Aquesta vegada, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no ha fet una novel·la. Ni tampoc prosa memorialística, com a la darrera i exitosa ‘El carrer de la xocolata’. L’escriptor parla ara de les escriptores silenciades, les que van néixer a finals del segle XIX i principis del XX, van treure el cap en un món literari d’homes i, amb la guerra i la dictadura, van haver de callar. Per dones i per catalanes. ‘Dones migpartides’ (Pòrtic) és una reivindicació necessària.
Fem un petit repàs de les 30 dones que hi ha en aquest llibre. En coneixerem algunes: Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies o Joana Raspall. A algú li sonaran Anna Murià o Aurora Bertrana. La resta, són absolutament desconegudes per a la majoria de catalans.
Dubto que hi hagi algú que les conegui totes. Hi ha estudiosos de la literatura catalana del segle XX i de les dones escriptores, que quan veuen la nòmina diuen: “Aquesta no sé qui és”. Perquè a més n’hi ha de valencianes i de balears. I només faig narradores, o que tinguin un corpus significatiu de contes. I em permeto fugues cap a altres dones que, no essent novel·listes, eren molt importants i mig oblidades: activistes, pedagogues, poetes, dramaturgues, bibliotecàries, traductores…
Que no en sapiguem els noms és un símptoma del que els va passar. Què tenien en comú?
Ara li diré una cosa d’aquelles òbvies: que eren dones! Ja veu per on vaig… tota la societat va quedar migpartida per la Guerra Civil, que va ser un trauma molt fort. I encara més per la dictadura: homes, dones, famílies, el país… tothom trencat pel mig. Però les dones, pel sol fet de ser-ho, tenien un càstig afegit. La dictadura va ser un retrocés enorme: durant la República les dones van accedir de manera sobtada a l’esfera pública. Els mitjans de comunicació del moment buscaven dones per fer de repòrters… Normalment era per parlar de decoració, de coses de la llar, però van accedir-hi. Després va venir el franquisme, que les volia tancades a casa, en silenci, havien de ser bones mares, bones esposes, bones cristianes i bones espanyoles. I amb tot això, ja havien fet el seu paper. Les 30 del llibre eren dones, estaven reduïdes al silenci.
Hem de recordar que es venia de molt avall: tot just l’any 1933 havien pogut anar a votar per primera vegada, les dones.
Això i el divorci van ser dos salts endavant enormes. I va coincidir amb una generació de dones de molta empenta que feien una gran activitat per la culturització i l’emancipació de les mateixes dones. Els donaven eines perquè fossin realment autònomes des de tots els punts de vista. I això es va tallar.
Podem parlar de feminisme?
Sí, tot i que amb unes contradiccions que avui ens fan una certa gràcia. Avui en dia, qui alça la bandera el feminisme queda bé, sigui perquè s’ho creu o per conveniència. Als anys 30 del segle passat, hi havia un feminisme de facto, aquest de lluitar pel dret de les dones. Però moltes de les que eren feministes no se’n volien reconèixer, perquè la caricatura eren aquelles sufragistes angleses vestides de negre. Rosa Maria Arquimbau diu que, fins i tot, eren lletges.
I les altres volien fugir d’aquest estereotip…
“Som femenines”, deien en lloc de feministes. L’Aurora Bertrana, per exemple, no estava d’acord que les dones treballessin, sobretot si estaven casades. Si eren solteres, molt bé, però si tenien obligacions familiars, primer eren aquestes.
Literàriament, tenien clar on es posicionaven, o allò que no volien ser. Abominaven de la literatura dita per a donzelles.
És que als anys 30, la novel·la sentimental, la novel·la rosa catalana, es venia com a xurros. Si ens ho mirem bé, era una forma de normalització lingüística. Ara bé, el seu valor literari era escàs.
El progrés relatiu i en l’àmbit públic no sempre es traduïa de portes endins. “En aquesta casa, amb un que escrigui n’hi ha prou”. Qui és l’home que diu això?
Tomàs Roig i Llop. La seva dona era Albina Francitorra, mare de set fills, una dels quals va ser Montserrat Roig. Exemple del perfil que dèiem: escrivia, col·laborava en premsa… però quan es casa el marit li diu això. “Amb un que escrigui n’hi ha prou… i casualment soc jo!”.
Va dir l’any passat en aquestes mateixes pàgines que una de les coses que no perdonava era el que havia fet el franquisme amb aquest país i el que va passar amb les escriptores en seria un exemple.
S’estronca tot. Posem un cas: Teresa Vernet. Als anys 30 era la gran autora de novel·la catalana, que en pocs anys escriu quatre o cinc novel·les i guanya el Premi Crexells.
Una altra Rodoreda, vaja…
Ella arribava al gran públic, en el moment en què s’estava creant indústria editorial i públic lector. Arriba la guerra i la dictadura, i s’acaba la Teresa Vernet. Això ho dic d’unes quantes autores: quan es mor, silenci. No té repercussió, fins i tot es perden els seus arxius i documents, se n’esborra la pista. I les autores de després de la guerra, les que no havien tingut ocasió de publicar abans dels anys 30, ho tenen encara més difícil perquè la llengua està reprimida. Si escriuen en català és perquè s’ho proposen amb molta fermesa, perquè van a classes clandestines, perquè llegeixen tant com poden per connectar amb aquella tradició… però ho tenen molt més fumut, costa molt!
Pel fet de ser catalanes, i pel fet de ser dones.
Hi ha el cas de la Maria Dolors Orriols, de Vic. El seu marit era metge i va ser depurat, li van caure 10 anys sense poder exercir. Els va complir i mentrestant, com que sabia alemany, traduïa llibres de medicina i feia altres feines. Se’n sortien com podien. Mentrestant, ella anava escrivint en revistes. En castellà, és clar. En un moment determinat, li diuen que pot optar a tenir el carnet de periodista i exercir com a tal. Però el director de la revista Liceo, on col·laborava, li fa saber que no pot, que ella ja està casada. Això no és una anècdota, té el valor de categoria.
En el cas d’Orriols i altres, hi ha el que vostè en diu “obstinació”. Per continuar escrivint i per fer-ho en català.
En aquell moment, hi havia diverses opcions. En homes i dones, perquè hi ha el cas de Manuel de Pedrolo, que també decideix escriure només en català peti qui peti. Una altra opció és fer-ho en castellà. I la de publicar a l’exili, però si tu aconseguies editar en català a Mèxic o a Xile… qui ho llegirà?
El de Mercè Rodoreda seria el cas d’un escriptora que crea des de l’exili.
Un cas especial, perquè escriu les seves grans novel·les quan ja no li toca. Amb més de 50 anys comença amb La plaça del Diamant i després continua. Però mentrestant havia passat un exili duríssim. Ella, la Teresa Juvé, la Teresa Pàmies… si convé fan de dones de fer feines. Sobreviuen.
Quan la situació comença a ser més favorable, algunes d’aquestes dones intenten tornar. No la Rodoreda, que és llavors quan triomfa, però sí algunes altres. I es troben que en aquell moment els temps han canviat.
“I vostè qui és?” Els gustos han canviat molt, sobretot a partir dels anys 60. Hi ha la Carme Riera, en Quim Monzó, en Jesús Moncada… La mateixa Maria Dolors Orriols va fer un recorregut patètic d’editorial en editorial perquè li va passar això. En el seu cas, no sé si anava vint anys endavant o vint anys endarrere, però mai no li va coincidir el moment de plenitud literària i la possibilitat de publicar.
Hi ha un altre cas que sempre m’ha cridat l’atenció: Aurora Betrana. Filla de Prudenci Bertrana, l’autor de Josafat. Ella té una vida fora de Catalunya i torna cap a mitjan segle XX aquí.
Montserrat Bacardí, autora del pròleg, diu que aquest és “un llibre de llibres”, perquè en comento molts, però també “un llibre de vides”, cosa que m’ha impressionat. Algunes vides són molt tristes. Aurora Bertrana era una dona de molta empenta, que quan esclata la guerra està casada amb un suís. Ell li diu que se’n va amb la seva família i ja es trobaran allà… mentida! Es va passar als nacionals! Li diu que torni a Barcelona, que potser la tancaran a la presó però que ell ja farà gestions per treure-la’n. I el pare, en Prudenci Bertrana, l’avisa que ni se li acudeixi de fer això. Quan Prudenci Bertrana mor, sí que torna per passar els últims anys de la vida de la mare fent-li companyia. Arriba a una Barcelona trista, tancada, sotmesa… i s’ho empassa.
Sabia que ho tindria difícil per publicar, aquí. És un cas d’això que ara en diríem resiliència.
Gairebé totes són resilients. L’obra de l’Aurora Bertrana, que està tota documentada a la Universitat de Girona, és una olla: va escriure en francès, en català, en castellà… Hi ha obres que se les traduïa ella mateixa i altres que les hi traduïen. Té una obra interessantíssima sobre un poble francès on els nazis van afusellar tots els homes… i quan es va publicar aquí traduïda per Joan Sales, de Club Editor, li va canviar tot el que li va donar la gana.
Tinc la sensació que ara aquestes escriptores s’estan estudiant i reeditant. Que l’acadèmia s’hi interessa. Les estem recuperant?
Van sortint de mica en mica. Gràcies sobretot a editorials que arrisquen i treuen obres de dones poc conegudes, algunes de magnífiques. I no només és l’acadèmia, la universitat. Dins d’aquest món hi ha feminisme: tota l’empenta feminista que està reclamant una revisió integral de tota la creació artística –no només literària– està treballant molt per treure a la llum dones que mereixen ser conegudes i rescatades. He pogut obtenir dades per aquest llibre gràcies a això. S’està avançant molt.
