FINAL D’IMPERI
Autor: Xavier Serra
Editorial: Afers
Lloc i any d’edició: Catarroja, 2024.
Pàgines: 183
Ja fa un cert temps que l’Editorial Afers (especialitzada en l’àmbit de la història i del pensament) ha iniciat una col·lecció de narrativa sota la direcció de Clàudia Serra i Vicent Olmos. I ha estat un encert! I és dins d’aquesta nova línia editorial que Xavier Serra ha publicat els seus tres darrers llibres de narrativa de no-ficció: Espurna (2021), El vicecònsol (2022) i el que ara ressenyem: Final d’imperi (2024). Tres llibres més que recomanables i basats en fets reals de la nostra història contemporània. En aquella part de la història universal de la qual som, ens agradi o no, hereus i marmessors. De la qual patim les conseqüències, vaja.
Final d’imperi tracta del desastre colonial espanyol del 1898 o, més ben dit, del colonialisme espanyol amb tota la seva cruesa i manca d’ordre i de sentit. Els dos relats que configuren el llibre expliquen, des de perspectives diferents i complementàries (la militar i la religiosa), allò que la història oficial i oficiosa ha denominat “imperi espanyol”. I ho fan tocant de peus a terra i amb una àcida lucidesa; com ha de ser. Posant el dit a la nafra i contextualitzant els dietaris i les vides en què es basa (les memòries del soldat Josep Bonet i les peripècies biogràfiques del frare Lluís Sales) en el seu context històric, econòmic i polític.
Ambdues, sobretot la primera, recorda molt bé la història dels últims de Filipines que Salvador Calvo va retratar en el cinema l’any 2016. L’absurditat de l’honor (que ja havia posat damunt la palestra Cervantes) i del dogmatisme, de la migradesa mental d’una vida casernària i castradora i del tarannà d’una administració política ineficaç, creguda, dèspota i miserable. Un retrat viu de les misèries humanes i de les misèries del colonialisme, ambdues inseparables.
Xavier Serra crea dos relats ben diferenciats en llargada i en estil, però ben vius i ben eficaços. Escriu amb agilitat i controlant el tempo de la narració. Ens condueix per la vida dels dos protagonistes amb encert i fluïdesa i, al mateix temps, per la història del colonialisme en general i de l’espanyol en concret. Ens atrapa ràpid i fa agafar ganes de saber el final de cadascuna de les dues històries, essent, en ambdós casos, el final fonedís de dos viatges quixotescos. El de dues persones que volen deixar l’absurd enrere per retornar a la tranquil·litat de la vida familiar o ciutadana d’allà on van néixer i créixer, per anodina que aquesta sigui.
