El musical Ànima, del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), és el gran èxit en l’inici de la temporada. Sessions plenes cada dia a la Sala Gran i aclamació unànime de públic i crítica per a una gran producció poc habitual als escenaris del país. Un dels noms que hi ha darrere d’aquest èxit és el de la dramaturga i guionista Blanca Bardagil (Vic, 1988), que viu un dels moments més importants de la seva trajectòria: “Cada nit el públic s’aixeca per aplaudir”, diu. I els queda fins al dia 27 d’octubre per anar-ho fent. En un moment en què el panorama dels musicals està dominat per grans produccions-franquícia de les quals no n’hi ha cap en català, Ànima s’ha erigit com un símbol.
Malgrat això, va anar de poc que Ànima no es queda en el terreny dels projectes mai no realitzats. La idea va néixer fa cinc anys de la mà de l’actor Oriol Burés, amb una llarga trajectòria en el gènere. “Ell em va demanar si volia escriure el text”, diu Bardagil. La història havia de ser la d’una noia, en els Estats Units que acaben de sortir de la Gran Depressió de 1929 i vol fer realitat el seu somni a Hollywood. Que no és el de ser actriu, sinó el de dibuixar en les grans produccions d’animació. En paral·lel a Bardagil, el compositor Adrià Barbosa va començar a crear la part musical. Van gravar algunes cançons amb actors i van explicar el seu projecte, “però a tot arreu ens van dir que no i es va quedar al calaix”. Fins que el van rescatar per al Riiing!, un projecte de la productora El Terrat i el Festival Grec per a projectes de teatre musical d’autoria. A l’edició de l’any passat, Ànima va seduir tothom i es va endur els premis del jurat i del públic. “Era ambiciós, de gran format i en català, això no és habitual”, diu Bardagil. Però faltava el pas definitiu, i aquest el va fer ara fa poc més d’un any la directora del TNC, Carme Portaceli. “Ens va trucar i ens va encarregar l’espectacle que havia d’obrir la temporada 2024-2025.”
El que va venir després, ho defineix l’autora de Vic com “un any de treballar com bojos”. De cop i volta s’enfrontaven a un repte grandiós, tant com la Sala Gran on havien d’estrenar. “Vaig haver-ho de prioritzar davant d’altres projectes”, diu Bardagil, que demana suport a la creació: “Nosaltres vam tenir sort del Riiing!, quants projectes bons es deuen quedar als calaixos!”. Al llarg d’aquest any han treballat com un equip en què cadascú feia la seva part però alimentava la resta. No són compartiments estancs. Al trio inicial s’hi va afegir Marc Gómez en les lletres de les cançons, al costat de Bardagil, i Victor G. Casademunt en la dramatúrgia. Tot això abans d’incorporar els actors i actrius encapçalat per Paula Malia en el paper de Greta, la protagonista.
Ànima és una història americana de fa gairebé cent anys, però que “ens ressona molt a les dones d’avui”. La Greta vol sortir del pou i anar a Los Angeles, i li han sortit pretendents però els rebutja: “No vull cap príncep” és la frase que la defineix. “No volia escriure una història basada en l’amor romàntic, sinó en l’amor cap a una mateixa”, diu Bardagil. I anirà a Hollywwod, i es trobarà amb barreres. “És la història d’una dona a qui li diuen que no per ser dona.” Ben real, perquè se sap que les dones que gosaven treure el cap en la indústria de l’animació tenien un rol assignat: “No podien ser creatives, se’ls assignava la feina de pintar els dibuixos que feien els homes… aquí mateix no va haver-hi dones dibuixant fins als anys 90”. La vida de la Greta és “de vocació, de desitjos i de lluita”. I potser per això una història tan americana ha connectat bé amb el públic català. “Perquè és universal i molt vigent, perquè hi veiem les nostres àvies i les nostres mares.” Blanca Bardagil ha acabat la feina, el que vingui a partir d’aquí ja no és cosa seva. Però confessa que li agradaria que Ànima tingués vida més enllà del proper 27 d’octubre.
Blanca Bardagil reconeix que quan va saber que Ànima hauria d’obrir temporada al TNC “vaig tenir un punt de bloqueig en l’escriptura”. I no es podia treure del cap la Sala Gran i la responsabilitat del projecte. Però es tractava, precisament, de deixar-ho de banda perquè “el rigor ha de ser el mateix que treballant per a una sala de teatre petita”. I a partir d’aquí “va anar tot fantàstic”, amb un treball d’equip que s’ha inspirat “en la creació dels musicals de Broadway”. Reconeix, però, que és l’experiència més intensa que ha viscut després d’haver participat en sèries com Cites o La mirada de la Fiona, haver dirigit una vintena d’obres de teatre o haver crear fins i tot la seva pròpia acadèmia d’escriptura.
