Ha explicat alguna vegada que quan tenia 6 anys i va anar a l’Escola Municipal de Dibuix amb el mestre Josep Musach ja li agradava dibuixar i pintar. David Casals (Centelles, 1976) va continuar decidit el seu camí i amb el canvi de segle ja estava fent la seva primera exposició. Ara celebra 25 anys de trajectòria professional com a pintor amb una exposició que aquest dissabte a les 7 del vespre s’inaugura al Centre d’Art El Marçó Vell, no gaire lluny del seu estudi. Una retrospectiva que permetrà resseguir l’evolució d’un dels noms més rellevants de l’art contemporani a Osona.
Són 25 quadres, un per any, fets entre l’any 2000 i el 2024, molts d’ells relacionats amb exposicions que ha fet en sales de Catalunya i l’Estat espanyol. Ell mateix s’ha sorprès de la unitat que li transmet el conjunt: “Allò que em semblava tan dispers, en conjunt s’entén més”. I és que David Casals sempre s’ha mogut amb inquietud per trobar nous camins. “Quan ja sé fer una cosa, no m’agrada repetir la mateixa fórmula, encara que a vegades això despisti una mica els galeristes i el públic”, explica. No ha marxat mai de la figuració (a la Facultat de Belles Arts on va estudiar era una de les ovelles negres que no feien abstracció), però dins d’aquest marc general hi ha molta varietat. Dels primers paisatges, molt més urbans que els que va anar fent després, als nocturns com el que va guanyar el Premi Centelles o un que mostra l’entrada fosca del desaparegut túnel d’Orís. Hi ha testimonis de les sèries dedicades a la boira o als camins, dels paisatges de riu entorn del Ter… “La majoria són molt propers, no m’ha funcionat mai gaire anar lluny a buscar el paisatge ideal”. I és que el paisatge ideal no existeix, el crea la mirada del pintor.
Al principi, eren olis fins que va començar amb els acrílics, però de cop i volta alguns quadres trenquen: un gran dibuix del seu avi Josep fet amb aiguada de tinta, que el representa treballant en una fornal. Formava part d’una exposició de l’any 2009 a la Capella de Jesús on escultures de forja de l’avi i dibuixos del net, que va tenir un especial significat sentimental per ell. En una mateixa paret, hi ha mostres dels dos o tres anys en què va deixar el paisatge i es va dedicar “als objectes, a investigar la pintura i incorporar la figura humana”. Aquell treball li va servir per tornar al paisatgisme amb un altre enfocament més lliure. “Deixar fluir la pinzellada, no ser tan concret, deixar-me anar més.” Esclata el color, incorpora paraules sobre la pintura, com a la mostra que va fer fa tres anys a L’Albergueria de Vic, amb grans formats i tres mots en hebreu que connectaven amb l’espiritualitat. “En els grans formats em sento còmode per treballar-los, m’hi puc esplaiar molt més.” Tècnicament, ho ha experimentat gairebé tot, des dels olis o acrílics sobre tela i sobre fusta (fins i tot ha pintat sobre planxa d’alumini) fins a algunes aquarel·les i dibuixos amb tinta o carbonet. En destaca un retrat d’Ildefons Cerdà fet amb ditades de tinta sobre tela.
Cada vegada més lliure, David Casals té clar que es mantindrà en la figuració, “però hi ha un realisme que m’agrada i un altre de cromos que no”. La retrospectiva, que es podrà visitar fins al 30 de novembre, no l’entén com el tancament d’una etapa sinó com un pas més en aquesta evolució. D’aquí a pocs dies té una nova cita a la galeria Art 60 de Sant Joan de les Abadesses. “Amb producció nova, és clar.”
