Entrevista a Claire Fuller

Ignasi Gómez

Fuller va endinsar-se en el món literari després de cursar un màster en escriptura creativa i crítica literària a la Universitat de Winchester (Anglaterra). L’autora tenia llavors 40 anys i l’habilitat d’escriure amb la maduresa pròpia de l’edat sobre diferents emocions, sentiments o situacions vitals. Així ho va demostrar amb la reconeguda Our Endless Numbered Days (Els nostres infinits dies comptats), traduïda ja a 14 llengües, entre les quals ja figura el català. Es tracta d’una novel·la sobre l’aïllament, la manipulació i la capacitat de reconstruir-se. La protagonista és Peggy Hillcoat, que té 8 anys quan el seu pare, obsessionat per la supervivència, la porta a una cabana aïllada enmig d’un bosc remot i la convenç que la resta del món ha estat destruït. En aquest indret tots dos construeixen una vida pròpia, tot i que gairebé es moren de fam els hiverns crus i freds. Nou anys després, la Peggy comença a descobrir la sèrie d’esdeveniments que la van portar a viure en aquell bosc juntament amb el seu pare. És aleshores quan pren consciència de la força que necessita per tornar a casa i retrobar-se amb la seva mare, que creia que havia mort. A partir d’aquí comença un procés per entendre què ha passat i com tornar a la seva vida.

Fa 10 anys publicava Our Endless Numbered Days, una obra que li va valer el Desmond Elliott Prize. Recorda què va inspirar la seva escriptura?
Una història que vaig sentir a les notícies de l’època sobre un jove que els diaris anomenaven The Forest Boy. Va aparèixer de sobte a Berlín dient que havia estat vivint en un bosc alemany amb el seu pare durant els últims cinc anys, però que aquest havia mort i l’havia enterrat, i després va caminar centenars de quilòmetres cap a la ciutat. Va afirmar també que no recordava el seu nom ni la seva vida abans de la seva etapa al bosc. Vaig pensar que això podia ser la base d’una gran història.

I ho va ser a través del personatge de Peggy Hillcoat, la protagonista. Quin record en té, d’ella? O bé l’ha tinguda present des d’aleshores?
Ella està absolutament en mi: una infància tràgica, però algú que va créixer en la independència, l’autosuficiència per qualsevol mitjà, el coneixement i l’habilitat.

Vist amb perspectiva, canviaria res de la seva novel·la?
En realitat no l’he rellegida des que es va publicar perquè sé que no puc canviar res, però basant-me en les meves novel·les posteriors, probablement faria un final més pausat. Del desenllaç sí que és cert que m’agrada com n’és, de fosc, i, per descomptat, que mai sabrem què li passa a la Peggy després de finalitzar el llibre, però considero que la història podria acabar menys abruptament.

Va començar a escriure amb més de 40 anys. Li hauria agradat debutar abans en el món literari?
No, definitivament no ho faria. Estic contenta d’haver viscut molts anys abans de començar a escriure i ser publicada. El motiu és que he acumulat un munt d’experiències que es poden introduir en el meu treball literari. Per descomptat, els escriptors poden escriure sobre qualsevol cosa, però és molt més fàcil si coneixem el que impliquen situacions vitals com haver tingut fills, tractat amb la mort, una feina diferent de la d’escriure… De fet, sento certa llàstima quan hi ha escriptors que als 20 anys ja tenen èxit perquè tenen encara molt per viure i gairebé no tenen experiència pel que fa a la realitat del món on vivim.

Suposo que escriure una novel·la és un procés il·lusionant però alhora molt esgotador. Un cop va fer la primera, què la va motivar a continuar publicant nous títols?
Excitant i esgotador és una bona manera de definir-ho. Considero que escriure és molt difícil, i la major part dels cops quan escric un primer esborrany no el gaudeixo. Però alhora m’agrada haver-ho fet i em compensa el patiment que acompanya l’escriptura. Per mi es tracta de fer alguna cosa –una història o un llibre– que surt de la meva imaginació, s’escriu en una pàgina i acaba en el cap d’una altra persona. Encara sembla un miracle.

De fet, després del seu debut va escriure quatre novel·les més: Swimming Lessons (2017), Bitter Orange (2018), Unsettled Ground (2021) i The Memory of Animals (2023). Es considera una escriptora que s’inspira fàcilment o que sempre ha tingut les idees molt clares?
M’inspiro fàcilment perquè la major part de les vegades començo escrivint les meves històries situant una persona en un lloc determinat. A partir d’aquí simplement continuo fent però sense cap direcció. Això vol dir que podria tenir algú dret rentant a la pica de la cuina de casa seva als afores i podria ser el començament d’alguna història, però el que no tinc són idees clares, i crec que per això ho trobo difícil. Què fa la persona quan ha acabat de rentar? Qui és? I qui és aquesta nova figura que entra a l’habitació i comença a eixugar els plats?…

La solitud o l’aïllament i com els personatges s’hi enfronten són temes que ha abordat recurrentment en les seves històries. És una situació que també viu vostè a l’hora d’escriure com a escriptora? O com l’afronta, aquest procés?
Són situacions vitals que he notat que són recurrents en totes les meves novel·les, però no són factors dels quals soc particularment conscient en el moment d’escriure o bé que hagi experimentat; més enllà d’asseure’m al meu escriptori tot el dia, escrivint. Crec que només són situacions en les quals poso els meus personatges i que al- hora m’interessen, fent-me reflexionar: quant de poc necessitem per sobreviure? Siguin objectes, necessitats o persones…

Mitjançant el món editorial, les històries han traspassat fronteres. La seva primera novel·la, per exemple, s’ha traduït a una quinzena de llengües, entre les quals la meva, que és el català (editorial Les Hores). Com ho valora?
Ho valoro enormement! Mai vaig arribar a imaginar-ho i és una de les millors coses de ser publicada. Com he dit anteriorment, les me- ves paraules són llegides per altres persones i algunes d’elles no parlen o llegeixen anglès: és impressionant, oi? També valoro moltíssim la feina dels traductors per conèixer tots aquests idiomes… és una habilitat que, la veritat, em té ben impressionada.

En aquest sentit, busca que les seves històries tinguin un caràcter universal o creu que no és necessari?
Mai penso en això quan escric. Un personatge universal no és necessàriament una cosa positiva en les novel·les. Quan estic llegint m’interessa més trobar un personatge o una història molt particular, amb sort que pugui relacionar-m’hi, però no pas universal perquè no crec que ningú ho sigui, oi? Cadascun de nosaltres som molt singulars, tot i que puguem reconèixer-nos en personatges de ficció.

Amb tot, gaudeix més llegint o escrivint?
Ah! Aquesta és una bona pregunta. M’encanta llegir. De fet, m’agrada també fer córrer la veu sobre els llibres que he llegit perquè altres persones també puguin conèixer-los. I com he dit, escrivint no gaudeixo de la mateixa manera, però m’encanta editar i veure el llibre acabat. Si no fos escriptora, continuaria tenint la necessitat de crear alguna cosa.

Hi ha algun escriptor o llibre que l’hagi inspirat profundament sigui en l’àmbit personal o literari?
La novel·la a la qual torno una vegada i una altra i sempre recomano és We Have Always Lived in the Castle, de Shirley Jackson. M’encanten els personatges, la història i com escriu l’autora. És una mica esgarrifós, alhora que estrany… i abso- lutament brillant.

Finalment, ens pot donar alguna pista sobre futurs projectes o llibres?
Tinc una història de fantasmes que surt en una antologia sobre cases embruixades a l’octubre anomenada Inquiet Guests, que és un bon tast per a la meva pròxima novel·la, Hunger and Thirst –també una història de fantasmes–, que es publicarà al Regne Unit el maig del 2026; i creuo els dits, també a Catalunya en el futur.

Els Pets, Figa Flawas, Ramon Mirabet, El Pot Petit, Bravo i les orquestres inclusives de la UVic i Oberta de Centelles completen el cartell del festival de Ripoll

Jordi Remolins

Trenta-cinc anys després de la seva primera actuació a Ripoll, Els Pets tornaran al municipi com a caps de cartell del festival Inspira que se celebrarà aquest dissabte. En els inicis de la banda de Constantí, en plena eclosió del rock català, van ser a la desapareguda discoteca Stínger, el gener de 1990, i ara, amb una carrera plenament consolidada, hi tornaran a actuar en la sisena edició d’un festival inclusiu, al qual s’arriba amb totes les entrades anticipades venudes. Els concerts es faran a la Devesa del Pla, i estan pensats per a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, amb discapacitats i per a entitats del tercer sector.

Precisament Els Pets també es troben en plena celebració del seu 40è aniversari, amb una gira on han aprofitat per tocar íntegrament dos dels discos més coneguts de la seva trajectòria. A Ripoll interpretaran els àlbums Bon dia i Agost, que complementen en altres concerts –com serà el cas de la futura actuació que faran al novembre a L’Atlàntida de Vic–. L’actuació del grup liderat per Lluís Gavaldà serà a les 7 de la tarda. Prèviament, hauran actuat el grup infantil El Pot Petit al matí, el cantant Ramon Mirabet al migdia i les orquestres Inclusiva de la UVic i Oberta de Centelles a mitja tarda. El cartell el completen el conjunt inclusiu Bravo i la banda d’èxit que combina pop i músiques urbanes Figa Flawas, que el tancarà a les 10 del vespre.

L’aposta per la sostenibilitat i el treball en xarxa incorpora aquest any la novetat d’unes polseres d’accés que comptaran amb un xip recarregable per fer els pagaments de menjar, begudes o marxandatge que es trobaran a l’interior del recinte. La idea és agilitzar les compres amb aquesta tecnologia que es podrà carregar tant en efectiu com en targeta dins mateix del festival. També es podrà accedir a l’Espai Calma per a persones amb sensibilitat sensorial, hi haurà menús adaptats, subtitulació i interpretació de llengua de signes, a banda que tot l’espai està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda.

La Fundació MAP ha situat l’Inspira i la seva singularitat dins del mapa de festivals musicals que se celebren a Catalunya, malgrat la inquietud pressupostària que es va generar ara fa dos anys amb el canvi polític al consistori de Ripoll.

Les previsions indiquen que se superaran les 5.000 persones de públic, a les quals cal sumar 200 voluntaris i 300 persones més que hi accediran a través del programa Apropa Cultura, i que estan ateses per entitats del tercer sector.

Miquel Erra

El Museu d’Art Medieval de Vic (MEV) ha presentat la nova temporada, que arriba amb tres projectes principals i la voluntat d’enllaçar passat i present. La proposta més destacada és l’exposició “Instruments de l’ànima”, que vol connectar el món medieval amb les realitats religioses actuals.

El director del museu, Oriol Picas, explica que la mostra tindrà dues dimensions. D’una banda, una exposició històrica amb objectes litúrgics de la cristiandat medieval, en col·laboració amb altres museus.

De l’altra, una recerca contemporània que investiga els instruments de culte de les diverses confessions que conviuen avui a Vic. “A l’edat mitjana la presència era clarament cristiana; avui ens preguntem quins són els instruments de l’ànima de cada comunitat i això ens connecta amb el nostre compromís social”, assenyala Picas.

La temporada inclou també una evolució de l’exposició “Bèsties”, premiada l’any passat, que es convertirà en una experiència immersiva. Segons Carme Comas, responsable d’activitats, la proposta combinarà obra original del museu amb tecnologia de realitat virtual en 360 graus, que permetrà endinsar-se en un mapamundi medieval poblat de criatures fantàstiques. L’experiència es podrà veure a l’Institut d’Art Hispànic de Barcelona i després es farà itinerant.

El tercer gran projecte és la restauració de l’altar romànic de Sant Andreu de Sagàs, un dels pocs que es conserven complets. “És una peça importantíssima, datada al segle XII i d’una singularitat excepcional”, destaca Judit Verdaguer, responsable de Conservació. El frontal es conserva al MEV i els laterals al Museu de Solsona, i les peces es mostraran a totes dues ciutats.

La presentació ha coincidit amb la signatura de la fusió entre les revistes QUMEV i Ausa, que reforça la difusió cultural de l’entorn osonenc.

Amb un nou mapa del Baix Vallès, l'editorial de Granollers ja cobreix tota la comarca

Jaume Mollfulleda

L’Editorial Alpina, referent en la cartografia de muntanya a l’Estat espanyol, presenta dos nous mapes a escala excursionista: una nova edició del Montseny des del Mogent fins al Pla de la Calma, i un mapa inèdit de la zona del Baix Vallès. Amb aquesta nova incorporació, tota la comarca del Vallès Oriental queda completament cartografiada a escala excursionista.

Els dos mapes cobreixen zones molt concorregudes pels amants del senderisme. D’una banda, el Baix Vallès, que recull camins i espais naturals entre municipis, i l’àrea més meridional de la comarca. D’altra banda, Alpina ha reeditat la part del Parc Natural del Montseny que connecta la vall del Mogent amb l’emblemàtica carena del massís del Montseny. Aquesta zona ja la tenien cartografiada, però l’han posat al dia després de tots els canvis causats per la sobreexplotació i l’activitat humana.

Martí Nadal, de Granollers, és el director de l’editorial, amb seu al carrer Navarra de la capital del Vallès Oriental. Explica que fer una guia a escala excursionista (1:20.000) com aquesta pot dur-los gairebé un any de feina. Parteixen de bases oficials, i a partir d’aquí enriqueixen el mapa amb l’ajuda de col·laboradors nadius de cada zona que cobreixen. Com que són escales petites, amb molt de detall en cadascun dels quadrant, la feina s’allarga mesos. A més, al Vallès Oriental hi ha molta activitat humana, per la qual cosa els canvis paisatgístics són habituals, i van agreujant-se amb el pas del temps. És diferent, exemplifica Nadal, fer un mapa de l’Aneto, on la presència humana és molt més residual.

En set guies

El Baix Vallès i Del Mogent al Pla de la Calma se sumen a les sis guies del Vallès Oriental: El Parc Natural del Montseny, El Farell i la Vall del Tenes, Granollers i el seu entorn, La serralada de Marina i el Parc de la Serralada Litoral, Els Cingles de Bertí i Sant Miquel del Fai i El Parc del Montnegre i el Corredor. Amb tots els plànols a mida 1:20.000, es podria fer un trencaclosques i ajuntar-los per formar un mapa gegant de tota la comarca.

Editorial Alpina, amb gairebé 80 anys d’història, ha cartografiat muntanyes de tot l’Estat espanyol i del Pirineu francès. Ara, Nadal està orgullós que amb els nous mapes qualsevol amant de la natura “pot recórrer tot el Vallès amb un mapa de qualitat”.

Els Pets, Figa Flawas, Ramon Mirabet, El Pot Petit, Bravo i les orquestres inclusives de la UVic i Oberta de Centelles completen el cartell del festival de Ripoll

Jordi Remolins

Trenta-cinc anys després de la seva primera actuació a Ripoll, Els Pets tornaran al municipi com a caps de cartell del festival Inspira que se celebrarà aquest dissabte. En els inicis de la banda de Constantí, en plena eclosió del rock català, van ser a la desapareguda discoteca Stínger, el gener de 1990, i ara, amb una carrera plenament consolidada, hi tornaran a actuar en la sisena edició d’un festival inclusiu, al qual s’arriba amb totes les entrades anticipades venudes. Els concerts es faran a la Devesa del Pla, i estan pensats per a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, amb discapacitats i per a entitats del tercer sector.

Precisament Els Pets també es troben en plena celebració del seu 40è aniversari, amb una gira on han aprofitat per tocar íntegrament dos dels discos més coneguts de la seva trajectòria. A Ripoll interpretaran els àlbums Bon dia i Agost, que complementen en altres concerts –com serà el cas de la futura actuació que faran al novembre a L’Atlàntida de Vic–. L’actuació del grup liderat per Lluís Gavaldà serà a les 7 de la tarda. Prèviament, hauran actuat el grup infantil El Pot Petit al matí, el cantant Ramon Mirabet al migdia i les orquestres Inclusiva de la UVic i Oberta de Centelles a mitja tarda. El cartell el completen el conjunt inclusiu Bravo i la banda d’èxit que combina pop i músiques urbanes Figa Flawas, que el tancarà a les 10 del vespre.

L’aposta per la sostenibilitat i el treball en xarxa incorpora aquest any la novetat d’unes polseres d’accés que comptaran amb un xip recarregable per fer els pagaments de menjar, begudes o marxandatge que es trobaran a l’interior del recinte. La idea és agilitzar les compres amb aquesta tecnologia que es podrà carregar tant en efectiu com en targeta dins mateix del festival. També es podrà accedir a l’Espai Calma per a persones amb sensibilitat sensorial, hi haurà menús adaptats, subtitulació i interpretació de llengua de signes, a banda que tot l’espai està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda.

La Fundació MAP ha situat l’Inspira i la seva singularitat dins del mapa de festivals musicals que se celebren a Catalunya, malgrat la inquietud pressupostària que es va generar ara fa dos anys amb el canvi polític al consistori de Ripoll.

Les previsions indiquen que se superaran les 5.000 persones de públic, a les quals cal sumar 200 voluntaris i 300 persones més que hi accediran a través del programa Apropa Cultura, i que estan ateses per entitats del tercer sector.

La companyia torellonenca estrena una adaptació del 'Bienvenido Mister Marshal' de Berlanga

Miquel Erra

La companyia torellonenca Nou 69 Teatre protagonitza l’arrencada del nou trimestre al Teatre Cirvianum de Torelló. Ho fa amb l’estrena, aquest divendres a les 8 del vespre, de La benvinguda. Es tracta d’una adaptació lliure de la mítica pel·lícula Bienvenido Mister Marshall (1953), de Luis García Berlanga. L’obra, que aplega prop de 40 persones entre equip artístic i tècnic, també es representarà dissabte (a les 8) i diumenge (a les 6).

L’acció se situa a Santa Margarida de Baix, un poble imaginari de la Catalunya profunda que viu pràcticament al marge del segle XXI. Tot canvia quan arriba la notícia que una poderosa empresa nord-americana vindrà a visitar-los per decidir si hi inverteix milions i transforma el poble en un complex de luxe. Tot plegat abocarà en un seguit de situacions d’allò més delirants. La benvinguda planteja una actualització de l’univers berlanguià en clau contemporània. “El que fem és utilitzar l’humor, la sàtira i la comèdia per parlar de temes profunds com la identitat cultural, la religió o la política”, destaca el director del muntatge, David Ceballos.


Nou 69 Teatre acumula una llarga trajectòria als escenaris. En els darrers anys ha consolidat una línia basada en l’adaptació teatral de grans històries del cinema i la literatura. Produccions com El funeral (2011), La gàbia (2013) o La venjança d’Ira Vamp (2021) en són bons exemples, juntament amb títols tan destacats com Salvatges (2014), Els Addams (2015), Toc toc (2017), Germans de sang (2020) o la producció de gran format Peter i Wendy (2023).


Aquest 2025, Nou 69 Teatre haurà posat en marxa fins a quatre produccions, inclosa la versió dels Pastorets, un ritme que confirma la vitalitat del grup.Torelló


Quinze espectacles fins a Nadal

La programació fins a Nadal inclou 15 espectacles, dels quals 9 són de teatre. Després de l’estrena de La benvinguda, passarà pel Cirvianum el dia 4 d’octubre una altra producció de proximitat, l’espectacle Jovent, de Mambo Project (Jordi Font i Nina Solà), estrenat recentment a FiraTàrrega. Durant el mes d’octubre també es podran veure l’opereta musical Festeig i giravolt, de Jofre Bardolet –estrenada a Vic la temporada passada–, a més d’un concert de Quimi Portet. Entre les produccions teatrals en gira hi ha La majordona, amb Rosa Renom; Refugiados, de la companyia Teatro-estudio Del Alma; o Un déu salvatge, amb Ivan Benet en el repartiment.


Fins a Nadal, entre d’altres, hi ha l’espectacle de dansa Beneath, de la companyia Thomas Moore Dance; Guateque, d’Epidèmia Teatre –una versió lliure de Le nozze di Figaro–, o el musical Sardana Superstar, d’Arnau Tordera. El Grup Xarxa de Torelló recupera aquesta tardor Pinotxo o Moulin Rouge, estrenats anteriorment.

La licitació de les obres es vol fer a principis de l’any 2026


Els espectacles d’aquesta primera part de la temporada poden ser els últims que es facin al Cirvianum abans de les esperades obres de reforma. El projecte definitiu ja està redactat i l’alcalde, Marçal Ortuño, preveu que la licitació sigui “a principis de 2026”. La data concreta d’inici dels treballs encara seria “aventurat” de precisar-la.


Mentre durin els treballs, s’estan buscant ubicacions alternatives per continuar mantenint viva la programació, en espais municipals o també “en escoles”. Segons Marc Tienda, regidor de Cultura, s’està pensant en una oferta “descentralitzada” i en altres tipus d’espectacles adequats a llocs més petits: “També pot afavorir nous formats i atraure públics diferents.” D’altra banda, s’ha de comptar amb les limitacions climàtiques: “Sabem que a l’hivern no podem plantejar espectacles de carrer”.


En les previsions inicials de les obres, “que sobre el paper han de tenir una durada de nou mesos”, s’havia pensat a començar-les després dels Pastorets i tenir-les acabades a mitjan novembre, coincidint amb el Festival de Cinema de Muntanya, tot i que ara aquesta previsió ja seria difícil de complir durant l’any 2026. El projecte preveu reforma del pati de butaques, el foyer i millores de l’accessibilitat, entre d’altres.

Els Pets i Figa Flawas, caps de cartell de la sisena edició d'aquest festival inclusiu

Jordi Remolins

Trenta-cinc anys després de la seva primera actuació a Ripoll, Els Pets tornaran al municipi com a caps de cartell del festival Inspira que se celebrarà aquest dissabte. En els inicis de la banda de Constantí, en plena eclosió del rock català, van ser a la desapareguda discoteca Stínger, el gener de 1990, i ara, amb una carrera plenament consolidada, hi tornaran a actuar en la sisena edició d’un festival inclusiu, al qual s’arriba amb totes les entrades anticipades venudes. Els concerts es faran a la Devesa del Pla, i estan pensats per a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, amb discapacitats i per a entitats del tercer sector.

Precisament Els Pets també es troben en plena celebració del seu 40è aniversari, amb una gira on han aprofitat per tocar íntegrament dos dels discos més coneguts de la seva trajectòria. A Ripoll interpretaran els àlbums Bon dia i Agost, que complementen en altres concerts –com serà el cas de la futura actuació que faran al novembre a L’Atlàntida de Vic–. L’actuació del grup liderat per Lluís Gavaldà serà a les 7 de la tarda. Prèviament, hauran actuat el grup infantil El Pot Petit al matí, el cantant Ramon Mirabet al migdia i les orquestres Inclusiva de la UVic i Oberta de Centelles a mitja tarda. El cartell el completen el conjunt inclusiu Bravo i la banda d’èxit que combina pop i músiques urbanes Figa Flawas, que el tancarà a les 10 del vespre.

L’aposta per la sostenibilitat i el treball en xarxa incorpora aquest any la novetat d’unes polseres d’accés que comptaran amb un xip recarregable per fer els pagaments de menjar, begudes o marxandatge que es trobaran a l’interior del recinte. La idea és agilitzar les compres amb aquesta tecnologia que es podrà carregar tant en efectiu com en targeta dins mateix del festival. També es podrà accedir a l’Espai Calma per a persones amb sensibilitat sensorial, hi haurà menús adaptats, subtitulació i interpretació de llengua de signes, a banda que tot l’espai està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda.

La Fundació MAP ha situat l’Inspira i la seva singularitat dins del mapa de festivals musicals que se celebren a Catalunya, malgrat la inquietud pressupostària que es va generar ara fa dos anys amb el canvi polític al consistori de Ripoll.

Les previsions indiquen que se superaran les 5.000 persones de públic, a les quals cal sumar 200 voluntaris i 300 persones més que hi accediran a través del programa Apropa Cultura, i que estan ateses per entitats del tercer sector.

Jordi Vilarrodà

‘La por de Montalbano’
Andrea Camilleri
Grup 62
No hem passat una setmana d’aquest estiu sense recomanar com a mínim una lectura de novel·la negra. I si en parlem, no poden faltar Camilleri i el seu comissari Montalbano. Aquestes són sis narracions amb sis casos amb què es topa el comissari. I sis històries que el fan rumiar si no té raó la seva perpètua xicota, la Lívia, quan li diu que només mira les proves i no el fons de les persones.

‘Els somiejos del passejant solitari’
Jean-Jacques Rousseau
Adesiara Ed.
“La font de la veritable de la felicitat és en nosaltres”, escriu Rousseau. Un dels pilars del pensament occidental modern, l’autor d’Emili, o de l’educació i d’El contracte social, entre altres obres, destil·la aquí la saviesa amb un punt d’amargor amb què va arribar a la vellesa. I sap que la veritable pau d’esperit la trobarà en la natura contemplada en les seves passejades solitàries.

‘Olor de colònia’
Sílvia Alcántara (Toni Cabré)
Ed. de 1984
No estem acostumats a llegir teatre. Potser no ho hem provat i no hi hem trobat el gust. Per això aquest pot ser un bon pas per iniciar-s’hi: la versió teatral de la conegudíssima novel·la sobre la societat que es creava a les antigues colònies industrials, un relat de Sílvia Alcántara beneït per milers de lectors que Toni Cabré –que ja va treballar en l’adaptació televisiva– porta ara al teatre.

‘Clàudia Pi’
Paula Vidal
Fanbooks
La guanyadora del Premi Menjallibres d’enguany amb la novel·la Inversemblant ens porta una altra història. És la de la Clàudia, una noia que és jove però ja comença a fer-se gran. I es planteja qüestions sobre feina, parella o el lloc on viure. Li sembla que tot anirà bé, però topa amb la realitat, en tots els àmbits. La Clàudia pot ser molts joves d’avui, i per això el seu relat connectarà amb els lectors.

‘Un somni sobre la terra’
Fronteres Invisibles / V. Mendoza
Ed. Mediterrània
Els infants conviuen, a l’escola o al carrer, amb la realitat de les migracions. Però ja tenen prou eines per entendre-la? La cooperativa Fronteres Invisibles ha creat aquest llibre per omplir el buit. Amb il·lustracions de Víctor Mendoza i pensat per a infants a partir de cinc anys, explica la història de l’òliba Oliva i la seva família, que han d’anar-se’n de casa i deixar-ho tot enrere.

Anna Tomàs Mayolas

Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra
Autor: Omar El Akkad
Editorial: L’Altra Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 207

“Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra.” Aquesta és la piulada que l’autor del llibre va fer el 25 d’octubre del 2023 a Twitter referint-se a les atrocitats que s’estan cometent a Gaza.
És un llibre colpidor, en el qual l’autor, Omar El Akkad, ciutadà nord-americà d’origen egipci, periodista i escriptor, reflexiona sobre la demagògia, la hipocresia i la immoralitat de la mirada del món occidental davant el genocidi que s’està cometent contra el poble palestí. I ho fa des de totes les contradiccions que li suposa ser ciutadà nord-americà, des de la mirada altament sensibilitzada pel fet d’haver sigut periodista de primera línia en diversos conflictes bèl·lics, d’haver vist escenes terrorífiques, d’haver viscut en diversos països des de petit, en països de l’Orient Mitjà i en països occidentals.
En 10 capítols, que inicia sempre amb una escena del genocidi del poble palestí, va entrellaçant el que està passant actualment a la Franja de Gaza, amb la seva experiència com a periodista, i anècdotes de la seva vida. Oferint-nos una mirada que va obrint i tancant l’objectiu, plena de reflexions que busquen trencar el relat fet des d’Occident, el que nega l’ocupació, el que deshumanitza al poble palestí, el que considera que la matança de més de 50.000 persones, el 80% de les quals són dones i infants, i 2 milions de desplaçats, és un mal menor. Una mirada que també reflexiona sobre la manera de fer periodisme, sobre la informació que ens arriba, sobre els 108 periodistes assassinats a la Franja de Gaza (quan va escriure el llibre, ara ja en són 185). I sobre la manera com es distorsiona el llenguatge per tal de sanejar la violència.
La violència genera més violència, fins que algú diu prou. I aquesta lectura em porta a una altra de fa temps i que també recomano molt, Quan surti el sol, d’Edicions La Campana, un llibre que recull les reflexions de Shimon Peres, primer ministre d’Israel abans de Netanyahu. Reflexions fetes al final de la seva vida, de les quals transcric aquesta frase: “Quan es tracta de curar la malaltia de la guerra, s’ha de mobilitzar tothom.”
Us animo a llegir a Omar El Akkad i, tant de bo, com a societat, siguem capaços de dir prou i acabar amb aquest, i tots, els horrors.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Dues ciutats i dues germanes enfrontades en una guerra de focs artificials

No soc gaire fan dels gèneres de videojocs més populars que triomfen en vendes com els esportius (futbol, bàsquet o velocitat), els de lluita o els shooters (tirs). A menys que vulgui passar la tarda amb els amics, m’abstinc de jugar-hi. Ara bé, al llarg de la meva vida no he provat mai un MOBA (les sigles en anglès de Multiplayer Online Battle Arena). El més conegut del món és el League of Legends (LoL), desenvolupat i publicat per Riot Games. Un videojoc que no em genera cap interès, tot al contrari que Arcane. La sèrie animada franco-nord-americana basada en l’univers del LoL m’ha fascinat des del minut zero. Arcane és una producció que combina la ciència ficció, la fantasia, l’acció, l’aventura i el drama, tota embolcallada en una estètica steampunk (retrofuturista amb una tecnologia provinent de la màquina de vapor, però inspirat en l’època victoriana), com els llargmetratges del mític Studio Ghibli.
Arcane es va anunciar durant la celebració del 10è aniversari del LoL i Fortiche Production va encarregar-se de l’animació. El novembre de 2021 es va estrenar a Netflix la primera temporada i, just tres anys després, va sortir la segona. Arcane narra la típica història de confrontació entre els rics i els pobres, però amb una narrativa complexa. Al món de Runeterra hi ha dues ciutats connectades que són com el yin i el yang: Piltover i Zaun. La primera és una ciutat rica, pròspera i lluminosa. Els avenços tecnològics i científics provinents de la seva acadèmia tenen un pes cabdal a la trama gràcies al descobriment del Hextech, una tecnologia que permet controlar l’energia màgica. Zaun és el contrari. Una ciutat subterrània on l’aire pateix la contaminació química de les fàbriques de droga (shimmer). La pobresa, la criminalitat i la desunió dels seus habitants, en contraposició amb Piltover, fa que hi hagi tensió entre les dues ciutats. La Vi i la Powder (Jinx) són dues germanes de Zaun que separen els seus camins arran d’un accident en la primera temporada.
Aquesta acabava amb un final en suspens en què la Jinx disparava un míssil contra el consell de Piltover amb una motivació de revenja, i provocava la mort de tres consellers. Una acció que desencadenarà la guerra entre les dues ciutats. La temporada 2 d’Arcane és una història de conflicte amb guerres sanguinàries, combats singulars èpics i un camí de redempció per a alguns dels personatges principals. Les amistats trencades que semblaven irreparables tenen una segona oportunitat. Nou capítols amb molt de ritme. Un episodi inicial frenètic, un parell de transició necessària (2 i 3) i, tres episodis més de revelacions del passat i retrobaments de personatges que creies oblidats. El capítol 7 és dels més tendres i bonics de la sèrie. Una obra d’art que et prepara per a la batalla final. Un episodi 9 ple d’acció, lluita i pèrdues significatives. Gràcies Ekko, Jayce, Mel, Caitlyn, Vander, Viktor o Heimerdinger per dignificar els personatges secundaris, que evolucionen sense aturador al llarg de la sèrie. L’animació és magistral, però la banda sonora és d’un nivell top amb cançons originals per al record i una de principal indissociable a la sèrie: Enemy, d’Imagine Dragons i J.I.D. Sublim.

Fitxa tècnica
Plataforma: Netflix
Gènere: Ciència Ficció, Fantasia, Acció i Drama
Llengua Original: Anglès
Català: No (Només subtítols). Doblada al castellà
Capítols: 18 (9 capítols T2)
Creadors i guionistes: Christian Linke i Alex Yee.

Joan Millaret i Valls

Remake innecessari

Després de projectar-se fora de competició en el passat Festival Internacional de Cine de Canes, Del cielo al infierno/Highest 2 Lowest de Spike Lee s’estrena a la plataforma de cinema en pagament Apple tv+. Es tracta d’un prescindible remake d’un clàssic del cinema negre psicològic japonès d’Akira Kurosawa, El infierno del odio (1963). El director afroamericà de la guanyadora del premi del jurat de Canes per Blackkklansman (2018) es posa al capdavant d’una producció americana dels totpoderosos estudis A24 escrita per ell mateix al costat d’Alan Fox. Spike Lee treballa amb Denzel Washington per cinquena vegada després de films com el thriller Inside Man (2006) o el biopic Malcolm X (1992) nominat als Oscars. Aquí Denzel Washington treballa al costat del també actor americà de color Jeffrey Wright, qui fa poc participava enmig d’un repartiment coral de l’última estrena de Wes Anderson, La trama fenicia.
Denzel Washington es fica en la pell d’un magnat de la indústria musical negre, David King, que des del seu apartament en un edifici luxós té la ciutat de Nova York als seus peus. Però els projectes empresarials i la seva felicitat familiar al costat de la seva dona, Pam King (Ilfenesh Hadera), patiran un sotrac important quan segresten al seu fill i l’amic d’aquest després d’anar a entrenar a bàsquet. Després del patiment inicial, la situació sembla redreçar-se quan alliberen el fill de David, però la situació és enganyosa, ja que el segrestador ha retingut l’altre jove, fill del millor amic de David, Paul Chrtistopher (Jeffrey Wright), i en demana un rescat multimilionari. David King és sotmès a un terrible xantatge i al final decideix tirar endavant pagant el rescat amb els seus diners per ajudar el seu amic inseparable, implicant-se directament en l’entrega.
Si fa poc podíem gaudir d’un notable remake d’una obra mestre de Kurosawa, Living (2022, Oliver Hermanus), que versionava el clàssic melodramàtic Vivir (1952), aquest remake de Lee es queda en la superfície d’una història original feta de neguit, reflexions sobre el poder i dilemes ètics. Fins i tot Spike Lee es permet aquí jugar al film de persecucions i tirotejos amb un Denzel Washington revestit d’home d’acció en la seva part final, aconseguint, però, alguna seqüència estimable enmig del brogit novaiorquès. Malauradament, alguns moments són ridículs, força bromes no fan gràcia i la reivindicable relectura que fa en clau musical defensant la música negra clàssica de jazz enfront del rap i ritmes actuals no serveix per apujar el nivell general del conjunt.

Entrevista a Ethan Álvarez, guardonat a les diferents fases d'un campionat per a estudiants de cuina de tot el món

Gerard Bayés

El restaurant La Canal de Tona ha obert de nou les seves portes i ho ha fet amb un cuiner que ja s’està fent un nom dins el sector. En representació de l’Escola d’Hostaleria d’Osona, Ethan Álvarez ha estat campió de Catalunya, l’any 2023, del Catskills; medalla d’or de l’Spainskills, el 2024; cinquè al Worldskills, disputat a Lió també l’any passat, i novament cinquè a la competició d’àmbit europeu celebrada a Herning (Dinamarca) aquest setembre. Ara, Álvarez s’endinsa al món professional i ho fa amb el seu primer restaurant, que va obrir aquest dimecres.

Com va decidir que volia ser cuiner?
Ho vaig fer per rebel·lia. La meva família volia que fos advocat, però sempre m’havia agradat la cuina i la pastisseria. Va ser un rampell d’aquests que tot adolescent té durant la seva etapa de creixement i estic molt orgullós de la meva decisió.

El seu primer plat.
Va ser un plat marinat amb un toc asiàtic de molt nivell. Era el dia abans de la pandèmia. Allà va ser l’inici de tot.

Com ha estat el camí des de l’Escola d’Hostaleria fins a obrir un restaurant?
El camí a l’escola ha estat extraordinari. He tingut un gran equip de professors i sempre m’han fet costat des del primer dia. A més, arreu dels concursos que hem anat participant amb l’escola hem creat un vincle molt especial. L’Escola d’Hostaleria d’Osona ha estat el lloc idoni i sempre els hi estaré agraït.

Què ha representat participar en aquests concursos?
Els concursos són únics per a mi i m’ho han donat tot. Tot i això, el meu cicle ha acabat amb el campionat d’Europa i no hi competiré més. Si cal, ajudaré a preparar altres participants.

Com recorda el moment de guanyar el Catskills?
L’Escola d’Hostaleria d’Osona mai havia guanyat un campionat de Catalunya i guanyar va ser la bomba. Era una fita històrica per a l’escola i per a mi. Sempre recordaré aquest moment, ja que va ser un pas de gegant a la meva trajectòria.

I l’Spainskills de 2024?
Catalunya feia 17 anys que no guanyava un campionat d’Espanya. Recordo que el meu professor va baixar des de la graderia i ens vam abraçar. Mai una escola pública havia guanyat un campionat d’Espanya. En aquell moment no m’ho creia, era campió d’Espanya.

I cinquena posició al campionat mundial…
També coincideix que feia 17 anys que un espanyol no hi anava. Tothom em deia que era un entrenament per a l’Europeu, però m’ho vaig agafar molt seriosament i els resultats van arribar. Espanya mai havia aconseguit més de la 25a posició i nosaltres vam fer història quedant cinquens. Són records que em posen la pell de gallina.

Alguna vivència curiosa?
Dorms molt poc i el tercer dia de concurs em vaig deixar les etiquetes i tota la documentació a l’autobús. Soc molt despistat. Tot i això, vaig aprendre de l’error i aquest any m’he emportat quasi un miler d’etiquetes per no perdre’n cap. Van ser moments d’ansietat i adrenalina.

Com valora la feina dels professors i entorn proper?
Sense el professorat, la família, els amics i la parella res hauria estat possible. Són moltes hores d’esforç i dedicació. No és fàcil ni per a ells ni per a mi. Em sento molt afortunat de la gent que m’ha envoltat en aquest procés. Soc feliç al seu costat.

Un cuiner o restaurant que l’hagi marcat?
Vaig estar de pràctiques al restaurant Disfrutar. M’agrada la seva filosofia de respectar el producte, el tracte amb el client i l’ambient de treball. Per altra banda, els meus cuiners de referència són Alain Passard i Thibault Nizard. Els he conegut a París, m’apassiona la seva essència i m’agradaria seguir la seva dinàmica amb el meu restaurant.

Com serà aquesta nova etapa del restaurant de La Canal?
És una etapa que afronto amb moltes ganes, vull viure el moment i centrar-me en el present. És un repte interessant per veure com ho rebrà el poble i volem oferir una mica de tot. Entre setmana i caps de setmana hi haurà un menú i els vespres farem la carta. És la intenció que tenim i ens permetrà fer una cuina més elaborada, amb tradició catalana, però amb notes i tècniques franceses. A més, tenim molt bon producte de temporada i la nostra carta de vins només inclou vins catalans. És important donar valor al nostre producte de proximitat i m’agradaria recuperar l’essència de la cuina catalana.

Per què tria Tona?
Soc de Tona i el somni des dels meus inicis a la cuina era obrir-lo aquí. Vull intentar que Tona tingui un restaurant referent de cuina com a poble. El meu objectiu principal és proporcionar un restaurant de qualitat a tota la gent de Tona i, a partir d’aquí, anar desenvolupant la seva marca.

Es veu tota una vida lligat a la restauració?
Sí, però no sempre amb un restaurant. M’agradaria continuar involucrat en l’àmbit de professor o d’assessor.

Quin consell donaria a un jove que s’endinsa a la restauració?
És un món molt bonic, però també sacrificat i no apte per a tothom. Tot i això, és un ofici que et dona molt. Veure clients contents quan mengen o que se’ls escapa una llàgrima perquè menjar els produeix un record només ens passa a nosaltres. M’encanta connectar amb la meva gent.

Alguns somnis o objectius més enllà del restaurant actual.
El meu principal objectiu és treballar pel restaurant La Canal i que la gent ho rebi bé i gaudeixi. És clar que m’agradaria guanyar una estrella Michelin en un futur, però tot passa per la passió que la meva cuina generi als clients, juntament amb la presentació i la qualitat dels meus plats.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers