Josep Pallach, polítIca
i pedagogia. L’esperança truncada del socialisme català
Autor: Joan Safont
Editorial: Edicions 62
Lloc i any d’edició: 2025
Nombre de pàgines: 324
Safont, a través de l’anàlisi de documentació ben seleccionada, descabdella, amb prosa àgil, les tonalitats agredolces (com tota vida) de Josep Pallach: n’articula –bé– els contextos intel·lectuals i polítics que expliquen decisions del passat, dues dels quals encara són qüestions pendents.
La biografia, ara actualitzada, del polític-pedagog empordanès remarca la complementarietat vital i ideològica (que no sempre s’esdevé) amb la seva companya Teresa Juvé: en mostra la fraternitat i el suport en els moments més díficils dels anys quaranta i cinquanta; però també a la represa dels anys seixanta. Una lliçó de vida per al desorientat present. Els avatars de la parella són perfectament analitzats en l’assaig biogràfic en qüestió.
La part més viva de l’estudi és, com a primera qüestió pendent, la del projecte polític. Un projecte que Pallach elabora des de ben jove i que, un cop especificat, modula segons les necessitats de cada moment. Safont situa el debat polític on l’ha de delimitar: el model socialista marxista segons el duet Raventós-Obiols (a hores dara, i si ens atenim al vigent PSOE-PSC, absolutament periclitat) i el model pallaquià socialista: nòrdic, socialdemòcrata (que sembla tornar a cobrar relleu). La història, a la llum d’ambdós posicionaments, s’inverteix: Pallach esdevingué un visionari de l’escaquer actual.
La segona qüestió pendent, i contradicció principal a hores d’ara (malgrat la pretenciosa i tants cops al·ludida normalitat), és la peremptorietat d’un partit socialista català: independent. De la biografia de Safont s’extreu la conclusió que qui guanya la partida final quant al reconeixement socialista internacional –l’SPD alemany sorgit de Bad Godesberg– és el PSOE, el nou partit-estat. La història, doncs, no s’ha invertit: el que deia la Internacional Socialista a Pallach és que un reagrupament socialista no seria mai reconegut si darrere no hi havia un estat. L’agonia europea de Pallach –“l’esperança truncada”– no reeixí. No per això, però, cal deixar de rellegir-ne propostes.
