‘Entre el cielo y el suelo’
BMG, 1986
Un dels grups espanyols que van triomfar de debò els anys 80 va ser Mecano, amb els germans Nacho i José María Cano com a compositors i instrumentistes i la icònica cantant Ana Torroja, la cara més visible del grup. Entre el cielo y el suelo va ser el seu quart disc, possiblement el millor, el més venut i que va tenir un notable èxit internacional, sobretot a Sud-amèrica. Van començar com a grup de tecno-pop sense gaires complicacions, amb èxits com “Me colé en una fiesta” o “Hoy no me puedo levantar”, però aquí la música i les lletres estan molt més elaborades i la producció, de la qual s’encarreguen els germans Cano, no té res a envejar a qualsevol disc anglosaxó de l’època, sonen tan bé com els Smiths o Police, per posar-ne dos exemples. Ni més ni menys que cinc de les 12 cançons es van editar en single i no paraven de sonar a les ràdios. Les més populars van ser indiscutiblement “Hijo de la luna” i “Cruz de navajas”. Però també van triomfar molt “Ay, qué pesado”, la més tecno; “No es serio este cementerio”, i la balada “Me cuesta tanto olvidarte”. Moltes vegades els crítics s’han mirat Mecano amb una certa condescendència, però han passat els anys i Entre el cielo y el suelo sona la mar de bé encara avui. Després, Mecano en van gravar un parell més i el grup va passar definitivament a la història el 1998.
