Entrevista a Donat Putx, autor del llibre ‘Canet Rock. Mig segle de música i follia’ (Enderrock Llibres)

Teresa Terrades

El periodista musical Donat Putx (Granollers, 1966) s’ha endinsat de ple en el festival Canet Rock, ara que fa 50 anys de la primera edició. Ho ha fet a través del llibre ‘Canet Rock. Mig segle de música i follia’ (Enderrock Llibres), on Putx ha rememorat sobretot els quatre festivals dels anys 70, des del seu auge fins a la caiguda, però també ha repassat els Canet Rock de la represa, que va començar el 2014. Una cosa té clara: uns i altres no es poden comparar, només comparteixen lloc i marca.

El Canet Rock del 2025 conserva alguna cosa del de l’any 1975?
Només la marca i el lloc. És que no són comparables. S’ha de tenir en compte que ha passat més de mig segle i que l’ecosistema musical ha canviat molt. Els Canet Rock dels anys 70 van tenir lloc en un moment d’excepcionalitat. El primer Canet es fa el juliol del 1975, quatre mesos abans que mori Franco. I l’últim festival dels anys 70 se celebra el setembre del 1978, tres mesos abans que es faci el referèndum de la Constitució Espanyola. O sigui, que entre que mor un règim i en neix un altre passen aquests quatre Canet Rock. Per tant, aquesta excepcionalitat política, i també social i artística, és única, no s’ha tornat a repetir. Van ser uns anys convulsos, força sagnants també amb afusellaments fins al 1975, però al mateix temps van ser uns anys molt creatius i molt divertits.

Què va representar el Canet Rock en aquell context?
Sobretot, la visualització de l’existència d’unes tribus amb un llenguatge nou i una manera nova, no només de viure, sinó d’estar al món. Amb tota una sèrie d’utopies que anaven molt més enllà de la política, que també n’hi havia, naturalment. Eren unes utopies vitals, una bogeria preciosa que es va enfonsar com un castell de cartes. Era l’època de la contracultura. Segur que hi havia gent de partits polítics i de sindicats clandestins, però el rotllo anava més enllà de la política. Era una esmena a la totalitat. Joan Fortuny, de la Dharma, ho resumeix dient que era gent que no volia viure com els seus pares ni heretar els seus valors, que volia crear un nou tipus de família i de societat, i tenir uns nous valors. Tot al contrari del que passa ara, que els joves es queixen que no poden viure com els seus pares.

Els joves d’avui dia també van al Canet Rock, molts amb estelades i símbols independentistes.
Sí, però ara és una cosa més de festa major. Fins i tot, en determinades hores, hi ha públic familiar, amb els pares, els fills i potser també l’avi enrotllat. En canvi, als Canet Rock dels 70 ningú volia trobar-se el seu pare, per favor! Era l’últim que volien.

Per als organitzadors actuals, utilitzar la marca els ha anat prou bé.
Sí, em sembla lògic que recuperessin la marca, perquè és patrimoni. Però la intenció i la manera d’entendre el festival és una altra. Les organitzadores del Canet Rock actual diuen que no volen crear escena, sinó que volen recollir el que funciona de l’escena i mostrar-ho. La consagració d’un grup seria anar al Canet Rock. En canvi, els primers Canet estaven creant una escena. Avui dia, Sisa, Riba o la Dharma són noms obvis, però en aquell moment no ho eren tant. Alguns ja portaven uns quants anys, però eren coneguts per àmplies minories. De fet, els organitzadors van ser els primers a al·lucinar amb el fet que hi anessin 25.000 persones el primer any.

Al llibre parla de la quantitat de gent que es va colar el 1978. Avui dia seria impensable, oi?
Sí, no està quantificat, perquè evidentment ningú comptava aquestes coses, però la gent amb qui vaig parlar deien que era un autèntic coladero. Avui dia això ja no passa, tot està molt civilitzat i aburgesat, tot és molt previsible. Som una societat molt més benestant, molt més lliure, i també una mica més agraïda.

Un dels antecedents va ser el Festival de Música Progressiva de Granollers del 1971, però no va tenir el mateix recorregut.
No, tot i que va ser internacional. Però era més petit i era el primer. En el seu moment ja va tenir una gran repercussió pública. El que passa és que no va tenir continuïtat, no va deixar documents sonors ni pel·lícules, com la que va fer Francesc Bellmunt del Canet Rock. Pot ser una de les raons. A més, es va fer el 1971, una mica abans de tota aquella ebullició artística de músics catalans que va coincidir amb els Canets. Tot i això, al festival de Granollers ja hi va anar gent interessant com Fusioon, Màquina!, un gran grup; Om, amb Toti Soler, o Family. Era el temps de la música progressiva.

Se l’anomena sovint el Woodstock català. Hi està d’acord?
No, aquestes comparacions val més no fer-les. A mi no m’agraden. Fins i tot em sembla una mica provincià. Woodstock està a l’estat de Nova York, i Canet està al Maresme. Però és que no coincideixen ni en el temps ni en el tipus de proposta artística. L’únic és que ens va bé dir-ho així per marcar novament l’excepcionalitat del primer Canet. En aquest sentit ens és útil. Per això, a vegades s’ha utilitzat. I també perquè els periodistes som gent especialment mandrosa, i jo el primer.

I alguna semblança amb les Sis Hores de Cançó de Canet?
Tampoc tenien res a veure. Era una escena totalment diferent, centrada en la cançó d’autor. L’element polític era més de cançó-protesta, i també hi tenia més presència el tema de l’afirmació nacional catalana.

Era més semblant al Canet Rock d’avui?
No, tampoc. És que han passat 50 anys. Per tant, no hi valen les comparacions. Jo no m’hi atreviria perquè també va ser un moment irrepetible del món de la cançó. Hi havia figures extraordinàries, però la cançó d’autor a partir dels anys 80 perd molta pistonada. Queden molt bons cantautors, però no té la presència que havia arribat a tenir als anys 60 i 70, sobretot.

Elèctrica Dharma va ser-hi al primer i també en aquesta última edició. És un dels grans noms propis del Canet Rock?
Elèctrica Dharma van ser-hi en els tres primers dels anys 70, i també en els dos primers de la nova etapa. Els grans noms serien Jaume Sisa, Pau Riba i la Dharma, que van fer carreres molt llargues i molt brillants. També l’Orquestra Plateria. I, molt important, hi van anar Lole i Manuel, un fet extraordinari. I Oriol Tramvia, que el primer any va actuar-hi com de tapadillo, molt passat de voltes i en un altre escenari. Els dos anys següents hi va tornar i ja va actuar a l’escenari gran.

Un altre nom, La Banda Trapera del Río, que van actuar en una edició amb grups internacionals també.
Sí, el Canet Rock de 1978 ja el va organitzar una altra gent. La seva gran contribució va ser obrir-se a les bandes internacionals. Va actuar-hi gent molt interessant, des de figures clàssiques com Nico i l’extraordinari Daevid Allen, fins a artistes emergents en aquell moment com Blondie i Ultravox. També va recollir els primers grups punkies que hi havia a Catalunya, com La Banda Trapera del Río, i al seu costat, uns altres que no van tenir vida posterior, els Masturbadors Mongòlics. No van arribar a publicar cap disc a l’època. Ho van fer molts anys després i com a disc de col·leccionista. I entremig, Els Sírex. Era un cartell molt delirant, però jo crec que també molt divertit.

De grups que no van fer carrera després en surten més d’un.
Hi va haver bandes que no van fer fortuna però que eren molt bones com Música Urbana, amb Joan Albert Amargós i Carles Benavent. També dos grups de progressió molt bons com Fusioon i Iceberg, que van actuar a la primera edició, i Ia I Batiste. Aquest negoci de la música és cruel, i alguns grups no van tenir la continuïtat que havien tingut un Sisa, un Pau, una Plateria o una Banda. Això és el business.

Crida l’atenció la radiografia completíssima que ha fet de tots els grups.
Va ser una feina de trucar a molta gent i testimonis. Vaig parlar amb 25 músics, perquè tenia clar que era el moment de fer-ho. Per desgràcia, hi ha protagonistes amb qui hauria volgut parlar i ja no vaig poder, com Pau Riba, Rafael Moll o Víctor Jou. Vaig creure que era el moment de parlar amb qui pogués i de recollir tota aquesta informació i, modestament, intentar ordenar-la. I també parlar d’aquests grups que havien estat bé, que no van tenir continuïtat per les raons que fossin però que tenen una obra enregistrada interessant. Crec que era bo reflectir-ho i explicar qui hi havia aquí, quin tipus de música feien… Per si algú es vol entretenir buscant a YouTube, a Spotify…

La feina d’hemeroteca no es queda curta tampoc. Hi ha referències a una quinzena de publicacions tant musicals com no.
Va ser una qüestió de paciència i d’anar visitant molts arxius. A mi, la premsa musical dels anys 70 m’al·lucina perquè la gent escrivia d’una manera molt més lliure, i no està ben dit, però de vegades molt més espontània de com escrivim ara. Per bé i per mal.

Quin lloc ocuparia el Canet Rock dins el panorama actual de festivals?
Com deia, seria un festival de festa major, en el bon sentit de la paraula. Per mi això no és dolent. No és un festival particularment avantguardista, però és un festival que funciona com un tiro. Aquest any ho tenien tot venut des del mes de gener. Però per al públic més melòman i exigent és poc sorprenent.

Els festivals són necessaris?
Tot suma. Però el que és més important per la música són els llocs petits, perquè és on els grups es formen i creixen. Si perdem la base estem perduts. Hi ha una crítica dels festivals que jo comparteixo: estan plens d’espònsors, a vegades amb actuacions que se superposen, condicions laborals pèssimes… Tot això segurament és veritat, ja hi ha qui ho ha estudiat, però al final tot suma. A mi, és que m’agrada la música i m’agrada que es faci música a tot arreu. Ara, els clubs petits, llocs com aquest –Anònims de Granollers–, que fan alguna matinal de tant en tant, i festivals com el Festival de Jazz de Granollers, són els llocs on la música agafa nervi. I és aquí, sobretot, on els artistes tenen la possibilitat d’engrandir-se creativament, de foguejar-se, de treballar, de trobar-se…

Amb què es quedaria de tots els Canet Rock?
M’hauria agradat veure la performance del 1977 de Pau Riba i els Perucho’s. Afortunadament, a finals dels anys 90 es va trobar una gravació, que tinc, i que és una meravella. Però veure allò en directe deuria ser al·lucinant, perquè va ser una bestiesa divertidíssima. Com a gran fan de Sisa també m’hauria agradat veure’l en aquella primera època, en què jo encara era petit. I m’hauria agradat moltíssim veure Blondi i Daevid Allen. A part de viure aquell ambient i trobar-te, per exemple, en Nazario vestit de dona, o la gent del Rrollo Enmascarado.

Entrevista a Ramon Ferrer, cap de programació de L'Atlàntida Vic i principal responsable del cartell de les 15 edicions de Grans Concerts

Miquel Erra

El cicle Grans Concerts va néixer amb l’objectiu d’esdevenir un dels bucs insígnia de L’Atlàntida, com un espai de referència per a la música clàssica per al conjunt del país. S’ha aconseguit, el repte?
Efectivament, va néixer amb aquest objectiu i crec que ja fa anys que s’ha assolit, no només situant L’Atlàntida com una referència de la música clàssica a escala nacional, sinó també en la tasca necessària de crear elements potents de descentralització cultural respecte a Barcelona. Aquests darrers anys, a més, hem situat especialment el focus a una aposta decidida cap a la creació i la interpretació de primer nivell dels artistes del nostre país, tant del passat, com del present i del futur.

Uns artistes que no sempre tenen prou visibilitat…
Sí, per això aquesta aposta necessària per donar embranzida i visibilitat a una part de la nostra cultura que potser fins ara no ha estat tractada d’acord amb el seu potencial. Val a dir que molts d’aquests artistes de projecció internacional de present i de futur, i no és casualitat, són osonencs.

Ve públic de fora de la comarca als concerts?
Sí, hem constatat que justament en els Grans Concerts és quan trobem procedències de públic més diverses. És normal si atenem al caràcter i als objectius del cicle, ja que és una proposta d’excel·lència interpretativa, de caràcter internacional i de més singularitat que la resta de la programació.

En quin percentatge seria?
Segons les mitjanes de públic que tenim, un 40% és de Vic, un 50% de la resta de la comarca i un 10% de diversos punts de tot Catalunya.

Els índexs d’ocupació del cicle durant aquests anys han crescut, s’han mantingut estables…
Al començament va costar una mica arrancar, potser perquè el públic de la música clàssica no és un públic gens fàcil, però ja fa anys que ens mantenim en una mitjana d’ocupació de prop d’un 80%, una xifra molt satisfactòria. Sens dubte, en això hi té molt a veure la tradició musical de la ciutat i també el nostre treball persistent en la creació de públics.

Al cicle hi han passat grans intèrprets nacionals i internacionals, però també talent emergent. Què prioritza vostè a l’hora de programar?
A l’hora de programar es busca qualitat, per sobre de tot, i equilibri. Intentem satisfer el màxim possible d’amants de la música, amb varietat d’estils, de formats i de procedències. I com deia abans, en aquestes darreres edicions hem anat definint i potenciant aquesta aposta per la música catalana de primer nivell, de projecció internacional, en tots els seus vessants.

La clàssica continua tenint un públic fidel?
Sí, i no deixa de ser curiós que, des de ja fa molts anys, alguns visionaris van proclamant la mort de la música clàssica, recordo haver-ho sentit i llegit moltes vegades des que era ben jove, i encara ho sento a dir avui. Però aquí tenim aquesta elevada mitjana d’espectadors que ho desmenteix. Això sí, com la majoria de coses d’aquest món, necessita renovar-se i fins i tot revolucionar-se de tant en tant. I ara potser tocaria. Jo diria que aquest procés ja està engegat.

El repte és captar més públic jove?
Aquest sempre és un repte per als programadors i els gestors culturals, en tots els àmbits artístics. Però jo penso que si hi ha qualitat de debò i el públic ha pogut tenir mínim de formació sempre arribarà. El tema de la formació és un tema important, i des de L’Atlàntida hi treballem des de fa temps de manera convençuda. És cert, tanmateix, que perquè la proposta arribi també has d’esforçar-te a fer-la llaminera, atractiva, i des de la música clàssica no sempre s’ha sabut o s’ha volgut fer això.

Aconselli’m tres propostes imprescindibles del cicle d’aquest any…
Sempre dic que per a un programador les propostes són com els fills, te’ls estimes a tots encara que tots siguin molt diferents. Jo les recomano totes. Molt sincerament. En cap d’elles podeu quedar decebuts, atreviu-vos-hi!

La botiga de roba del centre de Granollers celebra el 50è aniversari aquest mes d’octubre

Jaume Mollfulleda

La botiga de roba MacKey ha vist passar la història de Granollers a través de la clientela, les noves modes de roba i els canvis en la ciutat. Aquest octubre fa 50 anys que Amadeu Barbany, de la família de botiguers granollerina, va obrir el local al carrer Anselm Clavé: una fogonada de llibertat l’any 1975 que anticipava els canvis socials imminents.

Quan MacKey va obrir, es va generar molt rebombori, recorda Joan Guarinos, treballador de la botiga des del dia de la inauguració fins ara fa dos anys, quan va jubilar-se. Recorda com la foscor del local, les cortines o la roba de segona mà van causar molt impacte a Granollers, que l’octubre de 1975 tot just entreveia la transició, amb Francisco Franco encara viu. El terra era de rajoles de vorera, una continuïtat de l’Anselm Clavé: era “revolucionari”, descriu Guarinos. MacKey sortia de la tendència, perquè Barbany s’havia basat en l’avantguarda de París o la MacQueen de Barcelona i l’Okay de Badalona.

Guarinos i la família Barbany, bolcada en el projecte de l’Amadeu, han vist créixer Granollers des del mostrador de MacKey. El producte estrella de la botiga, “l’estrella filosofal”, han estat des de l’inici els pantalons texans. “Sempre han marcat la pauta”, diu Guarinos. De totes maneres, MacKey també venia camises i jaquetes de segona mà o bosses de mà i maletes. Durant un temps, també van tenir davant la porta una paradeta d’objectes “hippies”, amb complements de filferro o pedres precioses.

MacKey va dur l’avantguarda de París i Barcelona a Granollers, l’any 1975

El 1975, Amadeu Barbany va deixar d’encarregat a Josep Rius, però aviat el van necessitar de sastre a la Barbany. Guarinos va acceptar la responsabilitat l’any 1982, just quan va tornar de fer les milícies. Des d’aleshores, recorda que hi ha hagut reformes importants al local, però sempre s’ha mantingut l’emblemàtica façana i el terra de rajoles de vorera.

Guarinos va jubilar-se el setembre de 2023, i deixava enrere 48 anys al negoci dels Barbany. Explica que s’ho passava molt bé, perquè és una feina que dona molta vida social: “Cada dia parlava amb 150 persones diferents.” Malgrat això, també reconeix que portar la botiga suposava molta feina. El relleu del veterà Guarinos el va prendre Núria Caballero, qui ja estava d’encarregada a Dracs, una altra botiga de Barbany, situada al carrer Santa Esperança. Caballero encapçala MacKey en aquesta segona meitat de segle de vida, amb la companyia d’Isaac Montero. Seran els encarregats de mantenir viva l’herència dels Barbany, que ja sumen cinc generacions de botiguers a la ciutat.

MacKey va significar un abans i un després en la moda a la comarca. Va ser un pas trencador cap a la democràcia, fent el que millor saben fer els Barbany: vestir Granollers.

Jordi Vilarrodà

Un concert del Quartet Gerhard amb el pianista Bogdan Dugalic obrirà aquest divendres a L’Atlàntida la quinzena edició del cicle de Grans Concerts. Serà la primera de les set actuacions programades durant aquesta temporada, que s’allargaran fins al maig de 2026. “Músics de fora de Catalunya i músics de casa amb dimensió internacional és el segell dels Grans Concerts”, explicava Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida, el dia de la presentació.

El concert inaugural serà a les 8 del vespre a l’auditori Joaquim Maideu. El Quartet Gerhard (amb la vigatana Judit Bardolet al violí, juntament amb Lluís Castán, Miquel Jordà a la viola i Jesús Miralles al violoncel) s’ha convertit en una de les formacions catalanes de cambra amb més projecció europea, en els seus 15 anys de trajectòria. Visiten L’Atlàntida freqüentment, però en aquesta ocasió ho fan amb un convidat especial. El serbi Bogdan Dugalic, amb només 22 anys, ja és un dels noms emergents més destacats en el panorama europeu del seu instrument. Nascut a Belgrad l’any 2003, ja ha obtingut una trentena de premis, entre els quals el passat mes de juny el del Concurs Internacional de Piano de Màlaga. Aquí va obtenir també el premi al millor músic de cambra, actuant amb el Quartet Gerhard. Una part d’aquest premi era una gira d’actuacions entre les quals hi havia la de L’Atlàntida. El programa inclou peces de Liszt i Schumann, principalment el Quintet per a piano en Mi bemoll major. Prèviament al concert hi haurà una xerrada amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño. La programació continuarà el 26 d’octubre amb una altra jove pianista, la moscovita Alexandra Dogvan, que en aquest cas amb 18 anys ja ha actuat al festival de Salzburg i té l’aval d’un pianista mundialment reconegut com és Grigory Sokòlov.

■ WAGNER I ESTRENES

La temporada inclou altres singularitats, com l’òpera L’holandès errant, de Richard Wagner, que arribarà el 9 de desembre de la mà de la Fundació Òpera a Catalunya. “És la primera vegada, que ens consti, que s’interpreta Wagner a Vic”, segons Ramon Ferrer, responsable de Programació de L’Atlàntida. El dia 14 del mateix mes, el baríton manlleuenc Ferran Albrich interpretarà el cicle Winterreise (Viatge d’hivern) de Schubert amb la pianista Victoria Guerrero i amb imatges de la cineasta Inés García inspirades en la mateixa composició.

La temporada acabarà amb tres estrenes: la del disc Le Chant des Muses, d’Anna Urpina, amb música de compositores barroques oblidades; la de la primera òpera de Jordi Domènech, El tàvec, i la de la composició sencera de Kumbayà de Bernat Vivancos, de la qual es va poder tastar una part en els actes del 180è aniversari de l’EMVic.

Una desena d'explotacions d'Osona i el Lluçanès participen aquest cap de setmana al projecte

EL 9 NOU

Apropar el món agrari al públic general a través de tastos, visites guiades i experiències de proximitat. Amb aquest objectiu va néixer fa 10 anys, a iniciativa de la Generalitat i arreu del país, el Benvinguts a Pagès, un projecte que ha trobat especial arrelament a Osona i el Lluçanès. Durant tot aquest cap de setmana s’hi tornaran a sumar una desena d’explotacions, a més d’alguns allotjaments i restaurants de les dues comarques.

“Benvinguts a Pagès és un altaveu que permet mostrar de primera mà l’esforç de la pagesia i contribuir a fer més viable el dia a dia de les explotacions”, va remarcar Jordi Bruch, alcalde de Prats i president del Consorci del Lluçanès, durant la presentació a la granja familiar El Soler de n’Hug, de Prats, una de les habituals del projecte. També el conseller de Turisme, Esport i Cultura del Consell Comarcal d’Osona, Albert Prado, va remarcar la importància de les visites per reforçar el consum de proximitat: “Que la gent vingui, visiti, tasti, vegi i respecti. Només així podrem recuperar allò que fa molts anys era habitual: consumir el producte de la terra, el que tenim ben a prop”. En nom de l’explotació amfitriona, Pep Peraire va destacar que, per ells, esdevé una oportunitat per donar impuls a la granja i a l’explotació, alhora que permet mantenir viu el llegat de la pagesia del territori: “En el nostre cas, seguim el camí de l’àvia Pili, que com la majoria de persones d’abans sempre tenia les portes obertes a tothom”.

Fa uns dies, la Generalitat va escenificar al Palau de Pedralbes un acte d’homenatge al sector primari del país coincidint amb la commemoració dels 10 anys de Benvinguts a Pagès, i amb presència d’alguns dels establiments que s’hi han sumat tots aquests anys. “Fa 10 anys, Benvinguts a Pagès va néixer amb una voluntat clara: obrir el món agrari al conjunt de la ciutadania. Des d’aleshores, ha crescut en força, en comunitat i en impacte. Ha esdevingut una marca estimada i reconeguda, una porta d’entrada a la ruralitat catalana”, va destacar el vigatà Òscar Ordeig, conseller d’Agricultura.

Les reserves per participar de cada activitat, que són gratuïtes, es poden fer a través de la web del mateix projecte.

A la setena Fira de la Galeta de Camprodon hi actuaran Mariona Escoda o el Màgic Andreu, i s'estrenaran visites a la fàbrica Birba

Isaac Muntadas

Camprodon és territori galeter des de fa 132 anys, el moment precís en què la família Birba va començar a elaborar les famoses galetes. Durant quatre dècades, van conviure amb les Galetes Pujol, desaparegudes el 1999. La tradició galetera va cristal·litzar anys més tard amb la creació, el 2018, de la Fira de la Galeta, que aquest cap de setmana arriba a la setena edició. La principal novetat és que, per primer cop, s’oferiran visites guiades a la fàbrica de Birba per un preu de 5 euros –per pagar el transport en trenet.

El cor del certamen serà el mercat de productors de galetes artesanes i tradicionals d’arreu de Catalunya, que s’ubicarà a la plaça de la Vila, just davant de l’Ajuntament. La fira està pensada per als adults que vulguin divertir-se i per als més menuts amb l’espai infantil El Petit Galeter, a la plaça del Carme. Allà hi haurà inflables per als nens, que també podran construir una galeta gegant o “pintar una capsa de galetes Birba gegant, que és un dels atractius de la fira”, exposa el regidor de Comerç i Promoció Econòmica, Joan Sàrria (TpC-PSC). A l’espai polivalent de l’Oficina de Turisme, s’hi farà un maridatge especial amb un tast a cegues de productes relacionats amb les galetes.

L’altre punt calent del certamen serà a l’Espai U d’Octubre, a sota el pont Nou, que acollirà la inauguració de la fira dissabte al matí (a 2/4 de 12 del migdia), amb la presència del Màgic Andreu, que just després farà un espectacle de màgia. A la tarda, hi haurà Disco Cuki per als més petits amb DJ i regals de la Cuki, la mascota oficial de la fira. I els fans d’Eufòria, el programa musical de TV3, tindran doble ració amb el concert d’Aina da Silva (copresentadora d’Eufòria Dance Kids), dissabte a les 7 de la tarda, i del plat fort, diumenge a 2/4 d’1 del migdia, amb la guanyadora de la primera edició del concurs, Mariona Escoda.
La fira també comptarà amb activitats itinerants com els cuiners despistats, els pagesets perduts i la visita de la Cuki. I a la plaça Santa Maria, s’hi ubicarà un mercat d’artesania.

Dissabte es viurà la 13a edició, amb una cinquantena de comerços i firaires

Miquel Erra

Calldetenes es tornarà a convertir dissabte en un gran menjador a l’aire lliure amb capacitat per a 800 comensals, que hi podran esmorzar, dinar o sopar a base de productes del territori, majoritàriament servits per establiments del poble. És la Fira de la Mercè, que arriba consolidada a la 13a edició.
Més enllà de la “bona teca” –es preveu tornar a servir unes 3.000 racions–, hi haurà tota l’estesa de parades de productes artesanals i alimentaris –amb una cinquantena d’empreses, el 60% de les quals del poble– i un ampli ventall d’activitats lúdiques. Destaca una jornada castellera amb Sagals d’Osona i Minyons de Santa Cristina, a la tarda; la 4a Trobada de Cotxes Clàssics, fins al migdia; el ja tradicional concurs de melmelades, que arriba a la 10a edició, o el concert de Fonso Castillo i Los Sacarumbas, que tancarà la fira. Quico Arumí, cap de cuina de Can Jubany, serà el cuiner convidat d’enguany, i al migdia oferirà un tast per als 20 comensals que han sortejat des de l’Associació de Comerciants.
La fira es manté fidel al seu principal objectiu, esdevenir aparador “de la varietat comercial i de serveis que tenim al poble”, remarcava en la presentació l’alcalde, Miquel Riera, convençut que la iniciativa se suma, també, a la voluntat de “continuar treballant per un Calldetenes amable i que prioritza les persones”.

Arrenca divendres i s'allargarà fins diumenge

Miquel Erra

Compromís acomplert. L’any passat l’equip de govern de Manlleu va haver de presentar una versió reduïda de la Fira del Porc i la Cervesa, de només un dia i mig, arran de la delicada situació de les arques municipals. Ara, després de tancar l’anterior exercici amb superàvit, tornen a la durada habitual, els tres dies. El pressupost, ara, es mourà entre els 95.000 i els 98.000 euros, “lleugerament superior” a l’edició del 2023 –l’any passat la retallada va ser d’un 40%.

“Ens hi havíem compromès; creiem en el format de tres dies”, va destacar durant la presentació Montse Costa, regidora de Festes. Com a principal novetat, a més, l’espai firal s’estén a la plaça de Dalt Vila; d’aquí el lema del cartell d’enguany: “De plaça a plaça”. En concret, la de Dalt Vila concentrarà el mercat de productors i l’Aula del Gust, fins ara a aixopluc a Can Puget. “L’any passat van haver de fer un gran sacrifici, ajustant totes les partides; però això també ens ha ajudat a ser més eficients i ara ens permet fins i tot créixer una mica”, va insistir l’alcalde, Arnau Rovira, per a qui la Fira del Porc i la Cervesa ha esdevingut una “cita imprescindible” per als manlleuencs, però també per a molta gent que el visiten de dins i fora la comarca. “Apostem pel Porc i la Cervesa, és el nostre Oktoberfest de qualitat”, va reblar. Mantenir els estàndards de qualitat ha estat, precisament, un dels reptes de les últimes edicions, quan la festa va adquirir el caràcter de fira gastronòmica.

La plaça Fra Bernadí, epicentre de la fira, comptarà amb vuit restauradors i una dotzena de cervesers artesans, a més de la implicació del Mercat Municipal de Manlleu. “Ens sentim un dels pilars d’aquesta fira; hi aportem aquesta voluntat de difondre la història de la matança del porc i el mateix ofici de xarcuter”, va remarcar Francesc Colom, en nom dels marxants. Enguany es tornaran a fer dues escenificacions en directe, una dissabte a la tarda i l’altra diumenge al matí.

La fira no oblida el seu vessant festiu i ha programat des de servei de ludoteca i contacontes fins a diversos concerts, com els de Sicuta (divendres, 9 vespre), Sam Ramos i Mixtus (dissabte a 2/4 de 9 i 3/4 de 10) i Cesc Sansalvadó i Daniel Boga (diumenge a 2/4 d’1 i a les 7).

La programació arrenca aquest divendres, a les 7 de la tarda, amb la ja habitual punxada de barril, a càrrec de la microcerveseria local Kom Beer. El sector torna a estar convocat a participar al Concurs de Cerveses de la fira; el lliurament dels premis, dissabte a 1/4 de 6 de la tarda. Com a oferta off, durant tot el cap de setmana vuit restaurants de Manlleu serviran plats i menús amb els dos ingredients estrella de la fira.

D’un tast a cegues als ‘aliments excel·lents’

A més del mercat de productors, la plaça de Dalt Vila acollirà l’Aula del Gust, fins ara sempre ubicada a l’entorn de Can Puget, amb mitja dotzena de propostes de divulgació. Entre les novetats, un tast a cegues d’embotits que dissabte a les 12 del migdia dirigirà Josep Dolcet, coordinador de l’Escola Fundació Oficis de la Carn. Del mateix dissabte, a última hora, destaca un maridatge d’embotits manlleuencs i cerveses artesanes, conduït per Albert Sánchez i David Sanglas. I de diumenge, menció especial pel tast guiat amb els aliments de la cistella del projecte “Fet a Osona: Aliments Excel·lents”, que pilotaran Núria May i el cuiner Jordi Colomina.

Jaume Espuny

COLDPLAY
‘Parachutes’
Parlophone, 2000

Durant els anys 90 al Regne Unit hi va haver l’empatx del britpop liderat per bandes com Blur, els retornats, Oasis, Pulp o Suede. I d’aquella ressaca en va sortir el primer disc d’un quartet format per Chris Martin, Guy Berryman, Jonny Buckland i Will Champion. Es deien Clodplay i el seu primer treball va ser un exitàs que els va convertir en referència internacional de seguida. El debut, cal dir-ho, elegant i exquisit, valia molt la pena. Tot començava amb “Don’t Panic”, que en poc més de dos minuts ja traçava quines serien les bases del que havia de venir després. El segon tall era “Shiver”, amb un ritme més accelerat i Martin cantant sobre la desolació de l’amor no correspost; i la críptica i èpica “Spies” tancava el trio d’asos que obria un treball amb deu peces en què també destacaven “Sparks”, la preciosa i punxadíssima “Yellow”, el mig temps “High Speed” o “Everything’s Not Lost”, amb un cert aire jazzístic gràcies a l’aportació d’un piano. A partir de Parachutes van venir molts més discos, i la història de la banda liderada per Martin encara continua. Això sí, cada cop amb més focs artificials i segurament menys creativitat artística. Però vaja, Coldplay segueix sent una de les bandes més solvents del panorama musical actual segurament gràcies a un àlbum de debut excepcional del qual aquests dies se’n celebren les noces d’argent. Per molts anys.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra, tot i que encara no en sé.

Primer grup del qual vas formar part? Xitu’s, un grup de versions i temes propis.

Primer concert en directe? Al 50è aniversari de l’escola Andersen de Vic.

Primer disc que et vas comprar. Black or White de Michael Jackson.

Quants discos tens aproximadament? 10. Vaig fer neteja a l’estil Marie Kondo.

Salva’n tres (de discos). Michael Jackson, El viaje de Copperpot de La Oreja de Van Gogh i les millors cançons d’Elvis Presley.

Grups o músics de capçalera. The Beatles, Joan Manuel Serrat, Alejandro Sanz.

Un concert (com a públic) per recordar. L’últim de Tina Turner a Barcelona.

Xavier Ferré

ROSSINYOL QUE VAS A FRANÇA
Autora: Antònia Pallach Juvé
Editorial: Rúbrica
Lloc i any d’edició: El prat de Llobregat, 2025
Pàgines: 298

Reconstruir és una manera de reagrupar. La filla de Josep Pallach ofereix una sèrie de contextos que situen episodis encadenats de vivència familiar. Es tracta d’una narració biogràfica dels seus pares, Teresa Juvé i Josep Pallach. En tot afany de saber, de recercar els orígens, hi ha un motiu, una excusa. En aquest cas, l’excusa són els fets de maig de 1968. Aquella generació de joves que volien abastar el control de les seves vides era un pròleg o un epíleg de fets esdevinguts? És un interrogant d’Antònia Pallach que té resposta després d’haver transitat per la vida dels progenitors. Els fets de maig del 68 no eren del tot nous pel que feia al component de protesta i de situació revolucionària: eren una llavor que acumulava, també, experiències prèvies. Experiències situades, en el cas de Juvé-Pallach, a la Catalunya republicana en guerra revolucionària. El moviment del seixanta-vuit és un precedent que condiciona la trajectòria de la filla dels Pallach.
El desenvolupament de la biografia explicada pels protagonistes ha hagut de comptar amb un exercici de documentació que ha servit per descabdellar, amb agilitat, un vida trepidant. El cas de Teresa Juvé i de Josep Pallach, però, n’ha estat un, dels milers de casos que la història ha engolit i dels quals mai no sabrem res pel fet que no han comptat amb cap interlocutor capaç de reconstruir escenaris; de reconstruir les giragonses a què sotmet la història. La memòria és un acte d’afirmació, de voluntat, definida per un criteri.
Allò provocat per Antònia Pallach no és cap ficció. Es tracta d’un retaule de fets viscuts i de la pròpia vivència que aporta una presa de consciència de referents intel•lectuals i morals immediats. El lector es trobarà amb diversos plans seqüencials: orígens familiars socials i culturals dels protagonistes, reflexions entorn de fets que significaren un cert abans i després en el decurs de la guerra d’ocupació (els fets de maig), la dimensió humana de la diàspora, la lluita contra els primer franquisme fins als primers anys setanta. El gavadal de fets són un recurs per caracteritzar dues vides paral•leles amb sòlida formació intel•lectual. Una formació feta d’experiència i de models canviants. El condicionament és una constant que apareix en el reportatge d’Antònia Pallach.
Ara que sembla que el patrimoni ideològic de Pallach torna a ser actualitat –socialisme vinculat al país, no un de satèl•lit– Rossinyol que vas a França aporta un testimoniatge que és a la base d’un projecte en què vida i idea es refonen: es reagrupen.

Joan Millaret i Valls

Estrangeritat

Ha arribat als cinemes un dels premis ex-aequo a la millor direcció de la passada edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, la colpidora On Falling de la cineasta portuguesa Laura Carreira. Un guardó que la cineasta portuguesa va compartir amb el realitzador espanyol debutant Pedro Martín Calero pel seu ensopit i pretensiós film de terror El llanto. Després dels curtmetratges Red Hill (2018) i The Shift (2020), Laura Carreira debutava en el llargmetratge amb aquesta producció portuguesa-britànica sobre el sentiment d’estrangeritat d’una persona migrada a la ciutat escocesa d’Edimburg.
Una proposta que ofereix una punyent i dura radiografia de l’alienació, la soledat i el desarrelament a través dels ulls d’una treballadora portuguesa, Aurora (Joana Santos), en un gegantí centre de repartiment de productes per compra en línia, un lloc de feina deshumanitzador. Una oportuna i commovedora reflexió sobre salut mental i treball precari en el sistema econòmic actual que passa factura als treballadors amb un elevat cost personal. A part de la protagonista principal, el film compta amb altres actors que interpreten companys immigrants de diferents nacionalitats al centre de treball o companys de pis d’Aurora com Inés Vaz, Piotr Sikora, Neil Leiper o Jake McGarry.

Isaac Muntadas

El motorista castigat per la premsa es redimeix per continuar matant zombis

Metacritic és una pàgina web nord-americana que recopila anàlisis de diversos productes culturals com, per exemple, els videojocs i fa una mitjana aritmètica de les notes que rep. Molts jugadors es refien d’una freda nota numèrica i no valoren prou els pros i els contres. Days Gone, creat per Bend Studio (un estudi intern de Sony) i llançat al mercat l’abril del 2019 per a la PlayStation 4, és un dels exemples més clars d’una obra menystinguda per la premsa especialitzada, però indultada i estimada pels gamers. El videojoc d’acció i aventura va rebre 71 punts sobre 100, basant-se en un total de 109 crítiques especialitzades. El temut color groc que rodeja la nota no esdevé verd fins que passa dels 75 punts. En canvi, el públic (12.412 ressenyes) va posar-li un 8,5/10. Una diferència significativa que delata que el joc va agradar i se’l va condemnar per una mala optimització –estrebades puntuals, bugs o diàlegs que no s’escolten bé–. Sort que si l’argument m’atrau i les mecàniques de joc són bones, no faig cas de les anàlisis.
La mala nota va fer que, tot i vendre bé (més de 9 milions d’unitats), Sony descartés una segona part. Amb tot, el passat 25 d’abril va sortir Days Gone Remastered, un rentat de cara al joc original amb millores gràfiques i de rendiment i més contingut. Va sortir a un preu reduït de 49,99 euros i els que tinguin el joc de PS4 podran actualitzar-lo per només 10 euros. Tot per tornar a encarnar el motorista errant, Deacon St. John, que exerceix de caça-recompenses juntament amb el seu amic Boozer, en un món que s’ambienta a Oregon (Estats Units). Tot plegat, en un context de món apocalíptic dominat per zombis després que, dos anys abans, esclatés un virus que va convertir milions de persones en éssers sedents de sang. St. John va perdre la seva esposa a l’inici del brot i es veurà immers en una història plena de girs argumentals (un de clau i emotiu al tram final del joc). La trama és un dels punts forts de l’aventura i és més complexa del que sembla.
El que va fer famós el Days Gone original eren les hordes de zombis –una cinquantena–, que no apareixen fins a les 25 o 30 hores de la partida, però que donen molt de joc. Un munt de zombis (fins a mig miler en un cas) perseguint-te sense descans que has d’eliminar amb les armes de foc o aprofitar l’entorn (llançant granades en llocs estrets, fer explotar tancs de combustible en punts estratègics…). Són moments frenètics, de tensió i de molta adrenalina. El combat cos a cos caldrà reservar-lo per a pocs enemics. Quan la pantalla s’ompli de zombis, no servirà. L’altre punt interessant és que només hi ha un vehicle: una moto Harley-Davidson que s’ha d’alimentar de benzina cada cert temps, per no quedar-te penjat i haver-la d’empènyer. Hauràs de buscar benzineres i combustible a sota les pedres. La moto sempre es quedarà al lloc on l’has aparcada. També es podrà millorar buscant peces i personalitzar-la. Caldrà ajudar els campaments de supervivents i protegir-los dels zombis, els enemics humans o els animals mutats (compte amb els ossos). Gas a fons! No vull que sigui l’última oportunitat de matar zombis amb moto. Vull un Days Gone 2!

Fitxa tècnica
Plataformes: PlayStation 5
Gènere: Aventura, acció i supervivència
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Castellà
Format/Preu: Físic i digital: 49,99 euros
Desenvolupador
i distribuïdor: Bend Studio / Sony

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers