COLDPLAY
‘Parachutes’
Parlophone, 2000
Durant els anys 90 al Regne Unit hi va haver l’empatx del britpop liderat per bandes com Blur, els retornats (?) Oasis, Pulp o Suede. I d’aquella ressaca en va sortir el primer disc d’un quartet format per Chris Martin, Guy Berryman, Jonny Buckland i Will Champion. Es deien Clodplay i el seu primer treball va ser un exitàs que els va convertir en referència internacional de seguida. El debut, cal dir-ho, elegant i exquisit, valia molt la pena. Tot començava amb “Don’t Panic”, que en poc més de dos minuts ja traçava quines serien les bases del que havia de venir després. El segon tall era “Shiver”, amb un ritme més accelerat i Martin cantant sobre la desolació de l’amor no correspost; i la críptica i èpica “Spies” tancava el trio d’asos que obria un treball amb deu peces en què també destacaven “Sparks”, la preciosa i punxadíssima “Yellow”, el mig temps “High Speed” o “Everything’s Not Lost”, amb un cert aire jazzístic gràcies a l’aportació d’un piano. A partir de Parachutes van venir molts més discos, i la història de la banda liderada per Martin encara continua. Això sí, cada cop amb més focs artificials i segurament menys creativitat artística. Però vaja, Coldplay segueix sent una de les bandes més solvents del panorama musical actual segurament gràcies a un àlbum de debut excepcional del qual aquests dies se’n celebren les noces d’argent. Per molts anys.
