Entrevista al filòsof Josep Ramoneda

Jordi Vilarrodà

Josep Ramoneda (Barcelona, 1949) és una de les figures més rellevants del món del pensament a Catalunya, i dels que més projecció han tingut en la societat, gràcies als seus llibres i col·laboracions amb mitjans de comunicació. Veu amb preocupació la situació mundial, amb el creixement dels autoritarismes i la crisi de les democràcies. El seu darrer llibre, ‘Poder i llibertat’ (Ed. 62), conté reflexions sobre un dels grans equilibris que s’està trencant.

Igual que aquell grup de rock deia que són mals moments per a la lírica, els actuals ho són per al pensament? Vivim en la pinzellada gruixuda i l’absència de matisos.
No, diria que no ho són. En certa manera són bons moments perquè t’obliguen a fer un cert esforç i buscar maneres de trencar barreres, d’introduir preguntes que en un moment donat són necessàries. Una de les característiques de la filosofia és, precisament, la de plantejar les preguntes adients. Es tracta de no perdre la motivació i pensar que els humans ens hem salvat de situacions més complicades que l’actual. Potser sabrem trobar algun fil en un moment en què el demà sembla que sigui molt espès.

Hi ha qui sent la paraula filosofia i ja recula. Vostè ha exercit la filosofia des del compromís amb cada moment històric que li ha tocat viure. El pensament ha de portar a l’acció?
El punt de partida de la filosofia és el pensament, evidentment, però a mi m’interessa una filosofia implicada directament amb les coses que passen. I no vull dir que no hi hagi altres branques de la filosofia que no hi contribueixin indirectament. Però a mi m’agrada mirar la realitat de cara, per dir-ho així, i intentar percebre aquelles coses que ens expliquen millor del que s’està generalitzant. I intentar incidir en un espai on és difícil fer-ho, el del pensament obligatori que escampen els grans instruments de penetració social, que són les xarxes o determinades línies de mitjans de comunicació globals.

És difícil d’enlairar-se per sobre del soroll i veure tot el que passa al nostre món amb una mirada llarga?
Les preguntes del per què sempre són complicades. Per què passen les coses, i què és el que fa que passin, les pistes que podrien dur cap a altres bandes…? Les preguntes aquestes són complexes i poden provocar una certa frustració. A mi em sembla que és necessari, per sobre de tot, no donar mai cap afirmació com a adquirida, d’aquestes que s’imposen com a realitats oficials o generalitzades. Qüestionem allò que ens posen per davant, i si comencem per qüestionar anirem aprenent i veient coses. El més important és el punt de partida. Ara hi ha una inquietud sobre el demà, però el demà es construeix des de l’avui, no és quelcom que ens caigui del cel. Per tant, les preguntes primeres que ens hem de fer és què està passant a l’avui perquè s’hagi creat aquesta mena d’ansietat generalitzada de cap on anirem a parar. I en tot cas, no creure’ns que són fets que ens cauen a sobre i no hi tenim res a fer. El demà és el resultat de tots plegats, per molt que alguns tinguin poders molt rellevants.

Justament aquests dies ha participat en els Col·loquis de Vic, unes jornades de filosofia que acaben de complir 30 anys i que enguany es dedicaven al tema del demà. Cada vegada és més difícil albirar com serà, ara que tot evoluciona a un ritme vertiginós.
Depèn dels moments en què es viu. Hi havia hagut alguns moments en què el demà es veia com la il·lusió, l’esperança. Que semblava que, si trobàvem el camí, tot ens acabaria conduint a un demà millor. Hi havia una mica de fàbula, en això, una mica de fantasia. Ara ens trobem que el demà ens atrapa, que no s’acaba de veure com sortir de l’avui. Cal trobar les preguntes pertinents.

M’ha fet pensar en grans ideologies del segle XX, algunes de les quals van donar mal resultat o fins i tot pervers. Però algunes estaven inspirades en aquesta aspiració d’un demà millor o més just, com el socialisme. Hem perdut aquesta esperança?
Però la creença en què hi ha un objectiu final redemptor, si aquest justifica tot el que es faci per arribar-hi, ha estat un dels grans problemes del món contemporani. El que va representar l’expansió dels sistemes totalitaris ha estat un dels grans fracassos de la modernitat, i en canvi, la coartada era aquesta: passarem moments difícils, però al final s’arribarà al gran paradís. I no, al paradís no s’hi arriba mai, en la condició humana… perquè aquesta és com és. I menys, per camins retorçats. Hi ha elements estructurals que fan que el somni d’un paradís només tingui un objectiu, que és enredar el personal.

Poder i llibertat és el seu darrer llibre. L’equilibri entre els dos conceptes sembla més fràgil que mai, o més aviat la balança es desequilibra cap al costat del poder.
Efectivament. Poder, llibertat i nihilisme són les grans qüestions d’aquest moment. La del poder és fonamental: no hi ha dues persones exactament iguals, i en qualsevol relació que establim passa una diferència de potencial. És una realitat evident, i pròpia també de la condició humana, però n’hem de ser conscients. I això vol dir que cal trobar els mecanismes que facin difícils abusos. En la diferència de potencial, l’abús sempre apareix: el que es considera més potent que l’altre hi ha un moment que ho vol acabar demostrant. Hi ha una conflictivitat natural en la societat: en les relacions de parella això ha portat al domini del mascle (que ara s’està començant a trencar) i en les col·lectives ha portat a dictadures i totalitarismes. Algunes vegades s’han trobat models més equilibrats, no idíl·lics però sí més equilibrats, com les democràcies liberals. En tots els espais hi ha aquestes dinàmiques que, si et descuides, es decanten pel costat del que és capaç d’exercir com a més fort. I dic “el que és capaç d’exercir” perquè no vol dir que sigui el més fort, a vegades el més dèbil és precisament qui s’apodera de la fortalesa per poder ser algú.

Ja tenim descrit el poder, doncs. I la llibertat? És el gran ideal humà… però també un concepte molt manipulat. Què podem entendre per llibertat?
Llibertat significa, en el fons, el que deia Kant: la capacitat de pensar i decidir per un mateix. I per fer això, ha de tenir unes condicions, una fortalesa i una capacitat d’esperit considerable. Hi ha molts obstacles que t’atrapen, que et volen convèncer que el que has de pensar no és el que decideixis tu, sinó una altra cosa, una veritat que ve de fora. La història n’està plena: fantasies, religions… que ens volen marcar el camí, retirar-nos la llibertat de pensar per nosaltres mateixos. I hi ha un canvi molt important: vivim des de fa anys en un ritme d’acceleració brutal. Al llarg de la meva vida, per exemple, he vist una evolució espectacular: hem passat del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital. Això és un salt enorme. El capitalisme industrial tenia al voltant uns mecanismes de comunicació com la premsa, la ràdio… i ara tot això és literatura, l’eix són les xarxes, un aparell universal controlat per mitja dotzena de persones.

Quan parlem del poder, el controlen ara aquesta mitja dotzena?
En bona part sí, i genera una capacitat d’incidència brutal. Per tant, hem de ser conscients que hi ha aquests canvis estructurals i que nosaltres no ens podem deixar atrapar o enganyar. No és fàcil. Per això estem instal·lats en aquesta sensació d’on anirem a parar. I hi ha elements que et fan sospitar.

Com ara quins?
Hi ha menys democràcies. La principal democràcia del món, els Estats Units, està passant per moments preocupants. Amb un president capriciós, sense cap sentit de la responsabilitat que té i sense sentit del que són les institucions. Que diu impunement que la democràcia és un destorb, o que demana la detenció de dirigents del Partit Demòcrata. Ja ens comencem a creure que pot tornar a renovar perquè li donarà la gana, és un panorama molt greu. I per l’altre cantó, Rússia o la Xina amb uns règims totalitaris que no són exactament el que eren abans però que s’hi assemblen molt. Amb uns dirigents instal·lats que fa temps que hi són i no els volen moure: quant de temps fa que hi és, Putin? A més, amb una concepció delirant del món: recordi la conversa que es va captar del mateix Putin parlant amb Xi Jinping de com poden ser gairebé immortals, de viure 130 anys. És de les coses més grotesques que hem sentit darrerament.

Diu molt de com són les seves mentalitats…
Del nivell d’estupidesa i d’ignorància d’aquests personatges. Quan jo era petit, una persona de 60 anys era vella, i una de 70 possiblement era morta, i ara això s’ha traslladat als 80 anys i els 90 anys. Però qualsevol genetista li dirà que la matèria dona pel que dona, i no dona per a 130 anys com deien ells. Dos personatges amb el poder més absolut fent el ridícul amb una conversa d’aquesta mena!

Europa era el lloc on va néixer bona part del pensament polític que ens configura. I ara estem parlant de diverses potències, però Europa no apareix enlloc.
Europa està passant un moment molt complicat, i un exemple clar, gairebé caricaturesc, és el de França. Que un personatge com Emmanuel Macron –amb tota la seva prosopopeia i convicció que venia a arreglar el món– estigui atrapat ara en una situació en què és perfectament minoritari, atrapat per una extrema dreta que cada vegada creix més i completament descol·locat és molt significatiu. Però és el que està passant a tot Europa. En aquest moment la gran majoria de les dretes europees estan veient com se’ls escapa la gent cap a l’extrema dreta. Ho veiem aquí, a França, a Itàlia… és extremadament inquietant. I al mateix temps veiem com les socialdemocràcies s’han desdibuixat: el màxim socialdemòcrata europeu en aquests moments és Pedro Sánchez. Que sí, de tant en tant diu un parell de coses que penses que déu-n’hi-do, però res més que això. Estem en un canvi estructural: el model econòmic ha canviat, i en conseqüència el model polític i social està canviant. Quin és el gran risc? En aquest model d’acceleració tecnològica, el més greu és la pèrdua de la noció de límits. I en aquest sentit Trump o Musk són dos personatges canònics. Quan es creu que tot és possible, que tu t’ho pots permetre tot, això només pot portar al desastre. I estem en aquest punt: hi ha gent que pensa que tot els és possible.

Hi ha sectors de població, fins i tot entre els joves, que estarien disposats a cedir llibertat a canvi de prosperitat?
Crec que sí, i és molt preocupant. Les enquestes diuen que hi ha molts joves, sobretot homes, amb intenció de votar l’extrema dreta. El que està salvant el vot democràtic són les dones i la gent gran, aquests suposo que per la memòria acumulada. Els altres estan caient en les fantasies d’aquest moment, que ens poden portar al camí de l’autoritarisme postdemocràtic: institucions que mantindran unes formes democràtiques cada vegada més justetes però amb el pes de l’autoritarisme a sobre. Ho estem veient en llocs d’Europa, i les dretes europees són incapaces d’evitar (a vegades fins i tot hi ajuden) que el seu electorat es desplaci cap a posicions neofeixistes.

Haurem dibuixat un panorama una mica desesperançant amb aquesta entrevista?
Espero que no. Modestament, i amb les poques eines que tenim, crec que el que s’ha de fer és no claudicar.

Ball de Gitanes la Garriga crea una proposta educativa "antihalloween": "He vist un monstre!"

Jaume Mollfulleda Canal

La colla del Ball de Gitanes de la Garriga ha creat una proposta educativa “antihalloween” per reivindicar la Castanyada. “He vist un monstre!” construeix tot un imaginar de terror centrat en 12 monstres de la mitologia dels Països Catalans, com ara el Farell, el peix Nicolau o la Quarantamaula. El presentaran als infants d’entre 3 i 12 anys del municipi a través de sessions a les escoles Giroi, Puiggraciós, els Pinetons, Tagamanent i Sant Lluís Gonçaga.

Els dansaires estan molt compromesos amb la Castanyada: ja fa tres anys que el Ball de Gitanes de la Garriga organitza el Castanyot, una festa nocturna que contraprograma el Halloween. Tanmateix, Andreu Clapés i Maria Grau, membres de la colla, observen que la festa nord-americana encara guanya terreny a la Garriga i arreu. Davant d’aquest escenari, van decidir refrescar la Castanyada. Van agafar els “punts forts” del Halloween –la por i el sentit comunitari– i van reforçar la tradició catalana amb un nou univers de monstres locals.

Després de documentar-se, van encarregar a l’amiga i dissenyadora de Barcelona Berta Dòria la il·lustració de les bèsties i la identitat gràfica de la iniciativa. Dòria, sense referències, va donar forma al nou imaginari, partint solament de les definicions que van oferir-li Clapés, Grau i companyia. Els infants i joves de la Garriga podran conèixer els 12 monstres resultants d’aquest procés a les aules de les seves escoles.

L’Associació de Comerciants, Serveis i Restauració de la Garriga (ASIC) també col·labora en el projecte. Amagaran pels comerços del poble fotos emmarcades amb els monstres protagonistes. Les famílies tindran una setmana sencera per buscar-los i ratllar-los de la llista, de dilluns 27 d’octubre a diumenge 2 de novembre. A més, la tarda del divendres 31, l’Ateneu El Safareig acollirà una festa infantil amb els monstres com a eix principal. Després de sopar, els dansaires del Ball de Gitanes faran una cercavila fins a Can Luna, i celebraran la quarta edició del Castanyot.

Clapés assegura que els impulsors d’“He vist un monstre!” estan molt contents per la bona rebuda de la iniciativa, tant a les escoles, l’ASIC o El Safareig com entre els infants. Creu que es deu al fet que “la invasió del Halloween és evident a la Garriga”.

El Ball de Gitanes de la Garriga vol que la proposta educativa vagi creixent i es pugui reproduir arreu.

Montsquiu viurà diumenge la 13a Fira de la Nou

Miquel Erra

Més enllà de la presència testimonial de les nous, Montesquiu vol continuar consolidant la Fira de la Nou com la gran cita firal de la tardor del poble, pensant en un públic familiar i supracomarcal.
El programa arrencarà, a les 9 del matí, amb la novetat d’aquest any: una sortida guiada per collir bolets. I quan tornin, a les 11, hi haurà una xerrada per comentar les espècies recollides. La fira, que ha anat guanyant espais al nucli antic, desplegarà una cinquantena llarga de parades d’alimentació i artesania, i tornarà a comptar amb un Mercat del Trasto al final del recorregut. El que s’ha desestimat és tornar a muntar la Plaça de la Ratafia, que es va estrenar l’any passat amb cinc ratafiaires. “Sembla que no va acabar d’agradar”, ha apuntat l’alcalde, Carles Colomo. Sí que n’hi haurà dos, d’elaboradors de ratafia, però repartits entre les parades.

No hi faltaran múltiples activitats lúdiques com el tir amb arc, les ballades de gegants i bastoners, un concert de Roger Torné, l’arrossada popular o, a la tarda, la clàssica trobada d’acordionistes, que enguany retrà homenatge pòstum a l’acordionista local Antonio Martínez.

'Darrere els horts'. que es va gravar a la Torre d'Oristà, és el seu segon disc en solitari, amb 24 cançons

Jordi Vilarrodà

A la portada del disc, es veu Ferran Orriols tocant la guitarra a la porta d’una construcció de totxo vist. És una antiga granja de pollastres al seu poble, la Torre d’Oristà, que s’ha convertit en estudi de gravació. Aquí s’ha anat gestant Darrere els horts, el seu segon disc al marge de Nyandú. La fotografia no és de postureig rural: és tal com es va crear un treball de 20 cançons ampliat ara a 24, “a vegades amb la porta oberta i deixant que entressin els sons de fora, que tingués context”, explica Orriols.

Darrere els horts és un disc que surt dels cànons. Respira veritat (cada vegada em surt més espontani, el procés de fer cançons”), però també hi ha minuciositat i atenció als detalls. És un treball que s’ha gestat molt des de la intimitat –a la granja-estudi i a casa–, però que s’ha anat obrint a col·laboracions i s’ha fet coral. És molt més extens en nombre de cançons del que acostuma a veure’s, però n’inclou algunes de molt breus, que volten un minut de durada. És arrelat al poble pel paisatge sonor que l’envolta i perquè és en català, però és tan universal que ha cridat l’atenció de la crítica musical de fora de Catalunya, cosa poc usual. Potser perquè Ferran Orriols veu clar, a aquestes alçades de la seva trajectòria, que la música, “si ens l’agaféssim més lliurement, seria encara més diversa”, i que en el fons es tracta d’una premissa tan simple com la de preguntar-se “què puc explicar i quina és la meva veu”. A Cançons, que obre el disc, diu “jo no els demano res a les cançons / i elles tampoc m’ho demanen a mi”.

En el disc, hi apareixen col·laboracions com les de Jaume Guerra (contrabaix, ex-Obrint Pas), Àlex Pujols (baix i guitarra, ex-Txarango), Xumari Roca (saxo i percussió, La Ludwig Band), que formaran la banda que l’acompanyarà en directe junt amb Edu Vergés (guitarres) i Martí González (bateria). També les veus d’altres osonencs com Jordi Ginesta (ex-Bonobos) i del Lluçanès, com Mar Pujol. A La Morronba, introdueix una cançó tradicional amb la veu de Roser Reixach. En clau local, recull en el disc la cançó que va dedicar al bandoler Perot Rocaguinarda (Perot i jo a la intempèrie) i reflexiona sobre la comarca a Lluçanès (“No sé si el Lluçanès hauria de canviar / ell tot sol ja es transforma”). Abans del concert de presentació, com si encara no en tingués prou, ha sortit una segona edició del disc amb quatre temes més, dos d’instrumentals i dos amb veu. Un d’aquests, Roses grogues, compta amb la col·laboració d’un veterà com el teclista Steve Jones, membre de la banda britànica Heron, que va ser una llegenda del folk-rock dels anys 70 i amb qui ha anat establint amistat a distància durant el procés de gravació del disc. “Aquesta cançó l’hem anat fent entre tots dos”.

El concert d’aquest divendres, a la sala Joaquim Maideu, serà “de moltes cançons”. Una panoràmica àmplia d’un disc que neix amb benediccions de la crítica, amb un sorprenent i extraordinari ressò a la Gran Bretanya. Ja tenien previst de fer-hi difusió, amb el segell discogràfic Great Canyon Records creat per Joana Serrat, però l’èxit ha anat més lluny del que es pensaven. “Suposo que musicalment els ha cridat l’atenció, ha estat un regal inesperat.” Ara només faltaria anar-hi a tocar: “Tant de bo”.

EL 9 NOU

La sala Nau B1 de Roca Umbert de Granollers presenta aquest dissabte a les 10 del vespre un doble concert amb Queralt Lahoz i Belén Natalí, dues artistes imprescindibles de l’escena actual. Després de les actuacions, la vetllada continuarà amb una sessió de DJ Fede Yasmin. Lahoz presentarà el seu nou àlbum, ‘9:30 PM’, una obra íntima i poderosa que és una veritable autobiografia musicada. L’artista de Santa Coloma de Gramenet hi retrata episodis vitals marcats per la memòria, la vulnerabilitat i la força, en un viatge sonor que combina flamenc, bolero, R&B, hip-hop, trap, pop electrònic i ritmes llatins. Per la seva banda, la cantant i compositora argentina Belén Natalí desplegarà un univers sonor que transita entre el pop lo-fi, el soul i el R&B, amb influències de la música jamaicana i una sensibilitat poètica i personal. La nit culminarà amb el DJ Fede Yasmin, productor i discjòquei granadí establert a Barcelona, especialitzat en dancehall, reggaeton, R&B i músiques afrocaribenyes de club. És un col·laborador habitual de Queralt Lahoz.

Queralt Lahoz-Belén Natalí. Sala Nau B1. Granollers. Dissabte 18 d’octubre, 22.00.

Dry Martino presenta ‘El goce’ al Cicle de Jazz de Granollers

Dry Martino presentarà El goce aquest divendres a les 8 del vespre al Casino dins el 53e Cicle de Jazz de Granollers. El quartet de jazz està format per Dry Martino, contrabaix; Pol Omedes, trompeta; Santi de la Rubia, saxo tenor, i Toni Pagès, bateria. Aquest quartet de jazz contemporani, gràcies a la seva instrumentació, ofereix la possibilitat de crear un contrapunt rítmic i melòdic sense necessitat d’instruments harmònics. La música es mou en un politonalisme pentatonal amb textures d’influències zappianes fins a l’Electric Band de Chick Corea, passant per tímbriques alla John Zorn o Dave Douglas. Destaca la utilització de l’electrònica a manera d’efectes en tots els instruments, des de la trompeta fins al contrabaix. La banda interpreta majoritàriament obres originals del líder de la banda, Dry Martino, l’alter ego de Miquel Àngel Cordero.

Dry Martino. 53è Cicle de Jazz de Granollers. Divendres 17 d’octubre, 20.00.

El col·lectiu Nins porta ‘Pruna’ al Canovelles

‘Pruna’, una obra dirigida i dramatitzada per Queralt Riera, arriba aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori Can Palots, de Canovelles. L’espectacle, amb música, objectes i llums, juga amb la metàfora i la bellesa per confrontar una realitat invisible però molt present. L’obra es converteix en un relat poètic i emotiu que combina testimonis reals amb ficció, i porta els espectadors de la mà cap a la realitat dels abusos infantils, a través de la poesia, l’amor i la tendresa. A l’escenari hi haurà Laura Calvet i Annabel Castan. D’altra banda, dissabte a les 6 de la tarda, al mateix teatre, es presentarà l’espectacle familiar de titelles ‘Beee!’, de la companyia Deliri.

‘Pruna’. De Queralt Riera. Col·lectiu Nins. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Divendres 17 d’octubre, 20.00.

Torna la Roda d’Espectacles Infantils a Granollers

La companyia Petit Bonhom presenta diumenge a les 11 del matí l’espectacle de titelles ‘Els 7 ratolins’, al Cinema Edison de Granollers, dins la Roda d’Espectacles Infantils. L’espectacle té els titelles de Martí Doy, amb la interpretació i música del mateix Doy i Fèlix Cucurull. És una barreja de música, humor i emoció.

‘Els 7 ratolins’. Petit Bonhom. Cinema Edison, Granollers. Diumenge 19 d’octubre, 12.00.

Jordi Sunyer

BUHOS
‘Penedès sempre dempeus’
El concert que els vendrellencs Buhos van celebrar el 31 d’agost de 2024 a la festa major de Vilafranca del Penedès es va poder veure fa uns dies per EL 9 TV i La Xarxa i ara arriba en format de disc físic (i també a totes les plataformes). A l’àlbum hi ha tots els seus hits i també peces amb les col·laboracions de Fraktal, Albert Neve, Mar Lucas, Las Migas i els fills del cantant Guillem Solé al tema Amb tu. Si heu engolit algun bolo de Buhos últimament ja sabeu que la traca final és Volcans, Sweet Caroline i La nit està que crema. Festa i compromís.

LUCRECIA CARRIZO
‘El impulso del sol’
Lucrecia Carrizo és una violoncel·lista, cantant i compositora argentina que s’ha establert a Barcelona des de fa dos anys. I aquí és on ha ideat, gravat i editat El impulso del sol, un disc acústic i orgànic que pel que fa a gènere combina folk, música argentina, sonoritats del món i també traça amb alguna pinzellada de soul. A les 10 peces del treball hi destaca el paper del violoncel, que tant fa de baix, com d’instrument harmònic, rítmic o també de cambra. Unes cançons creades i pensades per reconnectar amb allò que és essencial.

BERNAT CASTILLEJO & ADOLF PLA
‘The Bach…’
Bernat Castillejo (flauta travessera) i Adolf Pla (piano) han parit un disc preciós –el títol sencer és The Bach Continuum (Els Bach: una herència musical)– ple de sensibilitat i rigor que reivindica la riquesa del llegat de la família Bach més enllà del pare. L’enregistrament, doncs, recupera i reinterpreta la música dels fills de Johann Sebastian Bach –Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian– a través de sonates, suites i altres peces nascudes en un moment de transició entre el barroc i el classicisme.

Jordi Sunyer

‘Temps de revoltes’ Picap, 2000

L’obra de Lluís Llach és monumental i variada i per molt que alguns s’entestin a afirmar que el millor ho va facturar als anys 70 només cal escoltar atentament algunes de les seves obres més tardanes per comprovar que mai va abaixar el llistó. I si no, ara que ha complert les noces d’argent, escolteu l’immens Temps de revoltes. A la cara A del disc hi ha la cantata Germanies 2007, que el cantautor de Verges va escriure juntament amb l’enyorat Miquel Martí i Pol.

Aquesta obra es va estrenar el 6 de maig de 2000 a la plaça de Bous de València i és una reflexió sobre el futur dels Països Catalans que posa la pell de gallina. Llach, a més, no va escamitar esforços i ho va pensar i escriure tot per una banda amb 15 músics i dos solistes (o tres si el comptem a ell), el contratenor Xavier Torra i la catalana d’origen cubà Lucrècia.

A més, per acabar de donar èpica a l’obra, també hi havia una coral formada per 200 infants procedents dels cantors del misteri d’Elx, del Cor infantil de l’Orfeó Català, els Blavets del monestir de Lluc, a Mallorca, l’Institut Musical de Fraga i el Liceu Joan Lurçat de Perpinyà. Espectacular. A la cara B del disc hi ha dues cançons inèdites (I tanmateix, Veritat i mentida) i les dues peces del single solidari amb Kosovo que havia publicat el 1999. L’última, molt adient a la causa catalana que Llach defensa ara des de la presidència de l’ANC, es diu Un himne per no guanyar.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta de bec a l’escola i el piano, que és l’únic que domino.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Nàiades Cor de Noies. Vaig tenir l’honor de ser una de les fundadores i hi vaig aprendre moltíssim.

Primer disc que et vas comprar. Bon dia, d’Els Pets.

Quants discos tens aproximadament? Tinc un parell de fundes amb 20 CD al cotxe per quan fem trajectes llargs.

Salva’n tres (de discos). Alegria, d’Antònia Font; Pa amb oli i sal, de Blaumut, i Que ruli, de Strombers.

Un concert (com a públic) per recordar. Antònia Font a Palamós fa més de 20 anys. Va ser molt sorprenent i especial.

Jordi Vilarrodà

‘El darrer secret’
Dan Brown
Columna
Aquí no entrem en un debat sobre els best-sellers. Dan Brown té una legió de lectors, i celebrem la sortida en català del seu darrer títol. Torna Robert Langdon, el professor de simbologia, i l’escenari és Praga. Aquí desapareix la dona que estima, i que ha fet troballes excepcionals sobre la consciència humana. Desxifrant enigmes, intentarà trobar-la i fer front a una misteriosa organització.

‘La guardiana’
Yael van der Wouden
Amsterdam
Celebrem també la traducció al català, de la mà d’Anna Carreras, d’aquesta novel·la finalista del premi Booker. En l’escenari dels Països Baixos, en la postguerra, la Isabel viu sola i es considera guardiana de la casa familiar. Fins que un seu germà li demana d’acollir una noia, la xicota amb qui festeja. La Isabel ho viu com una invasió, són caràcters oposats… però aviat naixerà un altre sentiment.

‘Tot va passar alhora’
Teresa Colom
Comanegra
Poeta i narradora, Teresa Colom escriu el seu llibre més personal. De fet, un llibre que parla d’ella mateixa. D’una nena que creix a la Seu d’Urgell, massa protegida i, per això mateix, massa vulnerable. Una noia que treballarà a la banca andorrana, i que farà el pas de les finances a les lletres. I tot aquest recorregut li permet parlar de cobdícia, del pes de l’herència, de refer una vida.

‘Cròniques de la veritat prohibida’
Lola Palau
Ed. Comanegra
Lola Palau és el nom que es van donar un grup d’escriptors de la Catalunya Central que ja han publicat dues obres conjuntes. La tercera és un aplec de relats curts que s’inspiren en el Museu de l’Art Prohibit, la col·lecció de peces del mecenes Tatxo Benet –totes elles censurades pel poder en algun moment– que fins fa pocs mesos va tenir les portes obertes a Barcelona.

‘La fi de l’amor’
Eva Illouz
Eumo Ed.
Tots estarem d’acord que la manera d’entendre les relacions personals ha canviat radicalment en pocs anys. S’ha explicat molt des del punt de vista de la psicologia i potser poc des del de la sociologia, tal com fa l’autora. I és un canvi que no es pot entendre sense la forma com el capitalisme (més individualisme, xarxes socials…) ha acabat envaint la nostra esfera privada.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Les curses més frenètiques per un món obert i a un preu desorbitat

El vuit vegades campió del món de motociclisme, Marc Márquez, està mostrant una superioritat insultant respecte als seus rivals i va camí del seu novè títol mundial (el setè de MotoGP). El de Cervera és el millor pilot de la història i té la millor moto (Ducati) de la graella. Al Balaton Park (Hongria) va aconseguir la setena victòria consecutiva de la temporada (10 en total i 12 + 1 comptant els esprints). Un traçat que va definir com un circuit de kàrting. Petit, amb una pista estreta i molt revirat. Clavat al Circuit de Mario del Mario Kart World. El primer gran èxit de vendes de la Nintendo Switch 2, que està al mercat des del primer dia de vida de la nova consola de la companyia japonesa (5 de juny). Un joc de curses de karts i motocicletes amb els personatges més icònics de l’univers del llauner bigotut. El substitut de l’etern Mario Kart 8 Deluxe (abril del 2017), amb 68 milions d’unitats venudes, que era l’evolució del Mario Kart 8 primigeni (juny del 2014).
Mario Kart World és un joc familiar ideal per jugar amb la parella, els fills o els amics. Divertit, frenètic i on pot passar de tot fins al darrer revolt de l’última volta. Es pressuposava que la jugabilitat seria addictiva, però s’hi han introduït millores que el fan un joc més complet. Començant pel nombre de corredors que participen a les curses, que es doblen: de 12 a 24. Hi haurà una cinquantena de personatges i es podrà escollir entre els clàssics Mario, Luigi, Peach, Bowser, Toad, Yoshi, Donkey Kong… amb indumentàries diferents, però també debutaran en Goomba, el Topo Monty, un cranc, un ninot de neu, un pingüí, un borinot i una vaca. La gran novetat és que hi haurà un mode lliure per recórrer el món (amb els 30 circuits disponibles integrats). Hi haurà un total de 394 desafiaments (interruptors blaus amb una P) repartits pel mapa que consistiran a completar un circuit en un temps limitat esquivant tota mena d’enemics, recollir vuit monedes blaves abans que el cronòmetre arribi a zero, etc. També s’hauran de trobar 200 medalles de Peach i 150 “panells ?”.
Pel que fa al mode competitiu (un jugador o multijugador), hi haurà el clàssic Grand Prix amb vuit copes de quatre curses cadascuna. Si les guanyes, podràs desbloquejar la Copa Especial amb el mític circuit de la Senda Arc Iris. A les copes, hauràs de conduir d’un circuit a l’altre. Un fet que és divertit d’entrada, però més endavant potser preferiràs córrer només al circuit. A més, no hi ha el mode 200 cc (n’hi ha fins al 150 cc). Com a novetat, hi ha el mode Supervivència amb vuit ral·lis, que encadenaran sis circuits i s’aniran eliminant els participants fins que només en quedi un. Es podran fer batalles de globus i monedes, campionats a la carta (amb les regles que vulguis) i contrarellotges desafiant els teus millors temps o els ràpids fantasmes de Nintendo. En tots, soc entre 5 i 20 segons més lent que ells, excepte al Desert Sol-Sol, on el guanyo de poc més d’un segon. Es troba a faltar la personalització dels vehicles. A l’anterior, podies escollir l’ala i les rodes. Hi ha nous objectes, com el fantasma Boo per robar objectes i fer-te invisible o el martell per llançar-lo als rivals. Un Mario Kart de món obert més viu i fluid. Això sí, a 90 euros. Un preu desorbitat que, en el meu cas, no vaig pagar en ser part del pack de la consola.

FITXA TÈCNICA
Plataformes: Nintendo Switch 2
Gènere: Velocitat (Curses)
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: No n’hi ha
Format/Preu: Físic: 89,99 euros Digital: 79,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Nintendo

Joan Millaret i Valls

Amor líquid

Després de competir al Festival Internacional de Cine de Venècia, la pel·lícula catalana de debut de Jaume Claret Muxart, Estrany riu, arriba als nostres cinemes. Una coproducció amb Alemanya de caràcter autobiogràfic centrat en les vacances estiuenques d’una família conformada pels pares i tres germans seguint el curs del Danubi. Són sovint desplaçaments en bicicleta puntejats per estades en càmpings tot revisitant llocs que havien deixat empremta durant la joventut dels pares. Estrany riu se centra sobretot en el Dídac (Jan Monter), un adolescent que afronta el seu despertar homosexual enmig de la torbació i els neguits de la descoberta d’un primer amor.
El relat s’ajusta al clàssic model coming of age estiuenc, però ho fa amb molta sensualitat i sensibilitat, defugint els discursos altisonants o els subratllats per, finalment, esquivar l’enfocament naturalista inicial. El relat adopta moments d’alè fantàstic, misteriós, a través de les sinuositats de la superfície líquida o la presència de formes evanescents al riu. Tenim instants d’arravatament i moments que s’escapoleixen per complet del realisme i del relat canònic per impregnar-se d’una mirada poètica, onírica, impressionista, de realisme màgic, amb esquitxos de films francesos fluvials i avantguardistes com L’Atalante (1934, Jean Vigo).
Tot i que el Dídac se situa en l’epicentre del relat, Estrany riu és capaç també de treballar el retrat de grup, abordant les llacunes o dubtes de la relació afectuosa de la mare, Mònica (Nausicaa Bonnín), o el pare, Albert (Jordi Oriol), preocupats i implicats ambdós en els silencis introspectius del Dídac. En aquest estudi de l’arquitectura familiar emergeix també el paper de l’altre germà, el Biel (Bernat Soler), testimoni interrogant i expectant dels canvis i la transformació del seu germà gran. Cal destacar entre els seus múltiples encerts la tria del jove debutant Jan Monter, posseïdor d’un rostre i una mirada trasbalsadora.

Eva Remolina

La paraula canapé prové del francès i literalment vol dir “sofà”. L’origen del nom es deu al fet que, igual que un sofà sosté les persones, una base de pa o pasta sosté ingredients a sobre.
Els canapès van néixer a França al segle XIX, com a part de la cuina aristocràtica i dels aperitius elegants servits abans dels àpats formals. Amb el temps, es van popularitzar a tota Europa com a part essencial dels bufets, còctelsi recepcions.Un canapè és una petita porció de menjar servida sobre una base (normalment de pa, torrada, galeta salada o pasta brisa) i decorada amb ingredients salats o dolços. Es menja d’un sol mos i es presenta de manera estètica.

Parts del canapè

1. Base: Pa de motlle, torrada, pasta de full, cracker, vol-au-vent, etc.
2. Cobertura: Ingredients principals com formatges, patés, peix fumat, verdures, carns fredes, etc.
3. Guarnició: Decoració o complement — herbes fresques, ous de guatlla, caviar, fruits secs, olivetes, etc.

Algunes varietats de canapès salats per a bufets

1. De peix o marisc

• Salmó fumat amb formatge fresc i anet.
• Tonyina amb maionesa i pebrot escalivat.
• Gambes amb guacamole o salsa rosa.
• Anxoves amb mantega i tomàquet sec.

2. De carn o embotit

• Pernil ibèric amb tomàquet i oli d’oliva.
• Roast beef amb mostassa i rúcula.
• Paté de fetge amb melmelada de figues o ceba confitada.
• Mini hamburgueses gurmet en brioix.

3. Vegetarians

• Hummus amb pebrot i llavors de sèsam.
• Formatge de cabra amb mel i nous.
• Crema d’alvocat amb tomàquet cherry i germinats.
• Milfulls de verdures rostides amb pesto.

4. De formatge

• Mini broquetes de mozzarella, tomàquet i alfàbrega.
• Canapès de brie amb fruits vermells.
• Formatge blau amb pera o nous.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers