Romanticisme incandescent
Arriba als nostres cinemes una de les pel·lícules franceses a concurs en el passat Festival de Canes, Corazones rotos, de Gilles Lellouche. L’actor i cineasta francès, que ja havia participat a Canes fora de competició amb El gran bany (2018), dirigia aquesta nova pel·lícula, titulada en l’original L’amour ouf, a partir d’una novel·la de Neville Thompson amb guió d’ell mateix i de la directora Audrey Diwan, Ahmed Hamidi i Julien Lambroschini. Es tracta d’un melodrama sentimental i criminal iniciat als anys vuitanta i reprès vint anys després amb protagonisme d’una parella formada per Clotaire (François Civil) i Jackie (Adèle Exarchopoulos) que lluita pel seu amor contra totes les adversitats.
Corazones rotos té textura de thriller elèctric, explosiu, incandescent, amb un amor adolescent escolar truncat per la violència i la dissort. A estones, aquesta salvatge pel·lícula és pura dinamita, però en d’altres és pirotècnia mullada. Compta en el seu repartiment també amb l’actor belga Benoît Poelvoorde com a cap d’una banda de lladres o Jeffrey (Vincent Lacoste), l’empresari que es casarà amb Jackie després que Clotaire entrés a la presó. Una pel·lícula d’un romanticisme en plena combustió que se serveix també de passatges musicals amb coreografies senzilles gràcies a una banda sonora de Jon Brion.
Una pel·lícula que incideix en l’estratègia sublimadora d’una història a través de la música que de forma inusualment habitual apareix en el cinema del darrer any, tal com posa de manifest el seu compatriota Jacques Audiard amb la multipremiada Emilia Pérez, Todd Phillips en el cinema americà amb Joker: Folie à deux o Carlos Marqués-Marcet en el cinema espanyol amb Polvo serán. D’altra banda, Corazones rotos acaba d’aconseguir 13 nominacions als Premis César erigint-se en el segon títol més nominat del cinema francès després de la darrera versió cinematogràfica d’El conde de Montecristo, de Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière.
