Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) combina la seva feina de professora al Laboratori de Lletres de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès amb la d’escriptora. El seu últim fruit com a autora és la novel·la ‘Si una família’ (Angle Editorial), però abans ja havia publicat altres obres, des del recull de contes ‘Estàndards’ fins a la novel·la curta ‘Ho, ho, ho: una altra història de Nadal’, o les molt ben rebudes ‘El camí dels esbarzers’ i ‘Amor i no’. Totes sorgides del seus propis moments vitals.
Nova novel·la i nova temàtica, la família, o les famílies. Què l’ha portat a parlar-ne?
Totes les novel·les acaben sent un metàfora del que m’ha passat en una etapa de la vida. Per exemple, El camí dels esbarzers parlava dels Estats Units i de descobrir les coses importants de la vida com el feminisme o els racismes latents. Va ser fruit dels tres anys que vaig viure a Nova York. Amor i no, que és la història d’amor d’una parella des que ho deixen fins que un dels dos mor, és un llibre que reflexiona sobre l’amor. És una etapa en què jo havia trencat una relació molt llarga de parella i em preguntava què passa amb l’amor quan s’acaba. I aquest, que parla de família, és fruit indubtablement del meu moment vital de formar una família. El vaig escriure just després de tenir el meu primer fill alhora que la meva àvia entrava a una residència. Vaig tenir la sensació de trobar-me en aquest moment de la vida en què tu ja no ets el centre, sinó que t’adones que hi ha gent per dalt i per baix, i que d’una manera molt vital et necessiten. I jo crec que ve d’aquí. Veia el meu fill petit que estava a l’inici de la vida i la meva àvia que estava al final. Dos moments molt diferents però igual de transformadors i importants.
Per tant, beu totalment del seu entorn, de les vivències i experiències.
Jo faig una escriptura molt basada en el que em va passant a mi. En el fons sí que parteixo de les meves experiències, dels meus moments vitals, però sempre ho filtro a través de la ficció. Jo soc una gran defensora de la ficció, molt més que de l’autoficció. Parlar des del meu jo m’incomoda. De fet, trobo que aquest filtre ficcional és un refugi per poder parlar de coses molt íntimes sense despullar-te tant davant del lector. I, a més, crec que és la gràcia de l’ofici, perquè per escriure des del jo ja podria escriure un diari. Però allò complicat d’escriure és ser capaç d’agafar la teva pròpia experiència i convertir-la en una altra cosa
La Paloma diu: “Els vincles no tenen res a veure amb la llet o la sang, n’hi ha prou amb estimar”. Ho subscriu?
M’agrada pensar que és una possibilitat. Està bé que puguis comptar al cent per cent amb els teus pares, germans, avis, sogres, amb tota aquella gent que t’ha tocat per genealogia. Però no sempre és així. El tipus de família més tradicional ha canviat i les formes més modernes de viure porten a uns cismes familiars que ens obliguen a crear una xarxa no sanguínia. És un model basat en l’amistat, en el vincle que s’escull.
Un bon exemple seria l’Aida.
Clar, és un llibre que també parla molt de les relacions atzaroses que tenim a la vida i de gent que no t’esperes, com l’Aida. Anys enrere havien estat gairebé enemigues, i de sobte es converteix en un personatge crucial en la vida de la Paloma. Si no fos per ella, probablement no s’hauria atrevit a tenir la criatura. L’Aida també significa la imprevisilibitat de la vida. Era una noia que semblava que ho tenia tot resolt, i d’un dia per l’altre tota aquesta estabilitat se li esfondra. Crec que també és una cosa molt dels nostres temps, res és tan sòlid com ens pensem, els vincles són molt fràgils. Quan les dues noies es troben una li ofereix a l’altra allò que li falta. Són un exemple més a la novel·la d’aquests vincles escollits i que permeten tirar endavant coses com és una maternitat.
Parlant de maternitat, la Paloma diu: “Jo vull ser un jo rotund, no un nosaltres a temps complet”. Reivindica un tipus de ser mare molt clar.
Sí, volia reivindicar una manera de ser mare molt fluïda amb totes les altres coses que et poden interessar com a dona, és a dir, seguir mantenint amb molta força les teves amistats i sense que la maternitat t’aparti del teu objectiu laboral, que la criatura sigui un element més dins de les coses que per a tu et construeixen i són importants. Però, de fet, és que jo ni tan sols em plantejava que parlar d’aquest tipus de maternitat fos provocador.
A l’altre extrem, hi ha la vellesa, la Simona, i les residències, un altre tema crucial.
Amb aquest tema m’hi vaig trobar en anar a visitar la meva àvia en una residència i adonar-me que allà dins hi havia tot un univers. Em va generar molt interès aquest món que des de fora està molt estereotipat i que té mi clixés molt negatius. I la majoria són certs, com la falta de recursos, els sous baixos, uns horaris tremends o la infravaloració de les treballadores. I tot ho fan per vocació. Vaig pensar que podria estar bé parlar del món de les residències, però no tant des d’una vessant més política i més crítica, tot i que hi ha algun comentari, sinó des de la part més humana, sobre totes les professionals que treballen en una residència: psicòlogues, animadores, cantants, dones de la neteja, cuineres…
La part d’informació i investigació és important a l’hora d’escriure, doncs.
Sí, per mi, la prèvia és una part molt estimulant del procés d’escriure. La part de documentació és la part més d’ofici, i en què recullo la informació que realment sé que donarà ànima a la novel·la. Jo puc buscar en llibres i hemeroteques tota la informació sobre les residències, o llegir coses per internet sobre la feina d’una hostessa de vol o d’un apicultor, o a través de la intel·ligència artificial. Però hi ha una part anecdòtica, una part més humana… que cap llibre ni enlloc d’internet, ni cap intel·ligència artificial és capaç d’explicar-t’ho. I és aquest tipus d’informació, la que és valuosíssima a l’hora d’escriure.
Al llibre introdueix el gènere epistolar. Quin era l’objectiu?
A Amor i no i a El camí dels esbarzers sempre feia servir només dos tipus de narradors. L’omniscient, l’expert, o l’intern, que és quan parla un personatge. Una cosa que necessito com a escriptora és anar posant reptes. Vaig pensar que mai havia escrit en format epistolar ni des d’un personatge situat anys enrere, ni en format diari ni des de la perspectiva d’un nen. Em venia de gust provar coses noves amb aquest llibre, i tot em va anar encaixant en la història. I quan proves coses noves, també t’obligues a buscar referents i em vaig anar documentant sobre aquest gènere, llegint per exemple, Cartes a Mahalta. de Màrius Torres. Jo penso que d’un llibre n’ha de sortir una escriptora més forta, i això no s’aconsegueix si no fas coses que no hagis fet mai abans.
Per això també hi ha incorporat fotografies i elements visuals.
Sí, això em sembla molt interessant. Quan escric m’agrada barrejar-hi altres arts. Ja ho havia fet a Amor i no. Ara he inclòs unes fotos anònimes que vaig treure la col·lecció d’una amiga. Va ser maco perquè la imatge de la foto m’ajudava a inventar-me una part del passat que el pare li explicava a la seva filla, i ajudava a transportar-te a París cap a principis de segle.
En aquesta novel·la, ha optat per uns escenaris que són molt propers.
Sí, m’ho demanava la pròpia història. Situar-la a Cardedeu em tocava massa de prop. Tot i que, per exemple, la casa modernista on viuen la Paloma i l’Aida és la Torre Amat, que és la torre modernista per excel·lència de Cardedeu. Però m’agradava allunyar-ho una miqueta més de casa, perquè crec que és sa tenir aquesta distància. Al final, Palautordera em va semblar que era prou a prop i prou lluny perquè em funcionés com a espai.
Últimament ha escrit novel·les. Se sent més còmoda en aquest gènere o en relats?
Ni amb una cosa ni amb l’altra. Depèn de la història que tingui al cap. Les històries neixen amb unes necessitats especials. Hi ha històries que ja veus que són una anècdota i potser només donen per a un relat. Però hi ha altres històries que ja intueixes que necessitaran més pàgines. Per exemple, quan vaig voler escriure aquesta novel·la, parlant de les formacions familiars, ja sabia que no podia fer-ho en 10 minuts. Ja veus que és una novel·la. I les novel·les tenen la cosa màgica que durant el temps en què l’estic escrivint visc dues realitats paral·leles, la meva pròpia i la del llibre. En qualsevol moment te’n pots anar a viure l’altra història. Però jo m’ho passo igual de bé escrivint una cosa que l’altra.
En aquest escriure es mou molt pel mètode?
Jo soc molt metòdica. Si tingués molts diners i pogués escriure quan volgués, potser em podria permetre ser més intuïtiva. Però com que vivim en un país on no et guanyes la vida ni de lluny amb la literatura, això fa que el temps que tinguis per escriure un llibre sempre sigui un temps molt residual de la teva vida, fora de l’horari laboral i familiar. Per tant, quan escrius un llibre t’has d’organitzar molt bé si el vols acabar en un temps prudencial. Per poder complir amb aquests temps necessito ser força racional i tenir ben pensat què és el que vull fer. Jo visc l’escriptura com un ofici més, un ofici amb les seves tècniques, les seves rutines…
En aquesta seva trajectòria també ha guanyat alguns premis. L’ha ajudat això?
Els premis són imprescindibles per a la carrera de qualsevol escriptor i, sobretot, són molt importants per passar de ser escriptor aficionat a professional, en el sentit de ser publicat per una editorial que en fa la distribució i la promoció. La meva trajectòria ha estat absolutament basada en els premis, els jocs florals de l’escola, els premis Òmnium Cultural a Granollers, els premis del poble… Però també he de dir que n’he perdut moltíssims. Jo sempre animo la gent que vol publicar que es presenti als premis. I els premis que et publiquen el llibre són un reconeixement i una injecció d’adrenalina.
Deia que de cada llibre se n’ha de sortir més forta. Ha canviat gaire l’Alba de Volenska respecte a la de Si una família.
Sí, sens dubte. Ara em miro Volenska entre la nostàlgia i la vergonya. Crec que, per una banda, vaig ser molt atrevida en escriure aquesta novel·la amb 18 anys, però alhora la llegeixo i penso: “Aiii, quina frase més que refistolada. Ara la faria igual? O quin personatge més tòpic”. Amb els anys vas guanyant tècnica i et vas professionalitzant en l’ofici. I una cosa bastant paradoxal és que l’escriptura no evoluciona cap a allò complicat, sinó que ho fa cap a la senzillesa. Almenys en el meu cas. Tenia una escriptura molt més ornamentada al principi que ara. Està bé no explicar tant i suggerir més. Crec que aquest és el canvi.
I alguna altra obra a la vista?
Doncs ara m’han encarregat una novel·la juvenil per la Setmana del Llibre en Català que es dirà Un abric vermell. És una història molt divertida sobre quatre generacions de dones modistes que es diuen Antonietes, la besàvia, l’àvia, la mare i la filla. És sobre el xoc cultural entre el passat on tot es cuidava, es restaurava i tot tenia molt més valor, i l’avui dia, el segle XXI, amb la cultura del fer servir i llençar.
