LA FI DEL PROGRESSISME IL·LUSTRAT. El debat natura/artifici en la política (1974-1979).
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial: Pòrtic
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 214
Ferran Sáez ens ofereix una obra actual, molt actual, ja que, com a genuïna obra filosòfica, neix de la perplexitat, i quina altra noció descriu millor el nostre sentir avui? Al voltant, només sentim: “Com pot ser? Com és possible? Com hem arribat fins aquí?” Saéz recull aquesta darrera pregunta com a leitmotiv i ens diu que la resposta l’hem d’anar a buscar en l’etiologia del que, com indica el títol, ha portat el progressisme il·lustrat a l’atzucac. El diagnòstic: “Hem arribat fins aquí per l’estranya conjunció de dues actituds típicament postmodernes. D’una banda, l’apologia incondicional de les coses dites naturals; de l’altra, la fascinació per una tecnologia que ens n’allunya en tots els sentits.”
El moment inaugural d’aquest procés és l’anomenat postmodernisme, amb la disjuntiva entre aquells que consideraven que la modernitat era un projecte inacabat (Habermas) i els qui l’avaluaven com un projecte exhaurit (Lyotard, Vattimo).
Però el vertader inici és quan, a conseqüència de la rèplica europea als estudis culturals i de gènere provinents dels Estats Units, alguns plantejaments dels anys 70 francès retornen mixturats amb el ressorgiment d’una postmodernitat ara paròdica, precisament per ser incapaç de reconèixer-se com a paròdia. Aquest moviment, però, acaba reeixint, ens adverteix l’autor, per un cúmul de fets històrics que succeeixen al voltant de l’any 1990, des de la caiguda de l’imperi soviètic fins a la pandèmia de la sida.
Una esquerra avergonyida es desplaça cap als valors postmaterialistes i adopta la fraseologia postmodernista, amb un llenguatge inintel·ligible per a la classe treballadora. D’altra banda, gràcies a la negació de les determinacions biològiques de la sexualitat, base de la teoria queer, l’homosexualitat abandona el triple estigma derivat de la sida i, de cop i volta, es converteix en una dissidència política amb múltiples, infinites denominacions.
El progressisme il·lustrat es troba entre dos focs: els postmodernistes, que l’acusen d’etnocentrisme heteropatriarcal, i el nou conservadorisme, que ocupa el lloc abandonat per l’esquerra i abraça obertament l’il·liberalisme. Els valors liberals tradicionals, combatuts i erosionats per les dues bandes. És estrany que percebem que la democràcia està en una situació precària? Hi ha cap oportunitat de futur per als valors universals de llibertat, igualtat, fraternitat? Ferran Sáez, al final de l’obra, no sembla especialment entusiasta: potser relativitzar el relativisme? Haurem de continuar buscant.
