Els sil·logismes més simples acostumen a partir de premisses que no sempre posen en comparació factors equiparables i, per tant, porten a conclusions aberrants. Un exemple recent: les cambres de comerç espanyoles i el Consell General d’Economistes han fet públic un ampli informe sobre l’evolució del PIB a l’Estat en una sèrie prou llarga, que arrenca de 1975 i que arriba a 2020. Alguns mitjans, i no cal posar noms perquè no és difícil d’imaginar quins són, posen la lupa on els convé i es fixen que Madrid ha avançat Catalunya en proporció del PIB estatal. Com a segona premissa es posa el predomini independentista en els governs en els últims anys per concloure que ha estat el procés el que ha motivat que Madrid hagi superat Catalunya en PIB. Se es permet l’expressió, és un A por ellos economètric.
La relació entre Catalunya i Espanya s’ha convertit en una mena de Chiringuito de Jugones en molts àmbits, i també en l’econòmic. A partir d’una barreja interessada d’opinió i informació, i amb la samarreta del club de preferència, profereixen aquesta mena de sil·logismes aberrants que, repetits i si pot ser acompanyats d’una gran exhibició decibèlica (o sigui, a crits) acaba fent l’aparença d’una veritat absoluta, que no admet uns matisos que serien de gran necessitat.
Així doncs, és interessant centrar-se primer en les dades i deixar de banda apriorismes que poden portar a sil·logismes equivocats. Per buscar el més fàcil: quant ha crescut de mitjana el PIB espanyol en aquest ampli període de temps? Ho ha fet a un ritme del 2,39% a l’Estat. A Catalunya, una centèsima més, fins al 2,4%. Confirma això que el procés hagi estat un destructor del creixement econòmic català? Tot i que no ho desmenteix, el que és clar és que no ho confirma. Però tant és, l’escut del club pesa més i els titulars s’entesten a centrar-se en el sorpasso de Madrid, que ha passat a ser la Comunitat Autònoma amb més pes absolut de PIB per sobre de Catalunya. El percentatge de PIB sobre el total estatal que tenia Madrid el 1975 era del 17,1%, i el 2019 havia arribat al 19,4%, gairebé dos punts i mig d’avenç. Catalunya, en el mateix període ha passat del 19,3% de 1975 al 19,0% de 2019. Tres dècimes menys. No és difícil concloure que Madrid ha fet el soprasso no pas en detriment d’una Catalunya desenfocada de l’objectiu econòmic, sinó perquè ha centrifugat PIB d’altres territoris de l’Estat. Però la samarreta de l’equip favorit fa despistar i és més fàcil atribuir els mals a l’enemic extern del procés que admetre que el despoblament d’alguns territoris ha contribuït a enfortir el centre.
Un exemple d’aquesta afirmació es pot trobar en l’evolució del PIB per càpita. Aquí s’aplica la riquesa generada al nombre d’habitants del territori concret. En aquest camp, avancen zones com Extremadura, Castella Lleó o Galícia. Però no és perquè hagin crescut significativament en PIB –de fet, creixen per sota de la mitjana–, sinó perquè el despoblament ha fet que hi hagi més volum de PIB per repartir entre menys habitants. De nou, un efecte estadístic, del qual intentar extreure lectures polítiques portarà a conclusions errònies.
En aquest llarg període de temps analitzat, hi ha hagut una gran multiplicitat de factors per explicar l’evolució final. Entre aquestes es troba l’innegable canvi en la mateixa estructura econòmica. La indústria ha deixat de ser el sector econòmic predominant en favor dels serveis, i aquells territoris més industrialitzats han estat els que han tingut una evolució més lenta. Això explica, per exemple, que l’evolució d’un territori industrial com el País Basc hagi tingut un avenç força inferior a la mitjana (gairebé mig punt menys que el 2,39% de creixement anual a tot l’Estat). Però amb el País Basc, un territori de demografia més reduïda que la catalana i que no pot, per tant, competir en volum de PIB amb Madrid, els mitjans de capçalera no li atribueixen cap procés polític per explicar una evolució més negativa que la mitjana.
En la presentació de l’estudi, que es va fer la setmana passada, Valentí Pich, el president del Consell General d’Economistes, ja veia a venir el perill que les dades s’analitzessin de manera interessada quan alertava que no es tractava “d’un ral·li” entre territoris. Pich reclama, en canvi, millores en una productivitat que continua creixent per sota del que seria desitjable, en la taxa de fracàs escolar, encara massa elevada, i en la introducció de la digitalització. Conceptes tots poc compatibles amb la percepció binària de guanyadors i perdedors que continua presidint massa anàlisis.
La Catalunya del procés no és un paradís i la paràlisi del que es podria considerar un govern amb prioritats més enllà de la política deu contribuir més aviat poc al desenvolupament de l’economia. Però tampoc és l’infern que pinten alguns abonats a l’exabrupte i les explicacions simples. El seu tan desitjat sorpasso té explicacions més complexes que el procés.
