En temps de la dictadura, la paraula poètica va esdevenir una eficaç eina de lluita. El cantautor i filòleg Pau Alabajos (Torrent, 1982) hi ha posat la seva mirada en un projecte de múltiples formes. ‘Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifran-quista’ (Rebel Ed.) és un llibre-disc, que s’acompanya d’un projecte a les aules. El va presentar la setmana passada a Ripoll, al festival poètic Pirineu, Terra de Versos.
Primer de tot, pensi que haurem d’explicar a molts lectors què caram era una vietnamita en l’argot dels anys 60 i 70 del segle passat…
Jo tampoc ho sabia. Popularment, a una màquina multicopista se l’anomenava així. De fet, a la coberta del llibre hi ha la fotografia d’una vietnamita que vaig comprar en un portal de segona mà, és a dir, que aquestes màquines encara volten pel món. Era un sistema útil per saltar-se el sedàs de la censura, i per imprimir de manera ràpida i immediata textos que políticament podien ser delicats: una octaveta que cridava a una manifestació o una poesia que parlava dels abusos de la dictadura.
Vol dir que hi havia poesia combativa i poesia que utilitzava canals externs al món editorial.
És el leitmotiv de l’antologia. D’una banda, inclou versos combatius, des de molts àmbits de lluita. I com bé diu, una manera de mantenir la continuïtat editorial. Hi ha un moment en què es prohibeix publicar no només textos polítics sinó qualsevol text en llengües que no fossin l’espanyol. Gràcies a les vietnamites hi havia lectors que podien mantenir el contacte amb la seva llengua escrita.
Tota antologia és, per definició, subjectiva, perquè expressa la visió que té l’antòleg. I vostè ho posa explícitament en el títol: incompleta. Per quin motiu?
Per una banda, constato que una antologia és incompleta perquè mai no respon al total de la realitat. Sempre et deixes coses fora que una altra persona podria considerar que han de ser-hi. Per altra banda, és incompleta en el sentit que moltes denúncies que es feien en aquests poemes antifranquistes parlen de reivindicacions que són plenament vigents avui. Temes com la censura de cançons: és el cas de Valtònyc, el prologuista del llibre, que va ser perseguit per les lletres que criticaven la monarquia, i això el va portar a l’exili. O com Pablo Hasél, que encara és a la presó. Algunes actituds dictatorials i repressives de la censura s’estan reproduint avui, en democràcia. Mentre no acabem amb totes les actituds d’opressió, falten poemes i cançons que ho critiquin. És el moment de continuar utilitzant la cultura com a eina de transformació social.
Qui va fer poesia antifranquista? Va ser una postura assumida per molts escriptors dels Països Catalans, la d’entendre que havien de fer un pas endavant en el seu compromís?
Hi ha poetes que es van trobar fent-la, directament. Per exemple, Salvador Espriu amb La pell de brau, que va ser un dels grans emblemes de la poesia antifranquista. O un Vicent Andrés Estellés des del País Valencià, que parla de la mateixa època i que vaig treballar en el meu últim llibre (Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, 2024). O Maria Mercè Marçal. I tots els que van participar en el Price dels poetes.
Que també haurem d’explicar què era i què va significar. El Price era una antiga sala de Barcelona on es feien combats de boxa.
Allà s’hi va fer, l’abril de l’any 1970, un autèntic aquelarre d’escriptors, un gran recital de versos amb contingut polític, encara que alguns potser no eren tan explícits. Però sí que tenien eixa consciència que la seva poesia s’associaria a un moviment per la democràcia. El Price dels poetes, on hi havia quatre mil persones escoltant Salvador Espriu, Pere Quart, Gabriel Ferrater, Joan Brossa…, va tenir rèpliques en els anys posteriors. Va ser un exemple de convocatòria col·lectiva on la cultura era damunt la taula, però el que unia sobretot aquelles persones era la lluita antifranquista.
La poesia del moment, a banda d’aquest recital i d’altres, no hauria tingut tanta repercussió si no hagués estat per la Nova Cançó? I les lletres no escrites per poetes sinó per cantautors, haurien de ser considerades poesia també?
S’ha tingut com un gènere menor, la cançó. Des d’aquesta perspectiva, el llibre vol ser com una invitació a la reflexió. Per a mi, la cançó és un gènere literari a l’altura de la poesia, fins i tot podem dir que forma part de la poesia. A Bob Dylan li donen el Nobel de Literatura per les lletres de les seves cançons, no? I aquí la Nova Cançó, en aquell moment, va ser una punta de llança, era un moviment popular, que arribava a molta gent, més que la literatura escrita: Salvador Espriu a través de Raimon, Miquel Martí i Pol, a través de Ramon Muntaner i Lluís Llach… i tants d’altres.
Més que un llibre, això és un projecte que té diversos vessants, no?
El llibre és una de les dimensions d’un projecte de 360 graus. Per una banda, el llibre de ple dret, una crònica dels darrers anys de la dictadura franquista i els primers de la transició que explica moltes de les batalles que es van produir al voltant de la literatura i la cançó. També és un espectacle musical: molts d’aquest poemes de l’antologia els he musicat i els porto a l’escenari en festivals, auditoris, cases de cultura… I també tenen un braç a l’aula que em sembla molt important. Ara mateix, les estadístiques ens diuen que els joves d’entre 18 i 25 anys arriben a pensar que potser es vivia millor en una dictadura. I això és perquè no coneixen el que implicava realment viure sense llibertat. Per tant, em sembla que les generacions més grans tenim molta responsabilitat. Parlo d’una època que no vaig viure, perquè vaig néixer l’any 1982, però sí que en tinc la memòria col·lectiva, les cançons que sonaven a casa dels meus pares. Portar tot això a les aules dels instituts serveix per generar debat i que vegin les coses des d’una altra perspectiva del discurs que els arriba des de les xarxes. Saber què perdem si perdem la llibertat.
Quan va pels instituts, nota que aquest seu missatge arriba, i connecta?
Sí, perquè ho plantejo de manera participativa. Canto els poemes, i poso exemples de diferents abusos i repressions. Però ho connecto amb la realitat, i els explico que hi ha un mallorquí que per les lletres que cantava va haver d’anar a l’exili fa molt poc. Que no estem parlant del 1975, que per a ells és molt lluny. O que n’hi ha un de Lleida que ara mateix és en una cel·la. Que vegin fins a quin punt és perillós que per expressar les seves idees corrin perill.
El preocupa veure que governs com el del País Valencià o el de Balears hagin tornat a posar la llengua en el focus, que torni a ser el seu gran cavall de batalla d’una guerra cultural?
No deixa de ser un residu més de la persecució cultural i lingüística del franquisme, d’aquells pactes de la transició que no es van acabar d’arrodonir i van deixar desprotegides les llengües i cultures no castellanes. I en el moment en què la dreta ha tornat a recuperar aquests feus, intenten aprofitar de nou aquestes eines. Però això ja no cola igual que abans, en la transició. Sobretot en el cas valencià. S’havia parlat dels blaveros com un moviment que poguera enfrontar-se en un mateix nivell als que crèiem en la unitat de la llengua, i que hi ha una identitat cultural compartida entre els Països Catalans. Hi va haver un temps en què alguns pensaven que s’havia de crear un projecte separat, per part dels valencians. Però ara s’ha vist claríssim que tot això era una mentida, que el blaverisme no era altra cosa que el braç armat de l’espanyolisme, o del postfranquisme. Ara, a cara descoberta, ja surt un regidor de Vox de València, se’n va a la sala de premsa on hi ha el nom de la ciutat escrit amb accent obert i agafa un adhesiu amb la bandera espanyola i la posa a sobre de l’accent. El tema ja no era si accent obert o accent tancat: era tornar a castellanitzar. Més gràfic, no pot ser. I amb la bandera: vosaltres, els valencians, mentre no estigueu castellanitzats, no sou purs com l’Espanya que volem.
Però diu que la gent no s’ho empassa igual. Com també surt al carrer per demanar que Mazón plegui per la mala gestió de les inundacions. Com la veu, la resposta popular?
Moltes vegades pequem de poc optimistes. Però és un moviment pendular: allò que construeixes es destruïx –com passarà aquests quatre anys de govern de PP i Vox a la Generalitat i alguns ajuntaments grans– i haurem de tornar-ho a reconstruir quan tornin governs progressistes. Però el moviment popular és cada vegada més fort, i el cas de la Dana és paradigmàtic. Cada dia 29, des del mes d’octubre, se surt al carrer. Han agafat el model de la reivindicació per l’accident del metro de València. Van estar deu anys mobilitzats però al final van aconseguir el seu objectiu, perquè es van haver d’assumir responsabilitats polítiques. El judici no va arribar a produir-se però van haver d’arribar a un acord i va quedar escrit negre sobre blanc que la culpa la tenien els governants. En el cas de les inundacions, el mateix: Mazón no rep les víctimes, no s’explica ben bé el que va passar aquell dia i es donen mil versions del mateix fet, es posen bastons a les rodes a una comissió d’investigació, no fan actes als pobles afectats per la Dana perquè saben que van a tenir protestes populars… però la gent està cada cop més calenta i les respostes són massives. Feina de formigueta, i no perdre la perspectiva de tot el que ens han fet passar. No ho oblidarem.
La vietnamita, com a concepte de resistència cultural, ha de continuar funcionant, doncs…
La vietnamita d’ara poden ser els segells independents. L’editorial que publica este llibre s’ha muntat a Torrent, des de la rebel·lia, i per això es diu Rebel. El primer text que hem publicat és aquest, però en tenim un altre sobre la relació entre la toponímia i la dominació nacional i el tercer serà sobre els fets de la Dana. Les editorials independents donarem veu a quin no té veu.
