Fuller va endinsar-se en el món literari després de cursar un màster en escriptura creativa i crítica literària a la Universitat de Winchester (Anglaterra). L’autora tenia llavors 40 anys i l’habilitat d’escriure amb la maduresa pròpia de l’edat sobre diferents emocions, sentiments o situacions vitals. Així ho va demostrar amb la reconeguda Our Endless Numbered Days (Els nostres infinits dies comptats), traduïda ja a 14 llengües, entre les quals ja figura el català. Es tracta d’una novel·la sobre l’aïllament, la manipulació i la capacitat de reconstruir-se. La protagonista és Peggy Hillcoat, que té 8 anys quan el seu pare, obsessionat per la supervivència, la porta a una cabana aïllada enmig d’un bosc remot i la convenç que la resta del món ha estat destruït. En aquest indret tots dos construeixen una vida pròpia, tot i que gairebé es moren de fam els hiverns crus i freds. Nou anys després, la Peggy comença a descobrir la sèrie d’esdeveniments que la van portar a viure en aquell bosc juntament amb el seu pare. És aleshores quan pren consciència de la força que necessita per tornar a casa i retrobar-se amb la seva mare, que creia que havia mort. A partir d’aquí comença un procés per entendre què ha passat i com tornar a la seva vida.
Fa 10 anys publicava Our Endless Numbered Days, una obra que li va valer el Desmond Elliott Prize. Recorda què va inspirar la seva escriptura?
Una història que vaig sentir a les notícies de l’època sobre un jove que els diaris anomenaven The Forest Boy. Va aparèixer de sobte a Berlín dient que havia estat vivint en un bosc alemany amb el seu pare durant els últims cinc anys, però que aquest havia mort i l’havia enterrat, i després va caminar centenars de quilòmetres cap a la ciutat. Va afirmar també que no recordava el seu nom ni la seva vida abans de la seva etapa al bosc. Vaig pensar que això podia ser la base d’una gran història.
I ho va ser a través del personatge de Peggy Hillcoat, la protagonista. Quin record en té, d’ella? O bé l’ha tinguda present des d’aleshores?
Ella està absolutament en mi: una infància tràgica, però algú que va créixer en la independència, l’autosuficiència per qualsevol mitjà, el coneixement i l’habilitat.
Vist amb perspectiva, canviaria res de la seva novel·la?
En realitat no l’he rellegida des que es va publicar perquè sé que no puc canviar res, però basant-me en les meves novel·les posteriors, probablement faria un final més pausat. Del desenllaç sí que és cert que m’agrada com n’és, de fosc, i, per descomptat, que mai sabrem què li passa a la Peggy després de finalitzar el llibre, però considero que la història podria acabar menys abruptament.
Va començar a escriure amb més de 40 anys. Li hauria agradat debutar abans en el món literari?
No, definitivament no ho faria. Estic contenta d’haver viscut molts anys abans de començar a escriure i ser publicada. El motiu és que he acumulat un munt d’experiències que es poden introduir en el meu treball literari. Per descomptat, els escriptors poden escriure sobre qualsevol cosa, però és molt més fàcil si coneixem el que impliquen situacions vitals com haver tingut fills, tractat amb la mort, una feina diferent de la d’escriure… De fet, sento certa llàstima quan hi ha escriptors que als 20 anys ja tenen èxit perquè tenen encara molt per viure i gairebé no tenen experiència pel que fa a la realitat del món on vivim.
Suposo que escriure una novel·la és un procés il·lusionant però alhora molt esgotador. Un cop va fer la primera, què la va motivar a continuar publicant nous títols?
Excitant i esgotador és una bona manera de definir-ho. Considero que escriure és molt difícil, i la major part dels cops quan escric un primer esborrany no el gaudeixo. Però alhora m’agrada haver-ho fet i em compensa el patiment que acompanya l’escriptura. Per mi es tracta de fer alguna cosa –una història o un llibre– que surt de la meva imaginació, s’escriu en una pàgina i acaba en el cap d’una altra persona. Encara sembla un miracle.
De fet, després del seu debut va escriure quatre novel·les més: Swimming Lessons (2017), Bitter Orange (2018), Unsettled Ground (2021) i The Memory of Animals (2023). Es considera una escriptora que s’inspira fàcilment o que sempre ha tingut les idees molt clares?
M’inspiro fàcilment perquè la major part de les vegades començo escrivint les meves històries situant una persona en un lloc determinat. A partir d’aquí simplement continuo fent però sense cap direcció. Això vol dir que podria tenir algú dret rentant a la pica de la cuina de casa seva als afores i podria ser el començament d’alguna història, però el que no tinc són idees clares, i crec que per això ho trobo difícil. Què fa la persona quan ha acabat de rentar? Qui és? I qui és aquesta nova figura que entra a l’habitació i comença a eixugar els plats?…
La solitud o l’aïllament i com els personatges s’hi enfronten són temes que ha abordat recurrentment en les seves històries. És una situació que també viu vostè a l’hora d’escriure com a escriptora? O com l’afronta, aquest procés?
Són situacions vitals que he notat que són recurrents en totes les meves novel·les, però no són factors dels quals soc particularment conscient en el moment d’escriure o bé que hagi experimentat; més enllà d’asseure’m al meu escriptori tot el dia, escrivint. Crec que només són situacions en les quals poso els meus personatges i que al- hora m’interessen, fent-me reflexionar: quant de poc necessitem per sobreviure? Siguin objectes, necessitats o persones…
Mitjançant el món editorial, les històries han traspassat fronteres. La seva primera novel·la, per exemple, s’ha traduït a una quinzena de llengües, entre les quals la meva, que és el català (editorial Les Hores). Com ho valora?
Ho valoro enormement! Mai vaig arribar a imaginar-ho i és una de les millors coses de ser publicada. Com he dit anteriorment, les me- ves paraules són llegides per altres persones i algunes d’elles no parlen o llegeixen anglès: és impressionant, oi? També valoro moltíssim la feina dels traductors per conèixer tots aquests idiomes… és una habilitat que, la veritat, em té ben impressionada.
En aquest sentit, busca que les seves històries tinguin un caràcter universal o creu que no és necessari?
Mai penso en això quan escric. Un personatge universal no és necessàriament una cosa positiva en les novel·les. Quan estic llegint m’interessa més trobar un personatge o una història molt particular, amb sort que pugui relacionar-m’hi, però no pas universal perquè no crec que ningú ho sigui, oi? Cadascun de nosaltres som molt singulars, tot i que puguem reconèixer-nos en personatges de ficció.
Amb tot, gaudeix més llegint o escrivint?
Ah! Aquesta és una bona pregunta. M’encanta llegir. De fet, m’agrada també fer córrer la veu sobre els llibres que he llegit perquè altres persones també puguin conèixer-los. I com he dit, escrivint no gaudeixo de la mateixa manera, però m’encanta editar i veure el llibre acabat. Si no fos escriptora, continuaria tenint la necessitat de crear alguna cosa.
Hi ha algun escriptor o llibre que l’hagi inspirat profundament sigui en l’àmbit personal o literari?
La novel·la a la qual torno una vegada i una altra i sempre recomano és We Have Always Lived in the Castle, de Shirley Jackson. M’encanten els personatges, la història i com escriu l’autora. És una mica esgarrifós, alhora que estrany… i abso- lutament brillant.
Finalment, ens pot donar alguna pista sobre futurs projectes o llibres?
Tinc una història de fantasmes que surt en una antologia sobre cases embruixades a l’octubre anomenada Inquiet Guests, que és un bon tast per a la meva pròxima novel·la, Hunger and Thirst –també una història de fantasmes–, que es publicarà al Regne Unit el maig del 2026; i creuo els dits, també a Catalunya en el futur.
