Entrevista a l'escriptora Marta Orriols

Jordi Vilarrodà

A la Fira del Llibre de Guada-lajara (Mèxic), el proper mes de novembre, serà una de les poques representants de la narrativa catalana. Marta Orriols (Sabadell, 1975) s’ha guanyat a pols un lloc en les preferències dels lectors des que va debutar ara fa encara no 10 anys. El seu darrer èxit és ‘A l’altra banda de la por’ (Ed. Proa). Abans, va haver-hi èxits indiscutibles com ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ (Premi Òmnium de 2018) o ‘La possibilitat de dir-ne casa’.

Va passar poc temps des de La possibilitat de dir-ne casa, publicat l’any 2023, i aquesta novel·la. Es va gestar durant aquest interval de temps?
Sí, crec que si un es dedica a escriure i té idees, val la pena treure-les en aquell moment. Mai no saps si allò arribarà a bon port o es quedarà en un calaix. És veritat que feia poquet que havia tret l’anterior novel·la, i em van venir ganes d’escriure sobre una sensació concreta que surt aquí.

Encara no fa una dècada que la vam conèixer amb aquella Anatomia de les distàncies curtes (Ed. del Periscopi, 2016). Tenir èxit, ser llegida, devia ser un d’aquells somnis que un no s’atreveix ben bé a dir en veu alta…
Ni ho pensava. Sempre he estat molt a prop dels llibres, de la lectura i escriptura. Escrivia per a mi però mai no havia pensat a dedicar-m’hi, mai. Al contrari: m’agradava l’altra banda, volia ser editora. Es van creuar moltes circumstàncies de la vida, i he acabat escrivint. Encara ara, quan veig el caliu que hi ha en el moment que anuncies un llibre i de les xarxes comença a sortir gent que no coneixes de res amb ganes de llegir-lo, em sorprèn. És una sensació com irreal, com si li passés a un altre, però molt bonica.

“Que curiós veure com es desfà el món a fora i a dins d’un museu estem conservant el passat! Aquesta va ser l’espurna de la novel·la…”

Aquesta mena de comunitat que s’ha creat al seu entorn no passa amb tots els escriptors.
Em costa de veure-ho, des de dins. Però me n’estic adonant amb aquesta novel·la. Va ser esperada, i vaig tenir realment aquesta sensació.

Parlem de la Joana, la protagonista. O millor dit, que parli ella mateixa: “A la seva edat, les vides estaven poc o molt encarrilades. I estar encarrilada a la vida equivalia, bàsicament, a tenir cobertes les necessitats afectives”. Ella potser en té d’altres de cobertes, de necessitats, però les afectives, no.
És una dona que té privilegis i n’és conscient. Avui en dia tenir són privilegis tenir un pis de propietat o una feina en una institució pública. Té dos fills adolescents que més enllà de ser adolescents no tenen cap mena de problema, i és una dona separada però manté una relació molt bona amb el seu exmarit. Però crec que li falta autonomia per gaudir d’aquests privilegis, que això passa a vegades. I és conscient que el món al seu voltant és un desastre, i que hi ha gent amb situacions greus, cosa que la fa sentir culpable. Sí que és veritat que al llarg de tota la novel·la hi ha un sentiment de solitud: he volgut fer un personatge solitari. És una solitud buscada, no dramàtica, però crec que ens caracteritza una mica a tots avui en dia.

La solitud. I les pors, que són en el títol mateix. En el nostre món són diverses, i qui més qui menys, tothom en té.
Al llibre crec que es veu bé com aquestes pors personals, que a vegades són del tot irracionals i autoimposades, crec que cada vegada més venen imposades per unes pors col·lectives, de fora. Hi ha un discurs constant de la por en la societat, i això no és bo perquè ens fa molt vulnerables i ens immobilitza. La por cap a allò que ve de fora, que és diferent, aquesta amenaça de conflicte… són situacions que hi han estat sempre i a les quals ara se suma l’amenaça climàtica. Aquest deteriorament del món de fora ens està traspassant a nosaltres, personalment, per primera vegada. Diria que no soc l’única que sent això que hem anomenat com a ecoansietat. Sembla que a l’hivern es calma una mica però quan arriba l’estiu en què tot crema, el món crema, es fa molt present. I comença a afectar-nos. La Joana, en aquest sentit, és una dona travessada per moltes pors que li venen de fora, a més del seu caràcter, de les que porta internes.

“Al llarg de tota la novel·la hi ha un sentiment de solitud. És una solitud buscada, no dramàtica, però crec que ens caracteritza una mica a tots, en el món d’avui”

Al començament sorprèn el lector amb un cadàver, un assassinat. Després l’argument no avança per aquí, vostè no ha volgut fer un thriller. Era per crear justament angoixa en la Joana?
Sí, li crea angoixa, perquè passa sovint. A la novel·la surten dues o tres d’aquestes notícies terribles, i totes són reals. Jo obria el diari i em trobava amb això. Encabim les nostres vides en una normalitat absoluta, i just al costat potser han assassinat un home i l’han deixat esquarterat en un contenidor Arribar a la maduresa i ser-ne conscient és veure que el món no és ben bé aquell lloc que tu esperaves i prou, són moltes altres coses.

Com a mare d’adolescents, tal com ens explicava abans, té la preocupació pels fills…
En aspectes emocionals, del gran, i en els més pràctics, del petit. Que no els passi res, que quan surtin de nit… És inherent a la maternitat.

Té una feina poc habitual. És una especialista en conservació preventiva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Em semblava interessant per relacionar-ho amb les pors. Al museu conserven obres, algunes de les quals tenen més de mil anys d’antiguitat, i les conserven pensant en el futur. Em semblava preciós el contrast amb el fet de sortir del museu i veure que el món s’està esfondrant. El dia que em va venir la idea del llibre era això: un dia de calor extrema de juliol a Barcelona, que sortir de passejar-me tan tranquil·la pel MNAC, i al sortir hi havia un petit incendi a la muntanya de Montjuïc. Hi havia l’helicòpter, el fum, l’ambient enrarit amb aquella calor… que curiós veure com es desfà el món a fora, i a dins estem conservant el passat. Aquest diàleg va ser l’espurna: no sabia de què aniria la novel·la, però necessitava escriure sobre això.

El temps “etern i quiet” a la feina de la Joana, la remor a fora. A dins té un propòsit, una cosa sagrada que té a veure amb la transmissió.
És una aclucada d’ull a l’art, aquí centrat en la col·lecció del MNAC, però que es pot extrapolar a qualsevol expressió artística. Hi ha aquesta transmissió, la sensació que mires l’art del passat amb els ulls del present, un diàleg amb el temps. Els museus són espais on un es pot aturar, unes càpsules del temps on podem reflexionar sobre coses com aquesta.

Les seves novel·les, en aquest sentit, també demanen una lectura pausada. No són relats on passin coses constantment, a ritme trepidant. Hi passa la vida…
És una narrativa que vol una certa paciència, perquè fa aturar el lector, el fa entrar en pausa. I penso que és important, en un món on tot va tan de pressa, on des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir la informació ens va omplint, gairebé sense cap mena de sentit. Per això és important saber entrar en textos, en músiques, en pel·lícules que t’aturin. Volia que el lector estigués acompanyant la Joana tota l’estona des de la calma, per poder entendre-la bé, i per aquesta mateixa necessitat d’ella d’aturar-se i trobar-se, de mirar enrere i entendre què ha estat la seva vida i la que li pot quedar al davant. Que el lector ho sentís així també.

Potser una de les coses extraordinàries que li passen a la Joana és trobar-se a Barcelona amb una persona amb qui va tenir una relació sentimental, una vegada, al Japó. El trasbals que li provoca aquesta mena d’aparició, que la trasbalsa en el moment en què precisament mira d’endreçar-la.
És que la vida també és caos. I l’amor, un dels seus motors. L’amor i la por semblen molt diferents però en el fons estan força relacionats. Tenia ganes de reflexionar sobre l’amor. No tant d’escriure una història d’amor i veure si acaba bé o malament, sinó més aviat deixar-me anar i posar sobre la taula tipus d’amor. Estem acostumats a narrar l’amor d’una manera concreta, agafem unes idees i les anem seguint una vegada i una altra… Aquí és parla d’un amor fraternal, el que hi ha amb l’exmarit: s’estimen molt encara, però no poden viure junts, és una altra manera d’estimar. S’han separat, són amics i tenen dos fills en comú. I hi ha aquest altre amor, més apassionat. El que passa és que són dues persones que ja tenen certa edat, abans d’arribar als 50, i ja saben moltes coses de l’amor. A una persona sola com la Joana, si li arriba l’amor en aquest moment, què fa? Som en una època en què les coses les tries tu, fins i tot les parelles, però ella encara creu en les coses fortuïtes, en trobar algú.

Ell apareix d’una manera totalment fortuïta…
Però saben tantes coses de l’amor, que ells mateixos es frenen. Pensen que si ho tiren endavant, potser cauen en una relació banal. No explicarem què passa…

A l’altra banda de la por també conté un cant a l’amistat. Hi ha una amiga de la Joana en qui pot confiar sempre. “La virtut de l’amistat, el benestar”.
Va variant amb els anys, l’amistat. Al principi és una cosa més de diversió, i de tenir els amics a prop quan hi ha mals moments. Quan et fas gran te n’adones que és una pota més de la teva vida. La Joana té amb qui sentir-se bé, compresa, encara que l’altra potser no li digui exactament el que vol sentir. Però és algú amb qui pot parlar. L’amistat és una de les relacions social que encara no hem fet malbé, que no li hem posat contractes pel mig. M’agradaria escriure més sobre l’amistat.

La vida quotidiana és la matèria literària de les seves novel·les.
Tinc la necessitat d’escriure de manera absolutament realista. M’obsessionen les persones des d’un punt de vista potser antropològic. Tots nosaltres tenim una història, una novel·la. M’agrada escriure sobre persones ordinàries que fan coses ordinàries i crec que tenen potencial. Crec molt en el llenguatge literari de la quotidianitat. També m’agrada molt, com a lectora, trobar la vida al centre de la novel·la. Potser a vegades t’expliquen històries que són bones literàriament parlant però després ni les recordo. Les històries grandiloqüents m’aparten. En canvi, em crea més empatia una història propera, que potser no és el que em passa a mi però puc entendre aquell personatge perquè viu el que potser jo mateixa estic vivint.

Els Cañellas Castañé, originaris del Montseny, va celebrar el 60è aniversari de les trobades familiars

Jaume Mollfulleda

Una retrobada puntual entre diferents branques familiars, l’any 1965, ha esdevingut un autèntic ritual. Diumenge, la família Cañellas Castañé, originària del Montseny, va celebrar el 60è aniversari d’aquestes trobades, amb una cinquantena de persones en un gran dinar a Vallgorguina. Les cares han canviat: n’hi ha de noves i n’hi ha que ja no hi són, però la festa familiar és ben viva.

Hi ha constància que la família ja era als camps del Montseny a mitjan segle XIX. Miquel Cañellas i Josepa Castañé van tenir cinc fills, i de generació en generació la família va anar creixent i escampant-se, alguns pel Vallès (a la Garriga, Llinars…) i alguns altres pel Maresme (a Vilassar, Mataró…).

Aleshores, no hi havia telèfons mòbils, explica Manel Calbó Cañellas, descendent de la part vallesana. És per això que, als anys 60, Manel Cañellas, de Vilassar, va posar-se en contacte amb els familiars de l’altra banda del Corredor. La trobada extraordinària es repetiria l’any següent, i l’altre, i així fins a consolidar-se com una diada anual, d’aquelles que s’anoten a l’agenda amb mesos d’antelació.

Pere Cerdaña Cañellas, de Sant Antoni de Vilamajor, assisteix a les trobades des de la primera de totes, i assegura que són sempre dies de festa i alegria. A més, insisteix que és una gran fita haver mantingut la tradició durant 60 anys. Les famílies són complicades, però els Cañellas Castañé s’han mantingut sempre units. Diumenge, van comptar amb cinc generacions aplegades al voltant de la taula. Cerdaña és fill de Can Illa, com el president de la Generalitat, Salvador Illa, de la Roca.

Diumenge van veure’s a Vallgorguina, en una zona de pícnic amb barbacoa. Cinc generacions van quedar a mig matí i van passar el dia junts fins a mitja tarda. Calbó explica que, a banda del pica-pica pel vermut o la carn a la brasa i el rostit, la família va organitzar un concurs de truites amb molta qualitat. La taula allargada va omplir-se d’una dotzena de truites, algunes de ben estrambòtiques, per donar pas al rostit i, després, a les postres, “que no s’acabaven mai” de tants que n’hi havia, recorda Calbó.
Enguany, també van muntar una exposició de fotografies antigues: “60 anys donen per moltes fotos”, diu Calbó.

Calbó explica que l’any 1995, amb motiu del 30è aniversari de les trobades, la família va aplegar forces per esbrinar cares, noms i cognoms i vincles familiars de molts anys enrere. Van aconseguir esbossar un arbre genealògic amb centenars de familiars. A la 50a trobada, l’any 2015, la tasca va consistir a actualitzar l’arbre, pujant a més de 400 el nombre de familiars que hi apareixien.

La família també ha fet recerca amb els inicis dels orígens dels primers cognoms, Cañellas i Castañé, i els seus escuts d’armes: tres canyes premudes en una mà i un castanyer.

L’escriptor i l’artista visual posen en diàleg les seves creacions al Centre Cívic Joan Triadú de Vic

Jordi Vilarrodà

Manolo Gómez, artista visual, i Víctor Sunyol, escriptor, admeten que són “dues persones antagòniques” per diversos motius, encara que tinguin també coses en comú i una molt bona relació. I sobretot, un profund respecte mutu com a creadors. Ara fa més de quatre anys que van començar “un intercanvi entre l’obra plàstica i la poètica” que no sabien en aquell moment on els portaria. Sovint era un text de Sunyol el que feia servir Gómez com a punt de partida per a una obra plàstica, i a vegades podia ser ell qui demanava una paraula o un text al poeta. El resultat d’anar fressant aquest camí, sense pressa, s’ha exposat al Centre Cívic Joan Triadú de Vic, on es pot veure encara fins al 12 d’octubre.
“Joc partit”, el títol de l’exposició, és en aquest sentit una gran creació conjunta i diversa a la vegada. “Cada peça té un origen diferent, no es limita a il·lustrar els seus poemes”, explica Gómez. El treball de l’escriptor, sempre cercant els límits del llenguatge, obre possibilitats constantment a l’artista, que s’ha endinsat gairebé en tots els llibres. L’intercanvi que s’ha produït no és “ni jeràrquic ni lineal” sinó que, com expliquen ells mateixos, “ens hem anat fusionant, desafiant o complementant”.
Manolo Gómez treballa sobre diferents suports i materials i estira diversos fils de la sòlida i extensa obra de Sunyol. En ocasions, crea sèries llargues com les 14 que donen la benvinguda al visitant amb les 14 lletres de les paraules llengua i memòria, la sèrie de 24 creacions a partir del llibre Quest (potser l’obra on porta fins l’extrem l’exploració sobre la paraula) o les 23 del poemari Stabat. En canvi, textos com Birnam on el teatre és l’eix de la reflexió condueixen cap a una petita instal·lació que remet a un camerino. O un tronc d’arbre arrossegat fins al pantà de Sau esdevé el correlat físic d’una reflexió sobre la vida (“portar-lo a casa i amb aquell que escriu fer-lo imatge del vagar erràtic que som”). Fins i tot hi ha obres en què Gómez ha convidat Sunyol a tocar la matèria amb què treballa abans de traslladar una sensació a les paraules. Dos quaderns (el Quadern negre, l’un, i M’es romasa l’empremta, l’altre, amb un vers de Jordi de Sant Jordi) condensen dues unitats de creació cada una amb el seu món, que conviden el visitant més atent a endinsar-s’hi. I són la prova de fins a quin punt ha arribat aquest intercanvi. “Joc partit” és, tal com diu la crítica d’art Ana M. Palomo en el text introductori, la reivindicació d’una “col·laboració calmosa com a forma vivencial de l’art”, en temps marcats per les urgències. Dos grans creadors vigatans d’una mateixa generació ho han dut a la pràctica en un moment de maduresa en què això podia donar els millors fruits.

Aquest cap de setmana s'hi presenten 'Inferno' d'Albert Vidal i 'Jovent' de Mambo Project

Jordi Vilarrodà

La nova temporada teatral s’activa i la porta d’entrada és FiraTàrrega, la gran trobada del sector a Catalunya. S’hi presenten aquest cap de setmana dues produccions amb segell osonenc. Albert Vidal, amb una evolució del seu Inferno amb versos de Dante recitats en toscà, i Mambo Project, amb Jordi Font i Nina Solà, que hi porten Jovent, una creació que segueix la petja de l’anterior, Iaia, a l’entorn de les mirades generacionals a la vida.

L’INFERN DE DANTE, DIT PER ALBERT VIDAL
Lasciate ogne speranza voi ch’entrate. És a dir, “abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu”. Els versos de Dante Alighieri que ressonen a les portes de l’infern prenen tota una nova dimensió quan Albert Vidal els diu a l’escena. El públic els reconeixerà en el muntatge Inferno, que l’actor porta a FiraTàrrega.
Inferno, el resultat d’un treball exhaustiu sobre la primera part de la Divina Comèdia de Dante, es va donar a conèixer en una primera versió l’any 2019, en un escenari tan poc habitual com l’aparcament soterrani de L’Atlàntida. Al cap de tres anys, el projecte va prendre forma en un altre espai singular, el cementiri de Torelló, durant el festival Festus. El veterà actor hi ha continuat treballant, incorporant-hi nous elements com un orfebre i canviant els cants que formen part del muntatge teatral. Si primer eren el tercer, quart i cinquè, ara se situa en l’inici mateix del viatge del poeta per l’avern, quan es troba amb el poeta Virgili, que el guiarà. Sempre basant-se en el text original en toscà –la base de l’italià actual– tal com es va escriure al segle XV. “És una introducció a la Divina Comèdia, i ara hi hem afegit subtítols orientatius que situen l’espectador en què està passant”, diu Vidal. Continua veient en la visió de Dante “una ressonància amb la nostra realitat, perquè la paraula infern la veuràs contínuament, hi ha moltes situacions que són un infern”. L’actor i performer s’acompanya de tècnics de primera línia, des de Pep Barcons en la il·luminació fins al ripollès Jordi Pérez en la part audiovisual que remet “al subconscient de Dante”.
Abans de traslladar el seu Inferno a Tàrrega, en va oferir una primícia divendres per a un públic reduït al nou local d’assaig que ha muntat a Vic. “Un lloc dedicat a l’art tel·lúric”, el concepte que va encunyar en els seus anys d’estada a Mongòlia, on va aprendre les tècniques de cant i ús gutural de la veu. I la veu és un dels pilars sobre els quals es basteix aquest Inferno, acompanyat del seu extrem domini del gest i l’expressió corporal, i de la gradació del tempo, una dimensió en què l’espectador queda atrapat més enllà de l’estricta comprensió del llenguatge.

ELS JOVES, EN LA MIRADA DE MAMBO PROJECT

Després de Iaia, arriba Jovent. Dues creacions de Mambo Project que reflexionen sobre les generacions i la vida. I mentre la primera continua encara en escena amb més de dues-centes representacions, la segona s’estrena oficialment aquest divendres a FiraTàrrega, amb l’ambició legítima de fer el mateix exitós camí.
La companyia que lideren el taradellenc Jordi Font i la ribetana Nina Solà entén Iaia i Jovent com “un díptic que ve a respondre la pregunta de qui som”. I davant d’aquesta, dues respostes: “Som els records, la memòria, és a dir Iaia, i com les expectatives, allò que volem ser, que és Jovent”. Si en el primer muntatge feien entrar el públic en el menjador d’una dona gran per reviure els seus records, ara l’introdueixen en allò que pensen i viuen els joves. Abans de donar forma al muntatge els han escoltat: un any recollint testimonis de nois i noies d’entre 15 i 17 anys arreu del país, inclosos llocs propers com Vic, Torelló i Ribes de Freser. “Fèiem una dinàmica en què ens havien d’explicar com veien el seu futur.”
Però la seva veu no s’expressarà a través d’actors joves sinó grans, d’entre 60 i 70 anys. És el que s’anomena com a verbatim, una tècnica en què els intèrprets esdevenen portaveus del que han dit uns altres, i que ells van sentint a través d’una orellera. No en toquen ni una coma, ni un dubte, ni una expressió, “és un testimoni totalment veritable”. Ha estat un exercici interpretatiu notable per a Mariona Casanovas, Philip Rogers i Francina G. Ars, en què també intervindrà el mateix Jordi Font com a mestre de cerimònies. I tal com van fer a Iaia, plantegen una escenografia immersiva (en aquella, el públic estava repartit en taules) per introduir-los i fer-los participar de l’espectacle. “D’una manera en què no se sentiran gens incòmodes.” L’observació que tothom s’emporta és que hi ha preocupacions transversals a la vida, que les expressen els joves i que els grans també senten com a pròpies.
Després de passar per FiraTàrrega, aquesta tardor Jovent es posa en marxa pel país. Es podrà veure en el marc de Teatres d’Osona, i passarà successivament per L’Atlàntida de Vic, el Cirvianum de Torelló i el Teatre-Auditori de Calldetenes.

EL 9 NOU

Festibalmes, el Festival de Músiques del Món, arriba aquest cap de setmana a la cinquena edició a Santa Maria de Palautordera, organitzat per l’Ateneu de les Arts. El primer concert, però, aquest divendres a les 8 del vespre, es farà al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Anirà a càrrec d’Evoéh Q-art, que presentarà ‘Músicas semilla’, un treball de música mediterrània contemporània. El festival continuarà dissabte a les 8 del vespre a Can Balmes de Palautordera, amb els francesos Ko Shin Moon com a caps de cartell. La vetllada, però, començarà amb els italians Brigan i continuarà amb Swing Engine Street Sextet. La nit acabarà amb DJ Munnay. El festival manté l’essència de combinar artistes locals i internacionals, amb estils diversos, i obrir camins de diàleg entre tradició i contemporaneïtat.

Festibalmes. Festival de Músiques del Món. Concert amb Evoéh Q-art, Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera. Divendres 12 de setembre, 20.00. Concert de Brigan, Swing Engine Street Sexctet, Ko Shin Moon i DJ Munay, can Balmes, Santa Maria de Palautordera.

Marta Duran Quartet obre el Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai

La saxofonista i compositora Marta Duran, en format quartet, serà l’encarregada d’inaugurar aquest dissabte a els 8 del vespre el X Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. Presentarà l’espectacle ‘Shine’, que també dona nom al seu primer disc. És un projecte musical que combina la profunditat i la sonoritat acústica del jazz amb pinzellades d’elements electrònics per crear una experiència sonora única i transportar l’espectador a un viatge per diferents dimensions. Marta Duran, saxo tenor i veu, estarà acompanyada d’Èlia Lucas, piano i teclats; Tomàs Pujol, baix; i Adrià Claramunt, bateria. Amb aquest nou projecte volen transmetre una sinceritat musical en tot moment, creant diàleg entre els músics i obrint les emocions de cada membre del grup per arribar a l’espectador de la manera més honesta. El concert es farà al Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. Les entrades costen tres euros i són gratuïtes per als menors de 12 anys.

‘Shine’. Marta Duran Quartet. X Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. Dissabte, 13 de setembre, 20.00.

Concert del cantautor Aaram al Cafè del Centre

Aaram, un cantautor calderí d’origen veneçolà, actuarà aquest diumenge a 2/4 de 8 del vespre al Cafè del Centre de Caldes de Montbui. En el concert presentarà la seva nova proposta rock/pop, amb una música carregada de melodies fresques i lletres inspiradores i vitals. Aaram estarà acompanyatm a l’escenari d’Eduardo Benatar, bateria; Joan Tuneo, baix; David Antonin, guitarra, i bet Vilardell, cors.

Conert d’Aaram. Cafè del Centre. Caldes de Montbui. Diumenge 14 de setembre, 19.30.

Jordi Sunyer

‘Wishmaster’ Spinefarm Records, 2000

Nightwish és un grup de mètal simfònic i power mètal que va néixer a Finlàndia el 1996 gràcies a l’empenta de Tuomas Holopainen, Emppu Vuorinen i la soprano Tarja Turunen, que venia del món de la clàssica. Va ser una de les primeres bandes de mètal a comptar amb una dona al capdavant i es va consolidar arreu d’Europa i més enllà sobretot a partir de Wishmaster, el seu tercer disc. Aleshores el grup ja era un quintet i va facturar un discàs on a part de rock dur hi havia també molts elements simfònics i fantàstics ideats per la ment d’un Holopainen en estat de gràcia. Bones cançons com She Is My Sin, que obre el disc, o Come Cover Me, una balada preciosa, van servir perquè el nom de Nightwish i Tarja Turunen comencés a sonar més enllà d’Escandinàvia. Amb el pas dels anys, les tensions entre Turunen i els altres músics es van fer insuportables i el 2006 van partir peres i la soprano va començar carrera en solitari. Nightwish va seguir i el maig de 2007 van fer públic que la sueca Anette Olzon havia estat l’escollida entre centenars d’aspirants com a nova cantant. Olzon hi va ser fins al 2012 quan va ser substituïda per Floor Jansen, que encara aguanta. Això sí, tot el que han facturat sense Turunen no es pot comparar amb l’època del Wishmaster, un disc que enguany compleix les noves d’argent gràcies al qual se’ls van obrir les portes del cel.

Jordi Sunyer

XICRANDA
‘Al mestre Roglan’
Guillem Payaró (la Bisbal d’Empordà) i Martí Santacana (Reus) es van conèixer al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i van descobrir que compartien una passió: l’havanera. I en el seu primer disc reten homenatge a Josep Maria Roglan, autor de la popular La barca xica i de moltes altres havaneres (amb lletra del poeta Rafael Llop) que va localitzar la seva filla anys després de la seva mort. Ah! Xicranda es veu que és una bonica planta d’origen americà que ha arrelat al Mediterrani, com l’havanera. Tot lliga.

ARJAU
‘Orgànic’
Més havaneres, que l’estiu n’és l’època. I Orgànic és el sisè disc d’estudi d’Arjau (un trio format per Jordi Grau, Jordi Rubau i Josep Maria Batlle), que compta amb 14 peces on hi ha repertori clàssic amb títols com La calma de la mar o Vestida de nit i també, per primer cop, alguna obra pròpia. Les cançons sonen directes, autèntiques i sense grans artificis ni sobreproduccions. Destaquen sobretot algunes col·laboracions especials com la de Sergio Dalma, que canta a Busca’m a l’Empordà, o la de l’eufòrica Mariona Escoda, que ho fa a A cau d’orella.

ALL CRÜ
‘All i odi’
El punk no només no ha mort sinó que creix. I als Països Catalans ja fa un temps que hi torna a haver una escena que déu-n’hi-do el goig que fa. I una de les darreres bandes a pujar al carro punkarra són els vallesans All Crü, amb membres de Kasparrata, Los Tronchos i Les Buch. I al seu disc de debut hi ha 14 talls de punk-rock clàssic de la vella escola amb tornades corejables rotllo hooligan i lletres que posen el dit a la nafra als gurus de l’autoajuda, a l’auge de l’extrema dreta o a la llei mordassa (ells n’hi diuen llei merdassa).

Jordi Vilarrodà

‘El zoo de vidre’
Tennessee Williams
Adesiara Ed.
Juntament amb La nit de la iguana i Gata sobre una teulada de zinc calenta, forma la gran trilogia d’obra dramàtica de Tennessee Williams. Per primera vegada arriba al català, en traducció de Jordi Vilaró, aquesta història de Tom i Laura, dos germans que viuen amb una mare possessiva. L’aparició del que ella veu com a possible pretendent de la noia capgira un equilibri inestable.

‘Tot anava bé fins ara’
A. Martin i J.M. Capell
Crims.cat (Clandestina Ed.)
El degà del gènere negre i policial, Andreu Martín, i el doctor en Dret i ex mosso d’esquadra Joan Miquel Capell escriuen, a quatre mans, una novel·la basada en un fet real. El mateix Capell es va trobar, als anys 90, amb l’aparent suïcidi d’un agent que a ell no li va semblar que ho fos. Una investigació a fons va treure a la llum tota la personalitat de la víctima i els seus afers tèrbols.

‘Una dona perduda’
Willa Cather
Ed. de 1987
I tornem als Estats Units per descobrir la figura de Willa Cather, escriptora que ja l’any 1923 va guanyar el Pulitzer. La que és una de les seves millors novel·les ens parla de la Marian, una dona admirada i sofisticada en un matrimoni aparentment perfecte. Però a sota de les aparences i en la fredor de les planes de Nebraska, on també vivia l’autora, s’hi amaguen contradiccions i esquerdes.

‘Oleeé! Torno a ser aquí’
Jordi Vendrell
Ed. Cal·lígraf
Calia recuperar la figura de Jordi Vendrell, un dels grans radiofonistes que ha tingut aquest país, ara que ja fa 25 anys de la seva mort. Dos dels seus amics, Nurith Levy i Jordi Rodon, ho fan en aquest magnífic volum que treu a la llum escrits del mateix Vendrell sobre la ràdio i els seus programes i testimonis dels qui van col·laborar en un dels més emblemàtics, L’orquestra.

‘Una Índia indomable’
Josep Cots
Pòrtic
Qui sap si esteu a punt de fer un viatge a l’Índia o potser ja n’heu tornat. En un cas o l’altre, és recomanable la lectura d’aquest text de Josep Cots, llibreter de la Documenta, que ja fa anys que hi viatja. El relat, però, parteix d’una estada que hi va fer l’any 2018, i ens agafa de la mà per endinsar-nos –més enllà dels tòpics– en un país que és un continent sencer. Immens i captivador.

Pere Martí Olivella

LA FI DEL PROGRESSISME IL·LUSTRAT. El debat natura/artifici en la política (1974-1979).
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial: Pòrtic
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 214

Ferran Sáez ens ofereix una obra actual, molt actual, ja que, com a genuïna obra filosòfica, neix de la perplexitat, i quina altra noció descriu millor el nostre sentir avui? Al voltant, només sentim: “Com pot ser? Com és possible? Com hem arribat fins aquí?” Saéz recull aquesta darrera pregunta com a leitmotiv i ens diu que la resposta l’hem d’anar a buscar en l’etiologia del que, com indica el títol, ha portat el progressisme il·lustrat a l’atzucac. El diagnòstic: “Hem arribat fins aquí per l’estranya conjunció de dues actituds típicament postmodernes. D’una banda, l’apologia incondicional de les coses dites naturals; de l’altra, la fascinació per una tecnologia que ens n’allunya en tots els sentits.”
El moment inaugural d’aquest procés és l’anomenat postmodernisme, amb la disjuntiva entre aquells que consideraven que la modernitat era un projecte inacabat (Habermas) i els qui l’avaluaven com un projecte exhaurit (Lyotard, Vattimo).
Però el vertader inici és quan, a conseqüència de la rèplica europea als estudis culturals i de gènere provinents dels Estats Units, alguns plantejaments dels anys 70 francès retornen mixturats amb el ressorgiment d’una postmodernitat ara paròdica, precisament per ser incapaç de reconèixer-se com a paròdia. Aquest moviment, però, acaba reeixint, ens adverteix l’autor, per un cúmul de fets històrics que succeeixen al voltant de l’any 1990, des de la caiguda de l’imperi soviètic fins a la pandèmia de la sida.
Una esquerra avergonyida es desplaça cap als valors postmaterialistes i adopta la fraseologia postmodernista, amb un llenguatge inintel·ligible per a la classe treballadora. D’altra banda, gràcies a la negació de les determinacions biològiques de la sexualitat, base de la teoria queer, l’homosexualitat abandona el triple estigma derivat de la sida i, de cop i volta, es converteix en una dissidència política amb múltiples, infinites denominacions.
El progressisme il·lustrat es troba entre dos focs: els postmodernistes, que l’acusen d’etnocentrisme heteropatriarcal, i el nou conservadorisme, que ocupa el lloc abandonat per l’esquerra i abraça obertament l’il·liberalisme. Els valors liberals tradicionals, combatuts i erosionats per les dues bandes. És estrany que percebem que la democràcia està en una situació precària? Hi ha cap oportunitat de futur per als valors universals de llibertat, igualtat, fraternitat? Ferran Sáez, al final de l’obra, no sembla especialment entusiasta: potser relativitzar el relativisme? Haurem de continuar buscant.

Isaac Muntadas

L’Indy tanca el cercle a fuetades en una aventura per tot el planeta

A la dècada dels vuitanta, l’incombustible Harrison Ford va encarnar a la gran pantalla l’arqueòleg més famós de la història del cinema: Henry Walton Jones Jr. Indiana Jones, pels amics. Aprofitant la fama, l’arqueòleg va protagonitzar una quinzena de videojocs en menys de vint anys (1982-1999). Amb el canvi de mil·lenni, les seves aventures van esdevenir puntuals i l’última aparició de l’Indy en consoles datava del 2009, a Indiana Jones 2: The Adventure Continues per les plataformes més importants de l’època. La sequera es va acabar el passat desembre, quan el tàndem format per Bethesda i Machine Games van llançar al mercat Indiana Jones y el Gran Círculo. El joc va ser exclusiu temporal de Xbox Series X-S i PC, però a l’abril també va aterrar a PlayStation 5.
Indiana Jones y el Gran Círculo succeeix entre els esdeveniments de dos dels films més mítics de la saga: A la recerca de l’arca perduda i L’última croada. S’ambienta a la segona meitat de la dècada de 1930, en ple auge del nazisme i l’expansió del III Reich liderada per Hitler, i la crescuda del feixisme, a Itàlia, amb Mussolini al capdavant. El malvat Emmerich Voss, l’arqueòleg del führer, remou mig món per trobar els fragments del gran cercle, uns objectes amb grans poders sobrenaturals. El carismàtic Indiana haurà d’evitar que els reuneixi. Ho farà acompanyat d’amics fidels i de la intrèpida periodista Gina Lombardi, transgressora de les regles per desvelar la veritat i flagell del feixisme a base de cròniques punyents. L’argument i l’elevat carisma dels personatges és un dels puntals del joc.
El control de l’Indiana és en primera persona, excepte en els trams d’escalada, quan utilitzes el fuet per balancejar-te o a l’hora de passar per entremig d’escletxes. Això fa l’experiència més immersiva, sobretot quan fueteges els enemics (l’ús d’armes de foc és puntual) o en els combats cos a cos, amb cops de puny i contracops. No us espereu un estil de joc similar a Uncharted o a un Tomb Raider. Hi ha menys acció i persecucions vertiginoses, tot i que hi ha fases lineals com la de l’Himàlaia o la de Xangai, que fan pujar l’adrenalina. Un vaixell i una avioneta en tenen la culpa.
Però el millor són les tres grans àrees semiobertes que visitarem a l’aventura: el Vaticà, les Piràmides de Gizeh a Egipte i Sukhotai a Siam (Tailàndia). El primer mapa és més urbà. T’envoltes de capellans i feixistes mentre descobreixes tombes medievals o entres a la Capella Sixtina (on voten el nou papa, sí). A Egipte, camines pel desert i t’endinses en les piràmides amb nazis saquejant a tort i a dret. I a Sukhotai, vas en barca pel mig de la selva en un entorn agrest i amb temples farcits de trampes i serps (la fòbia de l’Indy). Entorns orgànics on pots col·leccionar artefactes perduts, relíquies antigues, notes pel diari i amb trencaclosques complexos (caixes fortes amb combinacions, canalitzacions d’aigua…). Les missions secundàries estan ben integrades a la trama principal. Si ets fan de l’Indiana, és el teu joc. Fuetejaràs nazis i feixistes i, per a aquells que hagin vist les pel·lícules, el pròleg és calcat a l’inici del primer film. Una picada d’ullet per a nostàlgics.

Fitxa tècnica
Plataformes: Xbox Series X-S, PC i PlayStation 5
Gènere: Aventura
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Castellà
Format/Preu: Físic
i digital: 79,99 euros
(i al Game Pass)
Desenvolupador i distribuïdor: MachineGames
i Bethesda

Joan Millaret i Valls

Resseguir les petjades parentals

Després d’aconseguir la fita de competir per primera vegada en el Festival de Cinema de Canes en la secció oficial, al costat de la finalment premiada pel·lícula espanyola Sirat d’Oliver Laxe, Romería de Carla Simón arriba als nostres cinemes. La directora d’Estiu 1993 (2017) –millor primera pel·lícula a Berlín i Gaudí a la millor pel·lícula– i Alcarràs (2022) –Os d’Or a Berlín i Gaudí a la millor pel·lícula– tanca amb Romería un esplèndid tríptic sobre la memòria familiar. La coproducció hispano-alemanya parlada en català, castellà i gallec aborda en clau autobiogràfica una preciosa història de recerca de les arrels parentals. En aquesta ocasió la cineasta catalana explora la branca familiar paterna de la mà d’una jove, Marina (Llúcia Garcia), de 18 anys, que viatja a Galícia a la recerca de les petjades del seu pare mort fa anys i de qui no té cap record més enllà de les referències del diari de la seva mare que porta amb ella.
Allà coneixerà els seus avis, cosins i oncles mentre la recerca sobre les empremtes pèrdues del pare la confronta a informacions contradictòries, silencis i llacunes que fan difícil completar el mapa cartogràfic del passat. Romería, un títol metafòric que al·ludeix al caràcter religiós d’una espècie de peregrinació, és una pel·lícula de redescobriment, de reconstrucció, que condueix la Marina a un territori insospitat i inexplorat. Una incursió en el context dels anys de la sida on els heroïnòmans morien enmig del silenci i els prejudicis de familiars disposats a silenciar el drama d’aquesta pandèmia com si fos un estigma.
Més enllà d’aquesta fuga fantàstica, d’aquesta ficcionalització i sublimació d’un passat de joia i de dolor, i que marca un nou camí estilístic en el seu cinema de Carla Simón, la cineasta fa un nou pas en la indagació de les arrels pròpies amb el seu característic estil fet de veritat i transparència, treballant indistintament amb actors coneguts i actors no professionals, aconseguint copsar grans moments de gran naturalitat, trossos de vida. Romería es podria considerar també un film d’autoficció perquè la Marina, que vol estudiar comunicació audiovisual, filma la seva estada gallega, rodant un diari filmat, amb entrades en forma de capítols, com si fos la matèria primera audiovisual de la futura cineasta Carla Simón. Una esplèndida i commovedora pel·lícula que tanca un cercle virtuós i que compta amb actors també com Tristán Ulloa en el paper de tiet, Janet Novás o Sara Casasnovas.

Eva Remolina / AMIC

Les bosses sota els ulls són una de les preocupacions estètiques més habituals, sobretot a mesura que passen els anys. Tot i que sovint no estan relacionades amb cap problema de salut greu, poden donar una aparença de cansament o envelliment prematur que moltes persones volen corregir.

A continuació, repassem les causes més freqüents, així com les opcions per reduir o eliminar les bosses, des de remeis naturals fins a tractaments mèdics i estètics.

Les bosses es produeixen per una combinació de factors, entre els quals destaquen:

• Envelliment natural: la pell i els músculs perden elasticitat, i el greix orbital tendeix a desplaçar-se cap avall.
• Retenció de líquids: molt habitual al matí, després de dormir o per excés de sal a la dieta.
• Herència genètica: hi ha persones predisposades a tenir bosses des de joves.
• Estil de vida: falta de son, estrès, tabaquisme o consum excessiu d’alcohol.
• Al·lèrgies i problemes mèdics: poden causar inflamació i congestió a la zona ocular.

Encara que no eliminen les bosses de manera definitiva, poden ajudar a reduir la inflamació i millorar l’aparença de la pell:

• Descans adequat: dormir entre 7 i 8 hores diàries és essencial.
• Compreses: aplicar-hi culleretes fredes, rodanxes de cogombre o compreses amb te verd ajuda a desinflar la zona.
• Massatges suaus: estimular la circulació amb massatges lleugers al voltant dels ulls.
• Hidratació i dieta equilibrada: beure prou aigua i reduir el consum de sal i alcohol.
• Protecció solar: utilitzar ulleres de sol i cremes amb SPF per evitar l’envelliment prematur de la pell.

Quan les bosses són persistents i els remeis naturals no són suficients, existeixen procediments estètics més avançats:

• Cremes i sèrum amb ingredients actius: productes amb cafeïna, àcid hialurònic, retinol o vitamina C poden millorar la textura de la pell.
• Farciments amb àcid hialurònic: injectats per suavitzar la transició entre la parpella i la galta, reduint l’efecte d’ombra.
• Làser i radiofreqüència: milloren la fermesa de la pell i estimulen la producció de col·lagen.
• Pílings Químics suaus: ajuden a millorar la qualitat de la pell al voltant dels ulls.
• Blefaroplàstia (cirurgia de parpelles): és la solució més definitiva, ja que elimina o redistribueix el greix i la pell sobrant.

AMIC

No hi ha res tan saborós i senzill com preparar unes bones patates fregides i servir-les com a guarnició o com a snack, fins i tot barrejades amb altres verdures. Sempre estimades i desitjades, les patates fregides desperten grans expectatives a taula i, per això mateix, també poden causar alguna decepció. Qui no s’ha trobat mai amb unes patates massa olioses, cremades, salades en excés o simplement sense gràcia? Per evitar-ho, aquí tens alguns consells pràctics.

Quan s’han de salar les patates fregides?

Aquest punt és essencial: les patates fregides (i també les rostides) s’han de salar sempre al final, just quan ja són daurades, encara calentes i a punt de servir. Així, els grans de sal s’adhereixen a la superfície i les patates conserven la seva textura cruixent.

Si les salem abans, la sal es dissol i penetra a l’interior, deixant-les toves i menys cruixents. I si ho fem durant el fregit, part de la sal caurà dins l’oli calent, es dipositarà al fons de la paella o fregidora i accelerarà la degradació de l’oli, fet que empitjorarà els fregits següents.

Varietats de sal i sabors

La sal comuna és la més utilitzada, però avui dia hi ha moltes alternatives que poden donar un toc especial: sal amb gust de llimona, sal en escates amb pebre vermell, sal negra de roca o fins i tot sal aromatitzada amb ceps. Provar-ne de diferents és una manera divertida de redescobrir un clàssic com les patates fregides.

Alternatives i condiments

La sal, però, no és l’únic recurs. També es poden amanir amb:

• Herbes fresques com romaní o alfàbrega acabats de picar.
• Pebre vermell de la Vera (dolç o picant), amb el seu característic toc fumat.
• Barreja de pebres (cinc baies) acabades de moldre.
• All sec en pols per un punt intens.

Si et ve de gust un toc més exòtic, pots combinar sal amb curri, pebre blanc, caiena o nou moscada. També es poden afegir notes mediterrànies amb farigola, orenga o romaní. Les combinacions són infinites i permeten jugar amb sabors nous sense deixar de gaudir d’un clàssic universal.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers