Pel·lícula plana amb un títol canviat i conscient del seu fluix contingut. Intenta dotar d’èpica una coral sorgida i confeccionada amb els vímets de les esposes avorrides d’uns homes que estan en una acadèmia militar britànica. Està, tot i les comparacions que li fan, a les antípodes de Full Monty. Peter Cattaneo, el director, ha aconseguit fer un altre musical, però situat més al costat de No facis la guerra, canta on l’únic interès és veure com assagen una única cançó del tipus marxa militar, suau i repetitiva. Hi ha també la tranquil·la oposició d’alguns caps gens progressistes davant dels que estan entusiasmats amb la història i que es passen els torns fent fotos i animant el grup de dones que davant la negativa de permisos va també classificant, culturalment, la graduació de cada cap. La cançó que canten és cursi però enganxosa a causa de la seva repetició. Una cançó que no emociona, però que si ho fa és per la implicació d’aquest grup de dones el futur de les quals no és molt brillant.
Un exemple del que diem és la interpretació de Kristin Scott Thomas, excel·lent actriu britànica que aquí, essent la directora de la coral, es mostra desconfiada, descuidada en el seu aspecte i molt armari davant el projecte que intenta rellançar cada cop que es fa miques i amb la oposició personal d’una envejosa codirectora. Composen la resta de la coral Sharon Horgan, Amy James Kelly, Robert Whitelock, Greg Wise, India Ria Amartelifio, Jason Flemig, Sophie Dix i/o Davina Sitaram. Convençudes que juntes seran més fortes, tenen així una manera d’empoderar-se. El cert és que actualment hi ha més de 2.000 dones cantant en 75 corals militars.
