Entrevista al filòsof Joan Garcia Muro

Jordi Vilarrodà

La indiferència davant de les tragèdies que van sacsejant el món és una característica de les societats modernes. Ens hi hem acostumat? És un mecanisme d’autodefensa? El filòsof Joan Garcia del Muro (Lleida, 1961) hi reflexiona en un assaig, ‘Els convidats de pedra’ (Eumo Editorial). Professor de la Facultat de Filosofia La Salle Ramon Llull i catedràtic de l’Institut Obert de Catalunya, és autor d’altres llibres com ‘Soldats del no-res’ (Premi Joan Fuster) o ‘Goodbye, veritat’.

Nosaltres, tots plegats, som els convidats de pedra a aquesta escenografia de la violència que ens arriba cada dia per tot arreu?
La idea del llibre és interpel·lar-nos. El nostre paper com a espectadors de la injustícia no és neutralitat sinó cooperació. Si assisteixo a un comportament o situació de patiment de l’altre i no intervinc o no dic res, em sembla greu. I per desgràcia, crec que és un dels símptomes o característiques de la nostra cultura. Vivim en una cuirassa, en la nostra bombolla. El que importa és que jo estigui tranquil, i per aconseguir-ho l’estratègia més habitual com a comunitat és evitar que m’afecti el que passa als que estan fora del meu cercle.

Els del cercle, sí que importen. Molta gent moriria, o potser fins i tot mataria, per protegir el seu nucli familiar.
La paraula nosaltres, si la mires des de dins, és preciosa. Però implica un fora dels que no formen part d’aquest nosaltres. Sembla mentida que en aquest món global, amb informació que ens arriba de tot arreu, vivim cada dia més tancats en els nostres petits grupets. Al llibre ho qualifico gairebé de tribalisme. Som molt morals en segons què. En el meu cercle m’implico moltíssim, però només dins d’aquest límit. És una de les coses que em va moure a escriure el llibre.

Parla de l’auge d’aquest fenomen. Aquesta barrera d’indiferència no és no va, però va en augment?
No és un estudi històric, estrictament. El que m’interessa és, sobretot, una mirada crítica al nostre present. Però crec que sí, que hi ha una sèrie de factors que ho van afavorint. Per exemple, les noves tecnologies o les xarxes socials. No les responsabilitzo, ni molt menys, però em sembla que en comptes de contribuir a estendre la nostra visió, a eixamplar-nos l’horitzó, ens van tancant en illes independents les unes de les altres. Només m’arriba la informació que jo vull que m’arribi, la que ve dels nostres, cada vegada m’arriba menys la que pot provenir d’interpretacions diferents o que em faria dubtar. Amb la qual cosa les nostres perspectives del món es tornen més incompatibles. I això és contradictori fins i tot amb la idea de democràcia, que és un espai d’encontre o d’intercanvi amb la diferència. Si cada vegada conec menys els altres, cada vegada m’importen menys, o estic fins i tot més enfadat amb ells.

Per entendre qui són els indiferents, trio una imatge real del llibre. Any 1933, a Berlín: uns joves exaltats de la Hitlerjügend cremen llibres d’una biblioteca universitària en una plaça. Entre la gent, uns pocs aplaudeixen i una majoria s’ho mira, potser atònita. Però no actuen. Seríem molts de nosaltres? Mirem, i no gosem intervenir.
Potser ara les coses no passen amb la barbàrie tan obscena d’aquell moment. Però sí que hi ha una minoria dominada per l’odi. Els nostres esforços –com a educadors, o també com a comunicadors– ja arriben tard a aquests. Però ens podem adreçar a la majoria que encara no odia. Als que no tiren pedres o no cremen llibres però no fan res per impedir-ho. És el que intento, amb els meus alumnes de les classes de filosofia i amb aquest llibre: sacsejar les consciències. Si tu no fas res mal fet però assisteixes impassible al que està passant, d’alguna manera t’apropes més als dolents que a les víctimes.

Ara tenim moltes dades, moltes xifres al nostre abast. Les morts de Gaza, per exemple: 60.000 persones. No porten cap a l’acció si no sabem que al darrere hi ha persones, històries, vides…
Està estudiat. Perquè sigui possible un genocidi o una barbaritat semblant, el pas previ és deshumanitzar les víctimes. Els jueus no eren humans per al nazisme, els tutsis no ho eren per als hutus a Ruanda… A nosaltres, com a espectadors, d’alguna manera és aquesta deshumanització la que ens porta a la indiferència. Com diu vostè, l’antídot seria la rehumanització de les víctimes. Com ho fem per contrarestar-ho? Doncs intentant conèixer el seu rostre, veure-les com a persones. Una fotògrafa alemanya va fer un llibre en què va agafar 50 víctimes d’Auschwitz i en va publicar un llibre, però les fotografies no són de quan eren víctimes sinó de la seva vida anterior: quan es casaven, quan celebraven un aniversari… És una manera de reconèixer que és un ésser humà com jo.

Com aquell nen sirià, l’Aylan, mort en una platja de Turquia l’any 2015, el de la famosa fotografia. Els refugiats de Síria, de cop i volta, començaven a tenir un nom i un rostre.
Exacte. Les dades fredes no ens arriben a nivell emocional. Una imatge, una cara o una història sí que arriba. Per moure’ns, no n’hi ha prou amb la convicció racional; per moure’ns, ens cal l’estímul emocional. I és necessari, però si ens quedem només amb això tampoc no es tradueix en accions.

“Conviu una insensibilitat implacable amb una autèntica allau de sensibilitat epidèrmica.” A les xarxes, ens podem mostrar molt solidaris amb totes les causes.
Ho trobo perillós. Si el que em fa patir i em produeix un malestar emocional molt gran és allò que entenc que està malament, en comptes d’actuar contra la injustícia –que és molt difícil– intento abaixar el nivell d’afectabilitat. Que les coses m’afectin tan poc com sigui possible.

Què podem fer davant d’això? No ens podem apuntar a totes les causes, no podem lluitar contra tot… la vida no ens dona per tant. Al llibre dona algunes pistes: valors morals, pensament propi, fer pensar, en definitiva.
Als instituts, als preadolescents o adolescents no els hem de dir com s’han de sentir en cada moment, que és la temptació d’algunes línies pedagògiques actuals, sinó donar-los les eines perquè pensin per ells mateixos. Les emocions, com la de l’empatia, són molt positives, però també injustes. Puc sentir més empatia per la ferideta que li passi a un amic meu que per una gran tragèdia que li passi a un altre. Aquestes emocions no poden constituir el meu criteri moral últim. Cal pensar –i entendre– que la dignitat humana és compartida per tots els humans, no només pels de la meva tribu. És el que volem dir amb pensament propi, i fins i tot podem treure el propi… pensament.

Diu en un moment que la indiferència és induïda. Qui o què ens hi indueix?
El que ens fa humans, entre d’altres coses, és la capacitat de tenir cura dels altres. És veritat que ens guiem per l’instint de supervivència i per l’interès propi. Però ignorar que les experiències de compartir i de solidaritat també són humanes, nostres, seria ignorar una part important de l’ésser humà. A ser indiferents, ens hi acostumen amb certes maneres d’educar, amb certes teories filosòfiques o culturals. Em sembla una actitud apresa. Fins i tot hi ha estudis que diuen que els infants en els primers anys de l’educació estan sotmesos a processos que els fan ser cada vegada menys solidaris i més individualistes.

“L’home és un llop per a l’home”, deia Hobbes. Però vostè hi està radicalment en contra, diu que si fos cert no caldria ni haver fet aquest llibre…
Va relacionat amb això de què la indiferència és induïda. Si fossim un llop per al mateix home, seria allò que ens resulta natural. I no caldria esforçar-nos a canviar-ho perquè no pots anar contra la naturalesa. Però jo crec que els éssers humans som capaços del pijor, evidentment, però també del millor. A la indiferència, la crueltat o la barbàrie no hi estem predeterminats. Seria com rendir-nos. Fins i tot justficar les nostres males accions: si la meva naturalesa és aquesta, com ho és la de volar per a un ocell, per què lluitar-hi?

Els periodistes també hi sortim, en aquest llibre. Parla dels selfies que alguns es fan en zones de guerra o de qualsevol catàstrofe, on acaben essent més protagonistes ells que no les víctimes. En la forma de comunicar les coses, poden contribuir a què la societat no es torni indiferent?
Crec que aquests no son realment periodistes. Son una mena d’instagramers que ocupen un lloc que no els correspon. Ho vaig pensar i escriure en els primers mesos de la guerra d’Ucraïna, veient gent que s’enfocaven ells mateixos i parlaven de com se sentien mentre de fons tenien la tragèdia. No és autèntic periodisme, és com un nou gènere que ens ha arribat per les xarxes. I és un símptoma més de la indiferència: el que importa soc jo i com em sento.

La propietària, Maria Isabel Monleón, es jubilarà després de cinquanta anys darrere el taulell

Marta Santisteban

Calçats Angulo ha estat un punt de referència al centre de Mollet, una botiga que ha calçat diverses generacions de molletans i molletanes. La Maria Isabel Monleón, propietària de la botiga, es jubilarà després de 50 anys darrere el taulell, tot acomiadant un llegat amb 118 anys d’història de l’establiment.

Monleón, coneguda familiarment com a Maruja, va començar a treballar a la sabateria amb només 14 anys. “Em van dir que buscaven dependenta a la botiga. Vaig venir per veure si m’agafaven i ja m’hi vaig quedar per sempre”, recorda. L’antiga propietària, Carmen Angulo, li va ensenyar l’ofici: “La Carmen era una gran mestra. Penso en ella cada dia. Va arribar a ser com una segona mare”, confessa.

L’any 2002, Carmen Angulo va morir, i la Maruja i la seva companya, Ana Velasco, van assumir plegades la direcció del negoci, fins fa sis anys, quan la Maruja va continuar fent-se càrrec de l’establiment en solitari, després de la mort de l’Ana. Des dels 14 fins als 67, quan ha decidit jubilar-se, la Maruja Monleón les ha vistes de tots colors, però sempre amb un somriure a la cara i paraules amables als llavis. “M’agrada ajudar les persones, cuidar-les. Hi ha molta gent que se sent sola i que a més de comprar sabates, necessita que l’escoltis”, explica. Aquesta proximitat ha estat, sens dubte, la clau de l’èxit de Calçats Angulo durant més de cent anys. “La clientela de tota la vida entra, em diu el número de peu i el que vol, i s’espera a què jo mateixa li tregui el que em sembla. Això és molta confiança i em fa feliç”, diu Monleón.

Després de tota una vida dedicada a la sabateria, començarà una nova etapa a partir de Nadal. “M’ha costat dos anys decidir-me, però ja ho tinc clar”, afirma. Ara que ha començat amb la liquidació de l’estoc, el degoteig de clientela és constant: “No estic cansada de traginar caixes, sinó de l’emoció d’acomiadar-me de la botiga. Són molts anys i moltes vivències. Estic sorpresa de la quantitat de persones que han vingut a felicitar-me i a abraçar-me”.

L’any vinent, si tot va bé, la veurem passejar sense presses pels carrers de la ciutat:
“Jo no he mirat mai aparadors, no m’he assegut mai en un banc a mitja tarda. L’horari de botiga és sacrificat; i tinc ganes d’anar a un altre ritme, compartir amb la família, i sortir a fer un volt tranquil·lament, entre d’altres.”

EL 9 NOU

Boja és una comèdia i un monòleg, una performance i un acte de llibertat. Una sensació i també una etiqueta de la qual la Mariona Esplugues, creadora i intèrpret, ens vol parlar. Dansa, rap i projeccions per parlar de psiquiatres i trastorns mentals, sense tabús ni drames, sense filtres i, sobretot, amb molt d’humor. La Mariona us explicarà una història. La seva història. La història de moltes i molts. L’obra ha guanyat el Premi BBVA de Teatre. També ha estat premiada la intèrpret.

‘Boja’. Mariona Esplugues. Festival RBLS. Sala Municipal de Teatre. Dissabte 15 de novembre, 19.00.

‘Les coses excepcionals’, amb Pau Roca, al Teatre Auditori Cardedeu

‘Les coses excepcionals’, de Duncan Mcmillan, arriba a Cardedeu amb Pau Roca com a int`repret. És una comèdia sorprenent i lluminosa, catàrquica, que parla d’allò que estem disposats a fer per aquells que estimem. És una obra atemporal, vital, comèdia, i un clàssic contemporani de la mà de Sitzo Paz Produccions.

‘Les coses excepcionals’, de Duncan Macmillan. Amb Pau Roca. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 16 de novembre, 18h.

La Baldufa actua a la Roda d’Espectacles Infantils de Granollers amb ‘Safari’

Una divertidíssima i entranyable aventura a la sabana: en un escenari ple d’animals que xarren i actuen, els investigadors Pinyot i Carabassot arriben per aclarir un cas molt especial: el lleó, rei de la sabana, ha desaparegut… i quan el troben, ja no sap rugir! A través de girafes, micos, elefants i cocodrils —i amb bon humor— l’espectacle es converteix en un reflexió sobre el respecte, la tolerància i el lloc que tots ocupem. 

‘Safari’. La Baldufa. Direcció: Ramon Molins. Roda d’Espectacles Infantils. Cinema Edisona, Granollers. Diumenge 16 de novembre. 11h.

Anna Roig i Carles Belda presenten ‘Passar-la bé’ a l’Off Tastautors d Cardedeu

Anna Roig i Carles Belda s’uneixen en un recital amb el principal objectiu, com diu el mateix títol, de passar-la bé i fer-la passar bé al públic. Perquè per a gaudir d’una bona estona només fa falta una veu, un acordió diatònic, complicitat i un bon reguitzell de cançons d’aquelles que desperten el somriure als llavis i fan bategar el cor amb més força. Versions de diferents orígens, autors, èpoques i estils, en català, francès, occità, portuguès, crioll i altres llengües estimades que son família de ben a prop.

‘Passar-la bé’. Anna Roig i Carles Belda. Off Tastautors. Tarambana, Cardedeu. Diumenge 16 de novembre, 18.14.

Jaume Espuny

‘Reach Out’
Tamla Motown, 1967

Des de sempre, als Estats Units han existit grups vocals de negres tant masculins com femenins, i la majoria formant part de la discogràfica Tamla Motown. Feien això, cantaven i es movien al ritme de la cançó, mentre que els músics que els acompanyaven quedaven en segon terme. The Four Tops possiblement són els més coneguts. El grup, format per Levi Stubbs, Renaldo Benson, Lawrence Payton i Duke Fakir va tenir un gran èxit amb la cançó “Reach Out I’ll Be There”, que és la que obre el seu quart disc, aquest Reach Out.

“Reach Out I’ll Be There”, amb el seu ritme enganxós, va encapçalar les llistes de vendes de mig món. La majoria dels temes del disc els van compondre els tres factòtums de la Motown, Lamont Dozier, Brian Holland i Eddie Holland, que també n’eren els productors. D’ells, a més de la primera, també ho són “7-Rooms of Gloom”, “Standing in the Shadows of Love” i “Bernadette”, totes amb un ritme incansable i les veus espectaculars. Ho donen tot.

També podem escoltar un parell de versions del grup que aleshores triomfava al mercat americà, The Monkees, “Last Train To Clarksvilie, i “I’m a Believer”, aquesta última composta per Neil Diamond. També hi ha una versió d’una cançó de Stevie Wonder, però totes sonen com sempre han sonat els Four Tops, que, per cert, encara estan en actiu. Això sí, només en queda un dels cantants originals: Duke Fakir.

Jordi Sunyer

HELENA CASES SAL
‘Feréstega’
Després de tota una vida participant i liderant projectes col·lectius (Pomada, Conxita, Angelina i Els Moderns, 2princesesbarbudes…), la cantant i compositora Helena Cases Sal comença una nova etapa artística en solitari. I ho fa publicant Feréstega, una recerca artística que neix de la col·laboració amb el poeta Xavi Grimau, autor dels 16 textos que donen vida a les cançons del projecte. La sonoritat és minimalista, folky i experimental alhora i combina elements de la música d’arrel amb un llenguatge més contemporani. Té fusta.

ÈLIA BLASCO
‘L’aigua’
Èlia Blasco és una jove saxofonista i musicòloga de només 23 anys amb una trajectòria diversa i sòlida que combina tres grans eixos: interpretació, docència i també reparació d’instruments. I ara acaba de debutar discogràficament amb L’aigua, un projecte que neix com a culminació del seu treball final de carrera on convida l’oient a fer un viatge sensorial a través de composicions originals –amb el saxo de gran protagonista– on l’aigua esdevé metàfora de la vida, del canvi i del moviment constant. Un àlbum curiós i diferent

JOANA DE DIEGO
‘De cuanto era viento’
Joana de Diego és una cantant, compositora i flautista barcelonina filla de la reconeguda artista argentina Elba Picó. Ha transitat pel jazz, el folk i la cançó d’autor i en el seu quart treball, De cuando era viento, ha traçat un pont entre poesia, emoció i músiques d’arrel. El disc compta amb cinc cançons, quatre d’elles basades en poemes musicats de Juan Gelman, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu i l’argentí Alberto Szpumberg (d’aquí ha sortit el títol de l’àlbum), i una de creació pròpia, “Cisne de cuello negro”.

Pere Martí Olivella

La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies.
Autor: Raül Garrigasait
Editorial: Fragmenta
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 135

Raül Garrigasait és potser l’assagista més intens i original de l’actual panorama intel·lectual. Amb una impressionant formació clàssica i una rara i delicada qualitat literària, els seus escrits esdevenen singulars objectes de gaudi per al lector. El marc general de l’anàlisi s’exposa en els apartats de l’anada i la tornada. L’autor insisteix en la insuficiència intrínseca de la modernitat a conferir-nos sentit, degut a l’entronització de la subjectivitat en el lloc de l’absolut, i, a la vegada, com malgrat tot podem continuar rastrejant elements religiosos, espirituals (evidentment no en la institució: on hi ha església no hi ha Déu) també en la nostra contemporaneïtat, insubstancialment laica.

Una modernitat que, en la seva desesperada cerca per fugir de l’efímer, que és l’únic que l’actual fragilitat universal ens ofereix, s’acaba reconeixent cada cop més en allò premodern, arcaic. Un lloc central hi ocupa en la seva anàlisi la noció de creació: “L’ús de la paraula religiosa creació per referir-se als actes i les obres dels artistes fa que es pensin que creen en el buit. Són còpies insatisfetes de Déu”. L’art i la religió, diu, només avui es perceben com a mons separats I tanmateix és evident que venen d’antic, i que si estirem el fil anem a parar a mons remots i desconcertants. El més proper és el més llunyà, i a l’inrevés. Apareix aquí una de les claus de volta de l’obra: la dicotomia, la dialèctica entre el present i el passat (enteses més com Heràclit que com Hegel: el present no supera el passat, sinó que hi és i no hi és a la vegada, allò antic en allò modern): l’única via per sortir de l’atzucac, si n’acceptem la tensió, i ens hi submergim. Un dels tòpics de la modernitat afirma que Déu és una ficció consoladora, però per Garrigasait Déu fa trontollar. Déu, pres seriosament, és l’Altre sense concessions, el buit que sosté tot.

D’altra banda tenim el cos del treball. Un recorregut per tot l’art i la cultura catalanes: Llull, March, Villena, Carner, Mompou, Tàpies, que ben be és podria ubicar dins la crítica literària o artística, sinó fos per com les seves anàlisis fugen dels estereotips, i s’alineen amb les línies mestres del marc general de l’obra. En fi, una delicada filigrana evocada pel diàleg entre l’arcaica modernitat de l’aire i la pedra de l’ermita i el cementiri d’Olius, de la qual esperem, impacients, que l’autor en segueixi enfilant noves puntades en el futur.

Jordi Vilarrodà

‘Una noia a la ciutat’
Mercè Ibarz
Anagrama
Identifiquem la narrativa de Mercè Ibarz amb la seva terra, el Baix Segrià. El seu Tríptic de la terra (La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada) és de lectura més que recomanable. Però què passa quan una noia de poble se’n va a Barcelona als anys 70? Com es redescobreix ella mateixa? La mort d’un antic amor de l’època desencadena uns records que són a la vegada personals i col·lectius.

‘La vida al Mississipi’
Mark Twain
Ed. de 198
L’immortal creador dels personatges de Tom Sawyer o Huckleberry Finn coneixia el Mississipi, escenari d’aquests relats, per haver-hi navegat com a aprenent de pilot en els seus llegendaris vaixells. Ja de gran, recordava aquella joventut i ho comparava amb l’Amèrica de després de la Guerra de Secessió, quan el món ja havia canviat. La galeria de personatges que hi apareix, però, és antològica.

‘Les batalles de Barcelona’
Jordi Amat
Ed. 62 i Reial Acadèmia de Bones Lletres
Qui tingui una certa edat serà ben conscient dels canvis tan profunds que Barcelona ha experimentat durant el darrer mig segle. Com s’ha traslladat això a l’àmbit cultural? Quines obres ho reflecteixen? De Llach o Serrat a Woody Allen, de Guillem Gisbert a Montserrat Roig… Calia un assaig que hi reflexionés, i és el que ens proporciona Jordi Amat en aquest llibre.

‘Argos al laberint’
Josep Gifreu
Saldonar
Com treballen els periodistes que avui fan investigació sobre els grans mals del nostre món? Com s’expliquen les guerres, els genocidis, el maltractament al planeta, el racisme…? Tocar aquestes qüestions significa sovint jugar-s’hi la vida, però malgrat tot el periodisme sobreviu i al segle XXI ha après a enfrontar-se a tot això amb nous recursos. Josep Gifreu explica com això és possible.

‘El retorn de Rovelló’
Josep Vallverdú
La Galera
Als seus vitals 102 anys, Josep Vallverdú torna a un dels personatges que el va fer més estimat entre els infants, el gosset Rovelló. Al poble, una veïna diu que un gos li ha parlat i l’alcaldessa ho fa investigar. Comença la recerca d’en Rovelló, on apareixen referències d’altres obres de l’autor. I tot es presenta en un estoig amb el primer llibre i il·lustracions de Mercè Tous.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Joves mares

Després de guanyar el premi al millor guió i el premi del Jurat Ecumènic en el 78è Festival Internacional de Cinema de Canes, Recién nacidas de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne arriba als nostres cinemes. Els germans cineastes belgues sumaven així un nou guardó a un llarg i brillant historial de premis a Canes com sengles Palmes d’Or per Rosetta (1999) i El Chico (2005) o el premi a millor direcció per El joven Ahmed (2019). La producció francobelga Recién nacidas, candidata als Oscars a millor pel·lícula estrangera, ens recorda força la pel·lícula espanyola La maternal (2022, Pilar Palomero) en la seva condició de retrat coral de les tribulacions de diferents mares joves. Els Dardenne han confessat que els va commoure la seva visita a una residència per a mares joves a Lieja i se centren aquí en cinc noies adolescents, Jessica (Babette Berveeck), Perla (Lucie Laruelle), Julie (Elsa Houben), Ariane (Janaina Halloy Fokan) i Naïma (Samia Hilmi), totes allotjades en un centre d’acollida maternal a l’espera de decidir sobre el seu futur, un avenir que es presenta ple de dificultats.
Totes comparteixen la mateixa situació tot i que s’obren a problemàtiques diferents, cas de les difícils o inexistents relacions amb els seus pares respectius, la incapacitat econòmica de criar els fills, els entrebancs per trobar un allotjament, l’entrega dels nadons a famílies acollides o la manca de compromís i de responsabilitat dels nois que les han deixat prenyades i que se’n despreocupen del tot. Amb un estil directe i nerviós, els germans Dardenne s’ocupen d’aquestes noies vulnerables per dibuixar un mosaic dramàtic inspirat en situacions quotidianes incorporant ara un protagonisme col·lectiu en un cinema farcit des de sempre de sofertes heroïnes. Els cineastes belgues continuen fidels, doncs, als seus principis humanistes i solidaris i al seu propi estil cinematogràfic, que reposa sobre la immediatesa, una recepta pròpia incombustible per fer front als mals del nostre present.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers