La indiferència davant de les tragèdies que van sacsejant el món és una característica de les societats modernes. Ens hi hem acostumat? És un mecanisme d’autodefensa? El filòsof Joan Garcia del Muro (Lleida, 1961) hi reflexiona en un assaig, ‘Els convidats de pedra’ (Eumo Editorial). Professor de la Facultat de Filosofia La Salle Ramon Llull i catedràtic de l’Institut Obert de Catalunya, és autor d’altres llibres com ‘Soldats del no-res’ (Premi Joan Fuster) o ‘Goodbye, veritat’.
Nosaltres, tots plegats, som els convidats de pedra a aquesta escenografia de la violència que ens arriba cada dia per tot arreu?
La idea del llibre és interpel·lar-nos. El nostre paper com a espectadors de la injustícia no és neutralitat sinó cooperació. Si assisteixo a un comportament o situació de patiment de l’altre i no intervinc o no dic res, em sembla greu. I per desgràcia, crec que és un dels símptomes o característiques de la nostra cultura. Vivim en una cuirassa, en la nostra bombolla. El que importa és que jo estigui tranquil, i per aconseguir-ho l’estratègia més habitual com a comunitat és evitar que m’afecti el que passa als que estan fora del meu cercle.
Els del cercle, sí que importen. Molta gent moriria, o potser fins i tot mataria, per protegir el seu nucli familiar.
La paraula nosaltres, si la mires des de dins, és preciosa. Però implica un fora dels que no formen part d’aquest nosaltres. Sembla mentida que en aquest món global, amb informació que ens arriba de tot arreu, vivim cada dia més tancats en els nostres petits grupets. Al llibre ho qualifico gairebé de tribalisme. Som molt morals en segons què. En el meu cercle m’implico moltíssim, però només dins d’aquest límit. És una de les coses que em va moure a escriure el llibre.
Parla de l’auge d’aquest fenomen. Aquesta barrera d’indiferència no és no va, però va en augment?
No és un estudi històric, estrictament. El que m’interessa és, sobretot, una mirada crítica al nostre present. Però crec que sí, que hi ha una sèrie de factors que ho van afavorint. Per exemple, les noves tecnologies o les xarxes socials. No les responsabilitzo, ni molt menys, però em sembla que en comptes de contribuir a estendre la nostra visió, a eixamplar-nos l’horitzó, ens van tancant en illes independents les unes de les altres. Només m’arriba la informació que jo vull que m’arribi, la que ve dels nostres, cada vegada m’arriba menys la que pot provenir d’interpretacions diferents o que em faria dubtar. Amb la qual cosa les nostres perspectives del món es tornen més incompatibles. I això és contradictori fins i tot amb la idea de democràcia, que és un espai d’encontre o d’intercanvi amb la diferència. Si cada vegada conec menys els altres, cada vegada m’importen menys, o estic fins i tot més enfadat amb ells.
Per entendre qui són els indiferents, trio una imatge real del llibre. Any 1933, a Berlín: uns joves exaltats de la Hitlerjügend cremen llibres d’una biblioteca universitària en una plaça. Entre la gent, uns pocs aplaudeixen i una majoria s’ho mira, potser atònita. Però no actuen. Seríem molts de nosaltres? Mirem, i no gosem intervenir.
Potser ara les coses no passen amb la barbàrie tan obscena d’aquell moment. Però sí que hi ha una minoria dominada per l’odi. Els nostres esforços –com a educadors, o també com a comunicadors– ja arriben tard a aquests. Però ens podem adreçar a la majoria que encara no odia. Als que no tiren pedres o no cremen llibres però no fan res per impedir-ho. És el que intento, amb els meus alumnes de les classes de filosofia i amb aquest llibre: sacsejar les consciències. Si tu no fas res mal fet però assisteixes impassible al que està passant, d’alguna manera t’apropes més als dolents que a les víctimes.
Ara tenim moltes dades, moltes xifres al nostre abast. Les morts de Gaza, per exemple: 60.000 persones. No porten cap a l’acció si no sabem que al darrere hi ha persones, històries, vides…
Està estudiat. Perquè sigui possible un genocidi o una barbaritat semblant, el pas previ és deshumanitzar les víctimes. Els jueus no eren humans per al nazisme, els tutsis no ho eren per als hutus a Ruanda… A nosaltres, com a espectadors, d’alguna manera és aquesta deshumanització la que ens porta a la indiferència. Com diu vostè, l’antídot seria la rehumanització de les víctimes. Com ho fem per contrarestar-ho? Doncs intentant conèixer el seu rostre, veure-les com a persones. Una fotògrafa alemanya va fer un llibre en què va agafar 50 víctimes d’Auschwitz i en va publicar un llibre, però les fotografies no són de quan eren víctimes sinó de la seva vida anterior: quan es casaven, quan celebraven un aniversari… És una manera de reconèixer que és un ésser humà com jo.
Com aquell nen sirià, l’Aylan, mort en una platja de Turquia l’any 2015, el de la famosa fotografia. Els refugiats de Síria, de cop i volta, començaven a tenir un nom i un rostre.
Exacte. Les dades fredes no ens arriben a nivell emocional. Una imatge, una cara o una història sí que arriba. Per moure’ns, no n’hi ha prou amb la convicció racional; per moure’ns, ens cal l’estímul emocional. I és necessari, però si ens quedem només amb això tampoc no es tradueix en accions.
“Conviu una insensibilitat implacable amb una autèntica allau de sensibilitat epidèrmica.” A les xarxes, ens podem mostrar molt solidaris amb totes les causes.
Ho trobo perillós. Si el que em fa patir i em produeix un malestar emocional molt gran és allò que entenc que està malament, en comptes d’actuar contra la injustícia –que és molt difícil– intento abaixar el nivell d’afectabilitat. Que les coses m’afectin tan poc com sigui possible.
Què podem fer davant d’això? No ens podem apuntar a totes les causes, no podem lluitar contra tot… la vida no ens dona per tant. Al llibre dona algunes pistes: valors morals, pensament propi, fer pensar, en definitiva.
Als instituts, als preadolescents o adolescents no els hem de dir com s’han de sentir en cada moment, que és la temptació d’algunes línies pedagògiques actuals, sinó donar-los les eines perquè pensin per ells mateixos. Les emocions, com la de l’empatia, són molt positives, però també injustes. Puc sentir més empatia per la ferideta que li passi a un amic meu que per una gran tragèdia que li passi a un altre. Aquestes emocions no poden constituir el meu criteri moral últim. Cal pensar –i entendre– que la dignitat humana és compartida per tots els humans, no només pels de la meva tribu. És el que volem dir amb pensament propi, i fins i tot podem treure el propi… pensament.
Diu en un moment que la indiferència és induïda. Qui o què ens hi indueix?
El que ens fa humans, entre d’altres coses, és la capacitat de tenir cura dels altres. És veritat que ens guiem per l’instint de supervivència i per l’interès propi. Però ignorar que les experiències de compartir i de solidaritat també són humanes, nostres, seria ignorar una part important de l’ésser humà. A ser indiferents, ens hi acostumen amb certes maneres d’educar, amb certes teories filosòfiques o culturals. Em sembla una actitud apresa. Fins i tot hi ha estudis que diuen que els infants en els primers anys de l’educació estan sotmesos a processos que els fan ser cada vegada menys solidaris i més individualistes.
“L’home és un llop per a l’home”, deia Hobbes. Però vostè hi està radicalment en contra, diu que si fos cert no caldria ni haver fet aquest llibre…
Va relacionat amb això de què la indiferència és induïda. Si fossim un llop per al mateix home, seria allò que ens resulta natural. I no caldria esforçar-nos a canviar-ho perquè no pots anar contra la naturalesa. Però jo crec que els éssers humans som capaços del pijor, evidentment, però també del millor. A la indiferència, la crueltat o la barbàrie no hi estem predeterminats. Seria com rendir-nos. Fins i tot justficar les nostres males accions: si la meva naturalesa és aquesta, com ho és la de volar per a un ocell, per què lluitar-hi?
Els periodistes també hi sortim, en aquest llibre. Parla dels selfies que alguns es fan en zones de guerra o de qualsevol catàstrofe, on acaben essent més protagonistes ells que no les víctimes. En la forma de comunicar les coses, poden contribuir a què la societat no es torni indiferent?
Crec que aquests no son realment periodistes. Son una mena d’instagramers que ocupen un lloc que no els correspon. Ho vaig pensar i escriure en els primers mesos de la guerra d’Ucraïna, veient gent que s’enfocaven ells mateixos i parlaven de com se sentien mentre de fons tenien la tragèdia. No és autèntic periodisme, és com un nou gènere que ens ha arribat per les xarxes. I és un símptoma més de la indiferència: el que importa soc jo i com em sento.
