Quan Cristina del Puerto-Peix (Manlleu, 2000) va acabar d’escriure Dones sense homes va pensar que si li havia costat quatre anys de feina, li’n costaria quatre més de trobar una editorial que volgués publicar-la. I no va ser així: un primer correu amb l’original va tenir resposta de seguida i aquest Sant Jordi ja podrà ser present a les llibreries amb la seva novel·la debut publicada pel segell Empúries, del Grup62.
El títol és explícit: Dones sense homes és una novel·la en què les dones són protagonistes i els homes hi tenen una presència col·lateral. El títol remet a Haruki Murakami, i no és l’única referència que hi ha a l’escriptor japonès, un dels preferits de Del Puerto-Peix. Però també a Maria Mercè Marçal, com a homenatge a la sentència “una dona sense home és com un peix sense bicicleta”, que encapçala el poema Tombant. La protagonista, l’Elisenda, és una dona a qui la vida no li posa les coses fàcils, començant per l’acceptació de la seva pròpia homosexualitat. Primer sent que el seu cos no respon al que s’espera d’ella, després ho identifica però no gosa ni escriure la paraula: hi posa L, sense escriure lesbiana. “Perquè escriure és fer que les coses siguin reals.” L’Elisenda “té molt de dolor a dins, està travessada per molts tipus de dolors”. Un trencament de parella la fa mirar enrere cap a aquest moment, cap a la seva vida de dones sense homes que s’ensorra mentre ella agafa el tren a Manlleu i se’n va cap a Puigcerdà sense saber ben bé què va a fer-hi. Existeix en ella una ferida fundacional amb la seva mare, una escriptora reconeguda i dominant que físicament no és molt present en el relat però que marca la personalitat de l’Elisenda. “El nostre jo no comença el dia en què naixem, si fos així tot seria més fàcil… ella no té clar on s’inicia el seu jo.” I al contrari, hi ha el personatge de l’àvia, còmplice i plena d’afecte, “el personatge que fa respirar la novel·la i que m’ha deixat respirar a mi”.
La literatura també és el refugi de l’Elisenda. “Es defineix a través de la literatura.” I sobretot Murakami, a qui es refereix com l’escriptor, i que esdevé ben real en alguns passatges de la novel·la. “És habitual: hi ha coses que no són reals, que no poden passar en el nostre món però en el món de Murakami són possibles.” A banda d’aquestes complicitats, el lector de Dones sense homes hi trobarà molts moments en què se sent interpel·lat directament amb un tu, lector. “A mi m’agrada sentir-me part de l’artefacte literari.” I el lector, avisa, pot ser home o dona, “la novel·la pot interpel·lar tothom” encara que estigui feta des d’una perspectiva concreta. Després d’aquest debut prometedor, la segona novel·la de Cristina del Puerto-Peix ja està en marxa, i ella espera que li aclareixi dubtes: “Ara no sé si la veu literària que hi ha aquí és la meva o és la de l’Elisenda, això ho hauré de descobrir”.
ESTUDIS I LLIBRERIA
Cristina del Puerto-Peix és graduada en Antropologia Social, especialitzada en Estudis Literaris i Culturals i actualment, estudiant de Filologia Catalana. Però també ha pogut conèixer el món del llibre des de dins, com a llibretera. Fins fa uns mesos, va treballar a Muntanya de Llibres, a Vic.
Cristina del Puerto-Peix diu que li ha sortit “la novel·la que m’agradaria haver llegit”. Amb dones lesbianes “que s’estimen, es desestimen i, al capdavall, tenen una vida corrent com la de qualsevol persona”, sense cap gran tragèdia. Creu que en la nostra literatura encara no s’ha acabat de normalitzar una presència queer que caldria que fos més visible. “Encara que ens sembli que tot està normalitzat perquè ara ja ens podem casar, falta molt de camí per recórrer.” És conscient de viure “en una bombolla” en què tot està normalitzat… però quan surt d’aquest entorn troba “que hi ha molta violència encara”.
