Amb la seva primera novel·la, ‘L’instant abans de l’impacte’, Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) es va emportar el Premi Llibreter 2022. Tres anys després ha tornat a l’actualitat literària amb ‘Els temples solemnes’, una novel·la commovedora que torna a sacsejar ànimes tocant temes com la família o l’habitatge. L’autora desplega un univers a través de molts simbolismes i d’un paisatge fosc que, de mica en mica, va avançant cap a la claror, igual que l’esperit.
El fet d’haver guanyat el Premi Llibreter amb la primera novel·la, L’instant abans de l’impacte, l’ha condicionat a l’hora d’escriure la segona?
No, perquè realment l’escriptura la vaig fer mentre escrivia la primera. Vaig escriure un primer esborrador més o menys en paral·lel. Quan Edicions del Periscopi em va comprar els drets de L’instant abans a l’impacte, també em va comprar els drets d’aquesta segona novel·la, que ja estava mig avançada. Sí que és veritat que tot el procés de reescriptura el vaig fer en paral·lel a l’edició del primer llibre.
En el punt de mira de les dues novel·les hi ha una dona, en situacions diferents però totes dues molt incòmodes.
Sí, perquè quan escric em surt com una veu molt crítica amb el que m’envolta. El que m’impulsa a escriure és aquesta mena de ràbia que sento cap a les coses del meu voltant amb les quals no estic gens d’acord. I jo crec que això em ve després d’haver estat 25 anys treballant en el món de la publicitat. És veritat que és una feina, en principi, bastant bonica. Però també representa estar ficat de ple en el món del consumisme i del capitalisme. T’adones de com funciona el món i el mercat, com ens omplen de necessitats que en realitat no són reals, de productes que no necessitem.
És millor sempre escriure a partir de les vivències i experiències personals?
Sí, sí, jo crec que els escriptors, encara que volguéssim escriure una història d’extraterrestres en un planeta inventat, sempre hauríem de partir de nosaltres mateixos, del que hem viscut, de la nostra experiència, del que hem sentit, perquè realment això no ens ho podem inventar. Llavors ho traslladem als nostres personatges. Jo crec que sempre, en el fons de tota escriptura, hi ha una voluntat de voler que els lectors es preguntin alguna cosa, que vulguin anar una mica més enllà i que vulguin posar en dubte la realitat. Sempre crec que hi ha alguna cosa més a fer amb l’escriptura, una voluntat d’inquietar el lector.
A Els temples solemnes, la Nina i la seva família marxen de la “Gran Ciutat” per anar a un poblet. Vostè i la seva família van marxar de Madrid per anar a viure a un poble de Mallorca. Va influir un fet amb l’altre?
Sí, perquè quan vam marxar de Madrid sí que hi havia aquesta voluntat d’abandonar la ciutat, encara que fos una mica obligats. Va ser en els anys posteriors a la gran crisi del 2008, quan la professió es va anar fent més precària. Al final és veritat que tant al meu marit com a mi ens van fer fora de la feina, igual que a una pila de companys més que fia molt de temps que treballaven. Teníem un nivell de sous que potser per la professió no eren vàlids, perquè eren massa elevats. De cop i volta et veus que t’expulsen de la feina i, a més, també t’expulsen, en certa manera, del mercat immobiliari, perquè en el nostre cas ens van apujar més del doble el lloguer de la casa on vivíem. Ens vam plantejar que així no podíem continuar i vam marxar a viure a Mallorca una mica a l’aventura i amb moltes ganes. Sí que ens vam sentir expulsats de tota aquella vida que havíem tingut. Això va ser un dels detonants del llibre.
A la novel·la, però, la causa de la fugida no és el preu del lloguer, sinó unes esquerdes aparegudes al pis.
És clar, perquè jo volia que tot fos molt un símbol. Jo volia mostrar com una parella que està desconstruint-se i que està en crisis, de quina manera es pot tornar a construir. Ho volia simbolitzar també amb aquesta casa, que té esquerdes, igual que la parella, i com se’n van a buscar una altra casa i, a partir d’anar reconstruint-la, poden també reconstruir les seves vides. Per tant, sí que és molt simbòlic el tema de les esquerdes i dels forats, que van apareixent com a elements arquitectònics però que serveixen per expressar aquesta decadència de la parella, de la vida, del mercat laboral i, al mateix temps, de la casa.
Hi ha una frase al llibre que en seria un exemple: “No es pot concebre l’amor si no és a partir de la destrucció”.
Sí, és la idea principal que tenia jo de la novel·la. Una casa, una parella i una vida feta miques, i com a través d’anar acollint l’espai d’aquesta casa que està feta pols, que és vella i que té espais foscos, veure com també la protagonista pot anar acollint els espais foscos de la seva vida.
Aquests simbolismes i comparacions que planen en tota la història contrasten amb el que diu la Nina: “A mi no m’agraden les metàfores”.
Sí, volia fer una novel·la molt visual i plena de contraris. Hi ha la construcció i la desconstrucció, però també hi ha molt contrast entre la llum i les ombres. En principi la novel·la la vaig escriure sense colors, com si tot fos en blanc i negre, amb l’objectiu d’exagerar aquest contrast entre les parts de llum de la novel·la i les parts de foscor. També hi ha el contrast entre els dos personatges. La Nina sempre està arran de terra, en canvi l’Ivan està en un lloc més elevat, sempre està mirant el cel i les aurores boreals. Volia jugar amb aquests dos pols oposats.
“La foscor és molt més que l’absència de la llum”, es diu en un moment.
Crec que d’això també en parla molt les relacions de parella. Els dos protagonistes arriben a aquell punt en què ja han passat la fase de l’enamorament, un fet que jo també he viscut. Entre els 40 i els 50 anys moltes parelles del meu voltant s’han anat desfent. Vaig plantejar una història amb una parella que vivia un moment més de foscor que de llum, i que es plantejava si valia la pena travessar aquesta foscor plegats per veure què hi havia a l’altra banda. Volia expressar tot això literalment amb el concepte de foscor.
Aquesta foscor la dona també un paisatge que està lluny de ser bucòlic i amable.
El paisatge i tota la novel·la la veiem sempre des del punt de vista de la Nina. I per a la Nina, aquest paisatge té coses com molt amenaçadores per tot el que hi ha viscut. Potser el paisatge no és tan terrible, però ella el veu així. I només és cap al final de la novel·la quan veiem que hi ha un canvi, una transformació en la seva visió de les coses. Però jo en principi necessitava que la visió del paisatge fos bastant dràstica, que fos com un personatge més i que alhora fos com una amenaça, sobretot al principi.
I enmig d’aquest paisatge s’alça amb veu pròpia aquell pantà que s’empassava la gent.
És que aquest pantà existeix de veritat. Al lloc on jo anava de vacances tots els estius de petita, a la província de Lleida, hi havia un pantà on s’hi havia ofegat força gent. Des de petita que sento aquestes llegendes que expliquen les àvies: “Compte amb el pantà, no hi aneu, que hi ha com una cosa que xucla”. N’havia sentit a parlar tant que el vaig incorporar a la novel·la perquè m’anava molt bé per a l’argument.
La casa, el fet de tenir una llar, centra també la història. Al capdavall, tots necessitem tenir un lloc on arrelar?
És clar, i crec que es relaciona molt amb la situació actual, en què hi ha realment una crisi de l’habitatge. Un habitatge que no és només una possessió, sinó el lloc on soc, el lloc on he de crear la meva vida, on m’he d’establir, on construeixo tot el que m’envolta, des d’on construeixo la meva família. Perquè si no hi ha aquesta base, aquesta casa física, com podem construir les relacions amb els altres, amb el món, amb la societat i amb nosaltres mateixos? Al final, una casa és un recer i és el lloc on sentir-nos segurs, però realment està en crisi. És un tema que m’obsessionava des de feia molt temps. Jo no he tingut mai una casa pròpia, sempre he estat de lloguer i he fet milers de mudances.
El concepte de família tampoc és gaire esperançador. El defineix com “un forat negre de combat i violència que engoleix qualsevol escletxa de llum”.
A mi, la pandèmia em va agafar mentre estava reescrivint aquesta novel·la. I és clar, també hi ha influït. Per això, en certa manera és fosca i parla del que va fer molta gent, que se’n va anar a viure al camp. I respecte a la família, el que em va flipar és com durant la covid les autoritats deien a la gent que es quedés tancada a casa amb la família perquè era l’espai més segur. Llavors t’assabentaves de la quantitat de violència masclista que va haver-hi. I de cop t’adones que potser la família no és el lloc més segur on estar, no? Ens hem de demanar si la família és el que realment ens fa feliços o ens fa desgraciats.
L’Ariel, en canvi, troba a faltar una família més gran, tenir uns cosins, uns avis…
Abans les famílies eren com una gran comunitat de gent. I ara hi ha famílies que són monoparentals, són unitats molt petitones. El personatge de l’Ariel em servia per plantejar coses que són més dels adults. I em servia molt bé perquè em feia de nexe entre el lloc aquest tant de terra on està la Nina i el lloc més elevat on està el seu pare. L’adolescència també té això, té aquests alts i baixos en què a vegades els adolescents estan molt als núvols i a vegades toquen massa de peus a terra.
Parlant de família, hi ha la figura del germà que no apareix, però que és molt present al llarg de la història.
Aquesta novel·la està molt construïda a través d’absències. Em semblava que posar aquest personatge, que és molt present però que realment no surt en tota la novel·la, em permetia plantejar aquest joc que tenim els escriptors de dir què expliquem, com ho expliquem i des de quin punt de vista ho fem. M’agrada molt jugar amb quina informació donar als lectors i quina no. La figura del germà em servia molt bé per a això, perquè no saps ben bé què li va passar.
Sí que sabem que li agradava llegir, no?
Quan hi ha una crisis bèl·lica, per exemple, de cop i volta tot s’inverteix en armament o en defensa, i es retalla la cultura, quan realment el que podria salvar el món és la cultura. Jo crec que si tots visquéssim més de cara a la lectura, al pensament crític, a l’art, la situació seria diferent. És com una mena d’homenatge que faig als llibres, a la lectura, a replantejar-se les coses, a l’art i a la bellesa.
Que la protagonista fes dansa, també és una acostament a la cultura?
Sí, amb aquest personatge volia parlar d’alguna de les feines més precàries de totes, i realment la dansa n’és una, perquè la seva utilitat és simplement generar bellesa. És una professió on, per poder expressar aquesta bellesa, s’han de fer molts sacrificis, patir moltes lesions al cos i molt dolor. En un món cada cop més complicat i en què és més difícil trobar coses belles, volia reivindicar el paper de la dansa.
