La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a l'escriptor Ramon Solsona
Jordi Vilarrodà
Aquesta vegada, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no ha fet una novel·la. Ni tampoc prosa memorialística, com a la darrera i exitosa ‘El carrer de la xocolata’. L’escriptor parla ara de les escriptores silenciades, les que van néixer a finals del segle XIX i principis del XX, van treure el cap en un món literari d’homes i, amb la guerra i la dictadura, van haver de callar. Per dones i per catalanes. ‘Dones migpartides’ (Pòrtic) és una reivindicació necessària.
Fem un petit repàs de les 30 dones que hi ha en aquest llibre. En coneixerem algunes: Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies o Joana Raspall. A algú li sonaran Anna Murià o Aurora Bertrana. La resta, són absolutament desconegudes per a la majoria de catalans.
Dubto que hi hagi algú que les conegui totes. Hi ha estudiosos de la literatura catalana del segle XX i de les dones escriptores, que quan veuen la nòmina diuen: “Aquesta no sé qui és”. Perquè a més n’hi ha de valencianes i de balears. I només faig narradores, o que tinguin un corpus significatiu de contes. I em permeto fugues cap a altres dones que, no essent novel·listes, eren molt importants i mig oblidades: activistes, pedagogues, poetes, dramaturgues, bibliotecàries, traductores…
Que no en sapiguem els noms és un símptoma del que els va passar. Què tenien en comú?
Ara li diré una cosa d’aquelles òbvies: que eren dones! Ja veu per on vaig… tota la societat va quedar migpartida per la Guerra Civil, que va ser un trauma molt fort. I encara més per la dictadura: homes, dones, famílies, el país… tothom trencat pel mig. Però les dones, pel sol fet de ser-ho, tenien un càstig afegit. La dictadura va ser un retrocés enorme: durant la República les dones van accedir de manera sobtada a l’esfera pública. Els mitjans de comunicació del moment buscaven dones per fer de repòrters… Normalment era per parlar de decoració, de coses de la llar, però van accedir-hi. Després va venir el franquisme, que les volia tancades a casa, en silenci, havien de ser bones mares, bones esposes, bones cristianes i bones espanyoles. I amb tot això, ja havien fet el seu paper. Les 30 del llibre eren dones, estaven reduïdes al silenci.
Hem de recordar que es venia de molt avall: tot just l’any 1933 havien pogut anar a votar per primera vegada, les dones.
Això i el divorci van ser dos salts endavant enormes. I va coincidir amb una generació de dones de molta empenta que feien una gran activitat per la culturització i l’emancipació de les mateixes dones. Els donaven eines perquè fossin realment autònomes des de tots els punts de vista. I això es va tallar.
Podem parlar de feminisme?
Sí, tot i que amb unes contradiccions que avui ens fan una certa gràcia. Avui en dia, qui alça la bandera el feminisme queda bé, sigui perquè s’ho creu o per conveniència. Als anys 30 del segle passat, hi havia un feminisme de facto, aquest de lluitar pel dret de les dones. Però moltes de les que eren feministes no se’n volien reconèixer, perquè la caricatura eren aquelles sufragistes angleses vestides de negre. Rosa Maria Arquimbau diu que, fins i tot, eren lletges.
I les altres volien fugir d’aquest estereotip…
“Som femenines”, deien en lloc de feministes. L’Aurora Bertrana, per exemple, no estava d’acord que les dones treballessin, sobretot si estaven casades. Si eren solteres, molt bé, però si tenien obligacions familiars, primer eren aquestes.
Literàriament, tenien clar on es posicionaven, o allò que no volien ser. Abominaven de la literatura dita per a donzelles.
És que als anys 30, la novel·la sentimental, la novel·la rosa catalana, es venia com a xurros. Si ens ho mirem bé, era una forma de normalització lingüística. Ara bé, el seu valor literari era escàs.
El progrés relatiu i en l’àmbit públic no sempre es traduïa de portes endins. “En aquesta casa, amb un que escrigui n’hi ha prou”. Qui és l’home que diu això?
Tomàs Roig i Llop. La seva dona era Albina Francitorra, mare de set fills, una dels quals va ser Montserrat Roig. Exemple del perfil que dèiem: escrivia, col·laborava en premsa… però quan es casa el marit li diu això. “Amb un que escrigui n’hi ha prou… i casualment soc jo!”.
Va dir l’any passat en aquestes mateixes pàgines que una de les coses que no perdonava era el que havia fet el franquisme amb aquest país i el que va passar amb les escriptores en seria un exemple.
S’estronca tot. Posem un cas: Teresa Vernet. Als anys 30 era la gran autora de novel·la catalana, que en pocs anys escriu quatre o cinc novel·les i guanya el Premi Crexells.
Una altra Rodoreda, vaja…
Ella arribava al gran públic, en el moment en què s’estava creant indústria editorial i públic lector. Arriba la guerra i la dictadura, i s’acaba la Teresa Vernet. Això ho dic d’unes quantes autores: quan es mor, silenci. No té repercussió, fins i tot es perden els seus arxius i documents, se n’esborra la pista. I les autores de després de la guerra, les que no havien tingut ocasió de publicar abans dels anys 30, ho tenen encara més difícil perquè la llengua està reprimida. Si escriuen en català és perquè s’ho proposen amb molta fermesa, perquè van a classes clandestines, perquè llegeixen tant com poden per connectar amb aquella tradició… però ho tenen molt més fumut, costa molt!
Pel fet de ser catalanes, i pel fet de ser dones.
Hi ha el cas de la Maria Dolors Orriols, de Vic. El seu marit era metge i va ser depurat, li van caure 10 anys sense poder exercir. Els va complir i mentrestant, com que sabia alemany, traduïa llibres de medicina i feia altres feines. Se’n sortien com podien. Mentrestant, ella anava escrivint en revistes. En castellà, és clar. En un moment determinat, li diuen que pot optar a tenir el carnet de periodista i exercir com a tal. Però el director de la revista Liceo, on col·laborava, li fa saber que no pot, que ella ja està casada. Això no és una anècdota, té el valor de categoria.
En el cas d’Orriols i altres, hi ha el que vostè en diu “obstinació”. Per continuar escrivint i per fer-ho en català.
En aquell moment, hi havia diverses opcions. En homes i dones, perquè hi ha el cas de Manuel de Pedrolo, que també decideix escriure només en català peti qui peti. Una altra opció és fer-ho en castellà. I la de publicar a l’exili, però si tu aconseguies editar en català a Mèxic o a Xile… qui ho llegirà?
El de Mercè Rodoreda seria el cas d’un escriptora que crea des de l’exili.
Un cas especial, perquè escriu les seves grans novel·les quan ja no li toca. Amb més de 50 anys comença amb La plaça del Diamant i després continua. Però mentrestant havia passat un exili duríssim. Ella, la Teresa Juvé, la Teresa Pàmies… si convé fan de dones de fer feines. Sobreviuen.
Quan la situació comença a ser més favorable, algunes d’aquestes dones intenten tornar. No la Rodoreda, que és llavors quan triomfa, però sí algunes altres. I es troben que en aquell moment els temps han canviat.
“I vostè qui és?” Els gustos han canviat molt, sobretot a partir dels anys 60. Hi ha la Carme Riera, en Quim Monzó, en Jesús Moncada… La mateixa Maria Dolors Orriols va fer un recorregut patètic d’editorial en editorial perquè li va passar això. En el seu cas, no sé si anava vint anys endavant o vint anys endarrere, però mai no li va coincidir el moment de plenitud literària i la possibilitat de publicar.
Hi ha un altre cas que sempre m’ha cridat l’atenció: Aurora Betrana. Filla de Prudenci Bertrana, l’autor de Josafat. Ella té una vida fora de Catalunya i torna cap a mitjan segle XX aquí.
Montserrat Bacardí, autora del pròleg, diu que aquest és “un llibre de llibres”, perquè en comento molts, però també “un llibre de vides”, cosa que m’ha impressionat. Algunes vides són molt tristes. Aurora Bertrana era una dona de molta empenta, que quan esclata la guerra està casada amb un suís. Ell li diu que se’n va amb la seva família i ja es trobaran allà… mentida! Es va passar als nacionals! Li diu que torni a Barcelona, que potser la tancaran a la presó però que ell ja farà gestions per treure-la’n. I el pare, en Prudenci Bertrana, l’avisa que ni se li acudeixi de fer això. Quan Prudenci Bertrana mor, sí que torna per passar els últims anys de la vida de la mare fent-li companyia. Arriba a una Barcelona trista, tancada, sotmesa… i s’ho empassa.
Sabia que ho tindria difícil per publicar, aquí. És un cas d’això que ara en diríem resiliència.
Gairebé totes són resilients. L’obra de l’Aurora Bertrana, que està tota documentada a la Universitat de Girona, és una olla: va escriure en francès, en català, en castellà… Hi ha obres que se les traduïa ella mateixa i altres que les hi traduïen. Té una obra interessantíssima sobre un poble francès on els nazis van afusellar tots els homes… i quan es va publicar aquí traduïda per Joan Sales, de Club Editor, li va canviar tot el que li va donar la gana.
Tinc la sensació que ara aquestes escriptores s’estan estudiant i reeditant. Que l’acadèmia s’hi interessa. Les estem recuperant?
Van sortint de mica en mica. Gràcies sobretot a editorials que arrisquen i treuen obres de dones poc conegudes, algunes de magnífiques. I no només és l’acadèmia, la universitat. Dins d’aquest món hi ha feminisme: tota l’empenta feminista que està reclamant una revisió integral de tota la creació artística –no només literària– està treballant molt per treure a la llum dones que mereixen ser conegudes i rescatades. He pogut obtenir dades per aquest llibre gràcies a això. S’està avançant molt.
La Trobada de Teatre d’Osona presenta dues estrenes a Centelles, de la mà de Jordi Arqués i Abel Reyes
Jordi Vilarrodà
Del teatre de text de Peter Handke a la comèdia de les T de Teatre. Dues estrenes de caire ben diferent –una de format gran i una altra de butxaca– centren aquest cap de setmana una nova edició de la Trobada de Teatre d’Osona, que tindrà lloc a Centelles.
L’escenari del Casal Fran-cesc Macià acull Això no és un espectacle, adaptació de l’obra Insults al públic del que va ser Premi Nobel de Literatura l’any 2009. Aquesta peça la va escriure a finals dels anys 60, però “avui és molt vigent”, explica Jordi Arqués, que ha dirigit el muntatge. Peter Handke s’hi qüestionava “la pròpia funció del teatre, i el paper del públic a l’hora de veure’l, és una obra que confronta, que genera preguntes i que trenca la quarta paret amb el públic, entre altres convencions”. En el moment actual, en què predomina la visió del teatre sobretot com a oci i entreteniment, plantejar un muntatge com Això no és un espectacle sembla que vagi contra corrent. “Una aposta com aquesta és difícil de veure”, diu Arqués. Ell creu que no s’ha de perdre “el potencial reivindicatiu” del teatre, oposat al de ser “uns simples espectadors de les plataformes digitals”. Tot i que en l’obra original són menys, en aquesta adaptació ha comptat amb més d’una vintena d’actors i actrius procedents de diferents grups d’Osona, i per al final es reserva una sorpresa.
L’estrena gran, a la Trobada de Teatre d’Osona, es complementa sempre amb les sessions de cafè-teatre a la sala de La Violeta. En aquest cas, és l’actor Abel Reyes, que s’estrena com a director adaptant Criatures. L’obra que van crear T de Teatre i que es va estrenar l’any 1998 és una suma d’escenes autoconclusives de diferents autors –entre els quals el manlleuenc David Plana– que converteix les actrius en infants per presentar el món des de la seva mirada. “S’hi parla dels mateixos nens, dels pares, de la maternitat, també del pas del temps o la nostàlgia, però sempre d’una manera lúdica i divertida”, explica Reyes. També en aquest cas s’ha reduït el nombre original d’escenes de 13 a 8 i s’adapta el muntatge al lloc on es representarà. “Aprofitem l’espai per jugar, com ho fan les criatures.”
Les dues obres es representaran en tres sessions. Divendres i dissabte començaran a les 9 del vespre al Casal Francesc Macià, per traslladar-se a 2/4 d’11 fins a la sala de La Violeta, i diumenge la doble sessió s’inicia a les 6 de la tarda. L’oferta de la Trobada de Teatre d’Osona es completa, dissabte al matí, amb un taller d’iniciació al clown amb el pallasso Toti Toronell, des de les 10 del matí al local del centre parroquial.
'Els bandits'. de Shiller, es podrà veure en tres sessions a l'Espai Rusiñol
Jordi Vilarrodà
A Alemanya, Els bandits, de Friedrich von Schiller, és una obra gairebé nacional, d’aquelles que tothom coneix i ha vist alguna vegada. En una mirada europea, és una de les obres fonamentals del romanticisme. I a Catalunya, és un text poc conegut i representat, amb una sola gran producció l’any 1995, al Teatre Lliure, que va dirigir Lluís Homar amb uns joves Pere Arquillué i Jordi Bosch a l’escenari. Fins que el Teatre Centre de Manlleu ha decidit rescatar Els bandits, que aquest cap de setmana s’estrena a l’Espai Rusiñol en tres representacions.
Els bandits és un drama, un gran drama que Schiller va escriure quan només tenia 19 anys i que es va representar per primera vegada l’any 1782. De fet, va ser la seva estrena com a dramaturg abans d’altres que el van fer famós com la trilogia Wallenstein, Maria Estuard o Guillem Tell.“Volíem treballar un text clàssic, però no antiquat, i aquest és d’una temàtica tan contemporània com l’enfrontament entre el bé i el mal, una història sobre el poder i si val tot per tenir-lo, sobre la veritat i si només la meva és l’única bona”, explica Pep Colomer, que dirigeix el muntatge amb Dolors Collell com a ajudant de direcció. Els protagonistes principals són dos germans, en Franz i en Karl, interpretats respectivament per Jordi Campàs i Guillem Moral. Karl se n’ha anat de la casa familiar, i es mou en una colla de bandolers al marge de la societat. És el rebel contra un món que considera hipòcrita. Per contra, Franz és el que s’ha quedat a casa, i vol que el pare oblidi el germà bandit, que és el gran i de qui sempre s’ha considerat inferior. “D’alguna manera, són Caïm i Abel, però son opcions, decisions personals”, diu Colomer. Al seu voltant hi ha dos altres personatges destacats: el pare (Pep Font) i Amàlia, la dona que estima sense fissures el germà perdulari (Núria Campàs).
El repartiment de l’obra l’integren 19 actors i actrius i, pel mateix argument, ha permès que siguin de diferents generacions del Teatre Centre. “Els bandits permet treballar l’actor: la prosòdia, la interpretació…”, explica Collell. I en el cas dels bandits, han d’aprendre “a fer-ho en equip, com si tot el grup fos un sol personatge”, encara que després apareixen matisos i diferències entre ells.
El text que s’ha utilitzat és el mateix que en la històrica producció del Teatre Lliure: una traducció del poeta Feliu Formosa, que s’ha adaptat “mantenint-ne l’esperit” perquè en la seva versió original és llarga. Les representacions seran divendres i dissabte a les 9 del vespre, i diumenge a les 6 de la tarda.
El museu de Vic i Layers of Reality, creadors de l’Ideal, han coproduït l’exposició
Jordi Vilarrodà
Al final del recorregut per l’exposició “La biblioteca fantàstica de les bèsties”, el visitant arriba a una gran sala immersiva de 300 metres quadrats. A les parets, al terra i en una cúpula al sostre, prenen vida els animals tal com se’ls representava a l’època medieval. Un darrere l’altre, hi desfilen la sirena, l’anyell, l’abella, l’elefant o el centaure… perquè en la mentalitat de l’home del segle XII tan reals eren aquells que veia cada dia al camp com els que no havia vist mai i creia que habitaven els confins del món. Inclosos els que només eren fruit de la imaginació.
Aquest és un dels objectius de la mostra, que des de dilluns passat es pot visitar al Centre d’Art Amatller: traslladar l’espectador fins a mil anys enrere amb el suport tecnològic, i explicar que els animals “donaven lliçons sobre el bé i el mal, les virtuts i els pecats, i indicaven com comportar-se”. Ho explicava Judit Verdaguer, comissària de l’exposició original al MEV juntament amb Marc Sureda. Va ser l’originalitat d’aquesta proposta i l’èxit que va tenir, amb quasi 21.000 visitants que van passar pel MEV, allò que va cridar l’atenció de l’estudi Layers of Reality. Especialistes en creació d’espais de realitat augmentada, impulsors de l’Ideal a Barcelona i ara integrats en el Grup Godó, han fet “la primera col·laboració entre un espai d’art digital i un museu que té una col·lecció única al món”, segons el seu director, Jordi Sellas. “S’han compartit els continguts i també la creativitat”, deia Oriol Picas, director del MEV.
Tota la part baixa del Centre d’Art Amatller és ara el regne de les bèsties, en deu sales que graduen un crescendo d’emocions. El contingut es divideix en apartats. L’entrada s’ambienta en una biblioteca, amb passadissos i portes secretes, i explica com la simbologia de les bèsties ve de molt antic i és present en totes les cultures. En la medieval, es veu com passa des dels llibres –els bestiaris– fins a totes les manifestacions de l’art. Hi ha espais dedicats específicament al dimoni, o bé a les bèsties híbrides, meitat humanes i meitat animals com el centaure, “a les quals sovint se les considera malignes”. Quan el visitant ja s’ha situat en el context, hi ha una sala en què es posa ulleres de realitat virtual de tecnologia VR360, i volar damunt d’una au fènix per sobre de paisatges com els que hi ha als llibres de bestiaris medievals, veure criatures fantàstiques que van apareixent i fins i tot baixar a un infern inspirat en Dante. Al final de tot, després de la gran sala immersiva, es convida a la participació: els més petits poden dibuixar les bèsties que han vist i, immediatament, veure-les vives, integrades en una pantalla. Sellas apunta cap a un objectiu de públic familiar “que buscarà aquests dies propostes que deixin pòsit”.
■ LA CASA AMATLLER
El Centre d’Art Amatller s’ubica a la casa modernista del mateix nom, que té una vinculació especial amb Vic. Construïda per Puig i Cadafach, la va encarregar l’industrial xocolater Antoni Amatller, que tenia mossèn Josep Gudiol, director del Museu Episcopal, i després el seu nebot Josep Gudiol i Ricart com a assessors en qüestions d’art. Marc Sureda, fins fa poc conservador del MEV, és ara el director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
La Casa de les Papallones, de la família Gabaldà Riera, compleix 20 anys
Jordi Vilarrodà
Un sol dia és la vida d’una papallona, segons el saber popular. No és exactament cert, perquè n’hi ha que poden viure fins a una o dues setmanes, però no hi ha dubte que la seva bellesa és efímera. Hi ha un lloc al Ripollès, però, on aquesta bellesa es torna eterna: és la Casa de les Papallones de Planoles, on una família vigatana –els Gabaldà Riera– manté i posa a disposició dels visitants una de les col·leccions privades més extraordinàries d’aquests insectes. Ara fa 20 anys que la van instal·lar en aquesta casa particular de la vall de Ribes, després d’haver estat prèviament a Vic i a Sant Julià de Vilatorta.
Perfectament exposades en vitrines i en calaixos que ells mateixos s’han fet –són ebenistes i dissenyadors– hi ha unes 28.000 papallones. “No ha parat de créixer”, expliquen Agustí Gabaldà pare, el creador d’aquesta col·lecció, i Agustí Gabaldà fill, que l’ha continuada. Moltes de les que tenen les han capturades ells mateixos a Catalunya –al Ripollès, Osona i la Vall d’Aran– i també en diferents llocs de la península on han viatjat. Es calcula que a Catalunya hi viuen poc més de dues-centes espècies de papallones de dia i moltes més de nocturnes, que poden ser cap a cinc mil. Ells s’han especialitzat sobretot en les primeres, i són capaços de distingir la més petita variació que les fa diferents. Molt a prop, a la Molina, van capturar un tipus de papallona Melitea única, segons han autentificat especialistes en entomologia. “Hi podríem posar el nostre nom, si volguéssim”, afirmen. La diversitat és molt gran fins i tot en llocs propers: “La vall de Ribes i la de Camprodon tenen diferències, per exemple”. Les diürnes i que viuen entre les flors són sempre les de colors més vistosos. Entre les nocturnes, però, hi ha alguns exemplars que criden molt l’atenció, com l’anomenada cap de mort que apareix a la pel·lícula El silenci dels anyells o el gran paó, la papallona de més gran dimensió d’Europa.
Agustí Gabaldà Calls va començar en aquest món de ben petit, “amb un caçapapallones que ens havíem fet amb el meu germà”. Amb mossèn Llorenç Puig, van començar a aprendre la part científica, i ell els va introduir també en el món dels fòssils. I l’empenta definitiva a la seva afició la va rebre de mossèn Josep Junyent, destacat entomòleg a més de poeta de qui l’Ajuntament de Vic custodia la col·lecció de papallones que va deixar, i d’Oriol Serrahima. “Són molts diumenges d’anar a buscar papallones, i després la feina de dissecar-les i exposar-les”, diu el pare Gabaldà. De cada exemplar, n’hi ha tres a les vitrines: mascle, femella i un que permet la vista per darrere.
■ ESTAN EN PERILL
Les papallones estan en perill. Els canvis en la biodiversitat les afecten: si hi ha menys ramats pasturant, per exemple, hi ha menys prats i, en conseqüència, menys flors. Els canvis en les pluges o l’ús de pesticides també les perjudica. Es calcula que en el darrer segle les seves poblacions han minvat en un 50 per cent. “De diürnes, no n’hi ha cap que no estigui en perill.”
Per això els Gabaldà pensen que la Casa de les Papallones de Planoles fa també una feina pedagògica entre els seus visitants, que poden adreçar-se al web ( www.lacasadelespapllones.com ) per concertar les visites. Algunes ja són un costum, com la que organitzen cada mes d’agost per la festa major de Planoles. També rep especialistes que s’hi acosten amb objectiu d’estudi, i fins i tot ha estat estudiada en una tesi doctoral. “Som l’única casa particular de Catalunya que obre les portes per mostrar una exposició d’aquesta mena”, diu Agustí Gabaldà fill, que manté la mateixa passió que el seu pare. Tot sense ànim de lucre, i sense demanar ajuts de les administracions, “per amor a la natura”. I a la bellesa efímera de les papallones.
Més insectes i fòssils
No només hi ha papallones, a la casa dels Gabaldà. Impressiona veure també l’extensa col·lecció que tenen de coleòpters. S’han especialitzat en uns de concrets, de la família dels lucànids, els popularment coneguts com a escanyapolls, que es caracteritzen per les seves banyes. Estan escampats per tot el món, i ells n’han aconseguit mostres d’arreu. “Sorprenen les diferents formes de desenvolupament d’una mateixa espècie”, expliquen. I per si fos poc, els atractius de la Casa de les Papallones inclouen també els fòssils, molts dels quals provenen de la col·lecció de mossèn Llorenç Puig, recollits a la Plana de Vic a la primera meitat del segle XX. Entre aquests n’hi ha que són icnofòssils (a la foto), és a dir, que no són l’esquelet fossilitzat d’un animal o un vegetal sinó un rastre, des d’unes petjades fins a les ones de l’aigua en la sorra.
Diumenge arriba a la 17a edició
Miquel Erra
La Fira d’en Rocaguinarda d’Olost, que aquest cap de setmana viurà la 17a edició, va néixer l’any 2008 i molts infants i joves del poble han crescut amb ella. Són precisament una vintena d’aquests joves els que ara han constituït l’Associació Cultural Perot Rocaguinarda, amb la voluntat de donar continuïtat i reimpuls a una de les propostes firals més singulars de la comarca i que l’any que ve arribarà a la majoria d’edat.
Un any més, Olost retornarà al segle XVII. Una recreació, però, molt peculiar, pel sentit de l’humor que amara el muntatge teatral itinerant que es desplega durant tot el dia. Sota la direcció artística de Xevi Font i la direcció tècnica d’Albert López, un centenar de persones d’Olost participen en l’espectacle. També hi col·laboren altres entitats de cultura popular com Els Cremats o els Gegants d’Olost, en tot un treball col·lectiu. Les primeres escenes arrencaran a 3/4 d’11 del matí des del carrer de Berga. No hi faltaran personatges com la Baronessa, les quadrilles o la parella protagonista, Perot Rocaguinarda i Mercè de Pecanins. L’última escena del matí serà l’enfrontament de Nyerros i Cadells, a 2/4 de 2 a la plaça Major. A les 4 de la tarda es reprendran les activitats amb els nous Jocs del segle XVII, també a la plaça. A 3/4 de 6 es representarà el conte de La ploma vermella, per a públic familiar. I a les 6, l’Indulfest posarà el fi de festa. Serà el moment de descobrir quin final li espera al bandoler.
Durant tot el dia, els carrers s’ompliran de parades i es podrà gaudir d’una mostra d’oficis antics com el ferrer i el bufador de vidre. Paral·lelament, entre les de 10 del matí i les 2 del migdia l’Espai Perot Rocaguinarda obrirà les portes per oferir visites guiades a l’entorn de la vida del bandoler. Com a prèvia, dissabte el Centre Excursionista Via Fora ha organitzat un taller infantil de foc i la projecció d’audiovisuals.
El 10è Open Bloc i l’estrena de la Cronopassera, entre les propostes destacades de la 44a Fira de la Muntanya de Vic
Miquel Erra
“Són 44 anys, aviat és dit. I encara tenim moltes coses per explicar i per fer a l’entorn del món de la muntanya.” Ho destacava la regidora de Fires i Mercats, Bet Piella, durant la presentació de la 44a Fira de la Muntanya de Vic, una cita que, després d’haver superat diferents etapes i nomenclatures, torna a viure un moment dolç. “Serà un any de consolidació dels canvis introduïts en les últimes edicions”, va reblar Piella. Entre divendres i diumenge, el recinte firal del Sucre tornarà a desplegar una mirada polièdrica al món de la muntanya, des de l’esport, la natura i el turisme fins a la cultura, en aquest cas de la mà de la 24a Fira del Llibre de Muntanya.
Un dels batecs de la fira el marcarà novament el sector de l’escalada, amb la quarta edició del Festival d’Escalada. Amb un aniversari destacat: el 10è Open Bloc Vic. Les inscripcions es van esgotar en poques hores. Hi prendran part 350 esportistes en les diferents categories. “En 10 anys hem vist com aquest campionat ha crescut fins a convertir-se en un referent a Catalunya, amb esportistes de gran nivell i un públic fidel”, remarcava Albert Verdaguer, membre de l’organització. Com a novetat, aquest any s’estrenarà una zona d’escalada urbana a tocar la Passera, que complementarà el rocòdrom principal i el monòlit infantil que cedeix la Federació d’Entitats Esportives de Catalunya (FEEC).
Tallers, formacions i activitats infantils completen un cap de setmana que es viu tant dins com fora del recinte, amb l’espectacular escalada a la xemeneia del Sucre, la pedalada familiar Osoning, el Festival de Senderisme d’Osona o la caminada Matagalls-Vic, una de les propostes vinculada històricament a la fira, i amb inscripcions també esgotades. “Cada any fem un pas endavant per mantenir viu l’esperit de respecte pel medi ambient”, remarcava la presidenta de la Unió Excursionista de Vic, Núria Macià. Per això, enguany la sortida es trasllada de Collformic al Brull, allargant lleugerament el recorregut fins als 32 quilòmetres “per garantir una millor conservació d’aquest espai tan fràgil”.
La cultura de muntanya hi serà present a través de la Fira del Llibre de Muntanya, que reunirà autors, editorials i relats d’experiències personals. En aquest sentit, destaca la presència de l’alpinista Pipi Cardell, protagonista d’una història al Nanga Parbat. Dissabte al migdia també es donarà a conèixer el veredicte de l’11a edició dels Premis Editorial. “La Fira de la Muntanya barreja cultura i esport, i això és tot un encert”, subratllava en la presentació Miquel Ylla, president de l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya. Nascuda el 2002 al Collsacabra, la fira es va traslladar a Vic el 2013. L’any vinent celebrarà els 25 anys. “L’haurem de fer grossa”, deia Ylla.
Per la seva banda, l’Espai Fòrum es consolida com l’àrea de debat de la Fira de la Muntanya, amb una programació que vol donar veu a noves mirades sobre la natura i l’esport. “Aquest any hem volgut estructurar els debats al voltant de tres eixos que creiem essencials per al futur de la muntanya: la dona i l’esport, la inclusió i la muntanya per a tothom, i la sostenibilitat i el canvi climàtic”, explicava Quim Pons, representant de la FEEC. Destaca, entre d’altres, la taula rodona que dissabte a la tarda compartiran sis presidentes d’entitats excursionistes d’Osona i el Ripollès.
La fira manté un dels seus espais icònics, el Mercat d’Ocasió, vinculat a l’originària Fira de l’Esquí, on es posaran a la venda més de 3.500 articles de material de muntanya outlet i de segona mà, tant per part de particulars com de botigues. A més, i per segon any consecutiu, la fira serà escenari, aquest divendres, de la presentació de la temporada d’esquí a les estacions catalanes.
L’horari d’obertura al públic serà des de 2/4 de 4 de la tarda fins a les 8 del vespre divendres, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre dissabte, i des de les 10 del matí fins a les 7 del vespre diumenge. El Festival d’Escalada allargarà la seva activitat fins a les 11 de la nit divendres i fins a la 1 de la matinada dissabte, coincidint amb les finals de l’Open Bloc i la programació musical. “Aquest binomi d’esport i cultura és un dels eixos estratègics del govern de la ciutat”, remarcava el regidor d’Esports, Eduard Comerma.
Aquest diumenge se celebra la 17a Fira d'en Rocaguinarda, amb l'espectacle itinerant com a gran reclam
Miquel Erra
La Fira d’en Rocaguinarda d’Olost, que aquest cap de setmana viurà la 17a edició, va néixer l’any 2008 i molts infants i joves del poble han crescut amb ella. Són precisament una vintena d’aquests joves els que ara han constituït l’Associació Cultural Perot Rocaguinarda, amb la voluntat de donar continuïtat i reimpuls a una de les propostes firals més singulars de la comarca i que l’any que ve arribarà a la majoria d’edat.
Un any més, Olost retornarà al segle XVII.
Una recreació, però, molt peculiar, pel sentit de l’humor que amara el muntatge teatral itinerant que es desplega durant tot el dia. Sota la direcció artística de Xevi Font i la direcció tècnica d’Albert López, un centenar de persones d’Olost participen en l’espectacle. També hi col·laboren altres entitats de cultura popular com Els Cremats o els Gegants d’Olost, en tot un treball col·lectiu.
Les primeres escenes arrencaran a 3/4 d’11 del matí des del carrer de Berga. No hi faltaran personatges com la Baronessa, les quadrilles o la parella protagonista, Perot Rocaguinarda i Mercè de Pecanins. L’última escena del matí serà l’enfrontament de Nyerros i Cadells, a 2/4 de 2 a la plaça Major. A les 4 de la tarda es reprendran les activitats amb els nous Jocs del segle XVII, també a la plaça. A 3/4 de 6 es representarà el conte de La ploma vermella, per a públic familiar. I a les 6, l’Indulfest posarà el fi de festa. Serà el moment de descobrir quin final li espera al bandoler.
Durant tot el dia, els carrers s’ompliran de parades i es podrà gaudir d’una mostra d’oficis antics com el ferrer i el bufador de vidre. Paral·lelament, entre les de 10 del matí i les 2 del migdia l’Espai Perot Rocaguinarda obrirà les portes per oferir visites guiades a l’entorn de la vida del bandoler. Com a prèvia, dissabte el Centre Excursionista Via Fora ha organitzat un taller infantil de foc i la projecció d’audiovisuals.
Jaume Espuny
‘West’ Lost Highway, 2007
West és el vuitè àlbum d’estudi de Lucinda Williams, que havia encetat el nou segle amb una ratxa d’uns quants discos excel·lents que no desmereixien gens la seva obra mestra de 1998, Car Wheels on a Gravel Road, un dels meus discos preferits de tots els temps. Aquí, però, Williams és més intimista que mai i les cançons desprenen un hàlit fosc a causa del mal moment que passava: se li havia mort la mare i havia trencat la relació amb la seva parella. Per això els mitjos temps i les balades (mai ensucrades) dominen el disc. Això sí, no hi falta la barreja de country, blues i folk marca de la casa, l’essència del que se anomena americana, amb una presència insistent de les guitarres de la mateixa Lucinda i de Doug Pettibone i Bill Frisell, que l’han acompanyat sovint en discos i en directe.
Tres cançons parlen de la seva mare: la que obre el disc i una gran cançó, “Are You Alright?”, i “Mama You Sweet” i “Fancy Funeral”. Entre les 13 cançons destaca la llarga, més de nou minuts, “Wrap My Head Around”, una mena de rap lent però cantat amb ràbia. Posats a triar, em quedo amb dos temes molt pausats, “Unsuffer Me”, amb unes cordes precioses, i “West”, que tanca i dona nom al disc. I, sobretot, la guitarrera “Come On”. Aquí Lucinda Williams tenia 54 anys. N’han passat gairebé 20 i ella continua al peu del canó amb molts bons discos.
Jordi Sunyer
PULPOPOP
‘Barcelona no és pas millor que Banyoles’
Pulpopop és un grup de música especial i espacial d’aire surrealista que es va donar a conèixer el 2010 quan es van endur el Premi Joventut del concurs Sona9. El seu líder, Edgar Massegú, té una casa museu espectacular a Sarrià de Ter –visiteu-la si podeu– que el té molt ocupat i des de 2019 que no publicava res amb Pulpopop. Ara, però, ha reaparegut amb un treball amb 10 temes on manté la seva actitud descarada i el seu gust estrafolari però on també canta veritats com temples. I si no, escolteu la cançó que obre el disc i que serveix per titular-lo.
BOC
‘Devers ses dues torres’
Després de cinc anys de silenci, la banda mallorquina Boc torna amb Devers ses dues torres, un nou disc que ve a ser el segon capítol d’una trilogia inspirada en l’univers d’El Senyor dels Anells. El grup ha evolucionat cap a sonoritats més denses i contundents, amb estètica metal, però sense renunciar al món clàssic ni a les arrels folk gràcies a l’ús d’instruments tradicionals com les xeremies o el flabiol. Tot i ser quasi tot instrumental, també hi ha alguna veu en alguna pista. Ah! I al disc físic, molt aconsellable, cada peça va amb textos i il·lustracions originals.
MAX VILLABECCHIA
‘Entre mar i roca’
Max Villavecchia és un pianista, compositor i productor barceloní membre de Los Aurora, un grup de flamenc-fusió reconegut internacionalment, i també lidera Midstream, un trio de jazz amb repertori original. I ara, en solitari, publica Entre mar i roca, un disc amb 12 preludis per a piano inspirats en el paisatge de Cadaqués en diàleg amb les pintures de l’artista visual Stefano Mussato. Concebut al llarg de més d’un any de creació compartida, el projecte és un interessant híbrid entre música i pintura ideal per deixar-se portar sense prejudicis ni manies.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. El piano.
Primer grup del qual vas formar part? Low Radiation.
Primer concert en directe? Amb Low Radiation a la festa de final de curs de l’escola.
Primer disc que et vas comprar. Love You Live, dels Rolling Stones.
Quants discos tens aproximadament? Uns 100. Salva’n tres (de discos) Live At The Pershing, d’Ahmad Jamal Trio; Ballads, de John Coltraine Quartet, i Chet Baker Sings, de Chet Baker.
Grups o músics de capçalera. Ahmad Jamal, John Coltraine, Brad Mehldau, Duke Ellington, Thelonious Monk, Sarah Vaughan…
Un concert (com a públic) per recordar. Kris Davis Trio a la Jazz Cava de Vic.
Núria Tomàs Mayolas
Món cruel
Autora: Ellen Duthie
Il·lustradora: Daniela Martagón
Traductora: Bel Olid
Editorial: Traje de Lobo, SL
Lloc i any d’edició: Madrid, 2024
Pàgines: 40
Parlem mai de crueltat, a casa o a l’escola? La tenim normalitzada en la vida quotidiana? Què fem en moments en què algú es complau amb el dolor físic o psicològic d’altres persones o animals? Què passa si som nosaltres els qui el provoquem? Aquestes són algunes de les qüestions que posa sobre la taula el llibre-joc Món cruel, una proposta que promou el debat ètic entre petits i grans.
Les autores, la filòsofa i escriptora Ellen Duthie, la il·lustradora i dissenyadora Daniela Martagón i l’editora Raquel Martínez, ens conviden a “obrir la capsa, mirar i pensar”. Hi trobarem 14 làmines que il·lustren diverses escenes cruels amb preguntes reflexives; un pòster o mapa visual que agrupa totes les escenes i els dona un nou context, establint una connexió amb el Jardí de les delícies, de H. Bosch; una guia metodològica que aporta pautes per fer la lectura de les imatges a través de la pregunta i el diàleg, i un llistat amb conceptes clau sobre el tema, per no deixar-ne escapar cap aspecte important. També han tingut en compte la participació del públic lector, deixant un parell de làmines en blanc.
El llibre-joc pertany a la col·lecció “Wonder Ponder, filosofia visual per a totes les edats” i té tot un recorregut: es va publicar per primera vegada el 2014, però el passat 2024 se’n va fer una edició especial amb motiu de la celebració dels 10 anys del segell editorial, que, a banda de tres altres títols amb el mateix format, també ha publicat llibres il·lustrats i materials educatius, i ha organitzat xerrades i cursos que entrelliguen la filosofia, l’art i la literatura. Amb el temps, s’han anat creant un conjunt de recursos ben plantejats que ens qüestionen l’existència d’una manera lúdica, plural, sense caure en moralismes o la dicotomia del que és bo o del que és dolent.
Podríem dir que el projecte respon als plantejaments educatius que defensava el psicòleg i teòric de l’art Rudolf Arnheim quan deia que l’educació s’hauria de sostenir en tres àrees bàsiques per dotar l’alumnat de les habilitats necessàries per afrontar amb èxit la resta del currículum escolar: la filosofia (per instruir-lo en la lògica, l’epistemologia i l’ètica), l’aprenentatge visual (per organitzar el pensament a través de la imatge) i l’aprenentatge lingüístic (per comunicar verbalment allò que genera el pensament).
Jordi Vilarrodà
‘L’home que va vendre el món’
Melcior Comes
Columna
La trilogia que va començar amb Sobre la terra impura i Tots els mecanismes es tanca amb aquesta novel·la. El seu protagonista és un expert en comunicació i publicitat, a sou d’una multinacional i que treballa a Barcelona. Tot d’una veu com una candidata populista a l’alcaldia s’aprofita d’idees seves. Ell intentarà mantenir la dignitat, malgrat tot. Una novel·la amb humor, ironia… i també un cadàver.
‘Una cançó de pluja’
Joan-Lluís Lluís
Club Editori
Un nou tour de force d’un dels grans narradors de la nostra literatura. Joan-Lluís Lluís es posa en la pell… d’un orangutan. Un animal que s’escapa d’un vaixell al port i es troba davant del món desconegut de la ciutat. Què pensa l’orangutan (en realitat, orangutana)? I com és que, escrivint una ficció tan aparentment esbojarrada, l’autor troba una notícia d’un correlat en una notícia real?
‘Prosa de combat’
Manuel de Pedrolo
Ed. Comanegra
El primer llibre d’assaig de Manuel de Pedrolo, Cartes de Catalunya (1966), va ser reiteradament rebutjat per la censura. Pedrolo era temut pel règim, fins a un punt que no podem imaginar. Ara, es recullen aquelles Cartes de Catalunya, diversos articles que també van ser censurats i d’altres de la mateixa època publicats en revistes en una edició a cura de Júlia Ojeda que era del tot necessària.
‘Ni Juan Carlos ni Sofía. Oriol Tramvia’
Agustí Pons
Enderrock Llibres
Oriol Tramvia és el nostre punk número u. El que va introduir a Catalunya aquest corrent que venia d’Anglaterra i que, a més de música, era un estil de vida. A mitjans dels 70, ja amb el dictador mort, emergia una veu insòlita en el panorama de l’incipient rock català. Un personatge inclassificable i trencador que ha tingut també un vessant com a actor de teatre i de cinema.
‘Emili Rambla’
Roc Milà
Veles i Vents
Novel·la jove d’un autor jove que debuta. Emili Rambla és el nom del protagonista d’aquest relat ambientat en una Barcelona amb un punt distòpic, una ciutat en què ell, perdut i a la vegada arrelat, veu que només pot aspirar a una cosa: ser el porter de la Casa Gàl·lia. Per aconseguir el seu objectiu, farà el que calgui. La també jove editorial Veles i Vents projecta una veu literària prometedora.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Sergi Soler
Lanthimos contemporani
En Teddy i en Don, dos cosins amb el cap ple de teories conspiranoiques, segresten la CEO d’una empresa biotecnològica amb la certesa que és una alienígena. Per tal de treure l’entrellat als seus problemes, hauran de fer parlar la segrestada amb els mètodes que sigui.
Repetint amb el binomi Jesse Plemons – Emma Stone, Lanthimos ofereix una visió diàfana i absurda de la societat americana, les teories conspiranoiques i la fragilitat del nostre comportament davant les vicissituds de la vida. Per fer-ho, segueix amb els seus plans generals i fixos, que deixen que l’escena es mostri tan rocambolesca com els seus actors la puguin fer. Amb molta acidesa i descarnament als diàlegs, així com l’enginy de tot plegat, mostren una llibertat creativa molt idiosincràtica, que ja podem etiquetar fàcilment.
Una de les millors qualitats d’aquest director grec és que no deixa mai els seus temps de banda. T’agradi més o menys la seva americanització (què vols fer-hi, aquí és on ha trobat més calés per a finançar-se), cada minut dels seus llargmetratges destil·la contemporaneïtat. El seu cine és representatiu dels temps grotescos que vivim; una CEO freda però que es vol mostrar comprensiva, uns apicultors que saben com funciona el món, la terra plana, comprar al supermercat… Tots amb una capa de quotidianitat que replica amb més claredat el que vivim dia a dia, per acabar-nos recordant que la veritat no la posseeix qui diu que la té, sinó que, ara més que mai, se’ns escapa constantment.
Isaac Muntades
El duet precursor de les plataformes de Sony vol saltar de nou
Com vaig explicar al juny, encara queden dos noms a la llista de sagues de videojocs mortes que voldria que ressuscitessin amb urgència. Golden Sun (Camelot) i Jak and Daxter. L’últim joc publicat del duet creat per Naughty Dog és el desastrós Jak & Daxter: La frontera perdida, ara fa 16 anys. De fet, l’any 2009 la saga ja no estava en mans de la companyia que va fer-la gran. El gos trapella se n’havia desmarcat tres anys abans i High Impact Games va encarregar-se de reblar l’últim clau del taüt. La trilogia inicial per PlayStation 2 (2001-2004) formada per Jak and Daxter: El legado de los Precursores, Jak II: El renegado i Jak 3 són obres mestres del gènere de plataformes; mentre que Jak X (2005) va ser un joc de curses de cotxes molt competent. Finalment, Daxter (2006 i per a PSP) era una divertida aventura capitanejada per Ready at Dawn que narrava els fets entre el primer i el segon joc de la trilogia.
Per una qüestió de nostàlgia i perquè adoro els salts (la mecànica per excel·lència dels jocs de plataformes), el meu joc preferit de la saga és la primera part de la trilogia principal. Jak and Daxter: El legado de los Precursores és la història de Jak i Daxter, dos amics que durant la nit s’embarquen fins a l’illa de Misty per explorar. En Daxter cau dins d’un pou ple d’eco obscur, una substància poc comuna, perillosa, incontrolable i poderosa. Acaba convertint-se en una espècie de mostela taronja que, a partir de llavors, viatjarà sobre l’espatlla d’en Jak. L’objectiu del videojoc és salvar el món de dos savis malvats, Gol i Maia Acheron, que volen inundar el planeta amb eco obscur. Ho faran amb l’ajuda de Samos el Savi, un mestre d’aquesta misteriosa energia creada per l’antiga raça dels Precursors, i de la Keira, una mecànica experta en mitjans de transport antigravitatoris com els zoomer. La història és previsible, però l’humor àcid i els acudits d’en Daxter amenitzen l’aventura. Contrasta amb en Jak, que no parla. Un clixé dels herois dels jocs clàssics.
Durant l’aventura, el protagonista haurà de reunir 101 bateries (objectes valuosos i poc comuns d’un poder increïble) per avançar en la trama. Pel camí, hi haurà col·leccionables com set mosques exploradores per zona i esferes de precursor. Les diferents formes d’eco donaran molt de joc. El verd, per curar-se; el blau, per anar més ràpid i activar objectes; el groc, per disparar boles de foc, i el vermell, per millorar la potència i el rang dels atacs. L’aventura recorrerà els clàssics biomes de les plataformes: illes, selves, temples marins i terrestres, platges, pantans, volcans, coves o muntanyes nevades. La dificultat del joc pot semblar senzilla, però no us confieu: amb tres cops dels enemics (hi ha varietat, però els lurkers són els més comuns), criareu malves. Només es pot lluitar cos a cos (cops de puny i atac giratori) i amb els enemics finals cal esquivar a tort i a dret. I dos consells: no intenteu nedar mar endins (hi ha peixos carnívors) i no us acosteu a un Flut flut afamat amb en Daxter. Ara, Naughty Dog està treballant en Intergalactic: The Heretic Prophet, però els fans demanen un Jak 4.
FITXA TÈCNICA
Plataformes: PlayStation 2. PS3 i PSVita (Jak and Daxter Collection) Digital: PS4 i PS5
Gènere: Plataformes
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Castellà
Format/Preu: Físic: variable al mercat de segona mà i Digital: 9,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Naughty Dog / Sony
Eva Remolina
Tothom vol un somriure blanc i saludable, però amb el temps és habitual que les dents adquireixin un to groguenc. Ara bé, tenir les dents grogues no sempre vol dir que siguin brutes o mal cuidades, sinó que poden intervenir molts factors —alguns evitables i d’altres no tant— que val la pena conèixer, i és que les dents grogues es tornen per:
És per falta d’higiene?
No sempre. La manca d’higiene dental pot afavorir l’acumulació de placa i taques, però moltes causes —com la genètica o l’edat— no tenen a veure amb això. Així i tot, una bona rutina d’higiene és essencial per evitar que el color empitjori:
Els tractaments blanquejadors professionals poden ser molt efectius quan les dents estan enfosquides per causes externes (cafè, tabac, aliments…). Es fan sota supervisió odontològica i contenen agents com el peròxid d’hidrogen o el peròxid de carbamida.
També existeixen blanquejadors d’ús domèstic, com pastes o bandes, però el seu efecte sol ser més suau i temporal. Cal anar amb compte amb productes casolans o remeis “miraculosos” (com el bicarbonat o el suc de llimona), ja que poden danyar l’esmalt i sensibilitzar les dents.
Eva Remolina
La ratafia és un licor tradicional català elaborat ambnous verdes i una àmplia varietat d’herbes aromàtiques i espècies. Es tracta d’una beguda dolça, d’aroma intensa i amb un fort component simbòlic i cultural, que s’ha mantingut viva gràcies a la transmissió oral i a les receptes familiars que passen de generació en generació.La ratafia s’obté a partir de la maceració d’herbes, fruites i nous verdes en aiguardent o anís, a la qual s’afegeix sucre o almívar. Cada casa o productor en té la fórmula pròpia, però les herbes més habituals són la farigola, la menta, el romaní, la nou moscada, la canyella, la pela de taronja o de llimona, el clau d’espècia i la vainilla.
El procés tradicional comença al voltant de Sant Joan, quan les nous encara són tendres i es poden tallar amb facilitat. La maceració dura setmanes o mesos, i el licor s’embotella habitualment a la tardor, moment en què la ratafia ja ha adquirit el seu característic color fosc i gust profund.L’origen de la ratafia es remunta a segles enrere i es vincula a les comarques interiors de Catalunya, especialment a la Garrotxa, Osona, el Berguedà i el Ripollès, tot i que trobem variants similars a altres zones de la Mediterrània. El mot “ratafia” sembla provenir del llatí rata fiat (“sigui ratificat”), expressió amb què s’acabaven antics acords o pactes, que sovint es tancaven amb una copa d’aquest licor.
La ratafia és ideal per prendre com a digestiu després dels àpats, servida freda o amb glaç, tot i que també es pot degustar a temperatura ambient per apreciar-ne millor els matisos. En ocasions especials, acompanya postres, converses i celebracions familiars, com si fos una abraçada dolça al final del menjar.Gràcies al seu caràcter dolç i especiat, la ratafia marida especialment bé amb:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
