 recitals poètics.
Les actuacions les obrirà la cantautora local Miona, que enguany ha estrenat el disc Buscant el sentit. Com tots els participants, farà tres actuacions breus durant el matí i la tarda. Els altres artistes que actuaran a El Corral seran Raquel Sala, La Filla del Mar, Pol Devesa, Clodine, Lapiaz, Titu Martí, Ivan Gas, Run Out, Foresta i Pol Tudela. Els espais seran Can Bofill, el Safareig, Can Colom, la Placeta, Ca l’Ylla, la plaça de l’Església, la Carpa i el pati de les antigues escoles. S’acabarà amb un sopar i concert final, a la nit i al camp de futbol, amb concert de Roger Torné. Els poetes disposaran d’un espai per als recitals, matí i tarda, en un escenari darrere les antigues escoles.

El festival es concentra dissabte a l’escenari de la font del Sors

Jordi Vilarrodà

El Festival Munart de Seva torna aquest dissabte en la seva 12a edició a la font del Sors, el seu escenari habitual. Dansa, circ i música configuren un cartell concentrat des de mitja tarda fins la matinada en què destaquen noms com els de Jo Jet i Maria Ribot, Sergi Estella o el Circ Pistolet. L’organització és a càrrec de l’Ajuntament de Seva.
L’activitat començarà a 2/4 de 7 de la tarda i ja no s’aturarà fins a les 3 de la matinada. El Circ Pistolet donarà el tret de sortida amb l’espectacle de teatre-dansa Quan no tocàvem de peus a terra, una història d’amistat explicada a través del moviment i l’acrobàcia d’Enric Petit i Tomàs Cardús. Prendrà el relleu la Cia. Carla Sisteré, amb la coreògrafa i ballarina acompanyada per Anna Sagrera i una coreografia The Sad-Mad Method. Abans de donar pas a la música, tornarà al Munart la globoflèxia d’Albert Piulachs, que ja havia triomfat a Seva amb les seves creacions amb petits inflables.
La part musical l’obrirà el duet osonenc de versions Sukha, seguit de Jo Jet i Maria Ribot. El duet manresà es va reforçar l’any passat amb la bateria de Marina Lluch per presentar Ribera. El seu cinquè àlbum d’estudi es va anticipar a la darrera edició del MMVV i és un treball de 12 temes que parteix de la memòria “dels nostres avis i àvies”. Un disc de connexió amb les arrels que els consolida al cap de 10 anys de trajectòria. Els prendrà el relleu Los Buenos Valedores, un trio format a Barcelona per Kevin Sabariego, Carlos Oliva i Héctor Martín que canta l’amor tràgic a través de formes clàssiques com el bolero. En la recta final, Sergi Estella mostrarà la seva capacitat per fer blues i folk d’arrel americana amb instruments fets per ell mateix, i la nit la remataran el popfolk dels osonencs Nightbirds liderats per Carme Silva i Enric Puigdesens i el DJ i productor Makk Music.

Jordi Sunyer

‘Víspera de todos los santos’ Universal, 2000

La banda de rock urbà Los Suaves va néixer a Orense el 1979 impulsada pels germans Yosi (que era policia nacional!), Charly i Javier Domínguez. A finals dels 80, quan ja portaven alguns discos, hi van incorporar el guitarrista Alberto Cereijo i van fer un salt qualitatiu que els va posar a primera divisió del rock ibèric gràcies a discassos com Maldita sea mi suerte (1991), l’extraordinari Malas noticias (1993) o Santa compaña (1994). Víspera de todos los santos, que aquests dies he reescoltat perquè celebra les noces d’argent, és el vuitè àlbum d’estudi de la banda i no és el seu millor treball però té tres peces del tot imprescindibles: l’homònima “Víspera de todos los santos”, que obre el disc i resumeix què és Galícia; “Dulce noche de luna y pateras”, que parla d’un drama que encara dura amb una excel·lent lletra del cantant Yosi, i sobretot la versió heavy metal de “Palabras para Julia”, un poema de José Agustín Goytisolo que va musicar Paco Ibáñez i que passat pel sedàs Suave, amb la veu castigada de Yosi i els riffs esmolats de Cereijo, es converteix en un himne. Actualment Los Suaves estan fora de combat. El 2016 van anunciar un concert de comiat però els problemes de salut de Yosi van obligar a cancel·lar-lo. I de moment seguim igual. Sense adeu però amb unes cançons que ja s’han guanyat l’eternitat.

Jordi Sunyer

ORQUESTRA INVENTADA
‘La maketa’
Ara que comença l’època de les festes majors, l’Orquestra Inventada s’hauria d’atipar de fer bolos arreu (esperem que així sigui). I és que el seu mix de ska, punk i aire de taverna sona sòlid, desenfadat i resolutiu. Hi ha una mica de Ramones, una mica de Brams, una mica de Kortatu, de The Clash… i tot mescladet és una Orquestra Inventada que a més ha debutat amb un disc amb 13 temes on deixen ben clar que la festa no està renyida amb el compromís ja que les lletres són projectils que parlen de llengua, de terra, d’èpica popular i de memòria.

EL LLEIG
‘Fins que no em quedi veu’
El Lleig va debutar el 2020 autoeditant-se el disc Trossos i més endavant va treure … I bocins (2021) i El fum que tant molesta (2022). I ara arriba la quarta entrega, on deixa clar que li seguirà fotent fins que no li quedi veu fidel al rock d’autor que l’ha caracteritzat des de bon principi. Per cert, darrere del provocador nom d’El Lleig s’hi amaga José Galdrán, un històric músic tarragoní conegut per portar la batuta d’una de les darreres botigues de música que sobreviuen al Tarragonès. Només per això ja es mereixeria un monument.

JORGE ROSSY I MICHAEL KANAN
‘Red on Maroon’
El barceloní Jorge Rossy i el nord-americà Michael Kanan són dues patums de l’escena del jazz mundial que ja han compartit escenari més d’una vegada. Es van conèixer a la dècada dels 90 a Boston i des de llavors, fruit de la bona entesa que van notar ja des d’un primer moment, han anat fent invents puntuals com a duet. I l’últim és Red on Maroon, una conversa amb 11 temes del repertori folklòric americà que Rossy, tocant el vibràfon, i Kanan, tocant el piano, porten al seu terreny jazzístic i experimental.

Teresa Costa-Gramunt

L’església de Sant Joan de Boí i les seves pintures murals
Autora: Milagros Guardia
Editorial: Edicions Universitat Barcelona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàg.: 143

Per les dificultoses vies de comunicació per arribar a les muntanyes del Pirineu, l’art romànic de la Vall de Boí va romandre en el silenci de la contemplació dels fidels de les seves “esglesietes”, com les va qualificar Antoni M. Alcover “durant la visita que hi va fer amb motiu d’una excursió filològica l’any 1906”. Així ho reporta la catedràtica d’Història de l’Art Medieval Milagros Guardia a l’inici del seu esplèndid estudi L’església de Sant Joan de Boí i les seves pintures murals (Edicions de la Universitat de Barcelona).
L’art romànic, que tant deu a l’art bizantí, és esquemàtic i la figuració ornamental d’absis i parets és simbòlica: el significat de les imatges està més enllà de la representació. L’església de Sant Joan de Boí, alçada a mitjan segle XI, va ser el primer temple romànic construït a la vall. És, doncs, la més antiga de la vall que pren el nom d’aquest indret. Els fragments que s’han conservat de les pintures murals de Sant Joan de Boí presenten una iconografia diferent respecte de les pintures murals de les altres esglésies romàniques de la Vall de Boí. La professora Guardia ha investigat les pintures de l’església de Boí amb tot detall. A través de raonats estudis comparatius amb altres decoracions romàniques de l’època, en les seves conclusions l’estudiosa apunta que les figures i ornamentacions complementades amb vistoses sanefes trobades als murs de Sant Joan de Boí estan inspirades en les miniatures dels còdexs medievals il•lustrats. Així, en la contemplació de la sintaxi de les decoracions del temple de Boí es fa patent una sorprenent visió estètica a ulls d’avui, ja que una lectura simbòlica demana un coneixement específic del llenguatge simbòlic en general i el medieval en particular, del programa ornamental de l’origen del qual només s’han conservat fragments: l’escena de la lapidació de Sant Esteve, l’escena dels joglars en acció, l’escena del paradís i càstigs infernals o judici de les ànimes, la representació de la bèstia apocalíptica, la sèrie del bestiari a la qual cal afegir el gall damunt la porta de sortida de l’església i, encara, la decoració exterior a la porta d’entrada, amb el crismó o monograma cristològic. Al seu treball, Milagros Guardia hi afegeix una extensa bibliografia i un bon nombre d’il•lustracions.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Un tresor enmig del Pacífic i una joia cultural per descobrir Nova Caledònia

Nova Caledònia és un arxipèlag situat al sud-est de l’oceà Pacífic que es compon d’una illa principal, Grande Terre, i un grup d’illes més petites. S’ubica a més de 1.400 quilòmetres d’Austràlia i és una col·lectivitat sui generis pertanyent a França, tot i estar als antípodes del país gal. L’idioma oficial és el francès, però la cultura del poble canac és la nativa. Des del 1987 han celebrat quatre referèndums d’independència i cap s’ha decantat pels partidaris del sí. El març de 2023, Awaceb, una desenvolupadora originària de Nova Caledònia, va llançar al mercat Tchia, un joc inspirat al 100% en aquesta illa paradisíaca. Llavors, va sortir per a PlayStation 4 i 5 i PC, mentre que per a Nintendo Switch i Xbox Series X/S es va fer esperar fins l’any passat.
Tchia és una joia que ha passat massa desapercebuda i un homenatge a les tradicions de la regió. Un tribut fet amb amor per la cultura local. El videojoc porta el nom de la protagonista. La Tchia és una nena que viu amb el seu pare a la minúscula illa d’Uma. Un dia després del seu aniversari, un sequaç de la malvada Meavora (l’enemiga principal de la trama) segresta el seu pare. La jove Tchia, que anirà coneixent amics al llarg de l’aventura, haurà de recórrer l’arxipèlag, amb l’ajuda d’un vaixell de vela, per rescatar-lo. Una història més fosca i complexa que la premissa inicial.
El joc té un xoc de cultures manifest. Hi ha dues illes principals: Madra Nöj i Ija Nöj. La primera es basa en el món urbà capitalitzat per la ciutat d’Aëmon. Ports gegantins i fàbriques que processen un mineral molt valuós. Us sona aquesta explotació de recursos naturals? La petjada de l’home és meridiana i el francès és l’idioma de la burocràcia. En canvi, Ija Nöj és una illa més verge amb poblets on habiten la majoria dels nadius, que parlen en drehu (idioma local). Hi ha paratges naturals i la flora i la fauna és abundant.
La Tchia té un poder especial. Fent un salt astral, pot posseir qualsevol animal i objecte. Als ocells per volar, als peixos per nedar, a un gos per cavar forats o a un bidó de gasolina per explotar al costat dels Maano, els únics enemics del joc, que es maten amb el foc. El combat no és cap repte. El desafiament està en l’exploració i a obtenir tots els col·leccionables del mapa: perles de petxina, imatges tribals fetes amb fulles, animals, plantes, santuaris, tresors… Hi ha minijocs divertits com les curses, els camps de tir o els salts de trampolí.
Tchia té un punt fort: s’inspira en la saga The Legend of Zelda i li funciona. Els gràfics són cel shading (imita l’estil dels dibuixos animats) com al The Wind Waker i hi ha un mesurador de resistència de l’escalada, un planejador i unes físiques molt cuidades com al Breath of the Wild. Fins i tot, es poden tocar melodies amb un ukulele “màgic” que, per exemple, pot fer ploure, com a Ocarina of Time. Com a petita pega, la banda sonora, que és excepcional i tribal, hauria de sonar molt més. Una aventura de món obert per descobrir una nova cultura.

Fitxa tècnica

Plataformes: PlayStation 4 i 5, PC, Xbox Series X i S
i Nintendo Switch
Gènere: Aventura
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Francès i drehu
Format/Preu: Físic: 34,99 euros Digital: 29,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Awaceb / Meridiem Games

Joan Millaret i Valls

Retrobar el plaer de les aventures de sempre

Arriba als cinemes la setena pel·lícula de la franquícia ‘Jurassic Park’, quarta sota el títol ‘Jurassic World’, dirigida ara per Gareth Edwards, responsable, entre altres, de ‘Rogue One: Una historia de Star Wars’ (2016). Edwards compta amb un guió de l’habitual David Koepp, inspirat en els personatges creats per Michael Crichton, amb producció de vells coneguts d’aquesta franquícia juràssica com Frank Marshall i Patrick Crowley i en la producció executiva Steven Spielberg. Després de ‘Jurassic World: Dominion’ (2022, Colin Trevorrow) reprenem la nissaga sàurica amb un pròleg situat anys enrere en el centre d’investigació i recerca ‘Parc Jurássic’ a la Guaiana Francesa on es manipula genèticament els dinosaures quan fruit d’un accident es desfermarà tot el poder destructiu d’aquests animals prehistòrics mentre s’estenen per tot el món. Cinc anys després, la majoria d’aquests saures se n’han anat extingint fruit de malalties i virus terrícoles mentre alguns encara s’arrosseguen moribunds per ciutats com la de Nova York.
En aquesta ciutat, Martin Krebs (Rupert Friend), un executiu d’una gran farmacèutica, vol dur a terme una expedició científica a una regió equatorial aïllada on els saures han aconseguit sobreviure amb bona qualitat de vida gràcies a unes millors condicions atmosfèriques i naturals. Per viatjar a aquesta zona prohibida al contacte humà, Krebs es posarà en contacte amb una experta en missions d’alt risc, Zora Bennett (Scarlett Johansson), per liderar el viatge a canvi d’una bona paga. L’expedició es completarà amb el paleontòleg Dr. Henry Loomis (Jonathan Bailey) que treballa en un museu sobre dinosaures que ha hagut de tancar per manca de visites. La missió secreta i il·legal consistirà a agafar unes mostres de teixit amb uns dards especials de tres dinosaures de tres espècies diferents per extreure’n l’ADN.
Zora, que va perdre el seu company en una acció, es retroba amb un antic soci del seu equip, Duncan Kincaid (Mahershala Ali), per treballar plegats de nou en aquesta reserva natural de la zona equatoriana. Paral·lelament, Reuben Delgado (Manuel García-Rulfo) i la seva família naveguen per aigües prohibides quan seran atacats per un estrany cetaci gegant, un saure marí, restant nàufrags a la intempèrie, rescatats finalment pels expedicionaris, en contra del criteri de Krebs, que han hagut de recular quan arribaven a l’illa en qüestió. Tots plegats queden atrapats a l’illa del desaparegut ‘Parc Juràssic’ i envoltats de saures de tota mena, des dels pacífics Titanosaures a espècies molt agressives com els voladors Quetzalcoatlus per protegir els seus embrions.
El resultat és un esplèndid entreteniment que garanteix tensió i aventures de tota mena amb notables seqüències d’acció i persecucions com la que protagonitza un Tiranosaure Rex que després de ser destorbat de la seva becaina empaita un grup que fuig riu avall. Tenim uns efectes digitals molt convincents i aconseguits recreant entorns i bèsties ben aterridores. Recuperem el sabor i el plaer de les aventures fantàstiques i illenques de sempre sense que la parafernàlia digital anul·li la trama i els personatges. Completen el repartiment d’aquest formidable passatemps estiuenc, gent com Luna Blaise, David Iacono o Audrina Miranda. Recordar finalment que teniu disponibilitat de còpies doblades al català en diversos cinemes.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients (per a 2-3 persones)

Per a la massa:

• 250 g de farina de força
• 150 ml d’aigua tèbia
• 10 g de llevat fresc (o 5 g de llevat sec)
• 1 cullerada d’oli d’oliva verge extra
• 1/2 culleradeta de sal

Per al farcit:

• 100 g de salsa de tomàquet natural
• 1 carabassó petit, tallat a rodanxes fines
• 1/2 pebrot vermell, tallat a tires
• 1/2 albergínia, tallada a rodanxes fines
• 1/2 ceba morada, tallada a làmines
• 6 xampinyons frescos, laminats
• Mozzarella ratllada (quantitat al gust)
• Orenga, sal i pebre al gust
• Oli d’oliva verge extra

Preparació

1. Prepara la massa:
En un bol gran, barreja el llevat amb l’aigua tèbia fins que es dissolgui. Afegeix-hi la farina, la sal i l’oli, i barreja fins a obtenir una massa homogènia. Posa la massa sobre una superfície enfarinada i pasta durant 8-10 minuts, fins que sigui suau i elàstica. Cobreix-la amb un drap i deixa-la reposar durant 1 hora o fins que dobli el seu volum.

2. Preescalfa el forn:
Preescalfa el forn a 220 °C (amb calor a dalt i a baix).

3. Estira la massa:
Un cop la massa ha llevat, estira-la amb un corró fins a aconseguir la forma i el gruix desitjats. Col·loca-la sobre una safata de forn amb paper vegetal.

4. Afegeix els ingredients:
Unta la base amb salsa de tomàquet. Afegeix-hi la mozzarella i reparteix les verdures de manera uniforme: carabassó, albergínia, pebrot, ceba i xampinyons. Amaneix amb un rajolí d’oli d’oliva, una mica de sal, pebre i orenga.

5. Cou la pizza:
Enforna la pizza durant 15-20 minuts o fins que la massa estigui daurada i les verdures lleugerament rostides.Consells

• Pots variar les verdures segons la temporada: carxofes, espàrrecs, tomàquets de cirerol, etc.
• Si prefereixes una versió vegana, substitueix la mozzarella per formatge vegetal o prescindeix-ne del tot.
• Afegeix un toc de ruca fresca o alfàbrega abans de servir per aportar frescor.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers