Abans de l’esclat de la crisi del coronavirus, que ha acaparat l’actualitat, aquest assaig alimentava un considerable debat intel·lectual. Es tracta de ‘Pseudohistòria contra Catalunya’ (Eumo Editorial), on vuit autors posen en qüestió, pel seu poc rigor, tant les teories espanyolistes que neguen la singularitat de Catalunya com les de l’Institut Nova Història sobre una gran conspiració per amagar-la. Stefano Cingolani, medievalista italià afincat a Catalunya, és un dels especialistes que ha participat en el llibre.
Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258 i era un apèndx d’Aragó. Cristòfor Colom, Miguel de Cervantes o Marco Polo o el Cid eren catalans. Són afirmacions que provenen, en un cas, de la historiografia espanyolista, i en l’altre, dels que s’agrupen en l’anomenat Institut Nova Història liderat per Jordi Bilbeny. Però tant en un cas com en l’altre, pertanyen a la pseudohistòria. Així ho defensen els autors del llibre coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, que desmunten aquests relats.
Per què han decidit fer ara aquest llibre enfrontant-se a uns discursos que ja fa uns anys que s’estan difonent?
Sobretot per la part de l’Institut Nova Història, perquè estava prenent massa volada. Havia estat ignorat, com si fos una cosa que hagués de morir de seguida, i hi ha un moment donat en què es va decidir fer un llibre perquè pensàvem que s’havia de desmuntar. Calia parar aquesta follia. Després es va ajuntar amb la necessitat de contrarestar la part espanyolista, perquè també ha sortit molt arran del procés. Són visions contràries i totes dues, manipuladores. Totes dues entenem que van contra Catalunya, tal com subratlla el títol.
Consideren que tots dos són perillosos per al coneixement rigorós de la història?
Tots dos acaben per ser-ho, cada un a la seva manera. La part espanyolista, ja sabem qui té al darrere i com influeix de manera més o menys velada en el discurs públic, en els polítics i en els mitjans. En el cas de l’INH és una influència més soterrada, tot i que ha sortit també en mitjans públics catalans i ha tingut una influència en les opinions d’algunes personalitats. És perillós perquè, en el fons, no hi ha res pitjor que no saber. O saber mentides, coses que no tenen ni cap ni peus.
Per què pot haver tingut aquesta repercussió?
Seria una pregunta per a sociòlegs, però les conspiracions agraden molt, la gent es deixa atreure per aquestes teories. Segurament hi ha també una certa frustració en el país, la que es produeix després del referèndum de l’Estatut. Les dates coincideixen, més o menys, amb l’auge de la nova història amb el procés polític. Hi ha frustració contra la repressió espanyola, la sensació de ser un país petit… I el més greu és que el terreny on triomfa aquest discurs és el de la ignorància, una ignorància forçada perquè durant la dictadura es va explicar poc i malament la història del país, o es va explicar molt malament. Després no sé com s’ha fet perquè jo vivia a Itàlia i no aquí. D’una banda, doncs, tenim un profund desconeixement de què és la història i com funciona l’historiador, i de l’altra, la necessitat i les ganes de ser grans.
Una crítica que fan als pseudohistoriadors és que utilitzen el cherry picking (‘recollir cireres’, aproximadament). Què és això?
Vol dir agafar unes dades, descontextualitzar-les i utilitzar-les de manera manipulada. És a dir, si jo trobo una cirera de color blau, i només t’ensenyo aquesta, pots pensar que totes les cireres són blaves, oi? Aquest és un sistema que fan servir sovint. Com en el seu discurs sobre Marco Polo: “Sempre s’ha dubtat que Marco Polo existís…”, diu un historiador anglès. I només se cita aquesta frase. La segona part de la sentència deia que també hi ha, per altra banda, molts testimonis que el famós viatger va existir i va fer tot el que sabem. Si prenc només la primera part, i li dono la pàtina que ho ha dit una autoritat, faré que molta gent s’ho cregui.
Això és el que ha fet l’Institut Nova Història, sobretot. La part espanyolista, com ho articula?
La part espanyolista, la que s’analitza en el llibre, pretén ser més acadèmica. No parlem d’uns aficionats. Són discursos més estructurats… que no vol dir que siguin certs. Estem parlant d’historiadors que forcen els fets i les evidències per ideologia. Si són aragonesos, per exemple, per reforçar la preeminència d’Aragó respecte a Catalunya en el conjunt de la corona d’Aragó. Si són espanyols en general, per donar la idea de la nación más antigua de Europa i mantenir viva la visió franquista que els diferents regnes medievals havien necessàriament d’unir-se i coincidir per formar la gran Espanya.
Com es mesura l’objectivitat en la historiografia, que és una altra de les qüestions que surt en el llibre?
L’objectivitat és sempre difícil de mesurar en qualsevol àmbit. En el cas de la història, com a mínim pots comprovar que la feina de base estigui ben feta. La història s’escriu a partir de la documentació, dels relats antics. I d’una tradició històrica que ha donat unes interpretacions que pots seguir, pots aprofundir o pots revisar, però d’entrada hi ha d’haver una base de documents d’arxius, d’arqueologia, de narracions… tot compaginat. Després vindrà la teva capacitat analítica com a historiador, d’intentar donar un significat a aquests fets. Però els fets són objectius.
Com s’està rebent el llibre? Jordi Bilbeny ha dit que vostès són gent poc preparada.
Ho estic seguint poc, perquè no tinc Twitter, que és on s’està donant la batalla dura. És evident que has de desqualificar l’enemic en el moment que aquest ha dit que ets un incompetent i un xarlatà. Qui ens ha de dir que som poc qualificats? N’hi ha de joves, més joves que jo, però estan sobradament qualificats. Qui està en contra del llibre? Jo he vist que està en contra de la iniciativa la gent que té un prejudici antiacadèmic. Que fins i tot sense haver llegit res de Bilbeny i dels seus defensa l’existència de possibilitats alternatives, la no-existència d’una veritat única. És que no defensem la veritat única, perquè no existeix! Defensem la seriositat de la investigació.
Des de la part espanyolista es nega l’entitat de la Catalunya medieval i moderna, és a dir, l’existència de la nació. De l’altra part, es presenta la Catalunya d’aquestes èpoques com una potència de primer ordre que Castella hauria robat. Com ha estat en realitat?
Ni l’una ni l’altra. Des del punt de vista espanyolista, serveix dir que Catalunya no té una entitat pròpia per frustrar qualsevol legitimitat històrica en el passat de la independència de Catalunya. En el cas de l’Institut de Nova Història, si de debò Catalunya hagués tingut aquest gran imperi universal i tots els genis, potser seríem nosaltres que hauríem de demanar perdó a l’Amèrica Llatina per la invasió, la conquista i les matances d’indígenes. I si els men in black ens haguessin esborrat completament la memòria, potser és que els catalans seríem els més ximples del món, no? Arriben els castellans, que segons la seva visió són els més inútils del món, i t’ho pispen? És que no tindria sentit!
Però Catalunya va tenir entitat política?
Catalunya va ser una entitat política i un estat que es va anar formant en el temps en la seva memòria i la seva identitat. Va ser governada per unes institucions independents i formava part d’una Corona d’Aragó manada pel mateix rei però on cada territori tenia la seva personalitat: el seu parlament i les seves lleis.
Vostè ha treballat, per exemple, en el capítol que parla del Cid i rebat les tesis de Lluís Maria Mandado sobre aquest personatge. Diu que, en realitat, l’Institut Nova Història el que ha fet és apropiar-se de mites castellans…
Tot el discurs del senyor Mandado és una mena de joc de cartes que no saps mai on t’està portant. Les fonts no existeixen, els documents no existeixen, i l’única cosa que compta és com decideix ell que les coses han de funcionar. No s’aguanta per enlloc. Però el que destaco i em sembla fonamental és que ens estan espanyolitzant! La nova història agafa tota la història castellana, amb la qual cosa ens espanyolitzen.
I Cristòfor Colom? Era català o no? Tot va començar per aquí. Ells ja han identificat que era el cavaller barceloní Joan Colom i Bertran, i vostès diuen que l’any 1492 aquest personatge ja havia mort. Quins són els documents que ho acrediten?
És un capítol llarg, precisament perquè l’origen de tota la construcció de Bilbeny és el seu llibre sobre Cristòfor Colom. Tot i que la barcelonitat del navegant és una tesi més antiga. És un estudi més acadèmic, i treballa sobre documentació. El problema és que per ignorància o manipulació, aquesta documentació no se sap llegir. S’inventa, per exemple, que el cavaller Joan Colom no és mort quan ho és! La forma quondam amb què s’hi refereixen els documents significava ‘difunt’. Però ell decideix que és una altra cosa: que és una mort civil, que s’exilia, que torna… Però aquest teòric Colom ja havia mort 10 anys abans de la conquesta.
En el cas del monestir de Sixena, si no fos per la tergiversació de determinada historiografia aragonesa, podria haver-hi hagut un pronunciament amb arguments tècnics en els litigis de les obres?
A part de la impossibilitat de moure els frescos, que és una raó purament tècnica, la resta és una qüestió jurídica. La defensa sempre ha aportat proves que són les que corresponen a la història tal com es pot reconstruir, però a l’aragonesisme més anticatalà li ha vingut bé manipular els fets per acusar l’anarquisme català d’haver cremat el monestir i per invalidar les proves de la venda de les peces del Museu de Lleida o del MNAC per part de les monges. I si és un tribunal d’Osca qui decideix sobre els fets, hi pesen raons polítiques i no jurídiques. No sé si la sentencia es podrà revertir.
