El cicle Grans Concerts va néixer amb l’objectiu d’esdevenir un dels bucs insígnia de L’Atlàntida, com un espai de referència per a la música clàssica per al conjunt del país. S’ha aconseguit, el repte?
Efectivament, va néixer amb aquest objectiu i crec que ja fa anys que s’ha assolit, no només situant L’Atlàntida com una referència de la música clàssica a escala nacional, sinó també en la tasca necessària de crear elements potents de descentralització cultural respecte a Barcelona. Aquests darrers anys, a més, hem situat especialment el focus a una aposta decidida cap a la creació i la interpretació de primer nivell dels artistes del nostre país, tant del passat, com del present i del futur.
Uns artistes que no sempre tenen prou visibilitat…
Sí, per això aquesta aposta necessària per donar embranzida i visibilitat a una part de la nostra cultura que potser fins ara no ha estat tractada d’acord amb el seu potencial. Val a dir que molts d’aquests artistes de projecció internacional de present i de futur, i no és casualitat, són osonencs.
Ve públic de fora de la comarca als concerts?
Sí, hem constatat que justament en els Grans Concerts és quan trobem procedències de públic més diverses. És normal si atenem al caràcter i als objectius del cicle, ja que és una proposta d’excel·lència interpretativa, de caràcter internacional i de més singularitat que la resta de la programació.
En quin percentatge seria?
Segons les mitjanes de públic que tenim, un 40% és de Vic, un 50% de la resta de la comarca i un 10% de diversos punts de tot Catalunya.
Els índexs d’ocupació del cicle durant aquests anys han crescut, s’han mantingut estables…
Al començament va costar una mica arrancar, potser perquè el públic de la música clàssica no és un públic gens fàcil, però ja fa anys que ens mantenim en una mitjana d’ocupació de prop d’un 80%, una xifra molt satisfactòria. Sens dubte, en això hi té molt a veure la tradició musical de la ciutat i també el nostre treball persistent en la creació de públics.
Al cicle hi han passat grans intèrprets nacionals i internacionals, però també talent emergent. Què prioritza vostè a l’hora de programar?
A l’hora de programar es busca qualitat, per sobre de tot, i equilibri. Intentem satisfer el màxim possible d’amants de la música, amb varietat d’estils, de formats i de procedències. I com deia abans, en aquestes darreres edicions hem anat definint i potenciant aquesta aposta per la música catalana de primer nivell, de projecció internacional, en tots els seus vessants.
La clàssica continua tenint un públic fidel?
Sí, i no deixa de ser curiós que, des de ja fa molts anys, alguns visionaris van proclamant la mort de la música clàssica, recordo haver-ho sentit i llegit moltes vegades des que era ben jove, i encara ho sento a dir avui. Però aquí tenim aquesta elevada mitjana d’espectadors que ho desmenteix. Això sí, com la majoria de coses d’aquest món, necessita renovar-se i fins i tot revolucionar-se de tant en tant. I ara potser tocaria. Jo diria que aquest procés ja està engegat.
El repte és captar més públic jove?
Aquest sempre és un repte per als programadors i els gestors culturals, en tots els àmbits artístics. Però jo penso que si hi ha qualitat de debò i el públic ha pogut tenir mínim de formació sempre arribarà. El tema de la formació és un tema important, i des de L’Atlàntida hi treballem des de fa temps de manera convençuda. És cert, tanmateix, que perquè la proposta arribi també has d’esforçar-te a fer-la llaminera, atractiva, i des de la música clàssica no sempre s’ha sabut o s’ha volgut fer això.
Aconselli’m tres propostes imprescindibles del cicle d’aquest any…
Sempre dic que per a un programador les propostes són com els fills, te’ls estimes a tots encara que tots siguin molt diferents. Jo les recomano totes. Molt sincerament. En cap d’elles podeu quedar decebuts, atreviu-vos-hi!
